23 de desembre 2008

Extracte d'un any intempestiu i trastocat


Primer de tot, cal començar per l'horrible escenari del genocidi perpetrat per l'estat d'Israel a la franja de Gaza. Un genocidi que, com la pluja persistent, reafirma aquell "plou sobre mullat". És l'espantosa prepotència d'un estat construït per "designi diví" damunt de les terres on viuen i moren uns altres. És la bestiesa fanàtica d'un estat que ha de ser aïllat de la comunitat internacional. Un estat poderós que utilitza qualsevol pretext per perllongar una dominació colonial del tot singular en el món contemporani. Avui anem a la manifestació de Barcelona. Què es pot fer des de Catalunya? Moltes coses. Políticament, el nostre govern -començant per el de la plaça Sant Jaume- hauria de trencar relacions amb l'estat d'Israel. Seria un nova prova, una prova més, de que tenim un govern elementalment d'esquerres. Si voleu, no utilitzem l'etiqueta política. Seria una prova de que hi ha un mínim gest de racionalitat humanitària. I ara que no ens vinguin amb la rovellada argumentació del mal islamista, del fonamentalisme de Hamas o de tantes excuses que pretenen avalar aquest genocidi que, amb el temps, es podrà calibrar com un holocaust per fases. Quines imatges porten les paraules "genocidi", "holocaust". I quines paradoxes! Venint d'un estat nascut d'una diaspora associada a les mateixes paraules.
Solidaritat internacional amb les victimes!


Reconeixement d'aquest blog al disc que m'ha agradat més d'aquest any 2009. Ha estat justament acabant l'any que ha caigut del cel sonor el darrer disc de la Marianne Faithfull. Les fotos que acompanyen aquest text ens mostren la Marianne quaranta anys enrera (o més), al costat de Mick Jagger i a la portada d'un sixties long play incunable. El disc del 2009 és aquest inpresionant Easy Come Easy Go (18 songs for music lovers). Un treball delicat, variat i intens. Un fresc pintat a la clau de volta d'un hipotetic temple del rock. Ecos de cabaret, del folk americà i irlandes, del soul, del jazz vocal i del pop dels darrers anys, es convoquen en un treball de meravelles. Hal Willner, el productor, es va obstinar en tirar endavant aquest material i la va clavar per tots els angles possibles. La mitologia Faithfull la podreu trobar en varis registres (des del papanatisme de les revistes de tendències i suplements dominicals, fins arribar als articles d'enamorats "fans-critics" als darrers números de Ruta66 i RockdeLux). Aquest blog, des de la mod-militància s'afegeix a l'admiració, recordant-la com fou ahir, una estrella del cel modernista dels anys seixanta i, com és ara, una artista demolidora d'aquesta primera dècada del segle XXI (XXI!!!!).


Tot seguit, desordenadament i descompensadament, vagin els següents cromos de l'album Submarí Seaview del 2009...



















































A Premià de Mar hem iniciat unes accions culturals denominades Fora de Joc. Un cicle que vol mostrar les peripècies vitals i artistiques d'uns quans outsiders. Aquesta activitat, impulsada per el col·lectiu Amics d'Alan Smithee, ha estat una de les novetats de la vida premianenca. Hem visitat el món de Robert Crumb i el seu soci Harvey Peckar i, darrerament, les aventures d'Ed Wood. Exposicions cassolanes i passis de cinema fòrum (seguint una antiga tradició del vell cine-club El Mirón, represa anys després per les atrevides sessions impulsades per Glimpse). La tornada a la feina, a l'agit-prop contracultural, serà ben aviat i de la mà de Joe Strummer -geni i figura de The Clash- i de Daniel Johnston (documental imprescindible). Els rumors apunten una aparició del fora de joc lletgista Estanislau Verdet, però això és una altra història i ja en sentirem parlar.

Seguint la pista de l'any 2008, toca recordar que a Premià -com a pocs llocs del nostre país- s'han celebrat els 40 anys del Maig del 68. Convé destacar aquesta activitat. Maig del 68 va ser i és la referència de la revolta a Occident. Per uns fou un assaig general de la revolució, per altres una performance intensa i diversa, per altres fou una diversió i, per molts, fou el catalitzador d'un malestar que perdura: El malestar davant la follia capitalista. Maig ens indica un camí a seguir. Molts volem un maig a cada cantonada. Que sigui un senyal ben visible enmig d'aquest desproposit mediàtic, polític, econòmic i social que constitueix el matrix del capitalisme contemporani. Grècia, aquests dies, mostra la contestació justa i merescuda que mereix la situació. Ni un pas enrera!

