22 de març 2010

DRAPAIRES DEL SEGLE XXI


DRAPAIRES DEL SEGLE XXI

“La memòria obre expedients que el dret
i la història donen per cancel·lats.”

Walter Benjamin

La memòria, aplicada al col·leccionisme pacient, a la recopilació i a una certa organització dels records, forma part de l'equipatge bàsic dels resistents. Apliquem-ho (apliquem-nos-ho) als seguidors de la música enregistrada i embolcallada, als que resideixen en els àmbits de les subcultures i a aquells que divaguen per móns paral·lels o perduts. Als que malden per una vida pletòrica a les voreres de l'autopista principal del mercat i de la propagació de l'efímer i de l'obsolescència. Als arquitectes insurgents (David Harvey) i als que dormen amb un ull obert i vigilant per si reben un avís d'incendi (Michael Löwy). Benjamin, que va dedicar tantes hores de poca llum a il·luminar la memòria, esmenta i perfila moltes figures imprescindibles del memorialisme més popular. Els drapaires, sense anar més lluny. Quintaessència del lumpen proletariat que reinventa el circuit de les petjades i viu el trànsit dels excedents materials. Els drapaires perduren en diverses versions, entre la seva condició tradicional i, en molts casos, transformats en espectres enmig dels passadissos de la dissidència o de l'exclusió.

Convertit en drapaire musical, rebo sovint oferiments de vells discos de vinil. Restes de memòria sonora que fan nosa a les cases d'amics i coneguts. Fa pocs dies em van caure del cel uns discos de Dizzy Gillespie, de Gary Burton i alguns recopilatoris de blues. Impressionant. Rebre una trucada amiga i que et diguin: "em vull treure del damunt uns discos de vinil".

Assistim a l'acceleració del procés tecnològic i ja podem veure com, de manera generalitzada, la cultura popular sotmesa al capital (compte amb la literalitat d'aquesta paraula) viu la clausura per decret de la seva fonamentació material i espiritual. Els enginys i la velocitat de la rabiosa novetat tecnològica declaren clausurades les etapes de la tècnica, de la reproducció i de l'arxiu. Una vertiginosa declaració emmaranyada d'indicatius financers, mercantils i publicitaris.

És l'hora dels drapaires. Recordem els darrers drapaires tradicionals. Fins no fa gaires anys, al carrer Marina de Premià de Mar hi residia un drapaire entranyable. En una ocasió vaig poder veure l'interior de casa seva, la porta oberta ho permetia. No era només un drapaire acumulador i negociant. Aquella casa era un arxiu metòdic i mostrava piles de papers i materials sobrers ordenats amb una perfecció artesana.

Em passa pel cap aquest cas per recordar els drapaires, els "espigadors", les "espigadores", la pel·li de l'Agnès Varda (1). Els supervivents del món d'ahir. Els que es perden a les botigues de vell. Els caçadors de vinils. Els que remenen la brossa a les àrees comercials. Els usuaris de la memòria en el sentit més literal de la frase de Walter Benjamin que obre aquest article: "La memòria obre expedients que el dret i la història donen per cancel·lats". Al dret i a la història, hi podem afegir la lògica implacable de l'acumulació capitalista que accelera, més del compte, a velocitat delirant, allò que és nou en benefici de la rendibilitat immediata.

(1) Los espigadores y la espigadora. Agnès Varda. 2000.



i la pel.li està aquí:

La Fuga - Cine & Critica - Los espigadores y la espigadora


Rutes premianenques
Biblioteques i punts de lectura.
Dedicat a Martí Rosselló. Infinitament.

