Quan les minories respiren (i canten)

Tres viatges d'anada i tornada Sabadell-Premià de Mar en un cap de setmana de singular i autocrítica assemblea d'ICV.

Temps obert de culminaciò de molts debats, contactes, documents i -sobretot- d'una àmplia gamma de controvèrsies i dubtes. Fil musical al cotxe, com un mar de fons inestable, de bon matí i de capvespre: Lambchop, disc Oh!(Ohio). Aquest blog intenta ser territori crític. No ens amaguem. Manifest de Maig és una temptativa iniciada per militants de base d'obrir un espai intern i extern de referència anticapitalista al sí d'ICV. El partit, ens sembla a uns quans, ha escollit la preeminència de les polítiques "de govern" en detriment del que defensem aquells que voldriem una esquerra de combat, d'orientació sociopolítica i amb un esperit militant superador de la dicotomia càrrecs/adherits.

Aquest blog és un territori inestable habitat per musics, ninotàires, activistes, nerds, poetes, dissenyadors, futbolers, funcionaris, treballadors de factoria i aturats. No és l'espai, doncs, del rigor analític i de la densitat cultural. Tornant al fons eteri i delicat de Lambchop, l'utilitzaré breument per resumir quatre coses més de l'assemblea sabadellenca. ICV s'ha esmerçat en un lloable exercici d'autocrítica. A uns quans -entre ells Manifest de Maig- ens hauria agradat observar una major correspondència entre el "ser crític" i el "votar críticament".

Manifest de Maig ha fet la seva feina, ha guanyat adeptes -pocs, però significatius- i el que és més important, enceta un camí de llarg recorregut com a col·lectiu que vol obrir el debat anticapitalista dins i fora del propi partit. La crisi capitalista incrementa el seu ritme i la resistència haurà de ser un component de la resposta. Ens motiva aquest darrer aspecte: Ser part activa d'una esquerra de combat. Exigents amb l'esquerra de govern, volem obrir-nos a les altres formes de resposta: Les del carrer, les de les fabriques, les de les universitats. L'esquerra europea viurà grans mutacions. No tot comença i s'acaba on comencen i acaben les formacions polítiques i sindicals governamentals o institucionalment representades. Les minories dins dels partits poden trobar ressò en el moviment realment existent.

Cau la nit, Lambchop, la veu impostada de Kurt Wagner. Una música minoritàriament grandiosa. Els espectres ens visiten. Que tinguem sort!

Fotografia superior: Manifest de Maig "in action" Live Concert Sabadell 2008. El del micro soc jo i al fons a l'esquerra l'infatigable Sergi Calvo deliberant amb Jordi Guillot.
Fotografia del mig: El recinte buit i despullat de la Fira de Sabadell. Seu de l'Assemblea Nacional d'ICV d'aquest cap de setmana.

Fotografia inferior: Lambchop, grup musical de Nashville. Una minoria majoritària.

PLEGUEM ? LÍNIA DE FUGA I CATARSI !

Ens marquem un loop constant i, com tots els darrers anys, tornem a casa nostra, tornem a Islington (Londres). Jordi Tria, Ramonet 77 i un servidor. Allí muntarem un agencement multiplicatiu de conspiració gastronòmica take away, política distant, música intempestiva i futbol esòteric.
Fins ara, boys and girls!

Els esdeveniments capgiren les fotografies. Es fa necessari un mapa. Cal una cartografia bàsica. Capturo una frase que apareix a 1000 mesetas, obra magna i magmàtica del tandem Deleuze-Guattari. Els autors ballen amb una frase d'una cançó que canta Ana Karina a Jean-Paul Belmondo. Extreta de Pierrot le Fou, peli de Godard. Inscriuen el fragment de la cançó en la teranyina i escriuen:
¡ Haced rizoma y no raiz, no plantéis nunca ! ¡ No sembréis, horadad ! ¡ no seáis ni uno ni múltiple, sed multiplicidades ! ¡ Haced la línea, no el punto ! La velocidad transforma el punto en línea. ¡ Sed rápidos, incluso sin moveros ! Línea de suerte, línea de cadera, línea de fuga. ¡ No suscitéis un general en vosotros ! Nada de ideas justas, justo una idea. Tened ideas cortas. Haced mapas, y no fotos ni dibujos. Sed Pantera Rosa, y que vuestros amores sean como los de la avispa y la orquídea, el gato y el babuino.
VISITEU: http://www.premiademarx.blogspot.com

Telex del dia després.
Happy Mondays. Una banda de Manchester arxivada i recuperada. El fons musical d'aquest dilluns de ressaca electoral, de tsunami bipartidista i de ganes de capturar altres punts cardinals de la política.
El blog d'un quadre mig comarcal d'ICV ha de començar amb una declaració de lider polític convencional i calculador? No pas. Espero una nit electoral impossible en la qual els liders standarts deixin de calcular en excés i practiquin la màxima del poc i clar. Heus aquí el lacònic i admirable ho deixo de Gaspar Llamazares. Dit això, els riscos del bipartidisme estan a la vista, els resultats a la pantalla i la sensació de travessa del desert del tot assegurada (la nomadologia en el sentit Deleuze, hauria de formar part dels territoris de la identitat minoritària i inestable del que queda d'esquerra de l'esquerra).
A banda d'una dada tècnica (ICV perd per 600/700 vots un escó i les candidatures amb el sol-solet verd n'obtenen milers de manera clarament errònia), els resultats de la coalició ICV-EUiA marquen una caiguda considerable i una trencadissa de l'espai sociopolític que s'anava consolidant (el cas IU és encara més bèstia). Vist així, convé canviar coses i persones. Tot i la didàctica campanya entorn d'en Joan Herrera i d'un programa ben treballat, el bipartidisme accentúa el caràcter minoritari de les forces redundanment minoritàries. El relleu de l'equip dirigent d'Iniciativa és, com a mínim, necessari i cal que es faci, sense culpabilitzacions i sense retrets.
El bipartidisme és així. I els petits, com sempre, viuran allò del construction time again (cançó de Depeche Mode) o de l'autodestrucció perpètua. Atents, doncs, a la desinflada d'ERC i a les caigudes generals dels micropartits de les perifèries del vot. I no oblidem un tema, els salvatges d'ETA també han fet la seva peculiar campanya. He començat amb la música de Happy Mondays. Feliços siguin els dilluns, l'endemà de totes les eleccions.
Pleguem? No crec, en tot cas que comenci el nietzschià etern retorn. Accionem el tocadiscos: Happy Mondays des de Manchester. Comença la setmana anglesa (dissabte aquest blog vola a Londres). Felicitats als de la Catalunya optimista. A veure si ens contagien. Ho reconec, la Chacón em cau fatal. Posat's a valorar somriures socialistes, enyoro el d'un tal Pasqual.
Però...i si pleguem?

Tèlex a tres dies del tsunami.
La traca post-electoral s'encen per barris. Els gegants del bipartidisme politic i mediàtic han assolit el principal objectiu: la simplificació progressiva del mapa dels partits. Això sí, uns han guanyat i altres han perdut. El que compta, però, és que es consolida la figura de les eleccions enteses com un matx a dos, un partit de partits, una finalíssima, un esdeveniment que mobilitza la majoria d'electors i els convida al Derby. L'abstenció és la banda incerta del campionat (inclou abstencionismes a consciència). La traca esclata a can ERC. La vida interna d'IU viu un nou capítol d'implosió i a ICV es respiren aires de canvi necessari combinades amb prudències de tota mena davant d'una situació molt difícil.