Escoltant un vell disc d'Elvis Costello anant en cotxe -This Year's Model- dels anys 78-79, recordava allò que fou la New Wave del pop de finals dels anys setanta. Primer de tot, dir que la denominació New Wave ha estat un recurs habitual en el camp de la cultura popular i de les arts en general. Des de la Nouvelle Vague cinematogràfica fins a les onades i "olas" més triturades de tots els temps. Trenta anys després de tot allò, però, podem afegir que el concepte va fer fortuna en els dies del punk i del pub-rock. La música d'aquell Costello, que ara sona amb tot el vigor possible, no és ni molt menys la que el Costello-marit de la Diane Krall ens ofereix avui en dia (que, tot sigui dit, explora registres molt diferents i madurats, a més de contribuïr a la restitució mundial de l'Alan Toussaint). Tornant al Costello New Wave -que rebenta els esquifits baffles del cotxe mentres vaig a treballar- la cosa es converteix en un exercici d'estirar el fil per retrobar una pista memorable. Anys setanta vuit i setanta nou. El Costello guitarrista i cantant. El Costello productor del primer LP (elapé, coi!) dels Specials. Part important de la banda sonora de la Nova Onada. Avui recordo lectures i audicions d'aquells dies de pop art, d'explosió punk, de color, de bars i de pubs, d'independència i dignitat. Els darrers dies de la caiguda i de la decadència mercantil del pop (?). Temps especials de renaixement del petit format, del single, del DJ, esclat de comix i fanzines, revolució cultural de barriada. La New Wave dels setanta respirava a fons veient la desaparició del rock simfònic, la bifurcació de la música comercial assetjada per les fòrmules AOR (Adult Oriented Rock) i tot allò que ara patim a gran escala. Els petits detalls prenien vida en aquella onada de retorns a les velles formes del rock i de l'art popular en una explosió combinada de neo-mods, restes del glam rock, pub rock, ska, reggae, power pop i moltes més arestes que es multiplicaven i apareixien a petita escala en altres indrets més enllà de la Gran Bretanya. Escoltar i disfrutar aquells temes de l'Elvis Costello, curts i expeditius, alegres o crispats, em porta a refrescar l'agulla del tocadiscos amb més material d'aquells dies: The Jam, Squeeze, Graham Parker, Joe Jackson i molts més. Paradoxes de la vida i dels trenta anys que contemplen aquells temps: la que fou New Wave ara torna empaquetada i mereix, en positiu, l'adjectiu de ser la Vella Escola. La venerada Old School del pop crepuscular. De quan viviem a l'era pop. Recordem-los a tots. ESPECIALMENT! (...i quines fotos més bones!)
