Illes i platges

                                                                                El llibre comença així:

"Amb la teva mare teníem un Mini Morris. Era un cotxe minúscul, com un auto de xoc, i un dels eixugavidres estava trencat, de manera que jo sempre havia d'anar traient el braç per la finestra per fer-lo anar. En aquella època, a la teva mare li agradaven amb bogeria els camps de mostassa, i els dies assolellats sempre volia que anéssim a travessar els que s'estenien al voltant de Davis. Aleshores hi havia més camps i menys gent, igual que arreu del món. I amb això comencem la primera lliçó de l'escolarització a casa. Al principi, el món era un camp immens i la Terra era plana. Totes les bèsties hi vagaven al damunt i no tenien nom, i la bèstia gran es menjava la bèstia petita i ningú no s'escandalitzava. 

Aleshores va arribar l'home, pelut i estúpid i dèbil, i es va refugiar a les vores del món, i es va multiplicar i es va tornar tan nombrós i malvat i assassí en la seva indolència que les vores del món van començar a cedir. A poc a poc es van torçant i corbant, i els homes i les dones i els nens es van enfilar els uns a sobre dels altres per no caure, i mentre grimpaven, amb les ungles s'arrencaven el pèl de l'esquena, fins que a la fi tots els homes van quedar pelats i nus i morts de fred i assassins i arrapats a les vores del món".

La resta del relat és la vida, l'amor, la gent, els llocs i la mort. El llibre és Sukkwan Island. L'autor és David Vann. L'escenari del relat, una illa d'Alaska. 

 



La matinada del dissabte al diumenge fem una sessió de discos a prop del mar, al xiringuito El Pebre. 
Els pescadors marquen el seu espai amb cercles de llum. La gent pren la fresca i alguns ballen. 

Fem sonar les músiques que acostumem a triar per programar sessions de ràdio o per inventar programes i festes imaginades. 
Els altaveus emeten Soul, Boogaloo, Reggae, R&B i altres gèneres i subgèneres. Interpretar la gent, el públic, és una activitat poc precisa. 

Observar la gent i observar-nos ens fa pensar en paratges musicals incerts de quan el ball i l'estiu anaven de la mà. El pas del temps altera aquestes observacions i ens porta a imaginar espais sonors fets a la mida de qui els inventa.  
Passen les hores i tornes a casa. Les llums del carrer declinen. El passeig marítim està més abandonat del que ja estem acostumats a veure a la llum del dia i és quan un element inesperat i marcat per l'alè nocturn esdevé una il·luminació. 
Amb les cames cansades de bicicletes, passejades i ritmes, sota els efectes d'una festa que encara sona dins de les orelles, un enorme cotxe de joguina abandonat en un pas soterrani pot arribar a ser una perfecta al·lucinació.

Fotografia: Ramon Martínez. Sortint de la plaja. Dissabte per la nit.

1. The Mohawks - The Champ
   ► 2:38► 2:38	www.youtube.com/watch?v... 2 Ago 2009 - 3 min - Álbum: Funk Drops 2 (2002)

La primera sessió de l'estiu

El nom de la cosa, el cop d'estat permanent i la cultura de la transició (CT)

Fotogrames de "Sacrifici". Andrei Tarkovski.

Les darreres retallades del govern de Rajoy+Troika plouen sobre mullat i abonen el terreny a noves i imprescindibles resistències. Suposo que qui més qui menys, parlant en familia o en qualsevol format de curta distància, palpa que això afecta seriosament a tothom i que l'estat d'indignació és una taca d'oli irreversible. Els clàssics en diuen condicions objectives. Les complicacions i els laberints que trobem per anar socialitzant dissidències i construir sortides a l'estat de coses, formen part dels signes del temps. A l'estat espanyol, a les dificultats evidents per donar cos i forma a la contestació , hi afegirem un altre factor brillanment definit com a CT. La CT (cultura de la transició) és la denominació ideada per Guillem Martínez, periodista franctirador que a vegades es cola en el ventre de la bèstia (El País) i les clava com cal en relació al caràcter determinant del fenomen 15m o amb altres punts al marge del que configura el relat de la CT permanent. I és que la CT, entre altres factors, no deixa de ser un dels taps més eficaços que mantenen viu el bloqueig mental en matèria de memòria històrica i consens forçat sobre l'ordre dels nostres temps. 

Ara Guillem Martínez la torna a encertar en un dels seus darrers escrits en ocasió de les darreres retallades governamentals (*). Com ja va passar amb els canvis de govern a Itàlia i Grècia d'abans de les eleccions, l'estat espanyol viu el seu propi cop d'estat normatiu i programàtic assentant-lo damunt de les bases d'una població castigada i sotmesa a la doctrina del shock, resultat d'una pallissa sostinguda a la qual el cos social s'hi adapta gràcies a misteriosos mecanismes de conformitat o fatalitat, depen dels casos, i que sortosament mostra senyals de resistència en sectors encara poc articulats.

Els cops d'estat dels anys setanta, quan l'imperi de torn exportava dictadures a llatinoamèrica o l'Àfrica, es reinventen en una doble versió adequada als nostres temps. El capital exporta democràcies retòriques per alliberar mercats (Orient Mitjà) i canvia directament ministres i presidents on les receptes ultraliberals no acaben de quadrar (Itàlia, Grècia) o, en el cas espanyol, dicta sense aturador les polítiques de demolició social esglaonada i de restricció de drets elementals. Ara, en el país de la CT ens munten un cop d'estat via consell de ministres i, enmetzinats pel shock, amb prou feines podem reaccionar. És tant bèstia el que està passant que fins i tot un diari gens sospitós d'esquerranisme militant com El Periodico ja utilitza en els seus titulars de primera plana l'expressió "cop de destral" en substitució del que fins ara en deien retallades. 

Tornant a les condicions objectives i constatant que estem assistint a una nova realitat social inaudita i generalitzada, tant de bo que l'estiu no esmorteexi el salt imprescindible que requereix una resposta dels i les de baix en tota regla. El com i el quan, com acostuma a passar-nos, està complicat. Ja seria hora de que fossim més atents cap a una certa tradició en quan a quines estratègies cal desenvolupar i que aquestes es puguin combinar amb noves realitats i experiències del dia a dia (la moguda minera és tota una pista). No cal seguir cap manual, però allò d'acumular forces, coordinar-les, conspirar plegats i no defugir el sentit positiu d'estar organitzats, hauria de ser el mínim comú denominador per anar per feina.

Parlant del darrer cop de destral, aquesta embranzida afegeix més sectors a la pomada: La cultura. Com a la peli del Ken Loach, la cosa es vesteix de "pa i roses". La vella màxima, més o menys gramsciana, de l'aliança de les forces del treball i de la cultura, adquireix una especial actualitat. A veure, doncs, si en el combat dels propers mesos podem visualitzar d'una vegada per totes una comunió d'interesos socials, culturals, sindicals i polítics entorn d'un programa de lluita, de resistència i de sortida contra aquesta follia que l'aliança del capital, la CT i el poder ens està incoant a base de cops d'estat i doctrines del shock combinades. 

La cirereta del pastís d'aquest model absolutament delirant podria ser Eurovegas o, el que és el mateix, el projecte d'una distopia capitalista macabra fonamentada en tots els trets de la (in)civilitzacio concentrats en clau territorial, ecològica, de gènere, d'explotació, de corrupció, de misèria moral i del que hi vulgueu afegir. És una nota grotesca més del "que se jodan" de cada dia.

(*) Guillem Martínez (El País, 13/07/12) ens parla del cop d'estat amb totes les lletres, aquí el teniu:

El nombre de la cosa

www.sindicat.net/n.php?n=16553

El nombre de la cosa ... Guillem Martínez  La metáfora de lo que pasa es lo ... La primera, en todo caso, consiste en ponerle nombre.

1. BANDA SONORA

2. Julian Cope - Psychedelic Revolution
   ► 5:02► 5:02	www.youtube.com/watch?v=s_s1U_X7D_g29 Álbum: Psychedelic Revolution (2012)

Stewart Home / Memphis Underground

Memphis Underground és el títol de la novel·la de Stewart Home -un altre dels nostres- que recomanem a tot gas des d'aquest blog. El llibre i l'escriptor han arribat a les meves mans seguint els consells sempre encertats del Kiko Amat (visiteu i consumiu el Bendito Atraso, la seva web que mai falla). Home és un artista britànic autodefinit com a working class i ex-punk rocker. Bones credencials. La seva literatura és un tret frontal a l'establishment cultural anglosaxó i, per extensió, a les convencions que ens encerclen o que pretenen marcar el canon de les tendències d'una cultura impostada que obeeix a la més calculada financiarització. Llegint Memphis Underground saltem entre gèneres i subgèneres literaris, entre la paròdia i la crua realitat, visitem zones delirants destinades a la producció artística amb seu en remotes terres escoceses i transitem per carrers, places i indrets de l'extrarradi londinenc, la majoria dels quals coneixem una miqueta la gent d'aquest blog. Personatges a la deriva i escenes extremes, van teixint la teranyina d'aquest Memphis Underground per a on hi desfila el Northern Soul, el Go-Go, l'anticapitalisme, l'anti-art, les bizarrades biogràfiques d'essers del submón britànic, el marxisme, l'anarquisme, els barris (Stoke Newington, Hackney, Bethnal Green...), Iain Sinclair, el Dub, Guy Debord, Henri Lefevre, la cervesa, Walter Benjamin, el sadomasoquisme i, sobretot el soul, molt i molt de soul que acompanya i, de tant en tant, presideix les pàgines d'un llibre que no sé si és un llibre o si directament és una caixa d'eines o un contenidor de relats, novel·les simultànies, assaig, articulisme i dietaris caòtics. Memphis Underground està editat per una editorial totalment recomable -Alpha Decay- que està lliurant una heroica proposta literària "al marge de".
Una bona manera d'entrar en el món de S.Home és visitant aquest enllaç que podeu clicar aquí mateix...amb entrevista, frases celebres i fotografies del nostre home-"Home":

Jot Down Cultural Magazine | Stewart Home

www.jotdown.es/.../stewart-home-aspiro-a-abolir-la-distincion-entre-l...

Memphis Underground, tot sigui dit, és el títol d'un tema i d'un LP del flautista de jazz i R&B Herbie Mann. Collita del 1969. El vinil corresponent corre per casa i malgrat el fregit es pot escoltar força bé. Una altra versió del tema de Mann que acabo de punxar és la de Larry Coryell, un tema funk alegre i lleuger que fins i tot el cerebral Coryell el clava finament. 

Afegirem altres acotacions sonores que apareixen en el llibre: King Tubby, The Impresions i Trouble Funk.

Herbie Mann Memphis Underground (HQ) - YouTube

► 6:49► 6:49

www.youtube.com/watch?v=oBlls1simkc8 Herbie Mann Memphis Underground (HQ) ...      King Tubby the DubMaster - YouTube ► 1:05► 1:05 www.youtube.com/watch?v=JBYa6fm-Q8I17 for the rest of King Tubby. maybe i can ...   The Impressions - It's All Right ► 3:15► 3:15 www.youtube.com/watch?v=CnZ9wOlDxG025 Álbum: The Impressions (1963) ► 2:52► 2:52 Trouble Funk - Still Smoking - YouTube youtube.com3 Abr 2010 - 3 min - Subido por MrSundayjoint Trouble Funk - Still Smokin' (The Tube 1986)

Indignats de Premià de Mar, premi a “iniciativa de l’any”

En el marc de la Festa Major de Premià de Mar, després d’unes setmanes de votació popular impulsada per l’emissora local de ràdio Premià de Mar i amb la participació de quasi 2500 persones, s’ha atorgat al moviment Indignats de Premià de Mar el premi a “iniciativa de l’any”. En un acte realitzat a la plaça de l’ajuntament de la vila, davant de centenars de persones i amb presència d’una representació important del món associatiu local, una colla de membres del moviment han rebut el premi i han pujat a l’escenari entre els aplaudiments del públic assistent. Un company del 15m ha llegit el comunicat que es reprodueix a continuació.

La nominació inicial del moviment del 15-M, al costat d’altres iniciatives locals, va significar ja d’entrada un reconeixement a la feina realitzada per Indignats de Premià de Mar.

Som una petita part d’un ampli moviment social que transcendeix el municipi i que ha estat un important catalitzador de moltes reivindicacions i mobilitzacions relacionades amb la profunda crisi d’un sistema que enfronta els beneficis d’unes minories contra les vides de la majoria de la població.  No ens resignem a viure en una societat convertida en mercaderia en mans del poder financer i polític.

Avui hem passat de la nominació a l’elecció com a iniciativa de l’any. Aquesta menció la volem transferir al conjunt dels sectors populars i, en el nostre cas, a la majoria de la població premianenca.

Els protagonistes del 15M no es mesuren per una adscripció o una representativitat singular. El moviment indignat és una expressió oberta, inclassificable i sense jerarquies ni lideratges. El caràcter assembleari del 15m és la seva virtut principal i permet sumar-hi les veus de tothom que hi vulgui aportar propostes i opinions. Seguirem al carrer.

Des d’aquesta plaça, a prop de l’ajuntament, convidem a la població a fer més fort el 15M, a canalitzar l’estat d’indignació en forma d’acció col·lectiva per la defensa del dret a tenir una sanitat, una educació, un habitatge i unes condicions de vida igualitàries i justes en una societat en que allò que és públic estigui per damunt dels interessos privats.

Volem compartir aquest reconeixement amb un altre dels nominats de la nit: Amb la plataforma d’afectats per les hipoteques, col·lectiu amb qui mantenim estrets vincles dins d’un mateix combat contra els abusos del poder financer.

Volem, a més, dedicar aquest reconeixement al 99% de la població, al que aquí i arreu representa la majoria sotmesa als privilegis d’un 1% restant que és qui ens ha portat a l’actual situació.

I ja que estem de Festa Major aprofitem per gaudir-la, per carregar-nos les piles i per retrobar-nos ben aviat als carrers i a les places.

Que continui la festa i que l’acció no s’aturi!

Entrevista Indignats Premià de Mar en mp3 (26/06 a las 12:37:22 …

www.ivoox.com/entrevista-indignats-premia-mar-audios-mp3_rf_13…

Entrevista a Angel Pagès, un dels portaveus dels indignats de premià de mar. Programa: Premis de la ràdio. Canal: Ràdio Premià de Mar.

Futbol i anticapitalisme. "Contra el futbol modern, mediàtic, espectacular i capitalista". El cas UC Ceares i altres.

Naturalment que és possible pensar i actuar a la contra i més enllà dels paràmetres que marca el capitalisme. De la mateixa manera que augmenten les xarxes de cooperatives de consum responsable, les experiències culturals realment alternatives i moltes plataformes en el terreny de l'economia social, l'àmbit de l'esport -ja prou alterat per la mercantilització més nefasta- ens porta iniciatives imaginatives, divertides i que apunten en una direcció prou interessant. En el cas del món del futbol, malgrat les operacions de pretemporada dels "grans" o la ressaca celebratòria de "la roja", ens trobem dos casos insòlits que sumarem a altres d'orientació similar...i és que l'anticapitalisme també comença a fer forat en espais inèdits com aquest. Parlem del cas de la dissidència generada entorn del totpoderós Manchester United i de com és prou il·lustrativa la consolidació del club-cooperativa FC United of Manchester de gran audiència entre els moviments d'esquerres de la ciutat i que compta amb més de 4.000 membres que han plantat cara al megacapitalista club "oficial". Imagineu-vos un FC Barcelona sense La Caixa, sense Qatar Foundation i impulsat per una base social de milers de seguidors. Avui podem parlar d'una altra experiència més modesta sorgida d'Asturies: La UC Ceares.

A continuació teniu un article del sempre recomanable Kiko Amat que, aprofita el cas d'un club-cooperativa asturià com el UC Ceares per repassar l'esquerranisme militant d'altres clubs i grups de seguidors. Com que en aquest blog som seguidors de la banda oculta del futbol, de la cultura de bar i dels entorns de classe obrera que envolten el West Ham United de l'East End londinenc o el Sankt Pauli d'Hamburg, aquí teniu el Kiko Amat repassant la fenomenologia working class de l'altra cara del futbol i presentant una testimonial alternativa guiada per criteris autogestionaris, antiracistes, anticapitalistes...i el més important, que no és cap broma, és que va de debò!

U.C. Ceares: el frente popular del gol

Por Kiko Amat

Cooperativa deportiva. Aumenta el número de equipos de fútbol que optan por el accionariado popular (un socio, un voto). El UC Ceares de Gijón no tiene empresarios, pero sí fidelidad, anglofilia y pasión sincera.

1. Existen motivos para el optimismo al borde del abismo: cada vez hay menos gente dispuesta a dejarse estafar por el empresariado, la violencia retórica de los brunetistas mediáticos, el neofeudalismo y los mercados. Guillem Martínez lo llamaría un “cambio de paradigma”. Si ese cambio está sucediendo en ámbitos laborales y culturales, ¿porqué no en el deportivo? La tendencia natural es hacia lo pequeño y puro y manejable: menos conciertos en plazas de toros, menos multinacionales, menos macrofestivales, menos megaestores; más disquerías pequeñas, ultramarinos de barrio, conciertos en bares, editoriales independientes. El fútbol moderno no es una excepción, y se extiende el hartazgo hacia el deporte-mercancía. “Yo he venido aquí a vender un producto llamado fútbol”, como dijo Joâo Havelange, presidente de la FIFA. Pues qué decepción, Joâo; producto es precisamente lo que nos sobra. Lo que falta es espíritu, códigos de honor, fraternidad y pasión auténtica. Y ahí es donde entra en escena el UC Ceares.

2. Parece sacado de una película de Ken Loach: club gijonés de tercera división con más de sesenta años de historia está a punto de quebrar. Unos cuantos fans se unen y crean un cooperativa para rescatarlo. El rescate se realiza en base a los ideales del fútbol asociativo de toda la vida: accionariado popular (un socio, un voto) y fin de la directiva de empresarios. La inspiración llega por vía del FC United of Manchester: 5000 aficionados del Manchester United se sublevaron en el año 2005 contra la compra de su equipo por unos magnates americanos, y se escindieron en un nuevo club organizado como Public Company. Un voto por accionista, sin afán de lucro ni intermediarios… Hoy en día el FC United suma 4000 accionistas, ha subido cuatro categorías y está a punto de construir su propio estadio.

Siguiendo su ejemplo, la nueva directiva (obrera) del Ceares se posiciona firmemente “contra el fútbol moderno, mediático, espectacular y capitalista” y a favor del entusiasmo, la fidelidad no negociada y los valores sociales. A favor de la comunidad, en resumen, no de la junta. Reclamando el fútbol de barrio, el partido callejero con mochilas en lugar de postes y la alegría por la victoria en 5ª regional. 

En un reciente número de Diagonal, Iñigo Arza, uno de los impulsores del asunto, declaraba: “Hablo del fútbol humilde, de ése que nunca desaparecerá porque lo mueve la pasión y no el dinero. En el fútbol profesional de élite, el que refleja las estructuras capitalistas, no puede existir nada de eso. La visión social se esfuma porque desaparece la atmósfera futbolera, la cultura de grada, la música futbolera es sustituida por el waka-waka de turno, los fanzines por revistas publicitarias, y en el lugar de tu vecino hay un turista que sí puede permitirse pagar los 60 euros de la entrada”. El Ceares no está solo: otros clubes como el Ciudad de Murcia funcionan en base a la misma idea.

¿Hay más? Sí. Al poco de renacer, los socios del Ceares plantificaron una colosal pintada en el muro exterior del estadio: AGAINST MODERN FOOTBALL. Porque además, en el UC Ceares son anglófilos: en los descansos suena reggae, punk rock británico, ska y Dexy’s Midnight Runners. Sus bufandas lucen anagramas de northern soul con el lema “Keep the faith” (Mantén la fe), y una de sus pancartas declara –en un guiño a Trainspotting- “Lust for life” (Sed de vida). La afiliación política del Ceares tampoco deja lugar para la confusión: siguiendo la estela de equipos como el St Pauli, el Werder Bremen o el South Winners de Marsella, los gijoneses se declaran antifascistas y antirracistas. En su grada no hay lugar para el insulto homófobo o la violencia: solo buen rollo, cánticos incesantes, mareo de bufandas y cerveza en lata. Y ahora se encuentran enfrascados en preparar un libro recopilatorio de relatos futbolísticos, para el cual el mismo Irvine Welsh ha escrito un panegírico.
Por favor, no me digan que fue un sueño. 

Kiko Amat

(Artículo publicado originalmente en el suplemento Cultura/S de La Vanguardia del 4 de junio del 2012)
Más información en el sitio del U.C. Ceares y en el blog Los Ideales del Gol.