Històries musicals (i paranormals) dels anys setanta (i del segle XXI) a Premià de Mar

Peter Bagge, ninotàire excels i especialista en la descripció d'outsiders i inadaptats, les clava una rera l'altra amb les seves vinyetes. Aquesta, si l'acompanyem d'un hamletià "the time is out of joint", ratllarà la perfecció. Em sento personalment identificat amb aquest dibuix i, donant-li la volta, em posa catxondo. Diguem-ne que resulta estimulant en temps d'atenta observació del perquè de tot plegat.
Per cert, el calendari de la crisi capitalista avança i ens mostrarà escenes molt més interessants -per contundents- que aquesta. Els comics de Bagge en tenen moltes. Els del Brieva, de l'Azagra, del Crumb o del Clowes, també. Moltes imatges d'un món col·lapsat. Imatges del tot recomanables.Tots ells són una part dels ninotàires que més m'agraden. New-Ages i espiritistes de manual: Absteniu-vos!


John Martyn, cantant i guitarrista. Un dels nostres. Va morir el dijous passat. A la fotografia el podem veure a la part superior compartint pub, pinta i bon humor amb els seus amics (el que esta en primer terme és una glòria maleïda del folk rock, Hamish Imlach). El pont entre la vella escola del folk britànic i el rock era cosa de gent com ell i els seus. Els seus, els nostres: Fairport Convention, Pentangle, Nick Drake, Richard Thompson, Amazing Blondel, Steeleye Span, Lindisfarne... John Martyn. Dalt del cel hi trobarà un vell fan premianenc -Joan Bruguera- i compartiran unes pintes plegats. Altres martynistes premianencs l'admiren i en parlen, gent com l'Enric Almar, en Santi, el Francesc. També ho fem i en parlem els d'Stereo2 Sound System. Alcem les Guinness!!!

visiteu: http://www.johnmartyn.com/


En Ramonet 77 i jo som tossuts i reincidents. El nostre espai radiofònic dels dimarts (9 del vespre, ràdio premià, 95.2 fm) segueix fidel a la línia i, quan convé, ens plantem davant del record amb tota la solemnitat. Ara ens hem entestat en fer programes de ràdio "que es poden veure" i aquesta setmana recuperem dos concerts de l'Ona Laietana esdevinguts a Premià de Mar en el període 74-78. En aquells temps, tot i ser uns marrecs, feiem de promotors de concerts sense ofici ni benefici. Muntar concerts era una divertida epopèia i ens en sortiem prou bé. El programa del proper dimarts vol recordar els concerts premianencs de l'Orquestra Mirasol i de Barcelona Traction a Premià de Mar.

La Mirasol actuava a l'Amistat. La vella Amistat Obrera és un espai que aviat viurà un període incert d'obres i que -toquem fusta!- esperem no veure'l seguint la mateixa sort de les diverses infrastructures en curs de fossilització que tenim a la ciutat. Parlavem de la Mirasol. Aquesta orquestra de clara orientació latin-jazz i molt tocada per l'espectre de Miles Davis i dels seus deixebles (Herbie Hancock, Keith Jarrett, Dave Liebmann, Chick Corea), va aterrar a la nostra vila una nit de tardor del 1974 (amb el dictador en vida) i va fer un concert memorable davant quatre-centes persones. Recordar aquell concert passa per dir que allí estava el desaparegut Ricard Roda, grandiós saxes&flutes resident a Premià de Mar, que també hi era el Pedrito Díaz, institució caribenya de les percusions catalano-cubanes, en Xavier Batllès i el Victor Amman que un any abans havien tocat amb L'Ovidi Montllor al Patronat presentant Crònica d'un Temps, en Luigi Cabanach -ex Màquina!- a la guitarra i el Miquel Lizandra a la bateria. L'anecdotari d'allò que ara en diuen "backstage" em porta a recordar la pregunta del Luigi al Victor: "Oye, ¿Quién es Charlie Parker?" o l'escena mítica dels organitzadors (grup de música de Taula Rodona) aixecant el piano Fender Rhodes i carregant-lo dalt de l'escenari. Per cert, el grup de música de Taula Rodona erem en Joan Carles Surós, en Toti Munuera, en Joan Bruguera i un servidor. Ho recordarem per la ràdio. Com recordarem, també, el concert de Barcelona Traction al Patronat. Els Traction estrenaven denominació, just aquell dia, i anteriorment eren coneguts com a New Jazz Trio. Facturaven jazz de fussió i jazz ortodox per partida doble, versionaven dignament a Hancock (Maiden Voyage) i aportaven un discurs molt rigurós desplegat per Francis Rabassa (bateria), Jordi Clua (baix) i el després mediàtic Lucky Guri (piano). Dies després actuaven al Canet Roc, els podem recordar perfectament enmig d'un Pla d'en Sala aromatitzat d'herbes i hiperdèl·lia. Ara, amb la portada al davant (reforçada per un text de Hermann Hesse, com manaven els cannons de l'època), la seva música en format vinil -el rei dels formats- em serveix de fons d'escriptura. Ens veiem a Ràdio Premià.

Dies d'agit-prop i de xarxes en marxa: des la solidaritat amb el poble palestí fins al cicle Fora de Joc i el seu cinema dedicat als outsiders, des de la preparació d'unes jornades sobre la crisi alimentària fins l'inventari dels somnis més propers i accessibles de la nostra revolta: La respiració conjunta davant les injusticies, la conquesta d'espais d'esperança, l'instint de companyonia i la capacitat de resposta, i tantes coses que, com la música d'aquesta tarda de vent, mereixen la dedicació d'uns quans i un camp lliure de burocràcies, partidismes i empentes.

Una revolta amb banda sonora? Visiteu les seleccions musicals revolucionàries i anticapitalistes que apareixen al blog germà, aneu a: http://www.premiademarx.blogspot.com

Outsiders, ciclistes, combats i lobbies

El divendres per la nit s'omplia el local de la coali premianenca i els Amics d'Alan Smithee convocaven l'espectre rebel de Joe Strummer. La peli de Julian Temple és un documental impecable. El públic va sortir satisfet i ens espera una darrera etapa del cicle Fora de Joc que dedicarem a Daniel Johnston. Serà una sessió arriscada. Ja en parlarem.

De moment visiteu-nos a: http://www.amicsalansmithee.blogspot.com

El dissabte s'inicia amb una sessió de ciclisme perdut enmig dels polígons i urbanitzacions. El rastre incert d'una ciutat coneguda com La Dimensió Desconeguda. Allò que en diem Premià de Mar i que, alguns preferim anomenar com aquell espai realment existent que hi ha entre El Masnou i Vilassar de Mar.

Sessió de debat i informació a l'Ateneu Rebel de Poble Sec, seu de Revolta Global, entorn de la massacre a Gaza. Molta gent. Debat amb noves claus per entendre la dimensió polimòrfica del conflicte. El relat oficial es mou dins dels parametres del xoc/aliança de civilitzacions i en el factor "democràcia" front "totalitarisme". Un debat trampós que avança amb exit des dels nostres "media". Altres, de sempre, hem fet el possible per descriure la dimensió imperialista, colonial i econòmica d'aquest cas (i dels més diversos casos que produeix la lluita de classes a escala internacional). En un terreny abonat a la demagògia ultraliberal, no ens ha de sorprendre el cas Rahola o similars. Darrera d'això existeix una potència econòmica i militar de primera divisió, l'estat israelià, i un clamorós consens neoliberal que eximeix aquest estat de totes les seves vexacions, incumpliments i intervencions. El proper dijous a Premià de Mar tornem a recordar aquests fets i a projectar la nostra complicitat amb les lluites i les resistències. Dijous 22 de gener, 8 del vespre, centre cívic: Aturem la guerra-Premià amb Palestina.

Diumenge lluminós, diumenge de ciclisme i vent. Irrumpeix en plena plaça la figura cicloesportiva d'en Martí Rosselló. El Tour passa per Premià. El Tour dels escriptors sobre rodes. A la fotografia apareix en Martí exhibint la seva flamant bicicleta.

