Extracte d'un any intempestiu i trastocat

Primer de tot, cal començar per l'horrible escenari del genocidi perpetrat per l'estat d'Israel a la franja de Gaza. Un genocidi que, com la pluja persistent, reafirma aquell "plou sobre mullat". És l'espantosa prepotència d'un estat construït per "designi diví" damunt de les terres on viuen i moren uns altres. És la bestiesa fanàtica d'un estat que ha de ser aïllat de la comunitat internacional. Un estat poderós que utilitza qualsevol pretext per perllongar una dominació colonial del tot singular en el món contemporani. Avui anem a la manifestació de Barcelona. Què es pot fer des de Catalunya? Moltes coses. Políticament, el nostre govern -començant per el de la plaça Sant Jaume- hauria de trencar relacions amb l'estat d'Israel. Seria un nova prova, una prova més, de que tenim un govern elementalment d'esquerres. Si voleu, no utilitzem l'etiqueta política. Seria una prova de que hi ha un mínim gest de racionalitat humanitària. I ara que no ens vinguin amb la rovellada argumentació del mal islamista, del fonamentalisme de Hamas o de tantes excuses que pretenen avalar aquest genocidi que, amb el temps, es podrà calibrar com un holocaust per fases. Quines imatges porten les paraules "genocidi", "holocaust". I quines paradoxes! Venint d'un estat nascut d'una diaspora associada a les mateixes paraules.

Solidaritat internacional amb les victimes!

Reconeixement d'aquest blog al disc que m'ha agradat més d'aquest any 2009. Ha estat justament acabant l'any que ha caigut del cel sonor el darrer disc de la Marianne Faithfull. Les fotos que acompanyen aquest text ens mostren la Marianne quaranta anys enrera (o més), al costat de Mick Jagger i a la portada d'un sixties long play incunable. El disc del 2009 és aquest inpresionant Easy Come Easy Go (18 songs for music lovers). Un treball delicat, variat i intens. Un fresc pintat a la clau de volta d'un hipotetic temple del rock. Ecos de cabaret, del folk americà i irlandes, del soul, del jazz vocal i del pop dels darrers anys, es convoquen en un treball de meravelles. Hal Willner, el productor, es va obstinar en tirar endavant aquest material i la va clavar per tots els angles possibles. La mitologia Faithfull la podreu trobar en varis registres (des del papanatisme de les revistes de tendències i suplements dominicals, fins arribar als articles d'enamorats "fans-critics" als darrers números de Ruta66 i RockdeLux). Aquest blog, des de la mod-militància s'afegeix a l'admiració, recordant-la com fou ahir, una estrella del cel modernista dels anys seixanta i, com és ara, una artista demolidora d'aquesta primera dècada del segle XXI (XXI!!!!).

Tot seguit, desordenadament i descompensadament, vagin els següents cromos de l'album Submarí Seaview del 2009...

A Premià de Mar hem iniciat unes accions culturals denominades Fora de Joc. Un cicle que vol mostrar les peripècies vitals i artistiques d'uns quans outsiders. Aquesta activitat, impulsada per el col·lectiu Amics d'Alan Smithee, ha estat una de les novetats de la vida premianenca. Hem visitat el món de Robert Crumb i el seu soci Harvey Peckar i, darrerament, les aventures d'Ed Wood. Exposicions cassolanes i passis de cinema fòrum (seguint una antiga tradició del vell cine-club El Mirón, represa anys després per les atrevides sessions impulsades per Glimpse). La tornada a la feina, a l'agit-prop contracultural, serà ben aviat i de la mà de Joe Strummer -geni i figura de The Clash- i de Daniel Johnston (documental imprescindible). Els rumors apunten una aparició del fora de joc lletgista Estanislau Verdet, però això és una altra història i ja en sentirem parlar.

Seguint la pista de l'any 2008, toca recordar que a Premià -com a pocs llocs del nostre país- s'han celebrat els 40 anys del Maig del 68. Convé destacar aquesta activitat. Maig del 68 va ser i és la referència de la revolta a Occident. Per uns fou un assaig general de la revolució, per altres una performance intensa i diversa, per altres fou una diversió i, per molts, fou el catalitzador d'un malestar que perdura: El malestar davant la follia capitalista. Maig ens indica un camí a seguir. Molts volem un maig a cada cantonada. Que sigui un senyal ben visible enmig d'aquest desproposit mediàtic, polític, econòmic i social que constitueix el matrix del capitalisme contemporani. Grècia, aquests dies, mostra la contestació justa i merescuda que mereix la situació. Ni un pas enrera!

Posat's a parlar de radicalitats i radicalismes, parlem-ne. Avui assistim a una ofensiva radical des de la dreta política, des del capital financer, des dels poderosos i des dels mitjans d'informació ultraliberals (aquests darrers, liderats per el grup Godó, estan integrats per la majoria de lobbies desinformatius del gremi). Com molt bé escriu Juan José Millás a la seva columna de El País, aquests són els veritables antisistema. Si convenim allò tant fals de que un "antisistema" és allò que sovint ens hem acostumat a creure, resultarà paradoxal constatar que el vandalisme real, el saqueig econòmic, la destrucció dels serveis socials i les mil tècniques de reinvenció d'un sistema delirant, són els trets que caracteritzen l'acció dels poderosos i que, per més escarni, gaudeixen del suport (des)informatiu, polític i econòmic d'aquells que ens volen fer participar d'aquesta refundació capitalista que socialitza pèrdues per incrementar guanys.

I ara, obrim l'espai sonor a dos discos que vull col·locar en un hit parade del tot arbitrari i imaginari. Una banda sonora de l'any 2008 que oscil·la entre el darrer disc de la banda pastoral i post-folk Iron & Wine i un recopilatori de finals del 2007 que he disfrutat al llarg del 2008, el disc D-I-Y Do it Yourself. Dels primers, destacar el seu treball rodó de format acustic amb dosis molt ben administrades d'electricitat. The Shepherd's Dog, aquest és el títol del disc i és una meravella dins del genere americana. En quan a D-I-Y, aquesta antologia de la Soul Jazz Records ens transporta al naixement de la música independent, industrial i afterpunk. Escolteu The Buzzcocks -quina banda!!!- o els primers Scritti Politti o la tenebrosa música de Throbbing Gristle, i un bon grapat d'outsiders. Un disc molt ben presentat, documentat i ben enregistrat.

Començava l'article amb el sentit del fora de joc cultural. L'acabo amb aquest disc, pur joc d'espectres. Com el Maig del 68, la música dels suburbis empeny la revolta. Per això, estarà força bé iniciar l'any 2009 amb un nou passi intempestiu de la mà d'un altre dels nostres: Joe Strummer, geni i figura.

Fotografies: 

La Faithfull amb el Jagger i la Faithfull de vinil

El disc D-I-Y. 

La revolta a Grècia. 

El Maig del 68 reivindicat per Revolta Global. Recordat a la Coali.

Joe Strummer, rock in the cashba!

L'ESQUERRA PARADOXAL DELS NOSTRES DIES

La subordinació de la política a una suposada lògica del progrés historic va representar en el passat la prescripció de la qüestió de la justicia social. La subordinació de la decisió democràtica a la voluntat anònima dels mercats condueix avui en dia al mateix resultat.
Afirmar la preeminència de la política davant de la història i davant de l'economia és, contrariament, reobrir les qüestions de la justicia i de la igualtat, que constitueixen els principals reptes.

Daniel Bensaïd. Article publicar a Viento Sur.

