Per Àngel Pagès.
S'acumulen rares sensacions. La caravana passa, el desert escolta. Llum vermella. Quan diuen que un bon dia tot va començar amb la llum, podriem contraatacar vindicant que no fou aquell llamp il·luminador qui desencadenaria el món, doncs va ser el detonant del primer batec, unitat de rítme, allò que precediria l'esclat universal posterior. Els auriculars m'apreten les orelles. Un disc gira damunt del plat i això passa l'any 1959. Abans d'aquest instant singular, senzill com un single, passen coses però objectivament són tenebres. Una vaga eternitat qüestionada per aquella remor original i la llum posterior. El disc roda misteriosament segons la fòrmula de les 45 r.p.m.
Passen els anys. Revistes i llibres parlen dels discos. El món, desarticulat i desencaixat, contempla la multiplicació de les músiques. Els anys 60 desfermen la més gran de les velles arts. John Coltrane, quan puja a l'escenari i dispara, ens recorda l'orígen de tot. John Mayall que és blanc, oficia la primera classe magistral de la gran música negra que el va fer creixer: el blues infinit i transoceànic. La caravana passa, el desert escolta. Good Only Knows cantada per Brian Wilson és, possiblement, la cançó de (des)amor més bonica de tots els temps. Memphis Blues Again, amb la veu i la guitarra de Bob Dylan, condensa una amalgama de tradicions i figures llegendàries i les confina en un carreró on hi trobem des de Shakespeare fins a la nena que fa cercles amb les cintes. Uns joves de classe obrera, convençuts de la seva eternitat, integren a la seva condició social els senyals de l'estil, de la música i del motor. Mods, Rockers, Teds, Soul Boys. Subcultures orgulloses i fascinants.
El Jazz traspassa el segle i Chico Freeman l'eleva al rang de música clàssica afroamericana del segle XX. 1971 i un refredat amb llit i aspirines, porten al transistor l'afer familiar de Sly Stone i assistim a un shock: és el Funk que vindrà. Una illa de ressonàncies 007, combinades amb la mítica viatgera de Robert Louis Stevenson, plantará el seu tresor enmig del Carib: la gran música jamaicana que, més enllà del catàleg de tòpics coneguts, resulta ser un univers il·limitat de sentit musical. Estudis, revistes, artistes, segells, artesania sonora i, clar, els sound systems. D'aquí el nom del programa. La llar de foc que il·lumina el xoc entre la llum i el batec.
De bon començament, doncs, fou el so. Els auriculars apreten. La caravana passa, el desert escolta. Les sirenes, abans de cantar, ballen. Ancient to the Future.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada