la plaça, el bar i la música

El tema de la PLAÇA NOVA està interessant i viu. Gent a favor, gent en contra, rumorologia, declaracions, contradeclaracions, plataforma, contraplataforma, grans, petits, joves, gent inclassificable, gent de partits, gent antipartits, gent -sobretot- variada i múltiple que proposa coses, que es queixa, que aprova avantprojectes, gent que els rebutja i així fins l'infinit. Símptomes d'una participació ciutadana que, sense teoria ni tècnics, funciona en vàries direccions. Premià de Marx, blog germà, en fa una visió particular (amb un ampli marge d'equivocació i d'error). Ni amb l'ajut dels mestres en treurem l'entrellat: cliqueu a http://www.premiademarx.blogspot.com/

I ara passem a les músiques. Una conversa apassionada a l'Amistat amb en Xavi Gascó, en Francesc Tiburón Fernández i l'Andrés Via, ens porta a recordar l'impacte dels discos de Weather Report, Herbie Hancock o Chick Corea, en la nostra joventut adolescent de mitjans dels anys setanta. Repassem músiques i records, topem amb noms que ja no hi són, pioners de la música portatil i del boca-orella (Joan Bruguera i Jordi Marfà). Ens preguntem sobre la paradoxa d'una colla de joves adolescents i post-adolescents dels anys setanta que, sense màrquetings externs, consumiem i viviem músiques de privilegi. Uns temps irrepetibles en els quals un guitarrista d'avantguarda (John McLaughlin), una banda de world music "avant-la-lettre" (Weather Report) o un pianista de funk experimental (Herbie Hancock), omplien palaus d'esports sense ser part dels 40 principales, sense ser un trio policial refundat o un holograma sonor de la MTV. Temps de gent còmplice, temps -també- de Ramonet 77, de Santi, de Crimson-Paccius, de Joan Peláez, del primer punk premianenc (Ricard Planes, que encara ho és!), dels Buendía, l'Aniceto i molts més. Francament em resulta paradoxal i és motiu d'orgull memoriàlistic. Sense anar més lluny, he passat la tarda de diumenge punxant vinils d'aquells. Chick Corea, Where have i know you before. Weather Report, el primer disc. I tot allò, com ara, sense abandonar la companyia del jazz, del soul, del r&b, del pop i dels milers de plàstics que ens acompayen.

punxar el buit / la fí del xiringuito

"A veces parece

que estamos en el centro de la fiesta

Sin embargo

en el centro de la fiesta no hay nadie

En el centro de la fiesta está el vacío

Pero en el centro del vacío hay otra fiesta"

Roberto Juarroz (Poesía vertical)

Aquest fragment poètic està extret directament del darrer llibre d'Enrique Vila-Matas, Exploradores del abismo. És literalment el que vaig experimentar durant les sis hores de punxadiscos compartides amb un altre Àngel, al xiringuito El Pebre, al santuari sonor de les quatre nits d'estiu que hem viscut. Les nits efervescents confonen emissors i receptors i construeixen un cercle estrany, un curt-circuit i la paradoxa d'un forat negre en forma de disc impossible. La ressaca perdura.

LA PLAÇA NOVA DE PREMIÀ DE MAR EN PERILL

ARTICLE PUBLICAT EN AQUEST BLOG EL MES DE FEBRER (amb algunes actualitzacions de dades)

La Plaça Nova de Premià de Mar
L'equip de govern (CiU-ERC) proposa que la Plaça Nova incorpori un parquing soterrat, explica que té damunt de la taula una proposta d'una empresa del sector que assumiria les despeses d'obres i de transformació de la Plaça Nova (fins i tot el trasllat de l'arbrat i la seva restitució). Em sembla una obra fora de lloc. La Plaça ha consolidat el seu paper com a lloc d'encontre i esbarjo, és una plaça que compta amb una part superior dotada d'un bon jardí i una part inferior millorable i força útil per a desenvolupar la seva funció: les places serveixen justament per l'esponjament urbà, la comunicació entre la gent, l'aire lliure compartit i moltes activitats inclassificables personals o col·lectives. D'acord, Premià necessita aparcaments (especialment les places d'aparcament fixes) i aquesta problemàtica requereix un pla d'equipaments en la línia del que suggereix el pla general. Tenim diversos espais susceptibles de fer aquest servei, la Plaça Nova no figura en el catàleg de propostes. El nucli antic de Premià està experimentant un projecte en curs de peatonalització moderada, l'objectiu del qual és facilitar l'ús prioritari de la via pública per part dels vianants. Projectar un parquing rotatori a la Plaça Nova és una aposta contradictòria que, en nom de la dinamització econòmica i comercial, fomenta l'utilització del cotxe per anar a comprar i reincorpora el transit rodat a les vies que es volen descongestionar amb les reformes del Nucli Antic. Si la modalitat d'aquest pàrquing és de places fixes, convindria valorar altres espais amb menys risc d'impacte ambiental i social. Cal afegir un factor de caràcter físic: la Plaça Nova és un espai verd consolidat, -millorable-, que no hauria de patir mutacions arriscades o el transplantament d'arbres i plantes que dónen una morfologia excel·lent a aquest espai. L'aparcament és un problema. Les actituts apriorístiques i a corre cuita davant de qualsevol iniciativa considerada (equivocadament, penso jo) com a modernitzadora, també són un problema. Pensem-ho bé.

Els dibuixos de la part superior, obra del mestre Robert Crumb van al "dedillo"...

No m'interessa l'agenda política dominant

Les esquerres ho tenim magre. Quan parlo de "les esquerres", no em refereixo als partits que es diuen d'esquerres. Per tant no plantejo una problemàtica "de partit" (que ja és prou grossa i irresoluble). Les esquerres "realment existents", les seves idees, les seves tradicions, les seves propostes, els seus dilemes, els seus fracasos, estem i estan al bellmig de l'erm, de la devastació pura i dura. Fins i tot podem fer-ne ironia, massoquisme o preocupació. Darrerament, la clau irònica combinada amb la preocupativa, em resulta satisfactòria. Resulta que no m'interessa gens ni mica el que pugui passar l'any 2014, el que els preocupa a les plataformes multiformes sobiranistes, al Joel Joan, a l'Oriol Jonqueres (historiador justet), ni el rearmament espanyolista del PSOE per desactivar l'armament del PP, ni l'ecosocialisme d'etiqueta que observo en les tendències oficials i oficioses del meu partit. Em remeto als darrers escrits d'aquest blog i, en la mateixa línia, proposo modestament (és a dir, irònicament) una refundació de la política (salt mortal inutil?). Corren temps de "refundació del catalanisme", de referendums extenuants de cara al 2014, temps de Joel Joan, temps d'auca en estat efervescent. Corren temps, doncs, per contraprogramar i posar al dia milers de conceptes, milers de propostes, milers d'interrogants.

En definitiva: què coi té que veure el relat de l'auca político-mediàtica amb el significat substancial del capitalisme de cada dia? Dit d'una altra manera: O ens posicionem, les esquerres personals-polítiques-socials davant de la mare dels ous, o girem full. Això és un erm, un "páramo", un "moor", un desert. Això és Polònia. Toca riure. Començant per riuren's de nosaltres mateixos. Deliri a la carta. Tocadiscos en marxa!

Onze de setembre: Joe Zawinul.

Una coincidència personal molt colpidora. Ahir, onze de setembre, estava confeccionant un CD amb temes de Weather Report. Acostumo a crear bandes sonores imaginàries per anar amunt i avall amb el cotxe. Escoltava Weather Report i recreava alguns memorables estius molt personals i feliços. Els discos Tale Spinnin' i Black Market són els meus estius del 1976 i de 1977. Estius de plaça nocturna premianenca, d'amors, de cervesa i de gent que ara no hi és (en Joan Bruguera). Temps, també, de converses musicals inacabades i recuperades amb Paccius/Crimson, visitant habitual d'aquest blog. Aquest matí de dimecres, el dia després de l'onze, connecto el reproductor de CD's del meu cotxe i viatjo a Mataró amb Elegant People i Black Market dels Weather Report i, amb aquesta música, recordo aquells estius. Esmorzo i llegeixo la notícia, desgraciada casualitat, de la mort del co-lider dels Report, Joe Zawinul. Ahir 11 de setembre moria Joe Zawinul. Del tot coincident. Una casualitat? Acostumo a escoltar música molt variada diàriament, aquest grup el tenia arxivat fins ahir. Sense més comentaris. Serendipity (!!!). En Ramonet 77 i jo farem un especial radiofònic del Sound System dedicat a la carrera de Joe Zawinul. Ara ja sé que fer, des del proper any, per tornar a celebrar l'Onze de Setembre. Escoltaré Weather Report, com ahir, com aquest matí. A la justa mesura del mite. "Tornar a estius de recordat ribatge" (Carles Riba).

DIADES, INTERROGANTS I SOCIETAT "SUPOSADAMENT" CIVIL

Bon dia, especialment als que no fan ni fem pont. Ahir vaig tancar el cap de setmana amb un còmic d'en Daniel Clowes i aprofito el cas per utilitzar el seu autorretrat com a capçalera d'un dilluns especial, setembrístic, xafogós i encaixat entre pre-diades i Diada. Coses del País, és a dir: meteorologia, efemèrides i enginyeria de ponts i camins. Seguiu la pista del Clowes: universal des de Ghost World, des del seu cartell del film Happiness i, a partir d'aquestes referències, entrant a la seva intensa trajectòria ninotàire de primera divisió, saltant del realisme a la metafísica com faria en altres dominis David Lynch, per dir el nom d'un artista recuperat aquest estiu via Twin Peaks, (revisited).

El tema de la metafísica aplicada a les realitats polítiques podria ser una ocurrència "del dia abans de la diada nacional de Catalunya", o "del dia abans de qualsevol diada" similar ja siqui en els estats-nació grossos o a les nacions oprimides i petites o a les "àrees nacionalitàres" en curs (aquest darrer concepte és d'en Rafael Ribó que el va posar en circulació als anys setanta, abans del seu lideratge polític, en medis acadèmics, especialment en unes històriques Jornades de Debat sobre els Països Catalans).

En un debat anterior (dins del darrer post d'aquest blog), es desplega una controvèrsia sobre "el nom de la cosa". La cosa seria l'àmbit de tots els àmbits, l'àrea nacionalitària, el país. El nom, correlativament, seria la forma-estat, la nació, la ideologia de la nació i les múltiples lectures d'un terme, com a mínim, polèmic.

Tornant a la metafísica del dibuixant Clowes o de les pelis del Lynch, convé dir que aquesta disciplina no mereix prejudicis pseudomaterialistes (afortunadament la vulgata marxista està degudament corregida per les diverses escoles marxianes que habiten a: http://www.premiademarx.blogspot.com ). Per tant, interrogem-nos (si volem) sobre el país objectivable i, si en tenim ganes, destriem el gra substancial de la palla metafìsica. Fins i tot hi trobarem aire. Quasi res. Segurament és més instructiu que dónar vida a l'espiral infinita Barcelona/Madrid o el cercle delirant dels nacionalismes imperialistes versus perifèries en construcció (temes altrament seriosos, que l'auca banalitza a diari: Carod hi posa data, 2014!). En termes pràctics, potser seria millor dedicar-nos a la localització de les desigualtats, la recerca de solucions micropolítiques, al sí del nostre país (i dels països del món en general). En aquest darrer doble exercici, es possible que hi resideixi la clau per entendre que els països (les nacions) no tenen "unitats de destí" col·lectiu. Cada estament, cada classe, fa el que pot. Cada poder, però, subjectivitza, crea i transforma els seus interessos, no sempre coincidents amb els de la resta.

Un apunt final: Darrerament s'està abusant del concepte/terme SOCIETAT CIVIL. Si el terme nació o poble ja és prou complicat, només faltava l'ús mediàtic-polític de la societat civil com a sínonim de classe dirigent. Si Gramsci aixequés el cap! Ara de tot en diuen "societat civil". Es fa una trobada d'empresaris per parlar d'aeroports i autopistes i la premsa etziba la frase de "reunits representants de la societat civil catalana amb...". Passa el mateix amb la darrera reunió Ministerio/"Societat Civil". És a dir: Les Caixes, les Cambres de Comerç i tutti quanti. No negarem que els poderosos són "part" del paisatge del país. D'aquí a considerar-los "representants de la societat civil", n'hi ha per llogar-hi cadires. Ara ja entenc de que es parla, quan es parla del tòpic i trillat "ric teixit associatiu català". Entelèquia! Ilús de mí, em pensava que les associacions de defensa del consumidor, les ong's, els sindicats, els ajuntaments, els clubs, els boletaires o els ninotàries, també podien interlocutar en matèria de mobilitat, desenvolupament i energia.

Serveixi, doncs, aquest darrer cas com exemple d'una pràctica necessària de recerca de subjectes, problemes i objectes del país real. Enllà, doncs, de la sempre invertebrada i interessant metafísica nacional. Proposo una diada impossible destinada a la celebració dels nostres interrogants (i per reinventar la cartografia dels espais d'esperança. Pocs, però realment existents).

Banda sonora del cap de setmana: Bill Evans (trios West Coast amb l'inoblidable Chuck Israels), Manfred Schoof Quintet (vinils Japo/ECM dels anys setanta amb arts sonores intempestives), Prefab Sprout (LP Steve McQuenn, una illa pop dins de l'oceà popista dels anys vuitanta) i unes recopilacions casolanes de funk brasileny per anar dalt del cotxe.

NOU CURS POLÍTIC, NOVA AGENDA SOCIAL, VELLA RETÒRICA

(la foto és una instantània del film American Splendor. L'heroi Harvey Peckar fa cua en el super, més o menys com si anés a votar -o a abstenir-se -)

Inici del mes de setembre. Acumulades vàries lectures, sumats molts kilòmetres de bicicleta (i de cotxe, per carreteres bàsicament franceses), sembla que les hores es reordenen i les línies d'atenció s'ajusten als panorames de sempre, a les trames habituals, a les poques complicitats, a les moltes interseccions i al desplegament mesurat de projectes.

Primer, un repasset a la premsa (el braç escrit de la política que sovint juga a dir "no fem política"). Tambors de guerra preelectoral a l'estat espanyol (m'encanta aquesta denominació jurícoadministrativa, és freda i no aixeca banderes). Sembla que el PSOE opta per una ubicació hipercentrista amb discurs tàctic (com la majoria de discursos, propis i estranys) basat en España-España-España per manllevar l'exclusiva identitària al PP i una suposada agenda social que caldrà llegir i verificar. El PP augmenta el disc ratllat de l'autoritarisme estatal i el campi qui pugui econòmic amb noves perspectives a Catalunya on, alliberats del tou Piqué, es perfila un discurs despulladament xenofob, identitari i hiperdemagoc (mireu els excel·lents resultats del PP badaloní a base d'atiar el foc racial). No ens deixem el tema Rosa Díaz! Ja era hora que aquesta senyora fes el que li toca després d'haver alimentat el nacionalisme espanyol amb el pretext de denunciar l'omnipresència nacionalista perifèrica (que també existeix, i sovint, dirigida amb criteris d'estricte xovinisme-pantalla a la justa mesura de conformar una hegemonia que permet "colar" el model real d'uns països en vies de desaparició ecopolítica). Més casolanament, assistim a les kermesses habituals d'ERC amb el rerafons de succesions, tendències i declaracions de sobirania amb data concreta (Carod proposa el 2014 per desconnectar Catalunya d'Espanya per la via de l'efemèrides dinàstica del 1714).

I encara més casolonament, a can ICV-EUiA alguns esperem la confirmació del nou paper de la coalició. Uns, -jo em sento part d'aquests- preocupats per el projecte plural de la coalició, per la major complicitat entre ICV i EUiA, per una coalició sociopolítica que sigui capaç d'articular moltes singularitats, més preocupada per ordir la trama de la micropolítica, per la recerca de subjectes diferents, per la conformació d'altres espais d'activitat política i per un llarg etzètera de mancances que, en cas de reeixir-nos, poden dónar guanys en termes de creixement militant, creixement social i, només de retruc, de creixement electoral. Altres, però, amb els quals discrepo sense remor, els trobo més dedicats a la perpètua agenda electoral, a la dinàmica programa-primàries-eleccions (i tornem-hi!). És una vella discrepància. Quan es valoraran en termes similars els militants activistes, els militants càrrecs públics i els militants d'aparell? per exemple, a les estructures de representació on sovint el "tenir càrrec" bloqueja el debat en totes direccions i sense càlculs. Els aparells electorals i les agendes que generen són ineludibles. És necessari tenir un aparell tècnic al servei d'aquestes agendes. Ara bé, les agendes del dia a dia, de la radicalitat democràtica, de la micropolítica, necessiten el relleu i el grau de consideració que avui no tenen. Tot això és compatible en un projecte com ICV-EUiA-EPM. El més fàcil seria fer màquina electoral pura i dura, amb el seus sondejos, imatges i frases escollides o, en cas contrari, fer de la coalició un moviment de protesta en sentit estricte. No crec en cap de les dues vies. Malgrat la complexitat, aquesta coalició, de rojos i verds, de singularitats, de gent amb tradició i innovació, mereix una vida política inquieta, atenta al carrer, compromesa amb altres paradigmes, amb altres dosis de subjectivitat i programació. Aquesta coalició no pot ser un subjecte electoral d'acompayament del PSC, ni una marca més del mercat dels "5" partits de l'auca. Hem d'anar a les institucions, com també en el combat d'idees i projectes. En el món del que es coneix popularment per "política", cada vegada hi ha menys "política" i massa contingència fornida de cinisme, declaració, teatre, polònia en format real i esperpent. Mireu si tenim coses per tractar a la nostra coalició. Un altre dia, per exemple, podrem parlar de l'abast del concepte ecosocialista, del capitalisme, de triar altres àmbits de governança i del sentit transformat del fet militant en una societat dispersa, indefinida i apassionant.

L'estiu avança amb més coses: llibres (John Cheever: imprescindible cronista de les urbanitzacions americanes. Terry Eagleton: les memòries del critic literari marxista, irònic i divertit. Mycropolitiques de Fèlix Guattari: culpable del despiste d'un servidor), DVD's (visita a tots els capítols de la sèrie Twin Peaks, el món rural vist per David Lynch i els seus col·laboradors) i discos (Medeski, Scofield, Martin & Wood o el nou curs del funk instrumental, Richard Hawley o el Roy Orbison de Sheffield amb ulleres i llàgrimes, tot Nick Cave, tot Paul Bley, tot Bill Carrothers, els pianistes del silenci).