Temps de paradoxes i desconcerts. Temps, també, de creació de nous formats per atendre el nou curs del capitalisme. Un capitalisme en crisi que, com sempre, reincideix en les seves lògiques de reinvenció. El consens general de l'esquerra europa de govern i de les direccions sindicals, entorn de les estratègies de reactivació capitalista és palmari. La capacitat de maniobrar en funció de la correlació de forces fa que l'esquerra governamentalista practiqui estratègies de mobilització total o parcial (Grècia i Itàlia) o de desmobilització i concertació (cas català i espanyol). Quan mana la dreta, l'esquerra de govern surt al carrer. Quan mana l'esquerra de govern, es potencia la desmobilització. En ambdos casos, però, qui surt al carrer i planta el seu senyal de dignitat son els sectors de combat i resistència. La xarxa des de baix emet els seus misatges. Multiplica les passes. Les mobilitzacions estudiantils, de treballadors d'empreses afectades per les mesures de la crisi, els precaritzats, els sense-papers, etc. constitueixen perfils que desentonen en aquest ball d'agendes i estadístiques consultives. Corren temps de repolitització des de baix, des dels antagonismes. Ja poden seguir alimentant els temes recurrents de l'auca mediatico-política. Això no ha fet més que començar. Caurà l'estat social, el que en queda. Pagarem les seves pèrdues amb retallades, exclusions, atur, persecució d'immigrants, 65 hores setmanals i el que es vulgui. L'estratègia de la concertació és la de la desmobilització. Temps de paradoxes. Paradoxes d'esquerres.
Com diria Gabriel Ferrater (i ho recorda en Martí Rosselló en el seu blog: http://www.lacoctelera.com/martirossello), s'hauria de conjugar el doble verb "gosar i poder". Així doncs, gosem i podem? O ni gosem ni podem?

Darrera hora: el Parlament Europeu va tombar la proposta de les 65 hores amb els vots majoritaris de les esquerres plurals. Tombar per votació no vol dir que el tema es tanqui. Es vol reobrir amb altres formes de consens. Caldrà vetllar els continguts de les lletres menudes. Aquesta retirada és el resultat d'una unitat parlamentària i, sobretot, de les mobilitzacions sindicals i socials. Com sempre passa, quan es guanyen o es defensen drets elementals!

Entre El Masnou i Vilassar de Mar, la dimensió desconeguda

Imatges de la cantant yé-yé Betina, d'Ed Wood -el de debó- i del Belda i el Conjunt Badabadoc. Tot arriba, relligat, a la dimensió desconeguda. La setmana dels que estan fora de joc. Dels que estem fora de joc!

Setmana dels outsiders a Premià de Mar, a la dimensió desconeguda. Començavem la setmana amb la trista noticia de la mort d'un premianenc singular, el dibuixant de tebeos Robert Segura. Els blogs de la Mirada dels Premianencs, d'en Martí Rosselló, d'en Ramonet 77 i de la coali i dels Amics d'Alan Smithee en parlen i reprodueixen dibuixos i imatges d'aquest fora de joc.

Precisament, aquesta setmana, torna el cicle Fora de Joc, el primer projecte de l'entitat indefinida dels Amics d'Alan Smithee (cliqueu, http://www.amicsalansmithee.blogspot.com). L'escollit del segon round és Ed Wood. La peli del mateix nom, dirigida per Tim Burton, ens mostra el submón del món del cinema que, si continuem baixant, ens pot portar al punt zero de l'absurd sentit del mercat cultural. Divendres 12 al local de la Coali. Més endavant Fora de Joc ens portarà les vides i miracles de Joe Strummer (The Clash), de Daniel Johnston (and the devil!!!) i la inusitada primicia de l'Estanislau Verdet en persona. Carn fora de joc a bon preu!

Ja que aquest post mostra materials i personatges del rerafons i del sotabosc de la cultura, convé fer menció a la novetat editorial que presenta Anagrama amb el llibre Homo Sampler de l'Eloy Fernández Porta (amb subtitol de Tiempo y consumo en la Era Afterpop). Homo Sampler travessa els nous formats en un relat que salta de l'acadèmia a l'acudit, de la més profunda invectiva als registres alterats del que podria ser la cultureta de tendències . Els que estan interessats en tot això dels abismes i de les interseccions entre subcultures, distincions, salts i aturades enmig del caos desbocat de la barbàrie i del descontrol (per "bé" i per "mal"), teniu un complement del nostre Fora de Joc, molt recomanable, divertit i que no deixarà indiferent.

I ara, una de molt entranyable. Carles Belda, El Belda, music i activista sonor que visita a vegades aquest blog, ens ha fet arribar per correu -via Euskadi- tres CD's. Francament fa il·lusió rebre discos per correu en temps de baixades, descarregades i internautica delirant i facebookista. El material rebut entraria dins de les filosofies dels outsiders: senzills del Belda i el conjunt Badabadoc i un incunable rodó dedicat al que anomenen Modernisme Aborigen. Militància Mod des dels Països Catalans. El disc inclou material intempestiu de primera divisió que inclou versions catalanes de temes psicodel·lics reinterpretats a la catalana des dels millors anys del segle XX (des de l'era pop que foren els seixanta). Riffs i versions de Count Five, Georgie Fame, Art Neville i Delfí Abella, trasmutats des del garatge aborígen. Els Tres Tambors, Guillermina Motta, Els Dracs, Eurogrup, Manué i els seus Dinamik's, Nuri, The Bonds, Maria Cinta, Santi Sants, Els Xocs i Betina, un planter descomunal de pops siderals en temps de plom i grisor. Els punxarem a la ràdio de Premià...

Atenció al cas Betina. Aquesta mossa, Betina, la recordo com una cantant yé-yé a la festa major de Canyamars de l'estiu de 1968 o 69. En aquells temps, estiuejar a Canyamars era, per un proto-nen pop com un servidor, una mena de viatge infinit a la dimensió desconeguda. Més tard, quaranta anys després, la dimensió desconeguda, la terra dels espectres, és Premià de Mar. Entre El Masnou i Vilassar de Mar hi ha un no-lloc que respon al nom de Premià de Mar. La ciutat inaudita del Robert Segura, dels fora de joc, dels blocs de pisos i dels blogs de lletres.

FORA DE JOC, MARX A PREMIÀ I LA GALLINA DELS VOTS D'OR

Abans de res, posem-hi fons musical. Bill Evans i un dels seus darrers trios amb Marc Johnson i Joe LaBarbera. Els amics d'Alan Smithee -col·lectiu inclassificable de la guerrilla cultural premianenca- ens reunim i confeccionem les passes del cicle Fora de Joc. Iniciat amb un American Splendor -biopic de primera divisió sobre el tandem Harvey Peckar & Robert Crumb- el cicle torna i ens presenta el proper divendres 12 de desembre (congelat) un passi i presentació del món d'Ed Wood, outsider major recuperat per Tim Burton. Estem davant d'un dels totems de l'amic Ramonet 77 i a ell, en companyia del Jaume García, els toca filar prim i presentar la sessió. Sort i que la la llum vermella del Local (c.Segle,5 Premià de Mar) ens/us acompanyi!

Estem vius a:
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com

Canvi de registre. Els ecos de la conferència de la Miren Etxezarreta al Centre Cívic premianenc segueixen vius (que durin!). La sala plena. Gent variada (i variable, com el moment historic que vivim). La Miren va desplegar una master-class del tot inteligible (tot i el tram dedicat als conceptes financers que, a parer meu, són un galimaties considerable). Una hora llarga d'exposició. Cal agraïr que gent com la M.Etxezarreta es digni a fer aquest treball militant del qual no se'n deriven ni redits electorals ni econòmics. La Miren va fer el seu paper i mentres l'escoltava pensava en que ens estava regalant el millor del pensament econòmic critic. No exagero, la conferenciant ens va portar Marx al centre cívic i, amb ells dos, l'esplendor del mètode, la filosofia de l'acció i els conceptes que, per acció de la maleïda cultura postmoderna, han estat bandejats i triturats des dels portaveus del matrix contemporari. Però les coses són com són i la "crisi", Miren dixit, és una més (i molt seriosa) de les que han estat i són consubstancials al capitalisme i a les seves reinvencions espectaculars. La crida final a la resistència activa, a no delegar, a construïr espais d'autonomia i a configurar una altra societat des d'avui, va ser el colofón roig, inconformista i definidor del millor programa, el d'una esquerra de combat.

Si us sembla, podeu clicar aquesta adreça, Premià de Marx continua les reflexions a l'altra banda de la xarxa:

http://www.premiademarx.blogspot.com

La caixa dels trons o la gallina dels "vots" d'or es posa en marxa. Tema immigació. El parlament de Catalunya està endegant un treball que ha de culminar amb una mena de pacte nacional sobre immigració. Material sensible. Una vegada definits els trets de la crisi, toca enmarcar el tema migratori en el seu context. D'acord. Malament, però, el clima que es prepara quan escoltem declaracions nacional-populistes del tot espectaculars. Crides a la voluntat d'integració, a "integrar-se a...", a assumir la "personalitat", la "identitat" i un llarg etzetera d'estirabots que desplacen la problemàtica social d'un món capitalista en crisi al terreny de les identitats institucionalitzades.

Comença, doncs, la simfonia cacofònica del multiculturalisme jerarquitzat i dels discursos incendiaris a la recerca del vot. Temps de substitució del social per la clivella identitària (espanyola, catalana, francesa, britànica o alemanya, sense que s'hagi de deduïr del que dic que faig una objecció al caràcter plurinacional de l'estat espanyol). Mal clima per fer un pacte nacional (és a dir: pacte impossible) sobre una matèria que ha de tenir una centralitat social. Entre un ministre Corbacho -que ja es va estrenar caracteritzant "la cosa" com "el problema"., i ara Pujol, Duran, Barrera i Puigcercós, en plena cursa d'acudits i ocurrències integradores, anem per mal camí. Quin pacte i amb quí? Preparem-nos a sentir-ne de grosses. Des de Premià de Mar, fent memòria, sabem el que és inflar el globus de la xenofòbia. Allò de la mezquita i del racisme a flor de pell, convé dir-ho, va ser el microcosmos avant la lettre dels desproposits que ens esperen. Quina frivolitat, doncs, haver d'afrontar la variable de la crisi, format immigració, des de la perspectiva d'un foc encés. Com s'ho muntaran a can ICV-EUiA per pactar amb tot això al davant? Pactes nacionals? Missió impossible. Encara hi ha antagonismes. Suposo.

Per acabar... la lluita contra un model d'educació i d'universitat apendix del mercat. Ocupacions de facultats i solidaritat d'un grup de professors. Signes de maig, quaranta anys després.

fotos: universitats italianes ocupades, la tanca de Ceuta en temps de "alianza de civilizaciones" i d'altres productes social-liberals i, canviant de tema, Ed Wood interpretat per Johny Depp.

Dimensió desconeguda

Fred. Dies de fred i de vent. Passejo de nit per alguns carrers del centre de Premià. La dimensió desconeguda llueix totes les seves arestes. Els bars de la plaça tanquen més tard del que era habitual i mostren un ambient carregat. Una simfonia caòtica de televisors, màquines de joc, crits a les barres, gossos aparcats a l'exterior, terrasses amb joves congelats i l'eco persistent de les meves passes fent via cap a casa. Fred. Músiques disseminades per la cambra. Pianistes que entren i surten dels altaveus: Cecil Taylor, Enrico Pieranunzi, Abdullah Ibrahim i Bill Evans. Un reportatge sobre el cinema d'Antonioni, abans de Blow Up, en temps de L'Avventura, de Monica Vitti i del celebrat neorrealisme. Plou. 

Anada a Barcelona en tren de rodalies. La dimensió desconeguda es perllonga dins del vagó. Dos joves, al meu costat, mantenen una conversa absolutament impenetrable. Insòlit. Recomano fer el xafarder i posar les orelles. Un treball de camp en tota regla. Avui és possible seguir una conversa en castellà o català i no poder captar ni tant sols de quin tema es parla. L'esclat de les subcultures es multiplica i assisteixo a una escena que verifica aquest fet. Un exercici d'hermeneutica impossible. 

Arribada a ciutat i anada a la mani anticapitalista convocada sota el lema de "que la crisi la paguin els rics". Ambient activista, ambient de complicitat. Crida l'atenció la coincidència de manifestants de l'esquerra sindical i dels moviments socials amb representants dels estudiants universitaris en lluita que protagonitzen tancaments contral el pla Bolonya. Uns i altres, tots, davant de la metàstasi de la crisi capitalista que està retratant en un blanc i negre contrastat i eficaç, el que sempre ha estat el capitalisme en tant que paradigma de les desigualtats perpètues. Les escoles i les universitats reintegrades a la lògica mercantilista. La classe treballadora segmentada i castigada per la mateixa lògica. I aquest dia a dia de resistències que troben denominadors comuns quan plantegen el perquè de tot plegat. Absència lamentable de l'esquerra de govern. Quan ens adonarem -els que encara tenim un peu en el domini del pragmatisme- de que el moll de l'os i la substància dels projectes emancipadors es troben -sobretot- en els punts d'antagonisme? Quan i com? Preguntes recurrents i redundants. Més encara: La manifestació arriba a l'altura de la plaça de la Catedral i allí ens sentim reconfortablement acompanyats dels antiavalots dels Mossos. Més preguntes: És necessari que una manifestació contra la violència capitalista hagi de ser observada per un dispositiu policial d'aquesta dimensió? Com es justifica tota aquesta parafernàl·lia de cascos, passamuntanyes i musculatures davant d'uns milers de manifestants pacífics, quan la violència i el desordre més general viu impunement en aquests dies de saqueig financer, acomiadaments i victimisme empresarial? Quina poca sensibilitat la d'aquest govern, coi! I són els "meus"!

Torna la nit, augmenta el fred. Carrers i més carrers. El trajecte invers de rodalies. Els bars, la plaça. La música del caos: Medeski, Martin & Wood. Diumenge. Les bicicletes i el fred. Amb en RSala enfilem les carreteres del Maresme. Les fondalades de Dosrius i Canyamars presenten el magnífic paisatge de la tardor. Més tard, a casa, el silenci i les músiques. La presència i l'absència. Sobre rodes, jazz i remor de fons. Es tanquen les darreres llums de la dimensió desconeguda. Premià de Mar la tarda i la tardor. Diumenge.

Fotografia. Monica Vitti baixant d'un penyasegat a L'Avventura

Quan les minories respiren (i canten)

Tres viatges d'anada i tornada Sabadell-Premià de Mar en un cap de setmana de singular i autocrítica assemblea d'ICV.

Temps obert de culminaciò de molts debats, contactes, documents i -sobretot- d'una àmplia gamma de controvèrsies i dubtes. Fil musical al cotxe, com un mar de fons inestable, de bon matí i de capvespre: Lambchop, disc Oh!(Ohio). Aquest blog intenta ser territori crític. No ens amaguem. Manifest de Maig és una temptativa iniciada per militants de base d'obrir un espai intern i extern de referència anticapitalista al sí d'ICV. El partit, ens sembla a uns quans, ha escollit la preeminència de les polítiques "de govern" en detriment del que defensem aquells que voldriem una esquerra de combat, d'orientació sociopolítica i amb un esperit militant superador de la dicotomia càrrecs/adherits.

Aquest blog és un territori inestable habitat per musics, ninotàires, activistes, nerds, poetes, dissenyadors, futbolers, funcionaris, treballadors de factoria i aturats. No és l'espai, doncs, del rigor analític i de la densitat cultural. Tornant al fons eteri i delicat de Lambchop, l'utilitzaré breument per resumir quatre coses més de l'assemblea sabadellenca. ICV s'ha esmerçat en un lloable exercici d'autocrítica. A uns quans -entre ells Manifest de Maig- ens hauria agradat observar una major correspondència entre el "ser crític" i el "votar críticament".

Manifest de Maig ha fet la seva feina, ha guanyat adeptes -pocs, però significatius- i el que és més important, enceta un camí de llarg recorregut com a col·lectiu que vol obrir el debat anticapitalista dins i fora del propi partit. La crisi capitalista incrementa el seu ritme i la resistència haurà de ser un component de la resposta. Ens motiva aquest darrer aspecte: Ser part activa d'una esquerra de combat. Exigents amb l'esquerra de govern, volem obrir-nos a les altres formes de resposta: Les del carrer, les de les fabriques, les de les universitats. L'esquerra europea viurà grans mutacions. No tot comença i s'acaba on comencen i acaben les formacions polítiques i sindicals governamentals o institucionalment representades. Les minories dins dels partits poden trobar ressò en el moviment realment existent.

Cau la nit, Lambchop, la veu impostada de Kurt Wagner. Una música minoritàriament grandiosa. Els espectres ens visiten. Que tinguem sort!

Fotografia superior: Manifest de Maig "in action" Live Concert Sabadell 2008. El del micro soc jo i al fons a l'esquerra l'infatigable Sergi Calvo deliberant amb Jordi Guillot.
Fotografia del mig: El recinte buit i despullat de la Fira de Sabadell. Seu de l'Assemblea Nacional d'ICV d'aquest cap de setmana.

Fotografia inferior: Lambchop, grup musical de Nashville. Una minoria majoritària.

ÉS POSSIBLE UN PROJECTE ANTICAPITALISTA? EN PARLARÀ ICV A LA SEVA ASSEMBLEA D'AQUEST CAP DE SETMANA?

Imatge superior: "Conoce a tu enemigo", llibre del mestre Crumb. Un material de primera divisió per saber com les gasta el capital. El podeu trobar a les llibreries especialitzades. Material sensible!

Cap de setmana amb Assemblea Nacional d'ICV. Que vagi el millor possible!
No serà una assemblea destinada a articular l'espai anticapitalista. És obvi. Què hi farem! El debat continuarà. Com passa amb les sèries i telesèries. Des de dins o des de fora. O des dels dos costats . Ja veurem on es farà millor i de quina manera. La més efectiva possible.
En quan a l'acció, la feina serà llarga. Més enllà de l'ordre establert. Com sempre ha estat. L'ordre capitalista és el més gran dels desordres realment existents. Com sempre .

Amb la que s'està muntant entorn de la refundació capitalista anunciada per Sarkozy, seguida per dretes i esquerres governamentals europees i tractada a gran escala a la cimera del G20... No sé si cal refundar o fundar, organitzar o reorganitzar, però el que s'escau -i sense dilacions- és acumular energies per obtenir una esquerra marcadament anticapitalista, oberta als corrents més diversos de la transformació social i decididament dedicada a fer un projecte seriós, engrescador, no dogmàtic i militant.

Des de dins i des de fora dels partits i de les organitzacions socials i polítiques, tenim personal, material i idees per sumar-les i fer possible una forma organitzada de lluita anticapitalista a Catalunya, a l'Estat Espanyol, a Europa (la imatge que acompanya el text anuncia la proposta francesa) i al món.

Cal valorar, però, si el que tenim i el que existeix és substituïble, renovable o senzilla i lamentablement prescindible. A la vista de les dificultats a IU, de l'incert paper d'EUiA i dels limits institucionalistes d'ICV -per dir tres casos propers i coneguts-, alguns volem parlar-ho des de dins i des de fora. Trencar fronteres de partit i sumar espais d'esperança. El desconcert va per barris. Jo també visc en un barri. Que quedi clar.

