15M / 22M: La qüestio social, el règim i la troika

El 22M pren el relleu al 15M. Nou cicle de lluites! Els mitjans de comunicació convencionals -oficialistes, públics o privats- parlen en primer terme dels "disturbis" de Madrid en ocasio de les Marxes de la Dignitat. Alguns aprofiten els darrers dies de Suárez per redoblar el discurs de la transició i de la reforma pactada amb el franquisme. El règim de la transició facilita les coses als retalladors socials i als que volen mantenir viu el llegat del No-Do. Li diuen democràcia però no ho és. Les marxes omplen carrers i la qüestió social determina la jornada de manera clara i contundent. El poder del règim, al servei del capitalisme i de la troika, vol imposar el seu (des)ordre damunt de la classe obrera i de la gent de baix. Els moviments socials, l'anticapitalisme, el sindicalisme combatiu (desvinculat de burocràcies i concertacions), les marees, els senyals del 15M, de la PAH i de tantes lluites i referències de digna legitimitat estan visualitzant l'antagonisme social necessari. En el fons tot conflueix en un acte d'impugnació del règim i indica que la defensa de tots els drets democràtics -inclosa l'autodeterminació dels pobles- s'ha d'articular en un moviment plural que es planti davant les injustícies de cada dia.

(fotografia: Vista parcial del gran seguici d'Izquierda Anticapitalista a la mani de Madrid).

Unitat? Segons com.

Enmig de propostes creuades sobre unitats disperses de l'esquerra local, nacional, estatal i internacional...Dubtant i interrogant-nos sobre si "podem", si "constituim" o si "ho volem tot", una conversa entre companys i companyes deriva en aquesta sintètica reflexió Old School compartida:

"...arribarà el dia en que l'anticapitalisme serà la confluència del vell i el nou, del millor del marxisme revolucionari, de totes les cultures llibertàries i afins, de l'esquerra independentista socialment compromesa, de l'ecologisme de combat, del feminisme i de tants moviments socials i polítics que aspiren a canviar de base aquest món. La recerca del subjecte perdut haurà culminat anys d'impostada postmodernitat...I serà la internacional, de sempre evocada i mai del tot reeixida (o no serà res).
El capitalisme, el feixisme o l'estalinisme perduren degudament actualitzats. Les alternatives a l'estat de coses tenen les dificultats de sempre i les diverses variants dogmàtiques i/o reformistes de l'esquerra i del no-res es reinventen a cada pas...i en la majoria de casos, amb formes modernes, estètiques, molt electoralistes, demoscòpiques i encantadores. Ja passa ara mateix".
 

(Bar Marina, febrer de 2014).

2

Stuart Hall / The New Left Review

Pinzellades sobre el jamaicà britànic Stuart Hall -un dels nostres- i sobre la seva obra centrada en els estudis culturals des del prisma d'un marxisme creatiu, heterodox i interdisciplinari. Fins i tot el Kiko Amat li ressenya alguns detalls. Tot és possible. I és que Hall ens deixa una pila de materials que abarquen l'abast i el sentit de la "cultura popular" i una bona incursió a fons dins de les trames subculturals que tant ens agraden per aquesta pàgina. Marx, Rock'n'Roll, Jazz, Antonio Gramsci...Stuart Hall.
The New Left Review era una de les seves tribunes i l'eternament "nova" esquerra anglosaxona formava part de les seves credencials anticapitalistes (com també les seves crítiques cap a la deriva liberal del pseudo-laborisme) i les més variades aportacions que donen vigor, vigència i utilitat al llegat del(s) marxisme(s). Per l'ocasió, punxeu el Bitches Brew de Miles Davis, per exemple. O, encara millor, els batecs de la música jamaicana més clàssica, la que també sona en els carrers del Brixton londinenc del mateix Hall.

Aportem la clau Kiko Amat: http://www.kikoamat.com/web/2014/03/el-padrino-del-multiculturalismo/

I una mica de Wikipèdia per anar resumint: http://es.wikipedia.org/wiki/Stuart_Hall

LA CIUTAT SECRETA

 LA CIUTAT SECRETA

Subcultures de la música catalana 70/80: Amb una Ona Laietana en fase crepuscular i amb la transformació de Barcelona en una futura marca olímpica, pugnaven altres escenes musicals (i no necessàriament barcelonines) i entre aquestes ressenyem la que Jaime Gonzalo ha convertit en imprescindible llibre-CD de títol La Ciudad Secreta. Els materials tractats en el volum textual i sonor incideixen en les propostes arriscades d'una avantguarda que va escapar dels codis del rock simfònic i de la música de revetlla que imperaven en els locals i places de la Catalunya de la segona meitat dels 70. Els grups de La Ciudad Secreta mamaven el so de Canterbury, el free-jazz i el rock industrial amb incrustacions a la catalana i una actitud punk "avant la lettre". Bueyes Madereros (amb el Guillem Paris i el Martí Soler & família i companyia), BAF, Macromasa o, atenció, Suck Electronic Enciclopèdic. Aquests darrers amb actuacio premianenca incorporada...I és que, per molt que es digui, l'escena d'aleshores era "relativament" barcelonina i molt, molt comarcalista. Adjuntem cartells i concerts amb els Bueyes i els Suck. 

Mireu la web sense nom (ei Xavier Gascó Marcelino!) i el tresor es multiplica:  

http://www.lwsn.net/article/la-ciudad-secreta-de-jaime-gonzalo
I ARA TOCA POSAR UNA MICA DE TOT ALLÒ I QUE SONI: 

http://www.youtube.com/watch?v=2-dGXfQkock

(10 fotos)

EL CAS SLADE

Quan erem adolescents ens agradaven moltes músiques (com passa ara i passarà sempre). Per exemple la rara associació entre T.Rex, Suzie Quatro (cuiro per un tubo) i Slade. Teniem 12 o 13 anys i la ràdio acompanyava molt. Era l'avant-sala del glam i del punk. Escoltavem Starman del Bowie i el Transformer de Lou Reed. En poques setmanes saltavem del glam al rock, passant per deliris del rock simfònic, el pub rock, el soul, el blues, el rock'n'roll, el jazz, el reggae, la mod culture, la cançó de protesta casolana (i lògica) del moment i certs academicismes més aviat frustrants. Això vé a "cuento" del rescat del cas Slade. Una banda juvenil i estripada que originalment, anys seixanta, es pot considerar (diuen) la primera formació Suedehead/Skinhead en escena del món (això consta en els annals). Després, canviant de registe, Slade continuarien cavalcant l'ona dels primerencs 70's i foren carn de pub, ràdio fòrmula, working class heroes i glam descarat de barriada. Sense manies, els reivindiquem a pel rasurat en un video del seu proto-pop skinhead. Insòlit i divertit. Acompanyem la cosa amb un abans i després fotogràfic. 

Punxeu-los que són una festa:
VERSIÓ PRE-GLAM:
http://www.youtube.com/watch?v=FkaMVSu-Rbs
VERSIÓ GLAM:
http://www.youtube.com/watch?v=68db9iial_U