15 de març 2010

Maresme Pop / Power Pop: Alex Chilton in memoriam

Alex Chilton. Va morir el dia 17 de març. Llegendari del power pop. Corredor de fons dels subgèneres sonors. R&B, pop, rock. Cantant, guitarrista, productor. Imprescindible.
Aviat passarà per la ràdio i la seva música tornarà incandescent i triomfal. El punxarem al sound system. Recordem la seva carrera. Les seves influències. La seva evanescència. Era molt bo, molt i molt bo. Boníssim. El recordo i el punxo des d'aquells LP's comentats a Ruta 66. Aquells anys 80 de misèries sonores globals i d'enormes excepcions de grandesa. L'excepció Chilton.
Heus aquí el seu record/obituari a El País:

Adiós a uno de los grandes músicos de culto de las últimas cuatro décadas del rock. Alex Chilton, que murió el 17 de marzo a los 59 años por un problema cardiaco, representaba al artista independiente y calavera, tan capaz de lo mejor como de lo más intrascendente, pero la memoria colectiva del mundo del rock le recordará siempre por su dosis perfecta de power-pop, tanto en solitario como en The Box Tops y, sobre todo, en los grandiosos Big Star.

La noticia en otros webs

Nacido en Memphis en 1950, pronto tuvo inquietudes musicales pero, aunque original de la ciudad del country, sus influencias llegaron del soul sureño y más lejos: en plena adolescencia se entusiasmó por los sonidos de la invasión británica: Beatles, Rolling Stones, Zombies o Who.

Con una banda de instituto llamada The DeVilles, dio sus primeros y tímidos pasos musicales, pero gracias a un mánager hábil y a sus buenas maneras, se lo tomaron más en serio y formaron The Box Tops. Tuvieron un importante éxito con The letter. Pop adolescente con espíritu soul. Lo que en Estados Unidos y Reino Unido se conoció como blue eyed soul, artistas blancos influenciados por el r&b. El salto de calidad llegó en 1971 con Big Star, una banda esplendorosa, una estrella musical radiante y fugaz, conjunción de Chilton y Chris Bell que apenas duró dos años, con un estilo melódico que sembraba las semillas del power-pop. Guitarrazos directos, voces sugerentes y gran capacidad para absorber al oyente entre reminiscencias psicodélicas. Pero Bell dejó la formación por continuas disputas con Chilton. Bell murió repentinamente en 1978, pero Big Star seguirían adelante con Chilton al frente y más de una reunificación, la última prevista para este año en el festival de South By Southwest.

Pese a todo, #1 Record o Radio City, publicados a principios de los setenta, son dos álbumes inolvidables. Sin las imperecederas píldoras de Big Star, tal vez no se entenderían los trabajos de REM, Teenage Fanclub o The Posies.

El espíritu errante y complicado de Chilton fue símbolo de una carrera en solitario de bastantes tumbos. Se dejó ver en la escena del punk de Nueva York o se dedicó a la producción, como cuando trabajó con The Cramps. Varios de sus últimos trabajos estaban repletos de versiones que dieron perspectiva de su altibajo compositivo aunque auténtico sentido ecléctico. En España, no pocas bandas lo tenían como referencia, entre ellas, Surfin' Bichos. Porque Alex Chilton era un músico de culto, mitad maldito, mitad pura bendición, como los mejores temas de Big Star.





Single de T.REX amb Get it On (cara A) i Raw Ramp (cara B). Edició de 1971. Una de les primeres perles de la meva col·lecció. Quan el món era pop i tenia cara A i cara B! Us imagineu poder giravoltar un arxiu digital? Impossible! Cal pensar en l'art del tomba i tomba! Plat, agulla, 45 r.p.m, braç, tomba, gira i tomba. Fabulós! Comme il faut!


Banda sonora de la setmana. Electric Warrior de T.Rex. La banda del mutant Marc Bolan. Un disc imprescindible enmig de les transicions del pop dels primers anys setanta. Una banda sonora que em remet a un dels primers singles que vaig comprar -Get it On- en aquells anys d'iniciació vinílica. També recordo la recepció premianenca d'aquest album. Jordi Mateu portava el LP sota el braç de camí als "hermanus de La Salle". Els nens de 1971 escoltavem aquestes coses. Avui les recordem i les disfruitem amb renovada passió. El punxarem el dimarts 23 a les 9 del vespre al Sound System de ràdio Premià (95.2 fm) i anirà ben acompanyat de la tria d'en R77, la llatinitat de Bobby Rodríguez. Quins temps!



La dimensió desconeguda. Heus aquí un tresor musical. La xarxa ha capturat una meravella de la cultura pop dels anys setanta. La mítica discoteca EXPERIENCE. Quan el Maresme era pop. El retall ens mostra una impagable tira publicitària de la discoteca més bizarra de la costa. Amb un logotip sensacional que, ben segur, l'expert R77 podrà analitzar i redimensionar, apareix la viva imatge d'un espai sonor al·lucinant que va dominar el circuit de ball de la nostra castigada costa.

Propera a la reserva agrícola (del que queda d'aquesta) de les Cinc Cènies. Entre Mataró i Llavaneres, talment una nau vinguda de l'espai exterior, allí residia aquest inquietant complex sonor. Discoteca polivalent, concerts, festes inversemblants, arquitectura atrevida... només que mireu el logo, la figura il·lustrada digna d'un Crumb comarcal, la foto d'aquest OVNI de llauna i ferreteria i, sobretot, els textos que evoquen les prestacions comercials d'aquell indret. Qui tingui experiències de l'Experience per explicar, ja sap, seran benvingudes als comentaris.

i ara cliqueu damunt d'això:

DISCOTECA EXPERIENCE MATARÓ on Flickr - Photo Sharing!

11 comentaris:

Anònim ha dit...

la rotonda de l'experience, per sempre!

R77 ha dit...

Bona troballa Tati!! Quins records l'Experience…
Embotit dins una mena d'espectre enllaunat que ni el mateix Frank O. Gehry ha superat amb el seu Guggenheim de Bilbao (o potser si va inspirar???) fou un emblema setantero sonor i discotequero.
Què dir del seu logotip? Res que no quedi refelctit en unes lletres psicodèliques que són una perllongació de l'edifici i en la seva mascota: un autèntic dj "comediscos"!!
Què bóóóó!!!!!!!!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

saps R77 que quan vaig anar a Bilbao, en veure el Guggenheim vaig experimentar l'experiència Experience? Vist d'aprop em va recordar el mateix que dius.

armonezenyodno ha dit...

akuyunant tius akuyunant heu trobat una terra mítica sepultada per carreteres sou una mina d'or

Stereo 2 ha dit...

experience! segur que està inspirat amb la jimi hendrix experience! en aquells temps les interseccions entre el rock d'avantguarda i la cultura més popular de la sala de ball funcionaven sense problemes... ara fa pudor.

Stereo 2 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
JOAN ha dit...

t. rex ohhhhhhhhhhh!!!!!

a mi m'agradava el children of the revolution

que bo !!!!!!!!!!!!!!!

Joan ha dit...

com diria el gran stephan sweig aquesl blog és el món d'ahir i jo diria que em sembla molt bé i que està bé de recordar mites que van per altres carreteres que no són les autopistes de la moda

Transilvània ha dit...

quan algú recorda Alex Chilton senyal que estem en un bon lloc i en un bon blog.
la seva veu no s'apagarà mai, escoltem i cantem amb ell i qui no el conegui que vagi al youtube o a qualsevol cafetera digital.

Gràcies mestre Tati !

malalt de Chilton ha dit...

alex chilton !

el que més m'agrada del que has escrit és això que dius de que era. "molt bo, molt bo, boníssim" i és que hi ha vegades que la repetició de tres adjectius fets amb sentiment és millor que una llarga necrologia. Jo també conec aquest artista monumental i convido a que tothom el coneixi.

també ho dic: "molt bo, molt bo. bonissim"

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

gràcies per la visita i celebro poder compartir el record d'aquest, "molt i molt bo, boníssim" artista subcultural com correspon als grans.