06 de juny 2015

No és temps de canvi. És temps de ruptura.


27S. Per la Ruptura. Constituents i rupturistes. 
Més enllà de confluències, creant poder popular.

Som molt plurals. Segons com (i cal que sigui molt sovint) coincidirem en els carrers i a cada cantonada (les lluites, les complicitats, les afinitats electives), fins i tot inventarem formes i maneres de compartir relats institucionals (d'oposar-nos a un govern, de governar-nos, de programar, de preguntar, de resoldre, de discrepar i de sumar). I per fer tot això no caldrà temptar l'abisme, ni forçar la casa comuna (electoral, contingent, inestable i competitiva). 

Som molt plurals i ens agrada la dialèctica del canvi i de la ruptura. Però no entrarem en l'elecció mecànica entre el país i la classe, per què la classe que som és la que determina el país que volem. I serem antagònics amb el (des)ordre que ho domina tot (i que no és només el que representa el partit del govern de torn). Els corrents de canvi es multiplicaran dins d'un tauler d'escacs a on es jugaran les partides pautades de l'agenda electoral. I quedarà el sentit de la ruptura com a mot d'ordre i batec que ho pot desbordar tot. 

Som molt plurals. Si us plau, no abusem de la paraula 'confluència', convertint-la en un marca electoral conflictiva. Per alguns és temps de canvi. Per uns altres, nosaltres, és temps de ruptura i ho volem tot. I canviar -ara i aquí- vol dir trencar.




Per nosaltres aquest poema és practicament el programa de ruptura.
Llegit per l'autor, Enric Casassas, a l'Aliança del Poble Nou, el dissabte 10 de gener. Per la ruptura. Amb la Crida Constituent, per la unitat popular.


POEMA SENSE TÍTOL
a Meritxell Sales


...els arbres caminen, els descampats imploren, les idees es passen la pilota, els cotxes van amb autobús, els verbs s’aïllen o se’n van sols, els reis de la baralla comencen a ocupar-se de fer-nos el dinar, la revolució respira, els rellotges prenen el sol, el cinema s’amaga a la butxaca del pòtol aquí present, el gerro de les flors entra en òrbita, la realitat s’aparta i deixa lloc perquè arriben els poemes i la realitat és la realitat i sap reconèixer la realitat quan la veu, les veus s’apaguen, s’alça la veu, la policia abandona el barri, el barri vibra, reapareixen misteriosament antigues construccions enderrocades, es liqüen les clavilles d’afinar la guitarra i un rierol de dos dits s’emporta les muntanyes una estona, la part del codi genètic dels humans que governa l’instint de treballar rep una mutació anarcoide a fi de poder anar per fi per feina, se suïcida l’organització mundial de la salut, la policia abandona la comarca, la comarca arrenca uns passos de dansa, reapareixen misteriosament bones idees que hom creia incinerades, tot el que tenia sentit agafa sentit, la lluna agafa el tramvia, les heures s’aferren a les parets, el doctor constata que estem vivint la infància del mag, que som contemporanis de la infància del mag, que els desplaçats som els únics que sabem on sou, que reconquistarem el castell del feliç o del fèlix o de les meravelles i el deixarem obert, que en mig matí es poden agafar molts anys d’avantatge, que tot el que portem a la sang són missatges, que alguns empestiferats han sobreviscut perquè havien de fer córrer un senyal, que el senyal ha arribat, el barri vira, el barri abandona la policia, la veu alça veus apagades, la realitat veu la realitat i els poemes arriben a lloc, l’òrbita entra al gerro de les flors, els arbres caminen, la mastegada inarrugable dels intersticis suposadament futuristes li fa mal, a la dona, li fa patir els entrespais, unes motos fan córrer la cremallera fatídica, les semifuses i les fuses fugen de totes les partitures i vénen volant a ajuntar-se en tropell com una plaga de llagostes de juliol a la terra alta, les intempèries arrelen i algú dóna la mà i porta a casa...

27S. Per la Ruptura. Constituents i rupturistes. 
Més enllà de confluències, creant poder popular.

Cap comentari: