Com ja acostuma a passar quan s'acosten unes eleccions, aquestes tendeixen a condicionar els calendaris i les agendes, fins i tot les d'aquella gent menys motivada per les variables electorals de la política.
Des que es va declarar "oficialment" la crisi, passant per les diverses versions de la mateixa, amb les particularitats i accents corresponents a cada etapa ("la crisi del deute", per exemple), el que "es mou" a la contra intenta definir un terreny d'alternativa en el pla social.
El 15-M i les seves multiplicitats, possiblement també es trobaran afectades per les intermitències i intensitats que proveeix el temps polític clàssic (convocatòria electoral) i, fins i tot, estacional (la dispersió estival).
A ningú que estigui minimament posat en les dinàmiques des de baix del moviment se li pot escapar que la gran virtut del 15-M és la plasmació d'un espai complex, però real, on es poden intercanviar experiències i dinamitzar mobilitzacions sectorials o globals de manera més o menys continuada. Així doncs, les petites i grans resistències sortosament seguiran reverberant dins d'aquest altaveu instal·lat a les places i als carrers.
Tot i que encara ens movem a petita escala, en funció del moment i de la temàtica, la gran diferència entre "l'abans" del 15-M i el seu "després" és que s'haurà passat dels petits cercles militants mobilitzats durant els anys precedents, a un radi d'influència més extens en favor del pensament i l'acciò crítiques. Passi el que passi amb aquest moviment -que augmentarà la seva credibilitat en la mesura que pugui tenir més projecció, recorregut, estabilitat i independència- caldrà estar atents als "balls" electorals que tendiran a "acompanyar" el moviment real cap a l'escena política convencional, la qual és per definició la que inclou les derives més denunciades des del propi moviment 15-M.
Quan arriba un esdeveniment social important que apunta cap a una doble impugnació del sistema -la verificada incompatibilitat entre capitalisme i democràcia-, és lògic que es plantegin i es proposin alternatives en el terreny polític, fins i tot en l'advers domini electoral, i que es vulguin assumir els elements i les demandes del carrer per portar-les a totes les tribunes.
Més enllà de la forma concreta que prengui una intervenció electoral puntual i, sobretot, crítica contra l'estat de coses, aquesta hauria de tenir com a punt de partida el d'un respecte molt escrupulós envers el significat del 15-M i les altres expressions de signe social, sindical o ciutadanes que mantenen les seves línies de contestació. Aquesta manera de fer s'hauria de basar en la consideració de que els moviments socials, i no només el dels i les "indignats i indignades", no poden ser substituits mecànicament per organitzacions o partits polítics, per molt innovadors que es vulguin definir i per molt "fidels" que siguin a l'esperit de les lluites.
El 20-N serà una cita amb les urnes que tornarà a situar a contrapeu a l'esquerra anticapitalista i als sectors que entenen la política com una realitat que supera en escreix l'agenda electoral de cada moment.
Malgrat tot, anar a les eleccions des de l'òptica d'una esquerra que no vol gestionar ni governar allò que es vol abolir, serà una possibilitat més d'intervenció i un front que caldrà subordinar a les lluites, a una altra idea de la política i a un projecte que ultrapassi els paràmetres de la representació delegada i restringida que ofereixen les institucions dites "democràtiques".
En l'àmbit ampli i genèric de l'esquerra, observarem com
diversos actors pugnaran per ser el millor interpret del sentir del 15-M. Tindrà la seva lògica. Ambtot, el 20-N és una nova ocasió per veure si podem situar damunt la taula els dos elements més estretament lligats al que es denuncia des del carrer: El dèficit democràtic i la crisi del capitalisme com a excusa per demolir "el social".
En termes estrictament democràtics, presentar-se a les eleccions i no denunciar que aquests comicis són extremadament restrictius per a qualsevol opció avui extraparlamentària, pot ser un exercici de cinisme i una mostra d'insensibilitat davant les demandes dels moviments socials i a tot el que avui és indigna a tanta gent quan es parla de la crisi de la democràcia.
