L'esquerra catalana, l'anticapitalisme i la ruptura del règim

L'esquerra catalana, l'anticapitalisme i la ruptura del règim
Per Toni Guirao, Teresa Navarro i Àngel Pagès (*)

Ja han passat uns quans anys des de l'esclat del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom inherent al propi capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps). També han passat uns quans anys de resistències, de 15M i de temptatives vàries d'articulació sociopolítica en clau alternativa. Darrerament es respiren aires unitaris animats per propostes diverses (per exemple Procés Constituent). Alguns missatges mediàtics procedents de l'esquerra gestionària, però, mostren un significat ambigu tot i que intenten connectar amb el rebuig general de la situació actual. La perplexitat es manifesta, però, davant dels usos superficials i propagandístics d'alguns enunciats que pressuposen un perfil ideològic substancial : Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadura del capital, austericidi, independència, república, procés constituent.  Les derives electoralistes -en la forma i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol idea trencadora per tal de renovar "la marca". Una mena de perversió del discurs. Un abisme entre teoria i pràctica. En definitiva, parlem dels aspectes distintius d'una vella política convencional i establerta que es vol obrir pas entre el supermercat electoral absorvint la narrativa dels moviments socials en benefici d'una agenda partidària.

En aquest context ens preguntem quina és realment la credibilitat que es pot atorgar a unes propostes unitàries dirigides al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat, ni de bon tros, amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com els motors d'una certa política d'esquerres i digna de ser-ho. O, per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, amb aquelles propostes sorgides de les instàncies polítiques (partits d'ordre, sindicats burocratitzats) que, per la seva adaptació sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una profanació en tota regla. Així doncs: Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols d'una part de la política destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i escèptica. Per no parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Ens referim al deute acumulat i als enormes crèdits bancaris destinats a finançar les estructures dels partits convencionals. Però això ja és una altra història.

Tornant al debat obert entorn d'una necessària alternativa d'esquerres també observem que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i que aquesta s'anuncia a cop de "Telenotícies Cap de Setmana" i de titulars de premsa. Diu, amb encert, el diari PÚBLICO (8-12-2013): La izquierda catalana acoge con indiferencia la idea de frente común de Iniciativa. La CUP y el Procés Constituent no se dan por aludidos. Herrera habla de "revolución tranquila" y de "reformismo subversivo".

És lògic i normal que la CUP i el Procés Constituent no es sentin al·ludits. Ni les revolucions són un mar de la tranquil·litat política, ni les reformes es fan per subvertir l'estat de les coses més enllà de modificar-lo dins d'un ordre. No estem davant d'un debat estrictament conceptual.
"La revolució" pren forma conjugant "raons" estratègiques i diverses pràctiques més o menys agitades ("la tranquil·litat" no deixa de ser un bon desig o un bon estat anímic). "La subversió" -bona idea- té més a veure amb la pròpia revolució; diguem-ne que és consubstancial a aquesta. Un procés de canvi, també cal ressenyar-ho, no exclou reformes si aquestes són determinants a l'hora d'alterar el vell ordre social i polític. Dit això, recobra actualitat la idea de la revolució permanent: Una idea-força, la vigència de la qual defineix el sentit i la raó de ser de l'anticapitalisme; si més no en tant que hipòtesi estratègica que uneix el vell i el nou, dialècticament, en una perspectiva de ruptura i d'emancipació.

El debat promet. És "el" debat que molta gent d'esquerres volem fer. Estem convençuts de que aquesta discusió serà productiva sempre i quan es faci en paral·lel a la pràctica i que s'impulsi des de baix i al marge dels discursos teledirigits en funció de la demoscòpia, del calcul electoral i de la supervivència de "la marca". El camp obert amb opcions com les de la CUP, de l'esquerra anticapitalista, de l'efecte 15M o del Procés Constituent, difícilment podrà reeixir en àmbits més amplis si aquests s'articulen sota els paràmetres de la vella política de les reformes i dels reformismes dins d'un ordre (per "subversius" que vulguin semblar). Un cop d'ull a les resistències socials convida a pensar que el sentir general de la gent activista és justament poc reformista, relativament tranquil, més aviat indignat, força revolucionari i inevitablement subversiu.
___
(*) Toni Guirao, Teresa Navarro i Àngel Pagès són membres de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i ex-adherits a ICV.