LA NIT DEL RETORN A LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Les vacances s'acaben. Una temporadeta d'horaris canviats, distraccions, coneixements i itineraris. Nits i migdies de terrasses. Nits, com ara, sota les estrelles, endreçant aquest blog i capturant algunes estones.
En la línia de l'ordre habitual d'aquest blog, apunto algunes lectures, audicions, reflexions i excursions. Des dels ports del Tour de France, recordar les ascensions a Vars-Izoard-Agnello com una seqüència memorable que hem pogut practicar amb gran satisfacció (RSala + JTati). Estades al Lot, Cantal i l'Aveyron per rutes amables.

Llegir La maravillosa vida breve de Óscar Wao, obra sensacional del dominicà Junot Díaz. Llegir escrits diversos de Paul Valéry. Repassar Monsieur Teste, el gran petit llibre filosòfic d'aquest geni de la Provença. Reafirmar-me en que Daniel Bensaïd és un dels meus referents del pensament polític contemporani i un exemple de personalitat que no escindeix la teoria de la pràctica (tres llibres de referència: Ensayo de topología general, Une Lente Impatience o -sobretot- Eloge de la politique profane). Celebrar que un diari centrista com EL PAÍS mostri vinyetes del dibuixant de comix Miguel Brieva.
M'aturo en aquest punt: Brieva! Tinc al costat el superllibre de Brieva "Enciclopedia universal Clismón- Bienvenido al mundo". Excepcional! Descomunal introducció al deliri universal capitalista amb unes dosis letals d'ironia desfermada... diners, aventures, parcs temàtics, religions, new age, politics, televisió, autoajut...tot passat per l'adreçador gràfic de sa majestat Brieva. Avui, m'en vaig a dormir amb el seu llibre obert.

Han estat, també, dies de músiques que perduren i que penso seguir escoltant: jazz (Enrico Pieranunzi, Brad Mehldau, Dave McKenna o Eric Watson), Portishead -album 3-, Lanegan & Campbell, Tindersticks, Paul Weller, antologies northern soul, visites a la vella Jamaica...

Converses curioses de terrassa estival: el comerç de l'atoajut i l'espiritualisme diletant o el serial del finançament que, en comptes de ser tractat en termes de classe -finançar què?-, preocupa en termes de totalitat -dretes i esquerres no haurien de fer el mateix discurs quan es parla de diner públic-. A la fí tot deriva -en alguns casos, també, la neurosi espiritista- en la controvèrsia sobre l'encaix nacional Espanya-Catalunya i aquest pacient blogàire es perd, estampat contra un mur d'incomprensió, en la impossible didàctica de la lluita de classes i l'escassa recepció que té aquesta entre la societat general i la taula del bar en particular. Ho dic de bon rotllo: el símptoma de que "hem perdut" -les esquerres i les classes populars- és que parlem i ens fem nostres -i molt "a la brava"- coses i causes de l'adversari de classe (com si nosaltres, singulars figures subalternes, tinguéssim quelcom de comú amb les figures més hipòcrites de l'auca política, mediàtica i financera d'aquesta dimensió desconeguda catalana i espanyola).

Afegirem que l'agenda política, la partidària, presenta una tardor d'assemblees nacionals d'ICV i d'EUiA, la tornada a la feina de base de la Coali premianenca i el mar de fons que es respira a la base ecosocialista -cremats per aquest garbuix governamental i institucionalista que ens arriba d'una part de la nostra direcció-.
El mar de fons el podeu observar a verdiroig.blogspot.com -el blog del Manifest de Maig-.
Torna, intensa i brillant, la dimensió desconeguda!

Nota a peu de blog: en Ramon Sala i un servidor us agraïrem la vostra visita al nostre blog de ciclisme. Ens agradarà que escaleu uns cims amb nosaltres...mireu, doncs, aquí:

http://www.lartdelabicicleta.blogspot.com

La fuga porta novetats

"No pensamos jamás que lo que pensamos nos oculta lo que somos".

Aquesta és una de tantes. Una de les mil meravelles condensades en els llibres de Paul Valéry. Monsieur Teste, en tercera lectura, es confirma com un dels meus llibres de capçalera. Un conte filosòfic o un llibre d'aventures? Una fabulació abstracta de difícil classificació - tampoc és necessari-. Valéry, el poeta de Séte -com Brassens, l'altre!- desplega els seus timbres en una edició antològica dels seus "Cuadernos, 1894-1945". Equipatge de vacances, com els altres llibres que cito a continuació.

"Éloge de la politique profane" de Daniel Bensaïd. Un assaig que mereix traducció catalana o castellana. Bensaïd, l'ànima del debat d'esquerres militant. Una veu que s'enmarca en la seva experiència militant a la IV Internacional i que assoleix la plenitud intelectual en aquest fenomenal treball de reafirmació de la profanació política necessària. Bensaïd alerta, amb un treball que triangula tota la modernitat política, sobre les mutacions més evidents i, no per això, complexes: els pobles es descomposen en deliris col·lectius, la guerra global fulmina el dret internacional, els partits capitulen davant del despotisme dels sondejos i dels tribunals d'experts (els comunicadors i opinadors professionals -mai independents-), la ciutadania es transvesteix sota el regne anònim dels mercats financers, l'espai públic viu la seva finitud al ritme de la neorosi privatitzadora d'uns quans... Davant de tots aquests factors (pur dogmatisme capitalista) hi ha qui, com Bensaïd, formula un futur polític profà enmig dels temps obscurs. Unes noves "llums".
Paradoxa: uns centenars de joves vinculats a la IV Internacional -com l'autor Bensaïd- celebren uns campaments d'estiu a Besalú per tractar moltes d'aquestes preocupacions. A la sortida dels citats campaments, els mossos d'esquadra aturen, interroguen i prenen nota de les coses "dolentes" del jovent. És la polícia que depen d'un govern dit d'esquerres on hi participa com pot (o com vol?) ICV-EUiA. Mala peça al teler. Una penosa manera de fer el que no s'ha de fer (des de l'esquerra). Si visiteu el blog: http://www.premiademarx.blogspot.com trobareu una foto retrospectiva impagable!

Continuem amb les fugues d'estiu. Enrico Pieranunzi, pianista italià. Sublim en els seus trios amb Charlie Haden i Paul Motian, ara la clava més endins amb Marc Johnson i Joey Baron. No porto Ipot, vaig de vinil i cedé, aquest és el meu disc de l'estiu: Live in Japan, Pieranunzi-Johnson-Baron. Més músiques. Ara despleguem les necrologies. Crespó negre en el món del soul. Doble pèrdua. Isaac Hayes mort aquest agost. Mister Shaft! El moises Negre que va facturar hits per encàrrec a la Stax (per Sam & Dave, especialment), l'home de les bandes sonores Blaxploitation. Recordo, adolescenment parlant, com sonava Shaft a les ràdios, l'any 1972 o 73 (?), aquell wah-wah guitarrístic i les luxoses orquestacions damunt d'un vinil que giravoltava amb el meravellós logo Stax. Mort Hayes, ara -dies d'agost, llum d'agost- ens deixa Jerry Wexler, el de la competència, l'home fort de l'Atlantic Records. Aquell productor estajanovista que difonia milers de figures de les quals avui, amb el seu record, em quedo amb el de la dama per excel·lència Miss Aretha Franklin. I, tot sigui dit, Wexler, l'home que va enxufar al món els Led Zeppelin amb un primer album trufat de versions incendiàries del millor blues.

Esportivament parlant convé dir que els jocs olímpics -els de l'apoteosi capitalista postmaoista- han portat un parell de coses interessants: Jamaica trenca el tòpic Marley. El nou ambaixador de l'illa del tresor es diu Usain Bolt, vola 100 metres en 9.69 i encara té temps per marcar-se una antologia de tota la música jamaicana a la darrera dècima de segon. L'altre nota esportiva és de bicicleta i es diu Llaneras i té 39 anys i clava l'or al velodrom. Sobre la Xina delirant d'aquests dies i dels propers anys, podriem parlar molt més. Només volia fer un joc senzill en intentar lligar dues arestes de les meves predileccions: Jamaica i les bicicletes.

L'estiu permet moltes coses. He tornat d'una segona estada a França. Allí, al departament del Lot, les carreteres petites i infinites et porten la bicicleta on va el vent, travessant els departaments d'Aveyron, del Cantal i del Lot, fent uns centenars de kilòmetres per triangles tranquils d'asfalt i verdor. La resta, és sabut, formatge, vi de Cahors, lectures, tedi, aire fresc i tornada a Premià. Taula parada al bar. En Martí Rosselló certifica els fets amb un clamorós "Roda el món i torna al born" i un seguidor li replica amb l'estellesià "tot retorna, agrupant-se". Dit i fet.

I per acabar una de molt bona. Evo Morales guanya el seu referendum. Bolivia al cor. Com diria Laporta: "que n'aprenguin!"

Les fotos: Valéry al seu estudi, Bensaïd celebrant els 40 anys del Maig del 68, una referència vinícola de Figeac (Lot), el molt skatalític Bolt, un Rosselló simpsonià i el millor Evo possible, el del jersei!