Ara que reivindiquem els drapaires, aquests tindran feina per recollir les restes de la biblioteca tancada de Can Manent. Està bé que inaugurin una nova biblioteca, gran, moderna i ben proveïda. Estaria molt bé que la vella i històrica masia de can Manent esdevingués un punt de lectura, amable, lluminós i socialment digne.
Quan Walter Benjamin parlava de la memòria, de les lleis i de la història, de la clausura del temps, es referia a aquestes coses. Als espais recuperats, reinventats i necessaris.
Potser seran els nous drapaires els qui empaitin pels carrers les restes de l'era del llibre.
Premià necessita biblioteques en plural. Una de ben gran i ben equipada i, sobretot, quelcom més precís: una sensibilitat institucional per la paraula escrita, que permeti reinventar l'espai de Can Manent a la justa mesura del lector, de la lectora, del llibre, del paper, del text i de la llum del sol i del mirall del mar.
Els drapaires del segle XXI volem salvar el "vell" sense renunciar al "nou". Els nostres dies ens remeten a un compromís profà amb tot allò que esborra l'agenda enfollida d'un progrés sense atributs.

No predicarem l'apocalipsi, però tampoc acceptarem l'esmena total del passat més recent.


21 comentaris:

David ha dit...

Doncs jo també em declaro drapaire del s.XXI. De fet, els mercats tipus Encants de Sant Antoni o el de les Glòries són el meu paradís. Postals, discos, fotos, llibres...

Anònim ha dit...

quina meravella de text

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

qui ho havia de dir, David! Aquí estem els drapaires del segle XXI!

i un be negre! prehistorics! ha dit...

jo prefereixo un país net i endreçat i ben governat que un paradís pels drapaires, que voleu que us digui jo ara? ja m'està bé la politica de residus que es vol implementar i que tinguem un govern tripartit com cal i si no t'agrada ni a tú ni a la teva colla dels megafons us ho feu mirar i visca Joan Herrera sense manies. si tot el vostre soroll passa per fer el drapaire ja em direu de què voleu que calci el país. Recollint trastos i omplint el poble de papers? fàcil i que governi un altre, oi? fulles!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

amic del be negre: no has entes res de res d'aquest article. Aqui ni es parla del tripartit, ni es diu res de les poltiques de residus del govern, ni dels candidats que surten al Polònia, ni pràcticament de res del que estas dient. Suposo que l'efecte de les nevades combinades amb el foc han accelerat l'alta tensió, la MAT, del tripartit transgènic i les decàrregues de tensió han trobat en aquest blog una deixalleria d'excedents nerviosos. Però, no continuaré per aquesta via -que és la teva- i m'inclino per la primera observació: No has entes l'article i ja està.
Bona primavera!

ex ha dit...

Tati: passa d'ells, estan cremats

el chico de la armónica ha dit...

¡ Menudo inquisidor este del tripartito ! Eso de mezclar los residuos con lo que has escrito sobre los traperos me parece un patinazo de campeonato.

Vamos al grano. articulón sobre los traperos-drapaires. Lo has escrito de campanillas.
Hablando de drapaires tendgo el recuerdo de uno que tenía un buen almacén muy cerca del centre civic donde ahora está la OPEL de la calle Esperança. Enorme almacén de un trapero de toda la vida. Vamos que ahora ni esto tenemos.

Solo hablar de traperos se me pone en marcha la célula de cerebelo destinada a recordar y me pasa la CALLE UNIÓ que hablábamos hace unos meses en este mismo blog y las tiendas de electrodomésticos donde podías comprar viniletes la mar de explosivos de Cyan, Sweet, Sly Stone, Don McLean, Bravos, Titanic, Jeanette, Mungo Jerry, Creedence, Slade, Ringo Starr, Shoking Blue, Tremeloes, Hollies, Doctor Hook & Medecine Show, Jackson Five o los perniciosos Diablos, Formula V y Danny Daniel con Donna Hightower dándole al VALS DE LAS MARIPOSAS.

Todo eso es el legado del legajo mundano que se nos va de las manos.

blocazo menda lerenda.

y el del cordero negro prehistórico que se lo haga mirar en el médico de guardia ¡ leñe !

VISCA EL CARRER UNIÓ amics.

Joan ha dit...

va de drapaires de premià

hi havia un amb carro i cavall que tocava una campana per dir que estava recollint.


i ara la cançó del serrat.