A l'altra banda del blog trobareu les claus que porten a l'articulació de l'esquerra anticapitalista. Adhesions, suports i informació a: http://www.premiademarx.blogspot.com

Joe Strummer "ens visita" a Premià de Marx

Joe Strummer, el líder de The Clash i dels Mescaleros. Geni i figura, recordat al Local del c. Segle aquest divendres 16 de gener a les 8 del vespre. Cinema fora de joc, tercera sessió d'un cicle impulsat per l'associació d'Amics d'Alan Smithee. Joe Strummer: Revolution Rock, The Guns of Brixton, Sandinista, Spanish Bombs, London Calling, Jimmy Jazz... Un documental -The future is unwritten- que ens porta els ecos dels suburbis, l'Anglaterra Thatcheriana i neoliberal, les okupacions, els festivals de suport a la classe treballadora, els focs de camp, el punk rock, l'arribada del reggae a la Gran Bretanya, l'impacte del mercat en un grup que "fa les amèriques", el cinema de Jim Jarmush, els sandinistes, l'esquerra de combat, García Lorca, l'amistat, el desconcert...No us perdeu aquest material. El passem i en parlem.

Canviant de registre. Vivim dies d'alta tensió i violència, ja és sabut. Vivim, arran de la massacre continua a Gaza, temps de demagògia i d'escombraries mediàtiques. Que una senyora extremadament fanàtica ompli hores dels matins de la televisió PÚBLICA, és matèria de pronostic reservat. Per acotar opinions i discernir entorn del que s'ofereix com una maniquea divisió entre "bons i dolents", recomano fermament l'excel·lent article aparegut a Público, on s'explica amb pels i senyals l'abast de la dissidència interna i externa dels ciutadans israelians i dels jueus del món que mostren la seva solidaritat amb el poble palestí. Una informació que els lobbies i l'opinadorisme integrat es dediquen a silenciar, tot inflant la bombolla de la prepotència. Llegiu-lo, doncs és del tot interessant. Cliqueu a: http://revoltaglobal.cat/article1950.html

L'espectre de la neu al Maresme

Heus aquí aquest parell de fotografies que m'ha enviat en Xavier Ribas després de protagonitzar una incursió familiar per la Serralada de Marina, ben aprop de Premià de Marx.

Un blog com aquest, agitador d'espectres i caçador de l'intempestiu, no podia evitar la referència a la presència de la neu al Maresme i, especialment, a la muntanya de Sant Mateu.

L'espectre de la nevada de la nostra infantesa (1962) és un tema recurrent de l'imaginari dels que la varem viure i quan neva aprop ens retorna intempestiu i transfigura l'escenari del qüotidià. Si el clima té aquestes coses, que ens serveixi de guia i exemple, ara que tant ens costa defensar l'alteració de les coses més banals i elementals. Que no ens vinguin amb "presentismes" i altres filigranes d'alguns tertúlians i opinadors encotillats en un present pretesament invulnerable, coi!

Comencem l'any i ocupem les places

DARRERA HORA: 

DIVENDRES 9 DE DESEMBRE, 

A LES 8 DEL VESPRE. 

CONCENTRACIÓ I LECTURA DEL MANIFEST 

EN SOLIDARITAT AMB PALESTINA. 

PLAÇA DE L'AJUNTAMENT DE PREMIÀ DE MAR. 

CONVOCA "ATUREM LA GUERRA-SOLIDARITAT PALESTINA"

La nit de Cap d'Any a la dimensió desconeguda -indret situat davant del mar entre Vilassar de Mar i El Masnou- ens mostra, d'uns anys ençà, algunes curioses variacions . Un costum relativament nou s'està consolidant. S'ocupa la Plaça de la Vila sense convocatòries oficials i es celebra la data més profana de les festes nadalenques. Nit de Cap d'Any a cel ras, i després cadascú va a les seves festes més o menys col·lectives. Per molts anys!... i preguem perquè el consistori no s'afanyi a reinterpretar, a codificar i a invertir qui sap què en allò que avui és senzill, directe i planer.

(Si voleu més informació i detalls, visiteu el blog d'en Martí Rosselló, allí hi podreu captar altres versions de l'esdeveniment).

Músiques d'un any a l'altre. El post anterior parlava de la Marianne Faithfull i del seu colossal disc Easy Come Easy. Seguim la pista de dues dones més que omplen aquestes hores de transició. Sigui a la carretera o, com ara, de casa estant, s'escolten les cançons de Cat Power i Joan As The Police Woman. Una i altra incrementen el llistat de veus femenines format per Beth Orton o Beth "Portishead" Gibbons -entre les contemporànies- i Nico, Sandy Denny, Johnny Mitchell o Grace Slick -per dir algunes "clàssiques" i ben diferenciades entre sí-.

Amb en Ramonet 77 ens disposem a desplegar un 2009 amb novetats radiofòniques. Començarem el dimarts 13 de gener. Programarem un espai del Sound System denominat Martes Trece. Tal com sona. Punxarem tretze temes de collita post-nadalenca i anunciarem que els Amics d'Alan Smithee presentem l'espectre d'un artista definitiu, Joe Strummer, en una nova sessió del cicle Fora de Joc. Mireu per on van els trets a:

http://www.amicsalansmithee.blogspot.com

Solidaritat internacional. El deure de la solidaritat internacional expressada des dels països occidentals, passa per denunciar les corresponsabilitats dels nostres governs amb l'estat d'Israel que, amb el pretext de la radicalització de Hamas, multiplica fins l'infinit la seva capacitat destructiva. El genocidi a la franja de Gaza és de proporcions exasperants. La Generalitat governada per un tripartit de tots conegut ha de tallar els llaços que estableix la seva peculiar política internacional impulsada pels consellers Carod i Huguet. L'exercici de la paradoxa extrema el tenim davant si observem el doble paper que des de vicepresidència es practica: La direcció general de cooperació (o com es digui) vol coordinar l'ajut humanitari i, simultàniament, unes altres direccions generals (o com es diguin) mantenen relacions polítiques, comercials o culturals amb l'estat que causa les morts i els ferits amb els quals ens hem de solidaritzar.

Les places, ja que parlavem de les reapropiacions festives de l'espai públic, també s'omplen de gent aquests dies. Des de Mataró fins a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i així a molts altres indrets. No a la guerra! (plou sobre mullat).

Solidaritat internacional. Internacionalisme. Marcos treu el cap des de Chiapas. Es celebren 15 anys de l'aixecament zapatista. Marcos parla dels indígenes i parla dels palestins i ens recorda el sentit infinitament essencial de la condició humana en els justos termes d'un internacionalisme bàsic. Bon material al web de hhtp://www.revoltaglobal.cat

Ahir, a la taula llarga del centre l'Amistat, ens capficavem en una tertúl·lia entre delirant i explosiva sobre la felicitat i les receptes new age davant del malestar social. Parlavem i polemitzavem entorn de les receptes impossibles de la falsa espiritualitat, de les inteligències emocionals "prêt-a-porter", del supermercat de l'autoajut i de les teràpies "gat per llebre" i -ho sento, ho dic així- de la seva clamorosa impostació com a suposats antídots davant dels mals de cada dia. Lamentablement, aquesta fira de bombones d'oxigen existencial i de pastilles filosofals, forma part de la simptomatologia del mateix malestar que, il·lusoriament, pretenen combatir. Proveu de llegir els treballs de Slavoj Zizek i podreu copsar a fons la dimensió del deliri new age. Teniu el camarada Zizek als enllaços d'aquest blog i és del tot recomanable.

Posat's a rebre impactes epifanics, en temps d'epifania, recomano fermament que aneu a la Pedrera. Allí s'exposa un recorregut per l'obra de Ródtxenko. Des de l'art revolucionari fins a la diàspora artistica davant de la traició estaliniana a la gran revolució del segle XX. L'escenari de La Pedrera mostra, tot sigui dit, un illot revolucionari organitzat per l'obra "social" de la Caixa de Catalunya. Tot sigui dit.