Retornant a la dimensió desconeguda (Premià de Mar, naturalment!)

A la memòria d'en Pep Manté.

Mataroní d'esquerres i sempre critic i exigent. Saxofonista de carrer i advocat.

Ja ho va dir l'insigne Peret, cantant i home lliurat avui a l'Altissim, quan assegurava per la tele que una nit va rebre una il·luminació divina en entrar a Premià de Mar conduint el seu cotxe. Més o menys és això el que passa ara: Arribar de les Occitànies i trobar-me propulsat a la dimensió desconeguda. Les vacances de Monsieur Tati arriben a la fí i els ecos dels Alps de la Provença, del Lot, del Cantal, de l'Aveyron i de la recuperada Tolosa de Llenguadoc, es mantenen a una curta i prudencial distància en el record, com un antidot davant els significats de la tornada de vacances.

La dimensió desconeguda -Premià de Mar- mostra algunes estampes habituals: L'home gros que llegeix al carrer, els grups de joves enganxats a les cadires de les terrasses, aquesta calor atenuada per una brisa especial que ens salva els vespres de xafogor, la platja artificial que combina virtualitat costanera amb ecodeliri a la carta, els intercanvis d'impresions sobre viatges i lectures i les televisions que, com els diaris, ja amenacen amb serials sobre finançament autonòmic, en Bassas fent d'home-notícia parlant de les coses dels Estats Units i les construccions de noticies segons paràmetres més o menys apassionants.

Torna el curs de les coses i, ara parlant més seriosament, es presenten noves ocasions per desxifrar algunes incerteses sobre la dimensió desconeguda premianenca. Els polítics professionals posen en mans dels tècnics professionals allò de la molt professional participació ciutadana per tal de saber que vol i com vol "la ciutadania" que sigui una plaça. Els plans de restauració del litoral prenen un estatus de normalitat que augmenta proporcionalment a la distància en el temps de l'origen de tot plegat (recordar que el port esportiu de Premià es va construir als inicis dels anys 70 i damunt d'un espai natural extraordinari com Les Roques d'en Pons, pot resultar incòmode). Els espais culturals necessiten una vigorització galopant i, dit en termes planers, no estaria malament començar a parlar obertament de reubicar els usos del centre civic, del Gas i de la resta de les desaprofitades infrastructures ocupades per despatxos, càrrecs i arxius. I, perquè no, parlar sense embuts (parlar és el primer signe de la sonada participació) de les imperfeccions del pla general d'urbanisme escoltant les minses crítiques de sectors socials i polítics que no han vist reflexades les seves objeccions (entre els sectors al·ludits, perquè no dir-ho, també hi ha una bona part d'aquells que en el seu moment van mostrar crítiques de forma i de fons des de la pròpia Coalició d'Esquerres, de quan aquesta era quelcom més que una coalició de partits -però això, encara, és un altre tema-).

La dimensió desconeguda mereix una cartografia més ajustada del seu espai, de la seva costa volatil, dels seus edificis públics, dels seus serveis i, també, de les seves minoritàries i costoses pràctiques de "consulta" i de participació (en contrast amb les majoritàries, directes, gratuïtes i decisives intervencions populars en el cas del memorable i exitós "Salvem la Plaça Nova".

Bé, tornant de les occitànies m'he portat sota el braç un equipatge de salvament: Treballs de Alain Badiou, Daniel Bensaïd i del carter Besancenot. Dit d'una altra manera: Hipòtesis comunistes sense etiqueta, pensaments d'agitació i un sac de cartes postals preparades per arribar a nous destinataris.

I que no falti, música, afrobeat compilat i digerit... i un recopilatori de Les Inrockuptibles sobre els quaranta anys de l'acta fundacional del Reggae!

BAGNAC

Bagnac. 

Dep. del Lot. Occitània.

Postal de vacances.

Quan el centre del món 

pot ser un bar de carretera.

BAGNAC

Aquest és el bar restaurant Le Commerce de Bagnac. Tots els estius ens trobem una colla de premianencs i premianenques en aquest indret singular del departament del Lot. L'estiu té aquestes coses. Aturat en el temps, Bagnac és com Twin Peaks a la francesa. Si canvieu l'agent Cooper per un Louis de Funes qualsevol, obtindreu el quadre perfecte. 