Avís a navegants: La concurrència acrítica de l'esquerra convencional, insolidària amb les opcions minoritàries, tornarà a ser un indicatiu del que ja fa temps que es vé denunciant quan no s'entra a fons en els temes més estructurals de la crisi de la democràcia. La llei electoral afegeix arguments que reafirmarien el crit de "li diuen democràcia però no ho és". Els privilegis atorgats per la legislació als grups parlamentaris actuals són un cas clamorós que reforça la percepció d'una democràcia de baixa intensitat. Rajoy, Rubalcaba, Lara o Duran Lleida no hauran de recollir signatures, com els extraparlamentaris, per legalitzar les seves respectives candidatures
Un altre aspecte, més important encara, és que la crisi del sistema ja no contempla vells dilemes entre liberalismes i socialdemocràcies més o menys actualitzades.
La clamorosa perversió i connivència amb el capital que assegura el model bipartidista "dins d'un ordre", ha d'obrir altres vies a l'esquerra. Una alternativa que es vulgui considerar d'esquerres (i semblar-ho), però, s'haurà de significar en la lluita per desmuntar el binomi impossible format per capitalisme i democràcia.
La crisi, sota la demoninació que li adjuntin en cada ocasió, és sistèmica i -com ja es va dir a les europees, a les autonòmiques i, ara, a les generals- requerirà d'opcions polítiques radicals que subordinin qualsevol tipus d'eleccions a les lluites de cada dia.
Una candidatura nítidament anticapitalista, ecologista, feminista i internacionalista, integrada per gent lluitadora i desprofessionalitzada, podria ser una digna proposta enmig d'unes eleccions legislatives lliurades del tot a les agendes del capital i de l'elitisme polític. Tot i esperant la forma que prengui aquesta candidatura, el seu paper, el més desitjable, hauria de ser un pol d'atracció sociopolític capaç d'impugnar a fons un sistema del tot insostenible i que, tornant als signes del carrer, no substituís de cap de les maneres els valors i el llarg recorregut que mereix el que avui denominem com a 15-M.
Nota: Escriure un text sobre eleccions i anticapitalisme pot resultat una mica desconcertant si ens atenem a les notícies que ens arriben des de la Gran Bretanya. La fallida del sistema està a l'arrel del que ara explota i rebenta. Algunes de les fotografies que apareixen a l'article intenten deixar constància d'uns fets que enfoquen directament el que comporta un model basat en la demolició del vell estat social.
Comunicat de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista
1 d'agost de 2011
Les eleccions es desenvoluparan sota una Llei Electoral escandalosament antidemocràtica. Però hi ha un altra gravíssima retallada democràtica fabricada pel PSOE i el PP, amb el suport de CiU i el PNB que ha passat inadvertida durant aquests mesos.
Mil violines. La lectura (i la constant relectura) del darrer llibre d'en Kiko Amat és un dels grans plaers d'un estiu que passo enmig de terrasses premianenques, ciclisme, supercopes paranormals, estada al Lot occità i tornades amb molta calor a Premià de Mar, a casa i a la plaça del barri, el lloc més fresc i bonic d'aquesta vila maresmenca (sense obviar tots els ecos del 15-M i les respostes necessàries a la barbàrie programada dels nostres dies).
Però passen més coses. Un exemple de collita personal: Llegint Mil Violines he tingut una sorpresa (més d'una) molt agradable. Quan el Kiko Amat parla de The Fleshtones, ens recorda amb gran entusiasme l'estada al seu concert a la sala KGB de Gràcia, el dia 2 de maig de 1991. Quina coincidència! Aquell concert em va enganxar a la mateixa escala de cargol per on, tal i com explica el Kiko, va irrompre una conga integrada per Zaremba i companyia (filera festiva que comptava amb la participació del mateix escriptor). Aquell concert, justament, el recordo en uns termes similars als descrits a Mil Violines. 
