DRAPAIRES DEL SEGLE XXI
“La memòria obre expedients que el dret
i la història donen per cancel·lats.”
Walter Benjamin
La memòria, aplicada al col·leccionisme pacient, a la recopilació i a una certa organització dels records, forma part de l'equipatge bàsic dels resistents. Apliquem-ho (apliquem-nos-ho) als seguidors de la música enregistrada i embolcallada, als que resideixen en els àmbits de les subcultures i a aquells que divaguen per móns paral·lels o perduts. Als que malden per una vida pletòrica a les voreres de l'autopista principal del mercat i de la propagació de l'efímer i de l'obsolescència. Als arquitectes insurgents (David Harvey) i als que dormen amb un ull obert i vigilant per si reben un avís d'incendi (Michael Löwy). Benjamin, que va dedicar tantes hores de poca llum a il·luminar la memòria, esmenta i perfila moltes figures imprescindibles del memorialisme més popular. Els drapaires, sense anar més lluny. Quintaessència del lumpen proletariat que reinventa el circuit de les petjades i viu el trànsit dels excedents materials. Els drapaires perduren en diverses versions, entre la seva condició tradicional i, en molts casos, transformats en espectres enmig dels passadissos de la dissidència o de l'exclusió.
Convertit en drapaire musical, rebo sovint oferiments de vells discos de vinil. Restes de memòria sonora que fan nosa a les cases d'amics i coneguts. Fa pocs dies em van caure del cel uns discos de Dizzy Gillespie, de Gary Burton i alguns recopilatoris de blues. Impressionant. Rebre una trucada amiga i que et diguin: "em vull treure del damunt uns discos de vinil".
Assistim a l'acceleració del procés tecnològic i ja podem veure com, de manera generalitzada, la cultura popular sotmesa al capital (compte amb la literalitat d'aquesta paraula) viu la clausura per decret de la seva fonamentació material i espiritual. Els enginys i la velocitat de la rabiosa novetat tecnològica declaren clausurades les etapes de la tècnica, de la reproducció i de l'arxiu. Una vertiginosa declaració emmaranyada d'indicatius financers, mercantils i publicitaris.
És l'hora dels drapaires. Recordem els darrers drapaires tradicionals. Fins no fa gaires anys, al carrer Marina de Premià de Mar hi residia un drapaire entranyable. En una ocasió vaig poder veure l'interior de casa seva, la porta oberta ho permetia. No era només un drapaire acumulador i negociant. Aquella casa era un arxiu metòdic i mostrava piles de papers i materials sobrers ordenats amb una perfecció artesana.
Em passa pel cap aquest cas per recordar els drapaires, els "espigadors", les "espigadores", la pel·li de l'Agnès Varda (1). Els supervivents del món d'ahir. Els que es perden a les botigues de vell. Els caçadors de vinils. Els que remenen la brossa a les àrees comercials. Els usuaris de la memòria en el sentit més literal de la frase de Walter Benjamin que obre aquest article: "La memòria obre expedients que el dret i la història donen per cancel·lats". Al dret i a la història, hi podem afegir la lògica implacable de l'acumulació capitalista que accelera, més del compte, a velocitat delirant, allò que és nou en benefici de la rendibilitat immediata.
“La memòria obre expedients que el dret
i la història donen per cancel·lats.”
Walter Benjamin
La memòria, aplicada al col·leccionisme pacient, a la recopilació i a una certa organització dels records, forma part de l'equipatge bàsic dels resistents. Apliquem-ho (apliquem-nos-ho) als seguidors de la música enregistrada i embolcallada, als que resideixen en els àmbits de les subcultures i a aquells que divaguen per móns paral·lels o perduts. Als que malden per una vida pletòrica a les voreres de l'autopista principal del mercat i de la propagació de l'efímer i de l'obsolescència. Als arquitectes insurgents (David Harvey) i als que dormen amb un ull obert i vigilant per si reben un avís d'incendi (Michael Löwy). Benjamin, que va dedicar tantes hores de poca llum a il·luminar la memòria, esmenta i perfila moltes figures imprescindibles del memorialisme més popular. Els drapaires, sense anar més lluny. Quintaessència del lumpen proletariat que reinventa el circuit de les petjades i viu el trànsit dels excedents materials. Els drapaires perduren en diverses versions, entre la seva condició tradicional i, en molts casos, transformats en espectres enmig dels passadissos de la dissidència o de l'exclusió.
Convertit en drapaire musical, rebo sovint oferiments de vells discos de vinil. Restes de memòria sonora que fan nosa a les cases d'amics i coneguts. Fa pocs dies em van caure del cel uns discos de Dizzy Gillespie, de Gary Burton i alguns recopilatoris de blues. Impressionant. Rebre una trucada amiga i que et diguin: "em vull treure del damunt uns discos de vinil".
Assistim a l'acceleració del procés tecnològic i ja podem veure com, de manera generalitzada, la cultura popular sotmesa al capital (compte amb la literalitat d'aquesta paraula) viu la clausura per decret de la seva fonamentació material i espiritual. Els enginys i la velocitat de la rabiosa novetat tecnològica declaren clausurades les etapes de la tècnica, de la reproducció i de l'arxiu. Una vertiginosa declaració emmaranyada d'indicatius financers, mercantils i publicitaris.
És l'hora dels drapaires. Recordem els darrers drapaires tradicionals. Fins no fa gaires anys, al carrer Marina de Premià de Mar hi residia un drapaire entranyable. En una ocasió vaig poder veure l'interior de casa seva, la porta oberta ho permetia. No era només un drapaire acumulador i negociant. Aquella casa era un arxiu metòdic i mostrava piles de papers i materials sobrers ordenats amb una perfecció artesana.
Em passa pel cap aquest cas per recordar els drapaires, els "espigadors", les "espigadores", la pel·li de l'Agnès Varda (1). Els supervivents del món d'ahir. Els que es perden a les botigues de vell. Els caçadors de vinils. Els que remenen la brossa a les àrees comercials. Els usuaris de la memòria en el sentit més literal de la frase de Walter Benjamin que obre aquest article: "La memòria obre expedients que el dret i la història donen per cancel·lats". Al dret i a la història, hi podem afegir la lògica implacable de l'acumulació capitalista que accelera, més del compte, a velocitat delirant, allò que és nou en benefici de la rendibilitat immediata.
(1) Los espigadores y la espigadora. Agnès Varda. 2000.
i la pel.li està aquí:
Rutes premianenques
Biblioteques i punts de lectura.
i la pel.li està aquí:
La Fuga - Cine & Critica - Los espigadores y la espigadora
Rutes premianenques
Biblioteques i punts de lectura.
Dedicat a Martí Rosselló. Infinitament.
Ara que reivindiquem els drapaires, aquests tindran feina per recollir les restes de la biblioteca tancada de Can Manent. Està bé que inaugurin una nova biblioteca, gran, moderna i ben proveïda. Estaria molt bé que la vella i històrica masia de can Manent esdevingués un punt de lectura, amable, lluminós i socialment digne.
Quan Walter Benjamin parlava de la memòria, de les lleis i de la història, de la clausura del temps, es referia a aquestes coses. Als espais recuperats, reinventats i necessaris.
Potser seran els nous drapaires els qui empaitin pels carrers les restes de l'era del llibre.
Premià necessita biblioteques en plural. Una de ben gran i ben equipada i, sobretot, quelcom més precís: una sensibilitat institucional per la paraula escrita, que permeti reinventar l'espai de Can Manent a la justa mesura del lector, de la lectora, del llibre, del paper, del text i de la llum del sol i del mirall del mar.
Els drapaires del segle XXI volem salvar el "vell" sense renunciar al "nou". Els nostres dies ens remeten a un compromís profà amb tot allò que esborra l'agenda enfollida d'un progrés sense atributs.
No predicarem l'apocalipsi, però tampoc acceptarem l'esmena total del passat més recent.
Ara que reivindiquem els drapaires, aquests tindran feina per recollir les restes de la biblioteca tancada de Can Manent. Està bé que inaugurin una nova biblioteca, gran, moderna i ben proveïda. Estaria molt bé que la vella i històrica masia de can Manent esdevingués un punt de lectura, amable, lluminós i socialment digne.
Quan Walter Benjamin parlava de la memòria, de les lleis i de la història, de la clausura del temps, es referia a aquestes coses. Als espais recuperats, reinventats i necessaris.
Potser seran els nous drapaires els qui empaitin pels carrers les restes de l'era del llibre.
Premià necessita biblioteques en plural. Una de ben gran i ben equipada i, sobretot, quelcom més precís: una sensibilitat institucional per la paraula escrita, que permeti reinventar l'espai de Can Manent a la justa mesura del lector, de la lectora, del llibre, del paper, del text i de la llum del sol i del mirall del mar.
Els drapaires del segle XXI volem salvar el "vell" sense renunciar al "nou". Els nostres dies ens remeten a un compromís profà amb tot allò que esborra l'agenda enfollida d'un progrés sense atributs.
No predicarem l'apocalipsi, però tampoc acceptarem l'esmena total del passat més recent.
