La necesidad de una “ruptura democrática” no es una cuestión ideológica, un tema de propaganda o un problema “para después”, a largo plazo: es una exigencia práctica en cuanto se piensen las alternativas a la Troika no en términos de simple propaganda electoral, sino de compromisos efectivos de gobierno.
Miguel Romero. Viento Sur.
Així, en plural. Ruptures. Ja que es parla de trencar amb el règim, de la ruptura amb un estat de coses presidit per la cultura d'una transició que manté el statu quo inalterable i amb una sostinguda política de retallades socials i de degradació democràtica. Tocaria, doncs, parlar de ruptures. Com també convé parlar de les il·lusions reformistes d'una part important de l'esquerra que reincideixen en l'ordre, el pacte social i la partitocràcia de l'alternança des de dalt. Unes il·lusions que avui coexisteixen, per imperatiu d'un mínim comú denominador davant de la crisi, amb altres corrents que ja porten un llarg recorregut de rupturisme i contestació a peu de carrer.
En plural, doncs, les ruptures s'inscriuen en l'ordre del dia d'una bona part de l'esquerra (social, de partit, sindical o cultural) però sense que encara puguem discernir massa bé sobre si aquestes apunten cap a una mateixa direcció o si formen part d'un teatre d'ombres animat per la conjuntura de la política convencional.
Enmig de l'amalgama de contestació -redoblada els darrers anys per "marees", 15M, sobiranisme de base, moviments socials nous i vells, sindicalisme de combat, municipalisme alternatiu i anticapitalismes de tota mena- irrumpeixen algunes propostes que volen posar negre sobre blanc el sentit del concepte de ruptura i concretar-lo amb pràctiques i continguts constructius. El Procés Constituent, en el cas català, intentaria trobar la base substancial d'un nou ordre institucional, social i democràtic. Les nombroses assemblees que nodreixen aquest Procés ja comencen a visualitzar un entorn plural, en fase de construcció i dinàmic, però encara incert. En aquest cas, la paraula "ruptura" s'acompanya d'una aposta (manifest) per capgirar l'ordre establert i per alterar les lògiques "de règim" i de contenció político-institucional que complementen el curs del capitalisme en crisi dels nostres dies.
Quan parlem de ruptura (i de ruptures) es tractaria, doncs, de demarcar amb precisió un altre aspecte primordial de la pràctica política d'esquerres i dels desencontres històrics davant del dilema de l'estat, del capital i dels antagonismes socials (en termes clàssics, allò de "reforma o revolució"). Avançar per camins constituents "des de baix" (els que es fan "des de dalt" ja els hem conegut al llarg dels anys de constitucionalisme dins d'un ordre, de pactes socials episòdics i estructurals o d'autonomismes de baix perfil polític) implicaria un trencament amb el relat de la transició, de l'estat centralista, del règim i dels dictats dels organismes del capitalisme internacional, estatal i nacional. L'aposta per un procés constituent (i per uns procesos constituents generalitzats) necessitarà de molts debats amplis, d'organitzacions obertes, de concurrència de formacions polítiques rupturistes, d'aportacions personals i d'una gran capacitat per irradiar un discurs més enllà dels àmbits habituals de la política. El Procés Constituent té, a més, una particularitat distintiva en relació a la vella política del reformisme fracassat: Es basa en un fer foc nou, en trencar "constituint", en impugnar l'ordre existent, en el fet de desobeïr quan calgui i d'actuar sota uns paràmetres diferents d'aquells que han dut a l'esquerra majoritària cap al carreró sense sortida actual i a la practica in extremis de la retòrica del canvi anhelat, confonent la ruptura amb un nou cicle de partidisme reformista, electoralista i institucionalista amb accent radical.
Canviar-ho tot és en la pràctica un "destituir-ho tot". Propugnar un procés constituent és obrir una via de ruptura, de desconnexió i de dissidència organitzada amb l'ordre del capital i del règim. Si no volem que l'anticapitalisme sigui un concepte reciclat i afí a la política de l'espectacle i del disseny partidista demoscòpic, ni l'objecte o el reclam electoral d'una marca determinada (pagat amb enormes crèdits bancaris èticament impresentables), caldrà saber exactament de que parlem "quan parlem de ruptura" i dels conceptes i termes associats a aquesta idea:
De què parlem quan propugnem una sortida sobirana, republicana, internacionalista, de classe i anticapitalista.
De quines haurien de ser les bases que fonamentarien un projecte feminista, ecologista i socialment just.
De com discernim entre allò que és una publicitat partidària i el que ha de ser un espai de ruptura i de construcció des de baix, a l'esquerra, anticapitalista, des de Catalunya i solidari amb les altres experiències que propugnin el mateix objectiu des d'altres indrets. De què parlem, doncs, quan parlem de ruptura.
I és que el present ja no passa per l'apel·lació a un reformisme sense reformes, il·lusòri i obsolet . El procés està en marxa i tot just comença. Vol ser majoritari i rupturista (i semblar-ho).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada