Breument i dit a tall personal, penso que el tripartit està mort des del dia que neix una aliança estrambòtica entre partits i penyes simbòliques, amb president polimorf, amb neovisionaris teleadictes i alguns oracles del destí diví. D'allò en vam dir El Pacte del Tinell. Aleshores es va fer un text interessant i ben intencionat, un "programa-programa-programa" de mínims i somnis mesurats i, cinc minuts després, els seus tenors ja procedien a desafinar de manera ostensible (al ritme d'una classe periodística "realment existent" i encantada de poder pautar l'auca que entre tots anem fent).
La fitxa tècnica o el codi genètic del tripartit oscil·la entre els registres de:
a) Uns (els "sociates"), falcats en la rèmora de les Espanyes, del neoliberalisme exsocialdemòcrata i de les disfuncions àuriques del Pasqual.
b) Uns altres ("esquerrarepublicans"), sota un binomi espectacular (en sentit dramàtic) "carotià-puigcercosenc", amb l'agenda pròpia d'un pais (el seu) que no és el de tots ( doncs, altres preferim assumir-lo prioritzant altres dispositius i mòbils d'acció i remor).
c) Els petits "iniciatius-verdics-esquerraunidencs", que malden entre la politica-politica i la sociopolitica. Desliderats, compartimentats entre "la ideologia de les idees i la ideologia dels pragmatismes".
Total: no estem (ni els "uns", ni "els altres" ni els "petits") en condicions madures i vitals (i cerebrals i afectives-efectives) per governar la Catalunya llegada per Convergència i dirigida (de sempre) per qui la mana (i la mana molt!): la poderosa sociovergència política, econòmica i pseudocultural.
Una pena!
(Antídot catxondo: Boada president, a l'altre món, clar)
