TOCA BALLAR, AMB TOTS VOSALTRES: JAMES BROWNNNNNNNNN!

L'ha palmat el rei, James Brown. A la comunitat funkeeter del planeta ens ha tocat un Nadal negre. Mireu companys, si no fos per aquesta bèstia rítmica, les bases sonores del segle XX no haurien experimentat la transformació que opera dia a dia al sí de les diverses reinvencions de la música popular. El funk es popularitzava amb la transmutació del gospel i del r&b en un nou paradigma auditiu. El paio va exhibir un expedient personal hiperexplosiu (gens modèlic segons els canons bàsics: relació home/dona, explotació empresarial, maltractament de companys de feina, etc.) i, al mateix temps, una doble línia de combat cultural i social (icona del Black Power, referent de la Jove Amèrica Negra, embaixador de l'afroamericanisme), però, sobretot, exercia una influència desfermada al llarg de la col·lectivitat musical universal. La meva/nostra generació, a escala local, descubriem Brown amb la semiprohibida Sex Machine (aquell riff de guitarra, aquell baix de Bootsy Collins!). El soul entrava en crisi i James Brown continuava editant LP's i singles, omplint locals, omplint estadis i disseminant els millors músics de Funk arreu del món sonor: Maceo Parker, S.Clair Pickney, Fred Wesley, Bootsy Collins, Rick Gardner, Pee Wee Ellis, etc. Ni el Hip Hop, ni la resta del Funk, ni la música disco més soulera, ni l'afrobeat, ni la galàxia de subgeneres derivats, etc. s'explicarien sense aquest pare putatiu de la pista de ball: The Godfather of Soul!

Memòria històrica premianenca: Els enyorats ESPAIS SONORS de Glimpse van dedicar molts minuts a les cançons de James Brown. Recordem un espai sonor al centre cívic amb la punxada repetitiva, allargada i hipnòtica de Make it Funky...i tot el personal absolutament lliurat al ball.

SOUND SYSTEM (Ràdio Premià) emetrà un programa especial dedicat al rei. De moment, proposem que tots els fils musicals nadalencs de les botigues, les places i els carrers, destinin un espai sonor a la música de James Brown.

SAY LOUD: I'M BLACK, I'M PROUD!

HITS, HITS, HITS, HITS !!!

Les Juke Box: Les màquines que disparaven singles gràcies a un petit peatge i que democratitzaven la sonoritat de les sales de jocs i els bars. Aquella divina maquinària feia possible que només hi hagués música quan algú escollia el vinil corresponent. Quan la màquina callava, el local no tenia música de fons, al contrari del que passa actualment i definitivament en qualsevol establiment (musical o no). Aquest blog proposa una elecció imaginària de cançons que escollirem per una Juke Box impossible. La tria comença amb aquests títols. Pur "nadalisme" sonor! Feu-ne còpies! Proposeu les vostres!

Memphis Blues Again / Bob Dylan
Double Decker Bus / Count Five
Mr. Nobody / Standells
Psycho / Sonics
Man of Golden Helmet / Radio Birdman
God Only Knows / Beach Boys
That's entertaiment / Jam
Love in Vain / Rolling Stones
Riders of the storm / Doors
Shake some action / Flamin'Groovies
In to my arms / Nick Cave
Young, Gifften & Black / Bob Andy & Marcia Griffits
Bon Nadal i Bon Any / Quimi Portet

Feu la vostra tria... I visiteu el blog de sound system stereo2
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com
Estem de celebració: 150 programes en antena!

LECTURES, AUDICIONS, MEMORABILIA I ORDRE PÚBLIC (A LA NADALENCA)

El cap de setmana ha estat l'avantsala (es pot dir així?) de la cosa nadalenca. Lectura trepidant de la darrera novel·la de Nick Hornby (escriptor londinenc, seguidor de l'Arsenal, afectat per la música pop i resident al "nostre" barri d'Islington, -oi, Tria & R77?-). Si menciono aquesta novel·la és perquè va del tot clavada a les vibracions nadalenques i factura un avenç del que pot ser la línia de flotació de qualsevol maniqueista emocional (com el sotasignant) davant de les maniquees propostes nadalenques i de Cap d'Any (el “tot o res” a escala d'almanac). En resum: Una novel·la sobre quatre suicides potencials, la nit de Cap d'Any, dalt d'un terrat d'Islington-Londres. L'avantsala nadalenca (i el referencial maniqueu consubstancial al tema festiu) mereix banda sonora, per exemple, la que vaig fer diumenge en clau casolana de la mà dels Beach Boys. Escoltar el calvari sonor d’aquesta banda californiana té el seu delicte. Les armonies vocals dels nois de la platja aparentaven un hedonisme integral insuperable dins del paradís del surf amb descapotables, noies rialleres i Coca-Cola sideral. Pur miratge! El lider dels Beach Boys, Brian Wilson, té una biografia que posa els pels de punta i va escriure la cançó més maca de la història (segons Paul McCartney) o, almenys, la més trista (segons aquest blogger radiofònic): God Only Knows. O sigui, “Només ho sap Deu!” o una cosa semblant. El paquet prenadalenc funciona, doncs, amb dosis literàries pseudosuicides, cançons de melanconia destructiva i, a més, amb la intempestiva derrota blaugrana a Yokohama.

Una mica de política: Fa dies que he decidit passar per una cura d’higiene informativa. Estic bastant saturat del “tiro al progre” (com ho anomena el meu amic Joan Riba) perpetrat per la classe columnística d’aquest país. Això de ser d’ICV, encara que jo en sigui de manera crítica i independent, comença a ser un acte de resistència, especialment des que Joan Saura es dedica (encara no ho he digerit) a dirigir l’ordre públic de l’auca. Francament, això de ser Conseller responsable d’afrontar tots els marrons possibles, és cosa de bojos. Per exemple: El jutge mana desallotjar un recinte “okupat” i la culpa de tot és del Saura. Si el jutge triga en dictar l’ordre de desallotjament, la culpa (segons els columnistes amics, La Vanguardia i la dreta-dreta) també és del Saura. Em sembla que ens trobem davant la quintaessència de la política possible/impossible. M’explico: A l’esquerra transformadora (com ara ICV-EUIA i, demà, la dels altres grups que es vulguin comprometre amb una acció de govern), amb l’ordre públic li passa com amb l’urbanisme (per posar un exemple de temàtica heavy i hiperpolèmica). És a dir: Tenim un estat de dret que podem assumir (sense voluntat de reformar-lo) o d’utilitzar-lo per anar més enllà (quan les “condicions objectives” ho permetin), això vol dir que tenim divisió de poders i que qui governa” “l’ordre públic" (o desallotja) ho fa per imperatiu dels jutges i aquests darrers ho fan en consonància amb unes lleis, etc. I així passarà amb tots els temes derivats d’aquesta arriscada competència que li ha caigut al Saura (sense entendre el perquè del verí regalat, quan ICV-EUIA té un marge de representació reduït i per sota del seu pes electoral ascendent). Ens espera una temporada de declaracions fàcils de tota mena, amb un comú denominaror: La Llei. Les pronunciaran partidaris i refractaris de l’ordre, sistèmics i antisistema, pallassos i jutges, opinadors i passotes. Ara em passa pel cap una frase del Bob Dylan, extreta precisament del llibre de Nick Hornby, que diu així: “Per viure fora de la llei, s’ha de ser honrat!”, i penso en les diverses maneres d’estar fora de la llei, de practicar l’honradesa i de criticar amb les tripes. Vist com les gasta la Brunete “antiprogre”, decideixo, doncs, passar del columnisme que ens estima, dels Carol, Marc-Alvaro, Cuyás, Rahola, Sostres, Sala Martín i tutti quanti, i capbussar-me en les coses de la literatura suicida i de l’assaig progre dels savis (savis de debó) com David Harvey, Slavoj Zizek, Pierre Bourdieu i els supervivents publicats de l’esquerra lúcida del nostre entorn més immediat (Subirats, Ramoneda, Borja, J.M. Muntaner, Vidal Beneyto i companyia). El blog Premià de Marx ha preparat una panera nadalenca destinada a la Brunete Antiprogre, cliqueu: http://www.premiademarx.blogspot.com