Posat's a parlar de radicalitats i radicalismes, parlem-ne. Avui assistim a una ofensiva radical des de la dreta política, des del capital financer, des dels poderosos i des dels mitjans d'informació ultraliberals (aquests darrers, liderats per el grup Godó, estan integrats per la majoria de lobbies desinformatius del gremi). Com molt bé escriu Juan José Millás a la seva columna de El País, aquests són els veritables antisistema. Si convenim allò tant fals de que un "antisistema" és allò que sovint ens hem acostumat a creure, resultarà paradoxal constatar que el vandalisme real, el saqueig econòmic, la destrucció dels serveis socials i les mil tècniques de reinvenció d'un sistema delirant, són els trets que caracteritzen l'acció dels poderosos i que, per més escarni, gaudeixen del suport (des)informatiu, polític i econòmic d'aquells que ens volen fer participar d'aquesta refundació capitalista que socialitza pèrdues per incrementar guanys.

I ara, obrim l'espai sonor a dos discos que vull col·locar en un hit parade del tot arbitrari i imaginari. Una banda sonora de l'any 2008 que oscil·la entre el darrer disc de la banda pastoral i post-folk Iron & Wine i un recopilatori de finals del 2007 que he disfrutat al llarg del 2008, el disc D-I-Y Do it Yourself. Dels primers, destacar el seu treball rodó de format acustic amb dosis molt ben administrades d'electricitat. The Shepherd's Dog, aquest és el títol del disc i és una meravella dins del genere americana. En quan a D-I-Y, aquesta antologia de la Soul Jazz Records ens transporta al naixement de la música independent, industrial i afterpunk. Escolteu The Buzzcocks -quina banda!!!- o els primers Scritti Politti o la tenebrosa música de Throbbing Gristle, i un bon grapat d'outsiders. Un disc molt ben presentat, documentat i ben enregistrat.
Començava l'article amb el sentit del fora de joc cultural. L'acabo amb aquest disc, pur joc d'espectres. Com el Maig del 68, la música dels suburbis empeny la revolta. Per això, estarà força bé iniciar l'any 2009 amb un nou passi intempestiu de la mà d'un altre dels nostres: Joe Strummer, geni i figura.

Fotografies: 
La Faithfull amb el Jagger i la Faithfull de vinil
El disc D-I-Y. 
La revolta a Grècia. 
El Maig del 68 reivindicat per Revolta Global. Recordat a la Coali.
Joe Strummer, rock in the cashba!

17 de desembre 2008

L'ESQUERRA PARADOXAL DELS NOSTRES DIES


La subordinació de la política a una suposada lògica del progrés historic va representar en el passat la prescripció de la qüestió de la justicia social. La subordinació de la decisió democràtica a la voluntat anònima dels mercats condueix avui en dia al mateix resultat.
Afirmar la preeminència de la política davant de la història i davant de l'economia és, contrariament, reobrir les qüestions de la justicia i de la igualtat, que constitueixen els principals reptes.


Daniel Bensaïd. Article publicar a Viento Sur.

Temps de paradoxes i desconcerts. Temps, també, de creació de nous formats per atendre el nou curs del capitalisme. Un capitalisme en crisi que, com sempre, reincideix en les seves lògiques de reinvenció. El consens general de l'esquerra europa de govern i de les direccions sindicals, entorn de les estratègies de reactivació capitalista és palmari. La capacitat de maniobrar en funció de la correlació de forces fa que l'esquerra governamentalista practiqui estratègies de mobilització total o parcial (Grècia i Itàlia) o de desmobilització i concertació (cas català i espanyol). Quan mana la dreta, l'esquerra de govern surt al carrer. Quan mana l'esquerra de govern, es potencia la desmobilització. En ambdos casos, però, qui surt al carrer i planta el seu senyal de dignitat son els sectors de combat i resistència. La xarxa des de baix emet els seus misatges. Multiplica les passes. Les mobilitzacions estudiantils, de treballadors d'empreses afectades per les mesures de la crisi, els precaritzats, els sense-papers, etc. constitueixen perfils que desentonen en aquest ball d'agendes i estadístiques consultives. Corren temps de repolitització des de baix, des dels antagonismes. Ja poden seguir alimentant els temes recurrents de l'auca mediatico-política. Això no ha fet més que començar. Caurà l'estat social, el que en queda. Pagarem les seves pèrdues amb retallades, exclusions, atur, persecució d'immigrants, 65 hores setmanals i el que es vulgui. L'estratègia de la concertació és la de la desmobilització. Temps de paradoxes. Paradoxes d'esquerres.
Com diria Gabriel Ferrater (i ho recorda en Martí Rosselló en el seu blog: http://www.lacoctelera.com/martirossello), s'hauria de conjugar el doble verb "gosar i poder". Així doncs, gosem i podem? O ni gosem ni podem?

Darrera hora: el Parlament Europeu va tombar la proposta de les 65 hores amb els vots majoritaris de les esquerres plurals. Tombar per votació no vol dir que el tema es tanqui. Es vol reobrir amb altres formes de consens. Caldrà vetllar els continguts de les lletres menudes. Aquesta retirada és el resultat d'una unitat parlamentària i, sobretot, de les mobilitzacions sindicals i socials. Com sempre passa, quan es guanyen o es defensen drets elementals!

11 de desembre 2008

Entre El Masnou i Vilassar de Mar, la dimensió desconeguda







Imatges de la cantant yé-yé Betina, d'Ed Wood -el de debó- i del Belda i el Conjunt Badabadoc. Tot arriba, relligat, a la dimensió desconeguda. La setmana dels que estan fora de joc. Dels que estem fora de joc!

Setmana dels outsiders a Premià de Mar, a la dimensió desconeguda. Començavem la setmana amb la trista noticia de la mort d'un premianenc singular, el dibuixant de tebeos Robert Segura. Els blogs de la Mirada dels Premianencs, d'en Martí Rosselló, d'en Ramonet 77 i de la coali i dels Amics d'Alan Smithee en parlen i reprodueixen dibuixos i imatges d'aquest fora de joc.
Precisament, aquesta setmana, torna el cicle Fora de Joc, el primer projecte de l'entitat indefinida dels Amics d'Alan Smithee (cliqueu, http://www.amicsalansmithee.blogspot.com). L'escollit del segon round és Ed Wood. La peli del mateix nom, dirigida per Tim Burton, ens mostra el submón del món del cinema que, si continuem baixant, ens pot portar al punt zero de l'absurd sentit del mercat cultural. Divendres 12 al local de la Coali. Més endavant Fora de Joc ens portarà les vides i miracles de Joe Strummer (The Clash), de Daniel Johnston (and the devil!!!) i la inusitada primicia de l'Estanislau Verdet en persona. Carn fora de joc a bon preu!
Ja que aquest post mostra materials i personatges del rerafons i del sotabosc de la cultura, convé fer menció a la novetat editorial que presenta Anagrama amb el llibre Homo Sampler de l'Eloy Fernández Porta (amb subtitol de Tiempo y consumo en la Era Afterpop). Homo Sampler travessa els nous formats en un relat que salta de l'acadèmia a l'acudit, de la més profunda invectiva als registres alterats del que podria ser la cultureta de tendències . Els que estan interessats en tot això dels abismes i de les interseccions entre subcultures, distincions, salts i aturades enmig del caos desbocat de la barbàrie i del descontrol (per "bé" i per "mal"), teniu un complement del nostre Fora de Joc, molt recomanable, divertit i que no deixarà indiferent.
I ara, una de molt entranyable. Carles Belda, El Belda, music i activista sonor que visita a vegades aquest blog, ens ha fet arribar per correu -via Euskadi- tres CD's. Francament fa il·lusió rebre discos per correu en temps de baixades, descarregades i internautica delirant i facebookista. El material rebut entraria dins de les filosofies dels outsiders: senzills del Belda i el conjunt Badabadoc i un incunable rodó dedicat al que anomenen Modernisme Aborigen. Militància Mod des dels Països Catalans. El disc inclou material intempestiu de primera divisió que inclou versions catalanes de temes psicodel·lics reinterpretats a la catalana des dels millors anys del segle XX (des de l'era pop que foren els seixanta). Riffs i versions de Count Five, Georgie Fame, Art Neville i Delfí Abella, trasmutats des del garatge aborígen. Els Tres Tambors, Guillermina Motta, Els Dracs, Eurogrup, Manué i els seus Dinamik's, Nuri, The Bonds, Maria Cinta, Santi Sants, Els Xocs i Betina, un planter descomunal de pops siderals en temps de plom i grisor. Els punxarem a la ràdio de Premià...
Atenció al cas Betina. Aquesta mossa, Betina, la recordo com una cantant yé-yé a la festa major de Canyamars de l'estiu de 1968 o 69. En aquells temps, estiuejar a Canyamars era, per un proto-nen pop com un servidor, una mena de viatge infinit a la dimensió desconeguda. Més tard, quaranta anys després, la dimensió desconeguda, la terra dels espectres, és Premià de Mar. Entre El Masnou i Vilassar de Mar hi ha un no-lloc que respon al nom de Premià de Mar. La ciutat inaudita del Robert Segura, dels fora de joc, dels blocs de pisos i dels blogs de lletres.