Bagnac és un nucli urbà incert situat a la carretera Figeac-Aurillac habitat per pagesos, miners, gent de bar, turistes despistats, gendarmes, bebedors de Ricard, acadèmics anglesos, artistes refugiats i -sobretot- premianencs i premianenques disposats a barrejar-se amb aquesta vila sortida de les vacances de Monsieur Hulot. 

La base d'operacions, de tornada dels Alps, és aquest poble que viu als antípodes dels complexos de vacances dels anuncis. Tant de bo la marca Bagnac no faci fortuna i la vida pugui lliscar lentament en aquest paratge intempestiu de la profunda Occitània.

Justament on tres departaments s'interseccionen, allí es troba Bagnac. Lot, Aveyron i Cantal limiten aquest indret entre rius i castanyers.

Bagnac!

...i ara cliqueu aquí per saber 

més coses sobre 

aquesta vila perduda:

http://www.bagnac.fr

L'altre món i les vacances

L'altre món és el món que deixa Willy DeVille. Va morir el passat dijous. Els seus vinils tornen a sonar aquest dies per casa. DeVille! El recordo al Zeleste de Poble Nou tancant un concert inoblidable i repartint clavells vermells des de dalt de l'escenari. Més o menys, a finals dels vuitanta. Una figura lligada a les grans tradicions de Nova Orleans, del R&B i de la música llatina novaiorquesa.

Platges nocturnes. Carreteres. Lectures. Audicions. Mosquits. Xafogor. Recopilant materials discogràfics per una més de les bandes sonores dels estius. Sound System a la justa mesura de qui fa vacances. Col·leccions. 

El coleccionista libera las cosas de la tiranía de las jerarquías tradicionales para salir al espacio abierto de la mera contigüidad, transformando una relación metafórica entre los objetos (esto es valioso porque es igual o distinto a aquello) en una simple metonimia. Arrastrado a este espacio, el objeto es liberado de la monotonía de la utilidad, despojado de su valor de intercambio y salvado así del destino de la mercancía (...) El coleccionista es moderno en la medida que rompe con los untuosos esquemas del catálogo de museo en nombre de una pasión fieramente idiosincrática que se agarra a lo contingente y a aquello a lo que no se ha prestado atención. En este sentido, coleccionar es una suerte de retroceso creativo desde la narrativa clásica, una textualización de la historia que reclama áreas reprimidas aún sin cartografiar.

Terry Eagleton a "Walter Benjamin o hacia una teoría revolucionaria".

L'estiu, de vacances, permet organitzar uns diagrames amb les quatre coses que giren entorn de la taula. Uns discos de vell jazz, acumulacions de singles jamaicans, el darrer disc de Wilco, les excepcionals figures rítmiques del molt imprescindible bateria nigerià Tony Allen o les seleccions de talls sonors acumulats pensant en festes impossibles sota les estrelles.

La cita de Terry Eagleton desenvolupa el sentit col·leccionista de Walter Benjamin. El llibre ressenyat és, a parer meu, un petit tresor portatil multidisciplicari sobre la gran obra del jueu marxista i heterodox que va habitar una de les illes més productives del pensament critic del segle XX.

Amb Eagleton podem recorrer l'obra Benjaminiana i de la mà del pensador alemany anem obrint les portes del barroc, de l'aura, de la mercaderia marxiana, del messianisme present en el materialisme històric, de les escoles posteriors, del teatre de Brecht, de l'Angelus Novus de Paul Klee i de la revolució permanent llegada per Trotsky. Un bon llibre per portar a la butxaca, per ratllar-lo i encabir-lo en les nostres col·leccions. Instrument perfecte per la revolta permanent i inacabada que ens convoca aquest món trastocat. 

Afegiré el darrer comic book del Brieva -El otro mundo- que ens presenta les vinyetes més explícites de la sàtira anticapitalista per excel·lència. Brieva la clava una vegada rera altra.

Per acabar els llibres d'aquest estiu: Le goût de la révolte!, una miniatura sobre els pamflets, els manifestos i els cants de totes les resistències parisines, des de la revolució francesa fins el Maig del 68, passant per la Comuna, l'existencialisme i les dues grans guerres. Un espai per la novel·la de Wallace Stegner -En lugar seguro- i per la poesia completa del narrador del gran sud, William Faulkner.

És l'estiu, fa calor i la nit és un espectacle d'infinites ressonàncies.