Mil violines. La lectura (i la constant relectura) del darrer llibre d'en Kiko Amat és un dels grans plaers d'un estiu que passo enmig de terrasses premianenques, ciclisme, supercopes paranormals, estada al Lot occità i tornades amb molta calor a Premià de Mar, a casa i a la plaça del barri, el lloc més fresc i bonic d'aquesta vila maresmenca (sense obviar tots els ecos del 15-M i les respostes necessàries a la barbàrie programada dels nostres dies).En Kiko Amat ha clavat un llibre sensacional on toca allò que -amb algunes variacions puntuals i generacionals, tot sigui dit- em configuren (per dir-ho en termes forts, o sigui: sen-ti-men-tals!): Els discos, el Pop, el Blues (i el que es deriva de la música negra), l'anglofilia, els bars, els petits concerts, la classe obrera (i la defensa de les "causes perdudes" que mereix). Els discos -aquests materials sonors, tàctils, visuals i immortals- inunden la vida amb bandes sonores creuades, discontínues, espectrals, particulars, col·lectives, festives, tristes, intranscendents, passatgeres o determinants. Els bars, -el bar!-, transformats en epicentres del món. Els concerts, aquells concerts, aquelles festes. La ràdio. Les biografies dels "fora de joc" enmig de la mercantilitzacio i la banalització de les arts més POPulars. El plaer!
Però passen més coses. Un exemple de collita personal: Llegint Mil Violines he tingut una sorpresa (més d'una) molt agradable. Quan el Kiko Amat parla de The Fleshtones, ens recorda amb gran entusiasme l'estada al seu concert a la sala KGB de Gràcia, el dia 2 de maig de 1991. Quina coincidència! Aquell concert em va enganxar a la mateixa escala de cargol per on, tal i com explica el Kiko, va irrompre una conga integrada per Zaremba i companyia (filera festiva que comptava amb la participació del mateix escriptor). Aquell concert, justament, el recordo en uns termes similars als descrits a Mil Violines. Podria fer una llista mot extensa d'emocions coincidents, identificacions, gustos, divergències (poques, com és el cas de Bob Dylan). Moltes coses que m'entusiasmen de la manera d'escriure i de les temàtiques que tracta Kiko Amat, a més, també han passat per les pàgines d'aquest submarí (Billy Childish, els mateixos Fleshtones, The Jam, Subway Sect, Orange Juice, Jonathan Coe, Alan Sillitoe). També, cal dir-ho, en poc temps he anat compartint kikoamatisme amb altres seguidors de blogs, amics, coneguts i fans d'aquests dominis (David -privilegiat posseïdor d'un cassette obra del Kiko-, Ramonet 77 -amic i "co-equipier" del Sound System, el programa de ràdio local que fem amb tot l'amor del món i que celebraria que algun dia tingués la presència del Kiko Amat).
Així, doncs, tornem-hi amb el llibre, anem a les pàgines més guixades i senyalades, als moments de glòria, a les coindidències i a les recuperacions (aquells inicials El Último de la Fila, la grandesa del "meu" any 1988, el Modernisme eclèctic, el col·leccionisme, els discos, els discos, els discos, els discos!). Aquest llibre és una festa grossa. De barri, de carrer, de poble, de classe treballadora. Del bo i millor que he llegit sobre la "més gran de les belles arts".
Salut les copains!
...en David i "Mil Violines"(poseu-vos damunt del text):
Who's there?: Mil gràcies
- [ Traducir esta página ]xamfra.blogspot.com/2011/07/mil-gracies.html - En caché
21 Jul. 2011 – Mil violines. Un llibre d'amor i d'una mica d'odi. .... esclar, però tb els Kinks, els animlas, els yuardbirds i com no, els who. ...