05 de desembre 2008

FORA DE JOC, MARX A PREMIÀ I LA GALLINA DELS VOTS D'OR
































Abans de res, posem-hi fons musical. Bill Evans i un dels seus darrers trios amb Marc Johnson i Joe LaBarbera. Els amics d'Alan Smithee -col·lectiu inclassificable de la guerrilla cultural premianenca- ens reunim i confeccionem les passes del cicle Fora de Joc. Iniciat amb un American Splendor -biopic de primera divisió sobre el tandem Harvey Peckar & Robert Crumb- el cicle torna i ens presenta el proper divendres 12 de desembre (congelat) un passi i presentació del món d'Ed Wood, outsider major recuperat per Tim Burton. Estem davant d'un dels totems de l'amic Ramonet 77 i a ell, en companyia del Jaume García, els toca filar prim i presentar la sessió. Sort i que la la llum vermella del Local (c.Segle,5 Premià de Mar) ens/us acompanyi!

Estem vius a:
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com


Canvi de registre. Els ecos de la conferència de la Miren Etxezarreta al Centre Cívic premianenc segueixen vius (que durin!). La sala plena. Gent variada (i variable, com el moment historic que vivim). La Miren va desplegar una master-class del tot inteligible (tot i el tram dedicat als conceptes financers que, a parer meu, són un galimaties considerable). Una hora llarga d'exposició. Cal agraïr que gent com la M.Etxezarreta es digni a fer aquest treball militant del qual no se'n deriven ni redits electorals ni econòmics. La Miren va fer el seu paper i mentres l'escoltava pensava en que ens estava regalant el millor del pensament econòmic critic. No exagero, la conferenciant ens va portar Marx al centre cívic i, amb ells dos, l'esplendor del mètode, la filosofia de l'acció i els conceptes que, per acció de la maleïda cultura postmoderna, han estat bandejats i triturats des dels portaveus del matrix contemporari. Però les coses són com són i la "crisi", Miren dixit, és una més (i molt seriosa) de les que han estat i són consubstancials al capitalisme i a les seves reinvencions espectaculars. La crida final a la resistència activa, a no delegar, a construïr espais d'autonomia i a configurar una altra societat des d'avui, va ser el colofón roig, inconformista i definidor del millor programa, el d'una esquerra de combat.

Si us sembla, podeu clicar aquesta adreça, Premià de Marx continua les reflexions a l'altra banda de la xarxa:

http://www.premiademarx.blogspot.com


La caixa dels trons o la gallina dels "vots" d'or es posa en marxa. Tema immigació. El parlament de Catalunya està endegant un treball que ha de culminar amb una mena de pacte nacional sobre immigració. Material sensible. Una vegada definits els trets de la crisi, toca enmarcar el tema migratori en el seu context. D'acord. Malament, però, el clima que es prepara quan escoltem declaracions nacional-populistes del tot espectaculars. Crides a la voluntat d'integració, a "integrar-se a...", a assumir la "personalitat", la "identitat" i un llarg etzetera d'estirabots que desplacen la problemàtica social d'un món capitalista en crisi al terreny de les identitats institucionalitzades.

Comença, doncs, la simfonia cacofònica del multiculturalisme jerarquitzat i dels discursos incendiaris a la recerca del vot. Temps de substitució del social per la clivella identitària (espanyola, catalana, francesa, britànica o alemanya, sense que s'hagi de deduïr del que dic que faig una objecció al caràcter plurinacional de l'estat espanyol). Mal clima per fer un pacte nacional (és a dir: pacte impossible) sobre una matèria que ha de tenir una centralitat social. Entre un ministre Corbacho -que ja es va estrenar caracteritzant "la cosa" com "el problema"., i ara Pujol, Duran, Barrera i Puigcercós, en plena cursa d'acudits i ocurrències integradores, anem per mal camí. Quin pacte i amb quí? Preparem-nos a sentir-ne de grosses. Des de Premià de Mar, fent memòria, sabem el que és inflar el globus de la xenofòbia. Allò de la mezquita i del racisme a flor de pell, convé dir-ho, va ser el microcosmos
avant la lettre dels desproposits que ens esperen. Quina frivolitat, doncs, haver d'afrontar la variable de la crisi, format immigració, des de la perspectiva d'un foc encés. Com s'ho muntaran a can ICV-EUiA per pactar amb tot això al davant? Pactes nacionals? Missió impossible. Encara hi ha antagonismes. Suposo.
Per acabar... la lluita contra un model d'educació i d'universitat apendix del mercat. Ocupacions de facultats i solidaritat d'un grup de professors. Signes de maig, quaranta anys després.
fotos: universitats italianes ocupades, la tanca de Ceuta en temps de "alianza de civilizaciones" i d'altres productes social-liberals i, canviant de tema, Ed Wood interpretat per Johny Depp.