"soc el drapaire,
compro ampolles i paper
compro draps i roba bruta
paraigues i mobles vells...
sempre de matí,
la boina i les espardenyes
i el puro apagat i
el trajo estripat
etc etc etc"

això mateix era un record de nanos

LECTORA A ESTONES ha dit...

realment s'estan empassant l'enteniment amb aquest trist final de la biblioteca de Can Manent

I un be negre! ha dit...

si els anticapitalistes feu el drapaire serà perquè no voleu progressar com si avui no es donessin passes segures des del govern d'Entesa per una bona ecologia i un país NET. us agrada la merda, ara?
prehistorics, repeteixo que sou prehistorics. heu llegit el pla d'infratructures? us aniria bé de saber com es fa un país modern.
més PSC ERC ICV!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

quin galimaties semàntic! amic "de negre".
no entenc que té a veure el que escrius amb el he escrit.

Enlloc he parlat del govern, ni d'aquestes infrastructures. Ja ho faré un altre dia, i no pas en termes massa favorables.

Ser drapaire, però, és un treball reivindicable en temps de desfeta generalitzada del passat!

Com ser bibliotecari en temps de rebaixes culturals!

Stereo 2 ha dit...

col·leccionar discos és un bon ofici!

joan ha dit...

Àngel, passa del be negre que no sap llegir !

marc ha dit...

El desordre és el millor ordre.



Un drapaire impulssiu que troba a faltar les persones del poble que l'ha vist nèixer

Gràcies, drapaires del món ha dit...

Hem perdut en Martí. Hem perdut Can Manent.

De mica en mica, tot s'acaba. I l'escenari cada vegada és més desolador.

Sort dels drapaires!

Goldings ha dit...

el més senzill podria ser rebre la nova biblioteca com una bona noticia i conservar un punt de lectura i de trobada a Can Manent. Un punt de record, d'en Martí. Un petit espai per llegir revistes, diaris, llibres i sortir mirant l'horitzó. Em sembla que també m'apuntaré al gremi dels drapaires del segle XXI.
La fal·lera d'inaugurar coses fa que els politics perdin el sentit del perquè d'una biblioteca. Tot serveix per rebre vots, creuen així, però demostren una gran ignorància per les coses petites, senzilles i agradables. El que val és l'espectacle, dir adeu al passat i ja està.
Carambes! senzill seria que la nova biblioteca no fos a canvi d'esborrar can Manent.

@@@anticapitalistes@@@ ha dit...

molt bona l'equació benjanim+harvey+löwy=drapaires anticapitalistes i biblioteques multiplicades per 1000

Lou Roig ha dit...

Ja te conya aquest cony de poble...
Resulta que en un Premià de MAR (remarco lo de MAR) a menys de 500 metres de la platja, ens permetem el luxe de tenir NO una SINÓ DUES piscines, una al costat de l'altre i resulta que som incapaços de mantenir una "segona" (que era la primera però això tan se val) biblioteca distanciada de l'altre per poder cobrir dues zones del poble.
¿ON cony queda el que alguns anomenen "progrés" en tot això?? ¿Qui es el prehistòric?

Núria ha dit...

Doncs a mi m'encanten les andromines anigues.
De fet, sempre que veig un cotxe antic penso: Jo de gran, en voldria un.

Els objectes d'abans tenen moltes peculiaritats. Una d'elles és que tenen un caràcter simbòlic agefit. Per molts de nosaltres són tresors. No ho són pas per la quantitat d'accions que poden fer,la seva ràpidesa o el seu pulit, net i bonic disseny si no el lloc, l'espai i el temps on ens porta.

I de fet, els objectes antics tenen una característica important: la seva durabilitat era o és molt més llarga en el temps, cosa que avui dia, hem de suportar la renovació constant de tot allò que tenim per casa.

Gràcies pel teu text.
El trobo genial!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

gràcies Núria, el teu blog també és dels bons!

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.