Shock electoral i resposta 100% invectiva

Benvinguts a les eleccions municipals psicodèl.liques de la Dimensió Desconeguda
(un espai incert situat entre el Masnou i Vilassar de Mar). La Zona Zero del Maresme.


Inaugurem la nostra campanya electoral i presentem els nostres candidats. Cap d'ells guanyarà però tots seran escollits. Elecció directa. Sistema de proporcionalitat hiper-representada. Straight Ahead 100%. Heus aquí la cartelleria electoral, els spots i els himnes i sintonies dels aspirants. I només és la primera sèrie...


Comencen les eleccions, dissidència assegurada, i presentem el bo i millor amb una tria molt acurada de psicodèl·lia que transitarà del garatge a l'escenari, passant per un bon "tomba i tomba" a la planxa, -cara A i cara B-, sotmès a l'agradable i rotunda punxada en un pick up domèstic.
Imatges i cartells, videos i comentaris, una mica de tot, en aquesta tribuna que, sense participar de cap "crida", ni adorant una identitat localista de laboratori, us desplega la subjectivitat d'un més dels residents de la zona zero del Maresme, altrament coneguda com La Dimensió Desconeguda.
Parlem d'aquesta zona zero situada entre El Masnou i Vilassar de Mar, on hi trobarem -enmig del caos i el (des)ordre- un catàleg ben assortit d'OVNI's, zombies, herois de classe obrera, lectors de carrer, eminències de barra de bar, artistes subculturals i partícules disperses dels darrers dies de la nostra humanitat.
Allí, a la zona zero del Maresme, hi resideixen la base submarina del Seaview, el submón de Stereo2, les entranyes del bar La Cova o el laboratori del Bar Marina que, darrerament i per art de màgia do it yourself, presenta estranyes bifurcacions brit-footballistes de cervesa, West Ham, bizarre post-barcelonista i "melting pot" esportivomusical.
Tot plegat, a prova de populismes de via estreta i de fanfàrria d'ukelele i tevetresiana vida televisada.

That's Entertainment!
Up the Wah-Wah pedal!
Benvinguts a les eleccions outsiders!
Hedonisme 100% (sense baixar la guàrdia)

Heus aquí la primera candidatura: The Sonics, aspirants eterns -des de Seattle- a l'alcaldia. La foto superior ens mostra la seva caravana electoral. Els videos ens remeten als anys de lluita als suburbis del North West...Colossal!

Vídeos sobre the sonics psycho

- Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

The Sonics - Psycho 2 min - 6 Nov 2007 Subido por roppi youtube.com

The Sonics - Psycho a Go-Go 2 min - 22 Feb 2008 Subido por Amilqar youtube.com

Aquí teniu uns altres candidats outsiders de la costa est, zona californiana. The Electric Prunes plantejaven propostes molt ortodoxes en matèria lisèrgica. Els videos parlen clar. Saludem el futur president. Hey, Mister President. Una opció presidencialista a tenir molt en compte.

ELECTRIC PRUNES - HEY, MR PRESIDENT - youtube.com 3 min - 17 May 2010 - Subido por swissybo 1969

The Electric Prunes - Hey Mr. President - youtube.com 3 min - Mass in F Minor (1968) Una proposta agrofarmacològica. The Seeds. Des d'un hivernacle estil Maresme, aquesta banda facturava ortodòxia psicodèl·lica. El seu lider, Sky Saxon, és un etern aspirant... Vídeos sobre the seeds - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar The Seeds - Pushin' Too Hard - youtube.com 2 min - Flower Punk (1996) Disponible en: Dailymotion - fr.sevenload.com - dailymotion.virgilio.it

The Count Five. El quintet! El seu himne, Psychotic Reaction, peça clau de la lisèrgia ...Beat&Groove criminal. Vídeos sobre the count five - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar The Count Five - Psychotic Reaction - youtube.com 3 min - Psychotic Reaction: The Complete Count Five (1994) Disponible en: Dailymotion - WAT TV - video.mail.ru The Chesterfield Kings, intemporals des del bellmig del Rustbel americà. Quintaessència sense nostàlgia del garatge i la Rickenbacker... Chesterfield Kings - Up and Down - youtube.com 4 min - Psychedelic Sunrise (2007) Chesterfield Kings - 99th Floor - youtube.com 3 min - Here Are the Chesterfield Kings (1983) Disponible en: Dailymotion - MySpace - dailymotion.virgilio.it Els Young Fresh Fellows -memorables en aquell concert a Poble Nou, al vell Garatge club- la cara hedonista i amable de l'escena de Seattle, enmig de les crispacions nirvàniques i de la moda (?) del Grunge... Vídeos sobre the young fresh fellows - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar The Young Fresh Fellows - Picture Book - youtube.com 3 min - This One's for the Ladies (1989) I, per acabar la sèrie d'avui, els nostrats NEGATIVOS, una opció de nom nihilista 100% i de contingut especialment festiu i psicodèl·lic. Aquell LP del 86, Piknik Caleidoscópico, un clàssic de visita imprescindible! Los negativos- moscas y arañas 3 min - 4 May 2006 Subido por lauuu youtube.com

Retornant a la dimensió desconeguda (Premià de Mar, naturalment!)

A la memòria d'en Pep Manté.

Mataroní d'esquerres i sempre critic i exigent. Saxofonista de carrer i advocat.

Ja ho va dir l'insigne Peret, cantant i home lliurat avui a l'Altissim, quan assegurava per la tele que una nit va rebre una il·luminació divina en entrar a Premià de Mar conduint el seu cotxe. Més o menys és això el que passa ara: Arribar de les Occitànies i trobar-me propulsat a la dimensió desconeguda. Les vacances de Monsieur Tati arriben a la fí i els ecos dels Alps de la Provença, del Lot, del Cantal, de l'Aveyron i de la recuperada Tolosa de Llenguadoc, es mantenen a una curta i prudencial distància en el record, com un antidot davant els significats de la tornada de vacances.

La dimensió desconeguda -Premià de Mar- mostra algunes estampes habituals: L'home gros que llegeix al carrer, els grups de joves enganxats a les cadires de les terrasses, aquesta calor atenuada per una brisa especial que ens salva els vespres de xafogor, la platja artificial que combina virtualitat costanera amb ecodeliri a la carta, els intercanvis d'impresions sobre viatges i lectures i les televisions que, com els diaris, ja amenacen amb serials sobre finançament autonòmic, en Bassas fent d'home-notícia parlant de les coses dels Estats Units i les construccions de noticies segons paràmetres més o menys apassionants.

Torna el curs de les coses i, ara parlant més seriosament, es presenten noves ocasions per desxifrar algunes incerteses sobre la dimensió desconeguda premianenca. Els polítics professionals posen en mans dels tècnics professionals allò de la molt professional participació ciutadana per tal de saber que vol i com vol "la ciutadania" que sigui una plaça. Els plans de restauració del litoral prenen un estatus de normalitat que augmenta proporcionalment a la distància en el temps de l'origen de tot plegat (recordar que el port esportiu de Premià es va construir als inicis dels anys 70 i damunt d'un espai natural extraordinari com Les Roques d'en Pons, pot resultar incòmode). Els espais culturals necessiten una vigorització galopant i, dit en termes planers, no estaria malament començar a parlar obertament de reubicar els usos del centre civic, del Gas i de la resta de les desaprofitades infrastructures ocupades per despatxos, càrrecs i arxius. I, perquè no, parlar sense embuts (parlar és el primer signe de la sonada participació) de les imperfeccions del pla general d'urbanisme escoltant les minses crítiques de sectors socials i polítics que no han vist reflexades les seves objeccions (entre els sectors al·ludits, perquè no dir-ho, també hi ha una bona part d'aquells que en el seu moment van mostrar crítiques de forma i de fons des de la pròpia Coalició d'Esquerres, de quan aquesta era quelcom més que una coalició de partits -però això, encara, és un altre tema-).

La dimensió desconeguda mereix una cartografia més ajustada del seu espai, de la seva costa volatil, dels seus edificis públics, dels seus serveis i, també, de les seves minoritàries i costoses pràctiques de "consulta" i de participació (en contrast amb les majoritàries, directes, gratuïtes i decisives intervencions populars en el cas del memorable i exitós "Salvem la Plaça Nova".

Bé, tornant de les occitànies m'he portat sota el braç un equipatge de salvament: Treballs de Alain Badiou, Daniel Bensaïd i del carter Besancenot. Dit d'una altra manera: Hipòtesis comunistes sense etiqueta, pensaments d'agitació i un sac de cartes postals preparades per arribar a nous destinataris.

I que no falti, música, afrobeat compilat i digerit... i un recopilatori de Les Inrockuptibles sobre els quaranta anys de l'acta fundacional del Reggae!

TV3 ÉS UNA TELEVISIÓ PUBLICA ?

L'article que apareix més avall ha generat una controvèrsia interessant. Sens dubte hi ha coses més importants per tractar que el tema de TV3 i, sens dubte també, hi ha televisions pitjors que l'esmentada tele. Es podria fer algun comentari sobre l'actual curs de la TVE o dels formats televisius en general o, anant més a fons, obrir temes i més temes.

Podem parlar, doncs, de la prohibició d'una llista electoral a causa de la "llei de partits", del conflicte a Pakistan, del festival del congrés de diputats amb un ZP convertit en el rei de la subhasta programàtica o del dia a dia dels antagonismes socials que configuren el món real.
Dit això, i en vistes a les peticions dels comentaristes, reforcem l'article amb aquesta vinyeta del mestre del comic Brieva i seguim el debat en la direcció que es vulgui.

Salut les copains!



Definitivament la televisió pública no existeix. TV3 -que és "la nostra"- és un simulacre de televisió pública. Ja sabem el nivell de dependència dels mass media en relació al tinglado publicitari i recordar-ho ara i aquí no és cap novetat digne de ressenya. Tampoc es tracta de dir que TV3 és "pitjor" que les altres. És, doncs, el conjunt del sector públic allò que pateix una financiarització galopant i una intromissió clamorosa dels interessos privats. Podriem parlar, doncs, de les altres "teles" i de tantes coses -"nostres" o no- que vertebren l'espai públic de comunicació.

Però tornem al que ens ocupa: TV3. La prova de que aquesta tele (com les altres) no és una televisió pública la trobem en exemples d'aquests dies com són la Fòrmula 1 i el Barça.
La Fòrmula 1 és un circ multinacional que impacta damunt de la televisió pública de manera ostensible. Aquest show del motor (del petroli, del RAC, de les Caixes i bancs, dels personatges de l'stablishment financer i de la contaminació ambiental i sonora més bèstia que es coneix) és qui mana la graella horària "pública" del cap de setmana i belluga prepotenment els horaris dels informatius públics -fins i tot quan hi ha entrenaments!-. Podriem posar altres exemples motoritzats i degudament lligats al tinglado capitalista més agressiu (amb motor o sense motor, tot s'hi val).

Quan al tema Barça, parlem-ne: No jutjarem el caràcter transversal del barcelonisme que configura universos socials amb les seves pròpies estratificacions de classe, dinàmiques enfrontades, militància financera de "palco" i tribuna i altres mostres d'una realitat que no escapa dels paràmetres del "nostre" món. El que està clar, però, és que el cas del Barça -com a muntatge econòmic delirant- posa al descobert els límits del caràcter suposadament públic de TV3. Aquesta connexió espectacular entre el Barça, La Caixa, Nike, Unicef (una institució que comparteix samarreta amb signes de l'explotació infantil com els que s'han denunciat sovint en el cas de Nike) i tutti quanti està convertint la tele "nostra" en un aparador expansiu del tinglado. Les graelles horàries estan trastocades, els anuncis explicits i subliminals es multipliquen i els programes i subprogrames derivats del fenomen creixen com a bolets. Per no parlar de les tomboles horteres i dels shows paramunicipals conjunts que munten les institucions, TV3, La Caixa i cia. a la plaça de Catalunya, a l'aeroport o a les sales de premsa reconvertides en tribunes d'anuncis i en falses àgores farcides de gesticulació paraesportiva. Una data a afegir: La tele pública està teledirigida per un consell de la corporació (pública) presidit per Rosa Cullell, destacada manager i executiva amb un curriculum capitalista infinit a La Caixa, al Liceu i al món editorial (i altres coses) que reafirma el caràcter militant de les nostres forces vives.

Aquesta és la televisió que paguem i així és la cosa pública quan el capital hi posa la grapa per remenar i distorsionar la substància perduda de les coses més prosaiques.

"OIK mentns?" (oi que m'entens?)

Nota 1:
Si aquí es parla de TV3 és per raons de proximitat, el problema no és només "nostre".
Nota 2:
Que quedi clar que la temporada blaugrana és una passada esportivament parlant.

Hi ha vida més enllà de la dimensió desconeguda?

Tarda de dissabte des de la Dimensió Desconeguda. Premià de Mar és la Dimensió Desconeguda i així ho testifica aquest blog erigit en portaveu del no-res i de la perplexitat radial -com una roda de bicicleta-. Una perplexitat en xarxa que emet les seves ones des del cor de la molt augusta vila de Premià de Mar, des de la Dimensió Desconeguda. Comenta JTria, amb formes i maneres iròniques d'escola anglòfila, que li entusiasma observar la gent de la nostra ciutat. Sovint ho fem, repassem les arestes dels casos singulars, dels nostres nerds, dels lectors grossos en moviment, dels navegants solitaris que fan escala al flamant port de la ciutat, de la galeria d'espècies en descomposició que mostren la seva estampa nocturna a l'Amistat -de la qual en som part sense escapatòria possible- i de la nostra pròpia ombra projectada damunt d'una taula asimètrica i incerta.

La Dimensió Desconeguda mostra una inusitada activitat redemptora i "justiciera" de part del Consell Senior. Una campanya que barreja el hip-hop de retolador i la cartellística oficiosa de la consigna i de l'ordre. Amb una inscripció contundent -parets netes!- el Consell Senior ha iniciat una creuada en favor de la neteja. No tindria res que objectar a la campanya si aquesta s'adrecés a sensibilitzar els poders públics per tal que els carrers i les places disposessin d'espais destinats a la propaganda i a les informacions de tota mena que genera la societat premianenca. El cas que ens ocupa és paradoxal i està provocant un efecte contrari en les, possiblement, benintencionades queixes del Consell Senior. Una onada expansiva de cartells i missatges sobreposats damunt dels cartells de les entitats culturals, esportives, comercials o de qualsevol signe, està invisibilitzant els signes vitals de la vila. La dimensió, doncs, és més desconeguda que mai. No convé barrejar els termes.
Les pintades i les encartellades indiscriminades poden ser factor de bruticia. D'acord. Les campanyes indiscriminades, però, discriminen i invisibilitzen el que es mou. L'errada del Consell Senior és de campionat. El destinatari de les queixes hauria de ser el consistori que en anys i anys, mani qui mani, no ha sabut ni fomentar la neteja a una escala més general ni, en aquest cas concret, tampoc ha facilitat que el carrer tingui espais d'informació que puguin mostrar els signes elementals de la molt ratllada participació ciutadana.

Canvi de registre. Els AMICS D'ALAN SMITHEE -amb cartells arrencats o tatxats- hem estrenat el cicle FORA DE JOC amb la peli American Splendor i totes les ilusions que tenim en el tema estan enceses com la llum vermella que presideix la sala del local de la Coali. A la Dimensió Desconeguda, doncs, es conspira. Conspirar és respirar junts, convé recordar-ho.

