(fotos del fenomenal Robert Frank)
Han passat uns quans anys de tot allò del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi i que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom consubstancial a la cosa real del capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps).
Assistim, a més, a una rara significació de les respostes i dels conceptes polítics que emergeixen del rebuig d'un estat de les coses present del tot insuportable.
La perplexitat, però, tendeix a ser una de les sensacions que s'experimenten davant dels usos i abusos xungos, quasi propagandístics, d'algunes de les paraules d'alt voltatge i de perfil gruixut: Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadures, austericidis, independència, república.
Les derives electoralistes -a la fí i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol enunciat per tal de renovar "la marca". Perversió del discurs. Abisme teoria/pràctica. La cançó enfadosa.
Preguntem-nos quina és realment la credibilitat que podem atorgar a unes propostes unitàries adreçades al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat ni de bon tros amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com un dels motors d'una certa política digna de ser-ho. O per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, sorgides de les instàncies polítiques (partits, sindicats) que, per la seva convencionalitat sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una pràctica de profanació en tota regla.
Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols de la mateixa política que està destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i exceptica.
Un altre dia podem parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Però això ja és una altra història i matèria destinada a tot un exercici de periodisme rigurosament investigador i a les interpel·lacions parlamentàries degudament acompanyades d'una sabateria "ad hoc" .
Sembla ser, però, que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i s'anuncia a cop de "telenotícies cap de setmana".
Apassionant, sí, però...quina mandra!
Han passat uns quans anys de tot allò del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi i que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom consubstancial a la cosa real del capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps).
Assistim, a més, a una rara significació de les respostes i dels conceptes polítics que emergeixen del rebuig d'un estat de les coses present del tot insuportable.
La perplexitat, però, tendeix a ser una de les sensacions que s'experimenten davant dels usos i abusos xungos, quasi propagandístics, d'algunes de les paraules d'alt voltatge i de perfil gruixut: Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadures, austericidis, independència, república.
Les derives electoralistes -a la fí i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol enunciat per tal de renovar "la marca". Perversió del discurs. Abisme teoria/pràctica. La cançó enfadosa.
Preguntem-nos quina és realment la credibilitat que podem atorgar a unes propostes unitàries adreçades al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat ni de bon tros amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com un dels motors d'una certa política digna de ser-ho. O per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, sorgides de les instàncies polítiques (partits, sindicats) que, per la seva convencionalitat sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una pràctica de profanació en tota regla.
Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols de la mateixa política que està destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i exceptica.
Un altre dia podem parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Però això ja és una altra història i matèria destinada a tot un exercici de periodisme rigurosament investigador i a les interpel·lacions parlamentàries degudament acompanyades d'una sabateria "ad hoc" .
Sembla ser, però, que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i s'anuncia a cop de "telenotícies cap de setmana".
Apassionant, sí, però...quina mandra!
L'esquerra catalana, entre la demoscòpia electoral i les lluites imprescindibles: L'abisme.
Banda sonora, punxeu-la aquí sota:
http://www.youtube.com/watch?v=GS0fGdElDlE
Banda sonora, punxeu-la aquí sota:
http://www.youtube.com/watch?v=GS0fGdElDlE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada