The Jam. L'any 2012 ja farà trenta anys (!) de la seva dissolució. La banda de Paul Weller, Bruce Foxton i Rick Buckler és història i té molt a veure amb que molta gent -com ara la tripulació del Seaview Submarine- no pugui entendre la seva existència sense el factor modernista i les interseccions d'aquest amb les subcultures que han resistit als deliris de la paramusicalitat de les darreres dècades. Ni foren "els millors" ni van inventar la sopa d'all. Però The Jam i Paul Weller van restituir la dignitat del pop i la seva cohabitació estilística amb el soul, el r&b, el rock'n'roll, el punk i la new wave. No ens cansarem de reivindicar-los i de catapultar-los de generació en generació. Passen les dècades i la seva música segueix donant voltes al giradiscos i obrint el pas a tots els pick-ups del planeta.
Els punxem el el proper Sound System de ràdio Premià (95.2 fm i la web) el dimarts vinent.
Solstici d'estiu amb THE JAM.
Keep the Faith!
Au...punxeu els videos i tingueu-los presents a les revetlles i nits de xiringuito i barra de bar...i a casa!!!!
Vídeos sobre the jam
- Informar sobre vídeos
| |||
| |||
| |||
8 comentaris:
Sí, senyor. The Jam va baixar als soterranis de la ciutat Malícia per surar com un submarí que retorna i retorna...
(disculpeu el lirisme, deu ser la primavera que toto just quans s'acaba em comença a afectar)
Sr Pagès l'hi demano mil disculpes, em vaig perdre la "primícia" d'en Billy i quasi em perdo els Jam.
Sento discrepar de la opinió que els Jam no varen inventar la sopa d'all. El seu primer disc, "In the Citty" va ser una bomba energètica i calorífica a més de sonora... i aixó costa un ou!!! Escolti bé la Rickenbacker i el Vox-ac30 i diguim on més heu sentit res similar...
Here comes the weekend!!!!!
Bona intervenció benvolgut Al.
Evidenment que In the City és el que dius i molt més. La referència a la sopa d'all anava per dir que aquests jammers no van inventar els estils que treballaven ni van neixer enmig del no-res, però van saber (i molt) metabolitzar totes les essències del bon soroll de factura Who/Small Faces/Creation/Action degudament amanides dels estils soulencs i ritmenbluessencs d'antuvi.
Estic totalment d'acord en l'ou que costa això de rickenbaquejar i voxarquejar a la manera Paul Weller collita In The City (allò no s'escoltava des dels temps de adolescents de The Who i dels Action).
Més que sopa d'all, doncs, podria ser que The Jam reinventessin tota (all) la sopa de la cuina. La qual cosa els glorifica in secula seculorum.
Celebro la teva aportació entusiasta i del tot fiable (aquest submarí ja sap que ets usuari consumat i coneixedor de la doble arma RICK/VOX).
Bon So(u)lstici
Estimat Àngel, sempre ha estat un festival de llums i colors visitar el teu blog, però és que darrerament això és insuperable: Godard, Childish i ara The Jam! I estic totalment d'acord amb AI sobre el primer disc dels Jam. L'actuació que enllaces en què toquen "In the City" desprèn una energia que ni els Who en els seus bon temps (lamento aquesta blasfèmia, espero que Sant Moon em perdoni). Salut!
Eduard:
l'analogia entre soterranis de "la Ciutat Malicia" i els submarins suradors és tot un honor per aquest bloc però també per els seus lectors que, com en el vostre cas (Eduard, Al, David) heu intervingut amb gran celeritat en veure la trinitat Jam convocant soul-stici...
David:
Agraeeixo les amables paraules sobre la llum i el color del submarí. Certament, la desfilada "dels nostres" per la pantalla és part del festival. Seguirem lliurant materials de la nostra/vostra gent.
En quan a The Who, vist en conjunt, no és una blasfèmia el que dius.
Els xicots de Woking van arrodonir amb singles i LP's memorables el llegat dels primers discos de la banda de Shepherds Bush (que en el seu conjunt, i a diferència dels Jam, és prou irregular).
Home, un grup amb la perícia melòdica i rítmica del millor soul, la força i l'estètica de la tradició rokera anglesa i l’esperit independent i l’energia del punk-new wave mereix de totes totes sonar al millor pub dels oceans, l’únic submarí amb capità escollit per assemblea.
Visca el soul-stici i que s’allargui tot l’any!
Caram Missatger, la paraula pub aplicada al meu vell submarí és com considerar una catedral a la trista esglesia premianenca. Gràcies, tens pagada una pinta de Fullers London Pride!
Caram quina colla: Eduard, Al, David i ara el Missatger. Com per anar-nos de pintes al pub de la cantonada i posar dues lliures al juke-box i escoltar singles de The Jam tomba i tomba.
i jo perdent la tarda amb un mal de queixal quan segur que si escolto the Jam s'em cura
Bon gust no us en falta, amics.
Publica un comentari a l'entrada