Canvi de tema, radicalment, per dir que la màgia de la blogosfera m’ha portat a recuperar la pista d’un vell amic, Joan Peláez, gran dibuixant i il·lustrador premianenc que mereix totes les atencions possibles, cliqueu http://melvincontraet.blogspot.com i allí hi trobareu un video amb entrevista a l’artista. Quan erem molt joves, fa vint i sis anys, compartiem moltes hores de Jazz-Rock, la música de Mahavishnu Orchestra, Herbie Hancock, Weather Report, Chick Corea o Miles Davis. Ho feiem plegats, al seu estudi del carrer Colón, mentres en Joan Peláez dibuixava “com ningú” i iniciava una prestigiosa carrera internacional en el món del còmic i de la il·lustració. Amb en Joan vam compartir coses molts importants, fins i tot vam veure un OVNI, i no és conya. Amb en Joan al costat podies veure més coses, fins i tot miracles que em reservo d’explicar: Els papers tenien, literalment, vida i mort reals.

CELEBREM 150 PROGRAMES DEL SOUND SYSTEM A RÀDIO PREMIÀ

Hem arribat al programa 150 de Sound System (ràdio Premià, 95.2 fm) i, menys quan succeeix un gran esdeveniment, estem tots els dimarts de 9 a 10 del vespre en antena i a internet. Ara ho celebrarem amb un programa especial. Sèrà la propera setmana. Aquesta és la cronologia, vida i miracles del Sound System. 15O edicions del Sound System pressuposen 150 confidències sonores, 150 actes de fe artística, 150 processos de recerca i captura, 150 declaracions d'amor i 150 cosmologies que s'adapten a les imaginacions de cadascun dels participants. Els participants som i són els programadors Ramonet 77 i Àngel Pagès, el punxador Xavi Traïd, els ocasionals substituts Carles, Núria i Marian, els oïents indefinits, els internautes comptabilitzables, els artistes que surquen i emergeixen de cada cançó, l'aroma de dissidència i compenetració que deixen els col·legues de la tertúlia política que precedeix cada programa, els joves invertebrats que ocupen el carrer més enllà dels vidres de la nostra peixera i, les nostres emanacions delirants que escampen un eco espectral construït a força de rock, a força de blues, a força de jazz, a força de rítmes llatins i africans, a força de les rareses del soterrani, a força de sobreviure en un terreny mercantilitzat, volatitzat i efímer que respon al nom de "rabiosa actualitat".

Això és el Sound System. I ho fem en comunitat, a desgrat d'aquells que beneixen la reculada contemporània dels col·lectivismes i dels paradigmes de complicitat. La comunitat sonora és Stereo2, 2 perquè som dos, dos perquè permet la duplicació, la còpia, la bifurcació, la doble lent de les ulleres, el sentit binari bàsic, la llei fàctica de la dialèctica, la suma caòtica.
Stereo2 no és un atzar. La nostra estereofònica cursa d'armaments sonors arrenca de la nit dels temps. Pescadors de vinils, dibuixants d'herois musicals, musics impossibles, Stereo2 ens vam fixar un objectiu: Comprovar que plou. Encara plou i sempre plourà. Ens hem conjurat, quan no era necessari, i ara saltem la tanca. El que volem s'escriurà, es memoritzarà i s'escoltarà. Fins i tot farem el llibre del vinil premianenc. Segur.
Sound System, edició 150, ens remet als origens del programa. Quatre temporades enrera, quan l'entitat Glimpse desplegava activitats multimèdia a l'exterior de la ràdio i setmanalment ho feia des del laboratori de l'actual Sound System. Amb el mestratge del Marcel Leal, conductor del Bencedrina & Co., l'Angel Pagès aprenia a enforquillar el microfon a la distància correcta i aquest s'estrenava amb el Sound System (amb el suport imprescindible del Xavi Traïd, tècnic còmplice i eficáç). El programa número 1 va consistir en una monografia del Melting Pot dedicada al moviment Afrobeat, a la figura del saxofonista nigerià Fela Kuti. Les altres seccions van aportar la música de Jamaica amb la cantant Phillys Dillon (secció L'Illa del Tresor) i l'actor Robert Mitchum cantant calypsos (secció Arxiu Bizarre). Amb aquestes credencials es presentava el Sound System,un espai intempestiu, capritxós i espectral!
La posterior arribada d'en Ramonet 77 significà l'ampliació de l'oferta, l'assaig d'un model de col·laboració, i la consolidació d'una parella de fet que, amb connexions i desconnexions horàries, és manté des dels temps dels hermanos de La Salle.
Els quadres de l'exposició són de geometria variable: Discos i personatges. Han passat per el programa personalitats de divers signe, de la política, les arts, l'esport, la ràdio i la vida associativa. Sovint hem aplicat la fòrmula "el convidat sonor" i han visitat l'estudi les biografies sonores de l'Estanislau Verdet, el pare Llenas (un mestre de les nostres adolescències), en Joan Sol, en Martí Rosselló, el futbolista Puigbó, la Paz Padilla, el baixista De la Vega, el baterista Ferran Pedemonte, l'alcalde Batlle, els col·legues de la ràdio Xavi, Carles i Núria, la junta directiva de la penya barcelonista Winston Bogarde, l'actor Juan Navarro i un llarg etzètera que trobareu al nostre blog (http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com)
Tot plegat, 150 programes. I encara plou!

ESTANISLAU VERDET ES PRESENTA (LLEFIÀ, NORD ENLLÀ) I EN JACQUES TATI TORNA DE LA GRAN BRETANYA

Tres pinzellades per començar la setmana i per recapitular els darrers dies de pont constitucionalista. Primerament, Estanislau Verdet: el mag del lletgisme, l'arxiver del lletgisme, l'artista. Visita Ràdio Premià Sound System (95.2 fm i a la web de la ràdio premià es pot escoltar i descarregar). El messies del lletgisme compareixerà davant dels micros aquest dimarts 12 de gener a les nou del vespre. Consulteu més dades sobre l'event a http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com , i ho podeu fer ara mateix i aquí mateix.

L'estada a Anglaterra del propietari d'aquest blog es pot sintetitzar (Moog!) amb quatre electro-ratlles com ara: Brighton, després de sis visites, continúa edificant la memorabilia anunciada pel film Quadrophenia (la foto en blanc i negre mostra els protagonistes reals dels enfrontaments entre mods i rockers de l'any 64). Suporten el pas del temps, dignament, les botigues de vinils (Borderline Records), de roba Mod (Jump the Gun), un autobus de línia urbana denominat The Who i diversos establiments dedicats a la memorabilia 60's. A la veïna localitat pescadora de Hastings es menja el millor fish&chips del món (ho sento per el Ferran Adrià i els papanates que l'adoren per decret. Prefereixo l'oli, les taques, la cervesa tèbia i el peix a/rrebossat). Evidenment, la cuina no és el meu fort.

Una nova incursió a Londres em confirma que Sounds of the Universe és la meva botiga preferida de discos (i possiblement del col·lectiu radiofònic Stereo2). És la seu de Soul Jazz Records, està a l'interior del Soho i allí, entre vinils i cd's, entre posters i samarretes, es respira un especial aroma de naftal·lina sonora (la fotografia mostra l'exterior d'aquesta narcosala sònica).

Acotació política: La tensió post-11s està convertint els aeroports anglesos en un paisatge digne de Terminator (almenys per la disposició, material i aspecte dels cossos de seguretat).

Darrera hora: El dictador Pinochet ha mort confortablement

estirat al seu llit.

Memòria històrica internacionalista, cliqueu el següent blog:

http://www.premiademarx.blogspot.com

Brighton-Premià Connection.

El pont de la "Consti" a Brighton. Una nova visita al santuari Mod. la foto és actual. Lambrettas i Vespas aparcades al Seafront de la ciutat costanera més decadent del món (i més intempestiva!). A la recerca dels espais del vinil.

QUALCOSA DI SINISTRA (2a PART, LA BANDA SONORA)

Alguna cosa d'esquerres, qualcosa di sinistra, aniria bastant bé quan el que impera és un discurs estratosfèric amb subjectes polítics imprecisos i extrasocials, enteses que no s'entenen, progressos que no progressen i nacions que determinen una uniformitat de destí (sense destriar el blat de la palla).
Ahir escoltava In Live a Premià de Mar, l'exconseller Salvador Milà (parlamentari in pectore) del grup ICV-EUiA. El Salvador parlava clar sobre les dificultats fàctiques que tenim les esquerres per afrontar el model de territori, per molta Entesa que tinguem. Intentava explicar que la nostra oposició a la Molt Alta Tensió o al 4r cinturó no és un caprici estètic o estrictament ambientalista. Aquest parell d'afers, defensats amb ungles i dents per el senyor Montilla (el president que s'autoanomena "humilt servidor" del país), són peces fonamentals per consolidar el model de creixement auspiciat per la trama decisiva de poder econòmic d'aquest petit país: Caixes, Cambres de Comerç, grups mediàtics (Godó, off course!) i la sociovergència real i paral·lela que els marca sense fisures. Tot plegat emprenya i l'exconseller ecosocialista, desfermat, així ho explicava. Aquest blogger porta uns dies d'excepticisme militant i, abans que derivi en una patologia irreversible, aprofito els dies de cel britànic i temperatura desconcertant, per surcar les carreteres maresmenques amb músiques industrials dels anys setanta, del rock combatiu, tenebrós i sorollós de les ciutats fantasmagòriques de Leeds i Manchester. Recupero sonoritats dels meus vint anyets passats, amb discos de A Certain Ratio -cliqueu el seu web: http://www.acrmcr.com- i de Gang of Four -el seu web és: http://www.gangoffour.co.uk/ Com diria un vell punkie, Salvador Espriu: "Amb música ho escoltaries millor"(El caminant i el mur). Ara està de moda l'Espriuet !

QUALCOSA DI SINISTRA!

El megafonista barbut de la fotografia és el director de cinema italià Nani Moretti (autor d'obres de refèrencia del nou cinema europeu com Caro Diario o Aprile). Precisament a la pel·lícula Aprile, Moretti, fent de protagonista real del film, s'esvera (amb raó) davant d'un aparell de TV quan s'emet un debat de candidats dels anys 90 i apareix l'exlider del PDS (excomunista i ex tantes coses) Massimo d'Alema. Moretti, indignat, ja no demana que es facin coses d'esquerres, es limita desesperadament a demanar que es "diguin coses d'esquerres" (qualcosa di sinistra).
Ahir, diumenge, apareixia a El País un excel·lent article del filosof i escriptor Rafael Argullol, on l'autor reclamava dir les coses per el seu nom. En aquest cas, aquest filosof de passat filomarxista (escola Sacristán) i de trajectòria especialment eclèctica, demana que es restableixi el nom del que avui és "innombrable", és a dir que el sistema vigent global té un nom i aquest és senzillament Capitalisme.
Cal una reconstrucció del patrimoni cultural, simbòlic i ideològic de les esquerres (no només de l'esquerra convencional o de partit, també dels independents que "rondinen"). Si bé cada volta és més agosarat definir les polítiques possibles sota l'epítet "d'esquerres", també és dur haver d'imprimir més llenguatge i dir "coses d'esquerres", per generar cultura antagonista, per definir el material sensible en termes de classe o d'ubicació social.
Quan Moretti demana "qualcosa di sinistra", l'Argullol posa el nom a la cosa o Cedric Jameson insisteix en que l'assignatura pendent de l'esquerra és la lluita del discurs; aquests tres (entre mil) el que estan fent és posar l'agulla damunt del vinil i retroactivar el fil roig. Naturalment que "els fets" són més importants que "les paraules", però, malgrat les aparences no és aquest el debat. Concretant encara més, penso que el debat de l'esquerra que vol ser transformadora s'ha de centrar en el seu paper davant l'estat. Negri i Hard descriuen una esquerra sociopolítica "a favor, en contra i més enllà de l'estat". Penso que aquesta ha de ser la substància estratègica del canvi.
A Catalunya, les esquerres tenen objectius immediats comuns i divergències generals de tota mena. El repte concret d'ICV-EUiA, com a coalició que vol vertebrar una certa idea d'espai alternatiu, ha de ser un "més enllà" de la "governació" possible. L'esquerra transformadora quan governa no pot oblidar que la substància i el projecte, la causa que empeny, ha de ser la transformació social. Governar és part d'un projecte i no és "el projecte". Com tampoc les grans decisions d'estat són "la decisió" final.
La micropolítica, d'escala variable, mereix ull crític. La micropolítica (i la correlació d'esdeveniments en xarxa) evidencia un enorme factor constitutiu de transformació social. Quan es fa seguidisme en temes micropolítics decisius es fa massa evident que la "lluita del discurs" (el "qualcosa di sinistra" morettià) trontolla. Exemples: Això d'empassar-se el gol i no salvar el patrimoni historic i la projecció constitutiva sociocultural que representen Can Ricart o callar davant la clausura de l'experiència de la fabrica ocupada per el col·lectiu La Makabra. Per no dir-ne de més grosses, com ara que el nou president de l'Entesa "de dos" (govern "de tres") declari que el 4r cinturó "va endavant" o que la MAT es farà. Aquest casos han de significar un posicionament "de discurs" i una pedagogia per l'esquerra transformadora.
Jo penso que governar és molt important i que "fer-ho bé" és un repte de maduresa. D'acord. Ara bé, l'esquerra que s'agrupa dins de la coalició d'ICV-EUiA, ha de fer discurs, generar model i atendre les micropolítiques de cada dia. Aquesta esquerra s'hauria d'adreçar i hauria d'atendre els espais on no hi arriba la política i que, sovint, quan aquesta hi arriba, en fa estralls. Caldrà aprendre a ser a ser equilibristes i lúcids, governants i corresponsables, però -el més important-, haurem de ser portadors de discursos i pràctiques diferenciades i compromeses amb el sentit històric de cada subjecte de canvi, per petit que sigui.
Nota 1: A la xarxa de blogs hi ha un blog proper a la nostra coalició, interessant i crític: http://qualcosadisinistra.blogspot.com/
Nota 2: Aquest debat enllaça amb l'espectre marxista al blog Premià de Marx, el podeu consultar clicant: http://premiademarx.blogspot.com/

Un altre dia es pot encetar el debat entorn del concepte de transformació.

EL CAS "REMACHA" : MÚSICA PREMIANENCA I FERROCARRILS

El primer senyor, començant per l'esquerra, que apareix a la fotografia és Miguel Angel Remacha. Aquest senyor és el nou responsable del servei de rodalies de la Renfe. Fins aquí, doncs, no sembla que això sigui una matèria natural d'aquest blog. Ara bé, Remacha és un premianenc amb passat musical. Què representa Remacha en el marc de l'escena musical premianenca dels anys 70-80's? Senzillament, que l'actual superintendent dels trens de "sercanies" era el baixista de la banda de ball premianenca Quintanilla Fri & No Me Olvides. El line up d'aquesta banda estava format per el propi Cap de Rodalies al baix fender, el saxofonista Lozano, el teclista Laureano, el baterista Pere, el guitarrista Joan Aniceto, el cantant Esteve Genís, el timbaler Ramonet 77 (el mateix que ara m'acompanya a la ràdio), el flautista i saxofonista Joan Roca, la clarinetista Montse Roca i, ocasionalment, la corista Herminia. Entre altres ocupacions sonores, l'actual Cap de Rodalies va ser un dels pioners de la sonorització festivalera i va participar a la gestació de Ready (un clàssic dels altaveus d'envelat). A banda de contribuir a la millora de les millorables rodalies, el passat musical del Miguel Ángel Remacha pot incidir en la supresió dels ritornellos i bucles sonors que funcionen en algunes unitats dels nostres ferrocarrils. A vegades la música no ajuda a captar el despertar del dia o la caiguda del capvespre. Bona sort Remacha! Que la música inspiri la teva nova responsabilitat!

FRANÇA, DONA I LIDERATGE POLITIC A DEBAT

Tot i que els "mèdia" sembla que han descobert la sopa d'all amb el cas Ségolene Royal, a l'Estat Frances ja fa temps que la presència femenina -en el lideratge polític i l'activisme social- és un fet real.
Em preocupa que una bona notícia per la política i per el sentit de les aspiracions del feminisme (el fenomen Royal), es representi i es presenti mediàticament com un producte estètic i un esclat de salsa rosa a escala parapolítica.
Una vegada ha estat designada, la senyora Royal, es converteix en matèria d'anàlisi exhaustiu sobre la seva suposada bellesa, elegància, timbre de veu i caràcter. El debat del model social, les alternatives de fons i altres lletres menudes passen a la darrera línia. La paradoxa del cas rau en que sí una dona despunta políticament, el debat posterior ja no estriba en aquest fet sinò en tot l'arsenal de tòpics parapolitics destinats a la matèria populista i a les consideracions estètiques. Vull dir que, quan un home obté el nivell de poder o de pre-poder d'una dona, el debat parapolític no arriba als nivells del que obté la dona (només cal observar el tractament parapolitic del cas Royal a la premsa de tota mena, aquest cap de setmana, amb una tendència papanatística absorvent).
Sembla que la designació de la Royal, dona socialista, no s'enten sense una consideració conjunta entre personatge i "bellesa". La qual cosa pressuposa la consideració de que les "exigències" i el perfil estètic de les dones marquen el debat més enllà de l'anhelada i justa equitat de genere o de sexe.
Un exemple d'aquesta discriminació positiva estètica la trobem a la pròpia classe política francesa que, des de fa anys, ja compta amb diversos casos de dones "amb poder" o que aspiren al poder (dins del partit o a diversos nivells administratius) i que no han estat tractades, com la Royal, en termes propis de la revista Vogue. Em refereixo als casos de les senyores Marie-George Buffet, Dominique Voynet, Arlette Laguilier o Susan George, liders (en certa manera, doncs, "amb poder") del Partit Comunista, dels Verds, de la trotskista Lligue Ouvriere o del moviment sociopolitic Attac. Només observant les fotos de dalt comprendrem que la discriminació estètica, posterior a la normalització representativa, s'ha aplicat a la perfecció. Em temo, doncs, a la vista de la França emergent, que no només comptarà el fet de "ser dona". S'ha de ser, especialment, "guapa" com a valor (?) afegit. Dit això, vagi un triple desig: Que la Royal galvanitzi el vot d'esquerres per una presidència millor, que trituri al Sarkozy i que les esquerres plurals (dirigides totes elles per dones) puguin reviure programes comuns i altres fites de normalització i progrés. I que la premsa política parli una mica de política. Una mica. "Qualcosa di sinistra!".
Ara, com sempre, esperem que les notícies franceses facin un efecte dominó en la normalització del personal polític del nostre pais. Chacón, Camats, Simó... qui sap!

LLUITA DE CLASSES A ESCALA LOCAL

Ahir, al ple municipal, van passar algunes coses noticiables. Hi ha dies que prefereixo pensar-les en clau marxista. Per això avui recomano que cliqueu el blog espectral de l'alter ego d'en Jacques Tati, i contempleu les invectives anticapitalistes del soterrani intempestiu premianenc (amb música de Jazz).
Cliqueu aquí mateix: http://www.premiademarx.blogspot.com

HORES DECISIVES, ENTESA DE DOS, GOVERN DE TRES

Apostar de bell antuvi per un govern d'esquerres (quan no ho proclama ningú més) i reeixir-ne al primer intent, té els seus avantatges i els seus inconvenients. Mireu el Joan Saura, assegut damunt d'una pilota i escrutant l'horitzó d'una força política (ICV-EUiA) ascendent i decisiva i, al mateix temps, menystinguda i desenfocada.
La trona buida de l'altra fotografia és com la vicepresidència segona del govern, del tot merescuda, i del tot manllevada (a Palau, la vida és així. Al més sorollós li dónen premi i al que toca amb sordina li ensenyen tarjeta roja). Comença, l'era de l'Entesa(?), l'era del que haurà de ser el Govern d'Esquerres(!)
I ara, una reflexió de l'equilibrista marxista-lacanià Slavoj Zizek, sobre la proximitat del poder i les passions humanes:
"En un vínculo social, los afectos (el odio colectivo, el amor a un lider, el pánico y otras pasiones) también engañan, excepto la angustia que aparece cuando experimentamos el hecho de que el trono está vacío; entonces ¿Es el entusiasmo el opuesto a la angustia? ¿O se trata simplemente de que en la relación entre la angustia y el entusiasmo, en el entusiasmo el objecto se mantiene a una distancia adecuada, mientras que la angustia aparece cuando está demasiado cerca".
S.Zizek. Visión de paralaje. 2006

ESTANISLAU VERDET: LLEF! NORD ENLLÀ DE LLEFIÀ

Un cop confirmat per el mateix artista i per la seva manager maresmenca, podem confirmar un gran "event" musical: L'efecte Estanislau Verdet s'acosta a la vila de Premià de Mar. L'honoris causa del lletgisme la clavarà en directe al programa de ràdio Premià Sound System...totes les agendes necessiten aquesta informació. Internet facilitarà la seva audició a escala planetària i el blog de l'equip Stereo2 en farà puntual i ampliada informació sobre la personalitat de l'artista. Així doncs:

Llef!

http://stereo2soundsystem.blogspot.com

Música més enllà del govern

Després de llegir aquest text, no us oblideu de clicar aquesta adreça:
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com

Aquest cap de setmana tenim la 5a Fira Internacional del Disc i sembla que es respira un boom vinílic per sotaterra. Ja pot canviar el món tecnològic. Els de pedra picada punxem discos de vinil (i ho fem sense desafiar els avenços de cada dia).
Ahir escoltava a casa uns vinils de Gang of 4, de Talking Heads i de China Crisis. Fins i tot aquests tres casos, arquetípics de l'after punk dels darrers 70's i primers 80's, sonaven a memorabilia. L'audició vinílica anava precedida d'una potent sessió d'una banda totalment reivindicable dels anys 70 i 80: A Certain Ratio!
Les meves sessions musicals són rituals i ceremonials. Es selecciona la prestatgeria. Trio l'estil. Estiro amb dos dits el disc escollit. Manllevo la bossa. S'escolta la remor del plàstic interior. Miro fixament l'etiqueta central del vinil, els surcs, les taques, la pols. Premo la botonera del plat. Fixo l'agulla. Instants enigmàtics. Sona la fregidora. Sona la música. In to the Groove!
Gang of 4: Grup de pop industrial britànic. Música militant. Lletres incendiàries. Maneres punk. Més tard, el doble vinil dels Talking Heads en directe amb sessions de la primera i de la segona etapa de la banda de David Byrne. Art Pop! Acabo amb China Crisis. Els recordo a Studio 54 de teloneros dels Simple Minds. Crec que va ser l'any 1983! Quin pop més invencible: Working with Fire and Steel!
Sovint penso en les bandes sonores imaginàries que permet aquest objecte perfecte i universal. Tot i el plastic negre, m'he acostumat als cd's. També. Això sí, em deixa indiferent, -de moment-, tot això dels iPots, arxius i altres andròmines. Existeixen i s'expandeixen. No ho puc negar. Ho celebro. Celebro que es pugui accedir massivament a la música i ja està. Avui, però, em toca fer el meu homenatge, com cada dia, al producte rodó, perforat, surcat, etiquetat i misteriós. Cada moviment del ritual pressuposa un nou enigma.
Ben aviat visitaré Anglaterra i, com faig sovint quan hi vaig, em deixaré el cor als carrers de Brighton. La seu de tantes històries de pop, de rock, de mods, de rockers, de romantics, de rebels fracassats.
Working with Fire and Steel!

Una acotació política final: als USA recula Bush, a Nicaragua guanya el neoSandinisme i a Oaxaca les classes populars planten cara als poderosos. I a casa nostra governarà el centre-esquerra, no ens enganyem, "el centre-esquerra" (que vol dir centre+esquerra, socialdemocratitzats i, malgrat tot, necessaris)

HABEMUS TRIPARTIT SENSE TRIUMVIRAT?

Ostres! Habemus tripartit. Comencem la setmana amb bon peu. Cal que aquest segon tripartit reflexi la nova correlació de forces interna. President Montilla i vicepresidents primer i segon Carod i Saura. Em sembla molt bé que s'hagi començat per pactar un protocol de relacions. Ara toca allò de consensuar un programa amb importants arestes de model territorial i de desenvolupament. Toca, també, oferir un govern tripartit i un triumvirat dirigent a la justa mesura del que aporta la crescuda ecosocialista. No és bo que es presenti com un acord entre les direccions del PSC i d'ERC. És cosa de tres. ICV-EUiA ha pujat i ho ha fet defensant aquest govern en temps de crisi, en temps de campanya i en temps de negociació (i en temps de futur!). Avui, a la gent de l'esquerra verda i roja, ens escau allò de la moderada satisfacció. Si tot evoluciona "tripartidàriament" bé, potser demà ja parlarem de satisfacció, compromís i altres adjectius. Habemus tripartit...i com a la vella Roma: Que hi hagi TRI-umvirat!

DEBAT OBERT AL BLOG DE JACQUES TATI

TELEX DE DARRERA HORA (MOLT BREU)
Ja tenim els números.
Majoria d'esquerres.
Divagació dels de sempre.
Pressing dels poderosos per la sociovergència.
Hi haurà show "ciutadà" assegurat, via transversalment espanyolista.
En Mas pot ser president.
En Montilla també.
ICV-EUiA ha crescut en vots, percentatges i escons.
Som-hi nois i nòies!

COMENTARI A PEU DE FOTOGRAFIA:

Els sis papanoëls del brindis, com podeu suposar, són els sis caps de llista. El sisé "papanoël" és el candidat superdemocràtic i supercosmopolita del partit dels "Ciudadanos". Com podeu observar, aquest nou element va ben abrigat després d'una temporada a l'intempèrie. Només que fem una petita aproximació al "Matrix" universalista dels Ciudadanos, és fàcil identificar un "real" espanyolista. La millor manera de reduïr la preeminència del fet identitari en la vida col·lectiva, passa per visibilitzar les mil dimensions del fet social. I això no vol dir "deixar de ser res". No pas, com fan els Ciudadanos, accentuant encara més el Matrix de l'universalisme declaratori (que escamoteja un espanyolisme etern i, també, "universal"). Mireu, jo soc una mica clàssic, i crec que les dretes (com les esquerres) encara existeixen (per no parlar de les sempre "universals", diferències de classe).

PREMIÀ DE MAR, ELECTORALMENT PARLANT:

Visiteu el blog de la Coali... força verda i roja! Cliqueu ara i aquí:

http://www.coaliciopremia.blogspot.com

i si voleu rebre la salutació del mestre Karl Marx, premeu aquesta:

http://www.premiademarx.blogspot.com

Dedicat a "El Guti".

REFLEXIONEM-NOS !

Jornada de reflexió: Guanyarà el Barça al Chelsea? Què passarà a les urnes? Aquesta nit, és la de la Castanyada o és la de Halloween? El dia dels difunts planteja més preguntes: Defunció de dretes o defunció d'esquerres? Artur Mas o Sergi Mas? Dreta, sociovergència, tripartit o carodvergència?

ICV-EUiA donarà la campanada?

9 TESIS INTEMPESTIVES PER UN GOVERN D'ESQUERRES

Tesi 1. Fotografia i aliances.

La fotografia no correspon ni al video del "Amo a Laura", ni a una hipotètica enciclopedia Verdet sobre Lletgisme, ni a un manual sobre reproducció familiar de l'Opus Dei. El senyor de la foto no és en Sergi Mas (encara que en tingui una retirada). El dret a passejar com es vulgui és una obvietat. Faltaria més! El que passa és que aquest senyor vol ser president de la Generalitat (un altre dret indiscutible) i que ho vol ser per merits propis (cosa que també és legítima). I per ser president, en aquest pais, s'ha de pactar. Les prospeccions d'aliances del candidat Montilla, de moment, no van en la línia del seu antecessor Maragall (defenestrat per merits d'altres). Montilla es rodeja d'un miler d'empresaris insatisfets (els poderosos sempre estan insatisfets) i els promet infrastructures a la mida de les seves necessitats (l'eufemisme de les comunicacions viàries, cinturons de tota mena i línies d'alta tensió, en el fons, és un complement idoni per tirar endavant el creixement urbanistic i l'arrodoniment del mapa de la Catalunya "moderna").
Ja en parlarem el dia 1.

Tesi 2. Teoria de la desconsideració.

Montilla ignora l'esquerra que reivindica un govern d'esquerres (serà pura paradoxa o elemental tàctica?). També en parlarem el dia 1.

Tesi 3. Estètica, ideologia i Matrix.

La foto, tornem-hi, és un poema en clau populista, ambivalent i centrista. Terry Eagleton, professor de literatura, marxista (off course!) i mestre de mestres, ha escrit un llibre extraordinari sobre estètica: La estética como ideología (Ed. Trotta). Eagleton parla d'aquestes coses, parla de l'estètica i la seva importància. Parla del signe dels temps postmoderns caracteritzats per l'apologia d'una estètica pretesament desprovista d'ideologia i en fa la crítica inversa; el mestre demostra que l'estètica és portadora d'una ideologia. El relat històric, desterrat per els apologistes de la postmodernitat acrítica, no s'atura. Subvertir la idea de que "darrera de cada cosa no hi ha res", hauria de ser el primer, i necessari, exercici de les esquerres innovadores: Descodificar el matrix.

Tesi 4. Statu Quo i insatisfacció empresarial.

Mirem la foto i pensem en les reunions amb empresaris insatisfets, les peticions d'ordre i fermesa, els cants a la productivitat desregulada, la por als immigrants. I ara, preguntem-nos: Quines eines necessitem per assegurar les bases d'un canvi social (encara que sigui moderat, endreçat, assèptic i molt regulat)?

Tesi 5. Slogans intercambiables.

A mi em preocupa tot això. M'explicaré. Vivim els dies de la campanya electoral. Dies de pseudorelat i de simbologia propagandística. Qui més qui menys participa/participem d'aquest ball. El debat que cal, a parer meu, és un debat sobre models de societat i nivells de gubernamentalitat possible. Uns volem i diem "Govern d'esquerres", altres "són com són", "estimen Catalunya", volen "fets i no paraules" i així fins completar l'auca. Entesos. Òbviament em preocupa l'àmbit potencial dels que volem "govern d'esquerres", ja siguin pro-ICV-EUiA o ja siguin pro-PSC o pro-ERC.

Tesi 6. Unitaris des de primera hora.

Els d'ICV-EUiA estem per un govern d'esquerres des dels temps pretèrits de la democràcia (temps "psuqueros", temps del Guti, curt i ras). Sense patents d'autenticitat, l'esquerra verda i roja és filla d'una tradició unitarista que "vé de lluny i va més lluny encara". El PSUC va neixer unificant partits comunistes, socialistes i nacionalistes d'esquerra dins d'una sola sigla (i sota l'influx d'una guerra civil). El PSUC va impulsar un moviment cívic unitari antifranquista (l'assemblea de Catalunya) gràcies a la gran intuició estratègica del Guti. El gran PSUC va esclatar d'any 1981, fruit d'una combinació d'implosió interna i de l'acceleració del procès històric extern.

Tesi 7. Travessia del desert.

El buit existent, deixat a l'esquerra del totpoderós PSOE felipista, va viure una llarga travessa del desert amb l'accidentada estrena d'ICV (això sí, cal dir-ho, gràcies a l'enorme inventiva d'en Rafael Ribó). Tots aquests episodis han estat presidits per una aspiració clàssica que anomenem govern d'esquerres, i ara després de l'agitat pasatge del tripartit, renovem el sentit d'aquest objectiu, amb en Joan Saura al capdavant d'una coalició reunificada i amb la consideració de que les altres esquerres han de fer la seva aportació. Necessitarem canvis a fons, començant per un protocol de relacions entre tres forces diferents i, sovint, rivals.

Tesi 8. Quina dreta més bèstia! (i quina esquerra més cega!)

La dreta d'ara és la dreta d'abans, pujada de to, amb estils importats del berlusconisme i continguts del més estricte neoliberalisme. Una dreta que parla dels immigrants com ho faria el Sarkozy. Una dreta dura, neocon, confessional i antisocial. Companys Montilla i Carod: No si valen mitjes tintes. L'esquerra del nostre pais és de geometria variable, plural d'accents, amb estètiques diferenciades i tradicions disseminades.
Tot plegat no hauria de ser obstacle per seguir amb el pacte del Tinell, el govern d'esquerres i catalanista, la seva síntesi programàtica i la vocació de sintonitzar amb un entorn social exigent i propositiu. Aquesta dreta va a totes.

Tesi 9. Manual bàsic de fotografia i imatge.

Les esquerres hem de saber fer fotografies: Nostres, pròpies, a la mesura del nostre capital simbòlic i d'una cultura antagonista, d'arrel popular .
Ja ho deia el vell PSUC del Guti: "Mis manos, mi capital".

El dia 1: campanada roja i verda!

GROC DE LLUM / EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

En Martí Rosselló en parla. És el seu llibre. Llibre de llibres. Per fí circula per la xarxa digital. Em sumo al recordatori. La remembrança articulada en un document únic, vital, innocent i declaratori. Va ser com una revelació. Ara és matèria de blog. Groc de Llum, sí senyor! "El foc del temps ha cremat la història!". Felicitats Martí per el passat recobrat. Felicitats a tots els que ens va tocar viure aquella aventura. Alcem les copes!

1 any de regidor

Avui celebro que porto un anyet de regidor accidental de l'Ajuntament de Premià de Mar. Acostumat com estic, des de petitó, a punxar discos, fer activisme cultural, muntar plataformes i fer la tertúlia amb els amics, això de ser representant municipal em sorpren a mi mateix.

Avui, doncs, parlo de mí. Parlo de la meva curta experiència a les institucions i del meu desig de formar part d'un projecte col·lectiu amb capacitat pràctica, discursiva, de carrer i de compromís. Vull deixar clar, que la meva idea de la cosa pública o és col·lectiva (en sentit gramscià del terme) o esdevé privada i rampant (la qual cosa significa de tot, menys política).

Dit això, estic content de formar part d'un grup municipal compenetrat, amb l'Ernest Martín i el Quim Caimel. Aprofito per expressar el meu suport total i incondicional a l'amic Quim. Jo votaré Quim Caimel a les primàries perquè sigui el nostre representant (no unipersonal) del projecte col·lectiu que s'anomena La Coalició d'Esquerres de Premià de Mar. La "Coali" vol ser el reducte dinàmic i activista de l'esquerra roja, verda, inconformista i propositiva de la nostra localitat.

D'aquest any de propostes i polèmiques em quedo amb algunes intervencions concretes: La determinació de mullar-nos en matèria urbanística (a desgrat d'un marc legislatiu nefast i d'unes finances municipals precàries i asfixiants), la defensa de l'autogovern des del començament del procès previ a l'Estatut, el seguiment de les mancances i encerts de la dinàmica cultural i social, la priorització dels serveis socials i l'exercici de justa memòria històrica que hem impulsat a Premià amb el reconeixement institucional de la figura de l'Antoni Gutiérrez Díaz, El Guti.

El meu grup està a l'oposició. El govern està en minoria. L'escletxa existent entre minories permet fer de la condició opositora un exercici de crítica, proposta, col·laboració i discrepància.

Tornant a la meva persona, us he de confesar que la sobrecarrega d'activitats és més suportable i estimulant quan es verifica que ets part d'un grup, d'una complicitat compartida i d'unes ganes enormes de dignificar la paraula més devaluada de les ciències socials i humanes: La política.

Afegirè un toc anecdòtic de la meva regidoria. Fa poques setmanes he casat una parella d'amics per la via civil. El Salva i l'Elsa. Caram! Per un dia he estat jutge, alcalde i regidor.

I acabó amb un avís a navegants i amics en general: La meva activitat pública preferida i, decididament militant, consisteix en proclamar als quatre vents les excel·lències de la bona música.
Ens trobem cada dimarts a Ràdio Premià. Salut i Revolta (*).

(*) Com que estem de campanya, afegiré allò de Govern d'Esquerres i, amb un annex infinit dedicat a recordar que la política quan millor s'expressa és quan callen les campanyes electorals i la resta de símptomes d'una auca perversa, televisiva i cruel.

TRIFRUSTRATS D'ESQUERRES O TRI-TU-RATS PER LA DRETA?

Encara que això de canviar les coses no passa necessàriament per unes urnes i prou (evidenment, sense una lluita més global, no hi ha volta de full possible), ara estem davant d'una amenaça evident de part de la dreta pura/dura/videoformatejada i nacional. Podem impedir-ho anant a votar (encara que es faci de manera crítica i autocrítica o autoflagelant i excèptica), i votant govern d'esquerres, és a dir, votant la coalició roja i verda d'ICV-EUiA. És una opinió personal (i una mica col·lectiva!). Passa-ho!
Tota l'agenda de campanya de la Coali a Premià la trobareu a l'adreça següent, cliqueu-la directament aquí:
http://www.coaliciopremia.blogspot.com/

MEMÒRIA MUSICAL PREMIANENCA A RÀDIO PREMIÀ

EL DIMARTS 17 D'OCTUBRE A LES 9 DEL VESPRE, DEDIQUEM EL PROGRAMA "SOUND SYSTEM" DE RÀDIO PREMIÀ A LA "JUKE BOX" DE L'ESPORT MATIC/CA L'AVI. AIXÒ VOL DIR QUE TOTHOM POT ESCOLTAR EL PROGRAMA EN DIRECTE, SIGUI PER LA RÀDIO 95.2 FM, O SIGUI CLICANT EL WEB DE RÀDIO PREMIÀ, (DES DE QUALSEVOL PUNT DE L'UNIVERS) http://www.radiopremiademar.org/

DARRERA HORA: A petició del lector que ha escrit un comentari d'aquest post. Reivindiquem la memòria de dues bandes musicals lletgistes que funcionaven per la tercera via, entre el pop oficialment "bo" i la patxanga oficialment "dolenta". Parlo de Middle of the Road i Mungo Jerry. I ara...premeu aquestes adreces per gaudir del lletgisme intermig i intermitent dels millors setantes:
http://www.mungojerry.com/
http://www.middleoftheroadpopgroup.com/

NO TOQUEM DE PEUS A TERRA! COMENÇA LA CAMPANYA!

El pont del Pilar avança. Es pot avançar dalt de la bicicleta. Dalt de la bicicleta no es toca terra, sempre hi ha les llantes i els neumàtics. És com levitar, però sense invertir en espiritualitat new age. De tant en tant és millor tenir els neumàtics a terra que no pas tenir-hi els peus. Per exemple, ara que comença la negació de la política transmutant aquest vell i bell concepte en una auca desaforada i abjecta. La ensarronada de CiU amb el seu video-basura, és una rotunda estocada a la devaluada cultura política. Es confirma la frase del mestre Blanchot: "El lloc de la política està on aquesta no hi arriba". Frase-enigma, frase-aporia, frase guia. Comença l'espectacle!

El pont del Pilar ha començat amb un oasi musical, diví i intempestiu, a Vilassar de Dalt. Toti Soler ha fet del teatre de La Massa l'espai sonor del seu missatge. Guitarra i silenci. Guitarra i uns poemes dispersos de Fernando Pessoa, extrets d'un poemari impresionant. Pessoa/Soler, un oasi.

Comença la campanya. No ho puc amagar, soc d'ICV-EUiA, estem dins de l'auca, d'acord. Tant de bo, nosaltres, fem dins d'aquesta campanya un altre oasi: Un espai per la política digna, programàtica i constructiva. De moment ICV-EUiA no manté el personal amb "l'ai al cor" de les aliances: Refundat, amb nou protocol i reequilibrat, volem /i vull/ un govern d'esquerres. L'altra banda de la política, la més grollera, ja ha explicat el que vol: Només cal contemplar un exemplar del mil·lió de videos esperpentics de CiU.

No em resulta rar dir-ho així: Jo estic per la política, no per aquestes coses que es fan passar per "política". Com Maurice Blanchot: A la recerca del lloc exacte de la política, allí on justament aquesta no hi arriba. Què guanyi el menys dolent! El meu vot: ICV-EUiA, verd i roig, defectuós, imperfecte, però a la fí, propositiu en un desert de buidor.

HABITATGE, EXPLOTACIÓ I CAMPI QUI PUGUI

Darrerament creix la reivindicació d'un habitage digne, accessible, al servei de qui més ho necessita. L'assemblea popular per un habitatge digne esdevé un referent de carrer i de combat. Aquests moviments de base són els que ajuden a fer més inteligible el matrix de cada dia: El capitalisme que exclou per sistema i que adquireix un nou curs amb la seva dimensió espaial/territorial. Els formats delirants de l'urbanisme expansiu (amb punts de bojeria a l'estil Marina d'Or i la golferia del golf extensiu), són inversament proporcionals als problemes que té molta gent, especialment jove, per accedit a l'habitatge, sigui de lloguer, sigui de propietat.

La desconvocatòria de la cimera de ministres de vivenda/habitatge, amb seu a Barcelona, genera un cumul de desproposits argumentals: Govern central per una banda (seguretat ciutadana), govern català per l'altra (Nadal i Tura parlen de coincidències electorals) i govern de la ciutat per una altra banda (desconcert i disconformitat amb la mesura).

La cimera pot ser útil. Encara que sembli massa moderat parlar d'utilitat, crec que és necessari saber quines són les línies mestres de les polítiques d'habitatge dels països i ciutats europees (en el cas de que se'n facin) i, en funció d'aquesta exposició, també és adequat que els moviments reivindicatius verifiquin l'abast de les seves línies d'atenció i de les assenyades dissidències d'aquest col·lectiu en lluita.

El moviment de base és consubstancial a una lluita global i sectorial destinada a visibilitzar la fallida del sistema, el desgast de l'estat social i les voluntats reals de la política institucional. Moviments de resistència i polítiques de gestió han de poder mostrar les seves cartes.

Dit això, ni em sembla bé que es blindin els escenaris del debat institucional, ni em sembla positiu que una minoria tendeixi a fer més gran l'estigma que pesa damunt del moviment social.
Concretament: Suspendre la cimera és una clamorosa cagada. Muntar una guerrilla urbana amateur contra la façana del MACBA o del CCCB, resulta providencialment lesiu per la bona salut d'un moviment juvenil reivindicatiu (i del tot necessari!).

Des de casa estant, les politiques d'habitage tenen una traducció política concreta. El departament de medi ambient i habitatge, els consellers Milà i Baltasar, han engegat una primera fase de politiques públiques (Llei d'habitatge). És una petita mostra. Insuficient, però innovadora. Amb CiU veniem del desert. Els passos endavant en matèria d'habitatge públic quedaran en entredit, però, amb l'adveniment del magma lliberalitzador i privatitzador de l'Artur Mas. No es tracta d'anar a la defensiva. Les reivindicacions han de continuar. Les polítiques inicials han d'anar en augment. Cal reclamar més pasta i més decisió als governs.

Ara bé, el dia 1 de novembre, el poc que hem avançat amb el polèmic tripartit, si retorna la dreta-dreta, pot ser que la reculada ens porti fins al punt zero de la democràcia impura. Mobilització i polítiques públiques, haurien de formar un binomi de resistència i concreció. Els altres, els de sempre, disposen de la maquinària política, econòmica, fàctica, mediàtica i humana, disposada a imposar el model: creixer, creixer i mai repartir.

web recomanada: http://bcn.vdevivienda.net/

Bogarde la torna a clavar!

L'enigma Bogarde perdura. Dura i perdura. Inspirador de grans proeses esportives, el crack reviu dins dels abismes de la música tenebrosa. La penya barcelonista Winston Bogarde de Premià de Mar n'està ben satisfeta. Ara té la paraula el més pur lletgisme. Preneu nota.

Cliqueu: http://www.bogardinho.com

Cap de Setmana intempestiu

La mort del Guti ha portat algunes noticies a nivell premianenc. El Guti va neixer a la casa del costat de la nova seu d'ICV-EUiA-EPM de Premià de Mar. Aquest cap de setmana i fins dimarts, la bandera roja oneja amb crespó negre a l'espai de la Coali. Uns quans amics hem suggerit un nom per el local: L'Espai del Guti. Per la seu del carrer del Segle han passat molts premianencs i premianenques per expressar el seu reconeixement al Guti. Amics d'infantesa, vells psuqueros, gent de la Coali, veïns, militants d'altres partits. Hi haurà memòria històrica institucional, municipal i de partit.
Més informació als blogs germans: http://www.premiademarx.blogspot.com i http://www.coaliciopremia.blogspot.com


El cap de setmana premianenc també ha estat de la banda mallorquina Antonia Font al Correllengua de Premià de Mar. Aquests mallorquins, com Estanislau Verdet o Quimi Portet, formen part d'un parell o tres de generacions que transiten per la ruta dels inclassificables, inaugurada per Pau Riba i Sisa. Antonia Font no és un projecte militant o propagandistic com succeeix amb altres noms de l'anomenat "rock català". Ha estat una bona idea que Antonia Font visitin Premià de Mar.

Els factotums de Stereo2 seguim embolicats amb el projecte DISCOTHÉQUE. Després de rastrejar la Juke Box de Ca l'Avi, ara estem sondejant en "Fredu" , el mític DJ del mític Bellamar. El tema de la genealogia pop premianenca continúa obert. S'admeten comentaris, anecdotes i consultes.
També podeu anar directament a les tripes del col·lectiu Stereo2, clicant l'adreça del nostre blog: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com


Per primera vegada, en directe, a tot el món, s'emetrà el programa Sound System per Internet. només cal entrar al web de ràdio Premià i escoltar-ho els dimarts a les 9 del vespre. Aquest casp de setmana tenim un especial dedicat a la discoteca privada de l'actor premianenc Juan Navarro. Aquest actor tot terreny, ens visita a l'estudi el dimarts 10 d'octubre.

ràdio premià per internet / s'escoltarà a tot el planeta

Bones noves des de Ràdio Premià (95.2 fm).
Si cliqueu la seva web,
http://www.radiopremiademar.org/
podreu captar la seva programació per internet, és a dir: el programa SOUND SYSTEM es podrà escoltar des de la Patagònia fins a Jamaica.
Per més informació, dia a dia, estem a l'adreça del blog de Stereo2 Sound System:
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com

ELECCIONS AL PARLAMENT: SUBHASTES I REBAIXES

La precampanya electoral autonòmica supera les cotes d’obscenitat pseudopolítica més altes. La transmutació de la concurrència electoral en una auca permanent mediatica i tragicòmica, adquireix un patetisme extrem amb el Sistema Subhasta.

Aquest Sistema Subhasta consisteix en la cursa de promeses delirants perpetrada per diversos liders. Primer fou l’amic Duran-Lleida amb les seves invectives xenòfobes expressades en procediments d’integració social per la via pasqual (de “Pasqua”). En Mas reblava el clau amb la conyeta de la tercera llengua fiscalment desgravable. Ara en Mas promet finançament públic del 50% a l’habitatge juvenil. Carod “l’equidistant” proposa un 30% en el mateix tema. Montilla alerta del risc social de la immigració (cosa rara, si tenim en compte els informes oficials pel que fa als guanys de la seguretat social, via cotitzacions dels nouvinguts). Carod “l’Equidistant” , practica un doble exercici comercial: participa de la subhasta i de les rebaixes. Com? Doncs, dit allò de que intervé en el tema dels descomptes juvenils, ara reconverteix el quart cinturó en una “via ràpida intercomarcal” (eufemisme per dir el mateix) i ataca als “hippies d’esquerres, fonamentalistes” (ICV-EUIA?) per la posició d’aquests en l’afer de la “Molt Alta Tensió”. Moviments d’auca per ser atractiu a les crides convergents?

ICV-EUIA, de moment -i toquem fusta!-, intenta fer una campanya de programació i informació, no fa promeses i vol mostrar clares les seves cartes de futur: una sola aliança, nítida, renovada, amb altres protocols de relació i amb uns missatges plurals. L’esquerra verda i roja no amaga el govern que vol ni els pactes que vol: tripartit reeixit i enfortit, amb PSC, ERC i ICV-EUIA, junts i compromesos en un catalanisme d’esquerres. Potser ja no està de moda. Però, pregunto: quin objectiu ha de tenir una esquerra plural en un pais plural? La meva resposta és: Un projecte social i politic, de carrer i de govern. És una vella idea. Possiblement no massa original. Era la vella idea de l’Antoni Gutiérrez Díaz. Una idea, també, de milers d’homes i dones d’esquerres.

Nota informativa: si voleu més debat, en clau marxiana, el blog Premià de Marx us

ofereix una línia roja de debat sobre el Màtrix català. Cliqueu, doncs:

http://www.premiademarx.blogspot.com

i viviu la vida en roig!

EL NOSTRE GUTI

El Guti.
Secretari general del PSUC, fundador de l'Assemblea de Catalunya, eurodiputat i vicepresident del Parlament Europeu, membre d'ICV, articulista, referent del marxisme català, impulsor de l'eurocomunisme. Premianenc de naixement. Barceloní d'adopció. Company i mestre.

Frase clàssica del Guti: "Salut i Bon Treball!"

"Lluita d'avui per un demà viure lliure" (Raimon)

Més informació al nou blog dels marxismes heterodoxos premianencs, el "PREMIÀ DE MARX".
Cliqueu i anoteu a "favoritos" aquesta adreça:
http://premiademarx.blogspot.com

LA JUKE-BOX DE L'SPORT MATIC (CA L'AVI)

Heus aquí una Juke-Box. La fotografia ens mostra una instàntania lletgista, però del tot, efectiva. La Juke-Box era la clàssica màquina discotequera que presidia sales de joc i altres establiments similars en els temps en que el VINIL era el rei. En Ramonet77 i l'Àngel Pagès (Stereo2) estem capficats en un projecte que anomenem DISCOTHÈQUE. Volem tractar, a escala local, la presència del vinil discogràfic, en uns anys decisius de canvi sonor i de transformació de la cultura popular. Parlarem de les discoteques, dels espais sonors pretèrits i dels materials relacionats amb el vinil.

Des d'aquest blog us lliuro un homenatge a la memorable Juke-Box d'una sala de jocs premianenca dels anys setanta. La Juke Box de Ca l'Avi, de la sala de jocs SPORT MATIC, situada davant de l'antic Bellamar i al costat del que va ser pioner dels puticlubs premianencs (el desaperegut bar Mónaco). Sport Matic, hores d'ara reconvertit en restaurant de gamma baixa, era un centre de reunió d'una colla de joves. La memòria encara no falla. Gent com qui us parla, com en Jaume "El Noi", en Cesc, en Sebas, l'Albert Casas, en Mingo, etc, formaven part l'any 1973 dels privilegiats que visitaven l'Sport Matic. Costituien una de les branques d'un projecte en vies de naixement...Un any després, aquesta colla i altres de procedències diverses, es van barrejar per dónar llum a un grup inclassificable: Taula Rodona. Els "sportmatics", els de l'espai parroquial, els excursionistes i altres submarins, desembocaven en un fenomen irrepetible.

Vull mostrar un llistat dels singles que integraven el cançoner d'aquella Juke-Box iniciàtica i sonoràmica:
Je t'aime (moi, non plus) de la Jane Birkin,
American Pie de Don McLean,
Riders of the Storm de The Doors,
Sacco & Vanzetti (here's to you) de la Joan Baez,
Samba pa ti de Santana,
Song of my father de Chicory Tip,
Santa Fé de Titanic,
I'm a Man de Chicago,
Imagine de John Lennon,
A Horse whitout name de America,
Without you de Nilsson,
Alone Again (Naturilly) de Gilbert O'Sullivan,
La reina bruja de New Orleans de Redbone,
Mammy Blue de Pop Tops.
I moltes més.

Demano a Jaume el Noi, si la seva memòria està en forma, si pot recordar qui era l'autor d'un tema que cantavem plegats davant de la màquina..."Big Fat Orange Man"...quan sonava un dels nostres, en Sebas, va petar el vidre d'una Pinball/màquina de mil·lió.

LLEF! LLEFIÀ?

Geografia del lletgisme: " Llef! " és el crit de guerra lletgista. Aleshores, Llefià, barri badaloní, podria ser capital del lletgisme o seu de l'aplec lletgista? Si voleu ampliar coneixements en la matèria lletgista, consulteu a la xarxa, el blog demoninat "yamshees en escabetx" en parla "a/bas/ta/ment". Premeu aquesta adreça: http://estanislau-verdet.blogspot.com

nota informativa: llef!, com Llefià, no és sinonim de cap "insult".

LEO BASSI , EL PREGONER

AQUEST "POST" ESTÀ DESTINAT A LA PRESENTACIÓ DE LA CANDIDATURA DE LEO BASSI , -PREGONER DE LA FESTA MAJOR DE PREMIÀ DE MAR DE 2007- (SI POT SER, QUE HO FACI EN ITALIÀ)

Joc de les diferències (3a. part)

Fernando Mújica (foto A), Defensor del Pueblo, memorable militant del PSOE, presenta recurs contra l'Estatut aprovat en referendum. Mariano Rajoy (foto B), jefe del PP, s'oposa a l'esmentat Estatut amb els mateixos arguments de l'esmentat Defensor i socialista.

Joc de les diferències (2a part)

El Rubianes (foto de la dreta) és l'instrument utilitzat per l'espanyolisme fatxa per carregar-se la llibertat d'expressió.
Elvira Lindo (foto de l'esquerra) és l'instrument utilitzat per el xovinisme democràtic del regidor Portabella per defensar de manera "peculiar" la llengua catalana. Teatrers i pregoners passats per la pedra de l'auca política.