Conspirar. El verb de la respiració conjunta. Conspirar és la primera activitat que em passa pel cap quan observem el panorama devastador de l'ensarronada de la crisi financera que col·loca el sistema capitalista en plena metastasi. Conspirar, respirar junts, crear i recrear complicitats. Dubtem, molt a fons, del gat venut per llebre de la refundació capitalista. Posat's a refundar, fem-ho i refundem la raó històrica del comunisme, del moviment real que aboleix l'estat de coses vigent. Ja no parlem de les experiències tergiversades i fallides en nom d'un pseudomarxisme de manual i de missal. Ja no ens entestem en redemptors i predicadors d'espiritualitat de supermercat. Tot està per fer. Com cantava un dels nostres otsiders -Joe Strummer, material del cicle Fora de Joc- "el futur no està escrit".

I per acabar, tornem a l'esperpent d'un tal Aznar que ja ha dictat el nou format del delirium tremens que pateix...aquesta vegada vull que tingui raó...efectivament, l'ecologisme és com el comunisme. Ja m'agradaria que fos així. Un socialisme de base ecològica. No un ecosocialisme d'etiqueta. Un ecologisme i un combat que posi en solfa la dimensió "coneguda" del matrix. Aznar quasi s'apropa a la raó... amb una mica de sort, encara aconseguiem un dia que l'ecologisme sigui comunista. Aleshores els aznars de la terra tindran el seu altar a la comèdia dels horrors.

Seguiu en viu i a diari els episodis de la catastrofe capitalista i les crides a la revolta:
http://www.revoltaglobal.cat

Banda sonora dels darrers dies: Paul Weller, EST, Art Pepper, Yo La Tengo, Bob Dylan, Edwyn Collins, Creedende Clearwater Revival i Spencer Davies Group with Steve Winwood.

Micropolítica i estiu

Per començar, Mr. Crumb, company de viatge reutilitzat que circula entre amics premianencs i fa la seva xarxa (oi Lluís? oi Rafa?)... i ara una constatació política en la línia de precisar el sentit d'aquest terme: Sovint la micropolítica és això, la justa i mesurada política de les coses precises. Paradoxalment, però, la macropolítica esdevé microscòpica quan es dirimeixen afers importants i aquests obtenen una minsa recepció a la premsa. Ès el cas del tractat de Lisboa, aprovat a corre-cuita a les Corts -després del No d'Irlanda- i amb el vot contrari de l'esquerra minoritària de l'hemicicle. Aquest blog, doncs, vol amplificar les sintètiques i ponderades intervencions de Joan Herrera i Gaspar Llamazares que, amb el seu No, han fet un acte de coherència amb el que és una trajectòria de compromís amb l'Europa social (en detriment d'aquest bunker antisocial dels Sarkozy-Berlusconi-Merkel-Brown -amb l'ambivalent paper de la família socialista- of course).
L'agenda de classe es desplega amb un ordre del dia que haurà de mobilitzar l'esquerra social, política i sindical europea: restriccions migratòries, l'esmentat tractat, el globus sonda entorn de la setmana laboral dickensiana de les 65 hores i un llarg etcètera de dispositius de segregació social.
L'estiu es desferma. Nit de xiringuito amenitzada per una banda sonora que vaig muntar de casa estant i que, amb sort, funcionarà tot l'estiu. El xiringuito El Pebre, amb els germans "G", proporciona nits d'estiu amb soul, reggae, funk i altres arxius. Bons entrepans, bons sopars. Avui faig propaganda, s'ho mereixen.
Més estiu: la selecció de la Lliga de Futbol Professional espanyola i de la Premier League britànica ha fet un excel·lent campionat i ha ofert molt bon futbol. Aquesta colla de xicots del Barça, Arsenal, Liverpool, València o Madrid, ho han fet bé i no ens ha d'estranyar que el personal mostri entusiasme i alegria. Jo acostumo a vibrar amb els ciclistes que admiro -temps de Tour- i em disposo al gran esdeveniment del Tour 2008 al costat de Valverde i del Caisse d'Epargne, equip ciclista multinacional.
Estiu i cooperació. Felicitats a la gent de Mou-te per Tarija. Com tots els anys, han fet la seva festa, han ocupat la Plaça Nova (espai guanyat gràcies a una mobilització veïnal exemplar) i han mostrat el seu projecte de cooperació amb aquesta regió boliviana. Miquel Sabaté va clavar els cd's de manera eficaç, desplegant un bon catàleg d'arxius jamaicans.
Tornant a la Plaça Nova, ho vull repetir: la plaça Nova és magnífica i simbolitza moltes coses, entre elles, la dignitat i la defensa dels espais oberts, històrics, socials, verds i consolidats. Un cas digne de recordar. El govern va haver de rectificar i la realitat és aquesta, la d'una nit de tantes amb festa i amabilitat.
Micropolítica: la plaça Nova, per exemple. Macropolítica minimitzada: el NO d'ICV-EUiA al tractat de Lisboa. Biopolítica concreta: la de les places nocturnes i socialitzades.
Acotacions sonores: Els estius, darrerament, no els entenc sense unes bones dosis de música jamaicana (mireu la fotografia...) i penso en uns artistes molt recomanables: Prince Buster, Alton Ellis, Jackie Mittoo, Marcia Griffiths, Justin Hinds i el període Ark Studio de Bob Marley. Entre milers de galetes sincopades.

HOUSES IN MOTION ! / LES COSES DEL CLERO

Darrera hora (no és novetat). El clero carrega les tintes. Campanya oberta de la jerarquia catòlica per impedir els efectes de qualsevol manifestació de laïcitat. Hipocresia confessional a casa nostra: Duran Lleida (protagonista habitual d'aquest blog) es munta un bolo de cap de setmana amb la crosta hipercarca i alerta de les altres religions quan aquestes "no s'integren". Estic parcialment d'acord. Cal separar la religió de l'estat. Però, senyor Duran, cal fer-ho amb TOTES les religions, inclosa la seva.
L'experiència premianenca ens mostra un desproposit exemplar: Els musulmans premianencs tenien permís per fer una mesquita en un espai privat i autofinançat, un veïns emprenyats no els volien tenir "de veïns" i el nostre govern d'aleshores els hi va cedir un espai públic que substituïa el projecte inicial. Això és el que passa quan no es té clar el sentit de la laïcitat. Un desproposit.
Torno a Duran Lleida: Quan farà el favor de retirar dels carrers aquest cartell convergent que diu "a Catalunya no hi cap tothom"? . Vinga!

Ja ha quedat clar que l'auca política escalfa motors (post anterior, encara obert a les vostres invectives). L'auca ara entra en la fase d'ofertes i regals (400 €, diu ZP!). Dissabte els ecosocialistes van poder comprobar que Joan Herrera, Núria Buenaventura i Joan Josep Nuet, integren una tripleta futura de diputats i diputades amb noves perspectives (es farà el que es podrà). Ja en parlarem d'aquest trio i dels que els acompanyin al costat de l'estimat Gaspar Llamazares (el meu preferit a escala estatal, que coi!). Jo, de moment, aparco la Roulotte en zona zero.

Anem directes a les orelles. Dies de sonoritat Blue Note al Sound System de ràdio Premià (ja sabeu, 95.2 fm, Ramonet 77 i un servidor en antena els dimarts de 9 a 10 del vespre). El cotxe serveix de club en moviment
("Houses in Motion"! com cantaven els millors Talking Heads) i substituiexo la ràdio-auca per un butlletí informatiu breu i per les músiques de Iron and Wine, Joe Henry (sala Apolo, Barcelona, febrer 08!), Richmond Fontaine (gràcies, Jordi Tria: el grup neohillbilly que agrada als fusters britànics!) i kilos de Northern Soul (l'espai sonor dins de l'espai sonor en moviment).

Dit això, un tria de novetats bloggeres al meu blog. Visiteu des dels enllaços d'aquest blog les següents adreces: La millor botiga del món està a Brighton:
http://www.jumpthegun.co.uk/ El dissenyador sideral viu i treballa a Premià de Mar: http://www.ramonet77.blogspot.com/ El savi sindicalista interplanetari, José Luís López Bulla, mereix ser visitat: http://lopezbulla.blogspot.com/