(font de text i imatge: convocatòria unitària)

dissabte, 15 de novembre, Plaça Catalunya, 17h-Barcelona

contra la cimera del G-20 per un nou capitalisme

Des de la Campanya Que la seva Crisi la paguin ells, No a les 65 hores convoquem a la població catalana a participar en un acte de rebuig contra la hipocresia dels nostres governants. Mentre destinen ingents quantitats de recursos públics per salvar els negocis dels rics, les classes populars patim les conseqüències de la seva especulació, de la seva explotació, de la seva crisi.

El més d’un centenar de sindicats, moviments socials i col.lectius participants de la Campanya fem una crida a fer sentir la nostra veu aquest dissabte 15 de Novembre a Plaça Catalunya, a les 17:00.

No volem un nou capitalisme: no volem capitalisme.

Aquest acte estarà obert a la participació de les empreses en lluita al nostre país, de Nissan, de Magneti Marelli, de Simon, Frigo, dels treballadors i treballadores amenaçats o precaritzats pel sistema, dels inmigrants, dels estudiants i professors que lluiten contra la privatització de l’educació, contra la directiva de les 65 hores.

Aquest concentració precedirà la realització d’una Gran Manifestació convocada pel proper 29 de Novembre 17:30 des de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume.

La Seva Crisi, que la paguin ells, No a les 65 hores

Ressaca imperial i retorn a la dimensió desconeguda

He d'agraïr al Victor Sarabia per la recomanació de veure el documental Goodbye America. Els dies de la ressaca obàmica han donat pas a un material excepcional protagonitzat per Al Lewis, l'avi de la familia Munster, convertit en cronista inusual de l'altra realitat dels Estats Units d'America. Aquestes jornades de papanatisme mediàtic i polític entorn de la victòria de l'Obama -del qual s'esperen grans canvis i que constitueix un canvi en si mateix per raons prou comentades- han portat tota mena d'arguments informatius en un exercici d'omnipresència desmesurat. Deixem a banda el tema de les eleccions imperials -per unes ratlles- i tornem al documental. Goodbye America ens transporta al sentit crucial de la cacera de bruixes. El narrador Al "Grandpa Munster" Lewis, parla de com la peculiar democràcia americana va volatitzar comunistes, socialistes, sindicalistes, anarquistes i dissidents d'esquerres en una operació calculada fonamentada en la paranòia de "l'altre". Els nacionalismes -i com més grans, pitjors- necessiten l'estigmatització de "l'altre". L'avi Munster recorda la seva vida militant i artística. I parla dels "altres". L'estratègia de la por aplicada a gran escala. Comunistes, marcians, OVNIS, terroristes...els altres, sempre els altres. I entre aquests, ens mostra una figura fonamental i emblemàtica del comunisme americà, el tenor Paul Robeson. Un proscrit que triomfava a la vella Unió Soviètica. La vida de l'avi Munster va ser una vida de militància comunista i ecologista (impactant la campanya d'aquest senyor pels carrers de Nova York). Ja que darrerament tots "som" uns "experts" en les coses americanes, convé visitar els referents d'un combat que perdura. L'Amèrica de l'avi Al Lewis, del fotograf Walker Evans, dels escriptors James Agee o Steinbeck, dels cantants Gil Scott Heron o Woody Guthire, de Las uvas de la ira, dels pensadors contemporanis com Mike Davis, David Harvey o Noam Chomsky. Noms i noms d'un punt de fuga col·lectiu que no s'expressa en el relat del bipartidisme dominant. El documental es diu Goodbye America. Es pot adquirir sense dificultats. En faig recomanació expressa. Amb la mateixa intensitat del company Victor. I, una vegada ens sentim vacunats amb aquest tresor visual, deixem que la papanateria segueixi el seu relat.

Música d'aquests dies: EST, Alton Ellis, Giant Sand, Bob Dylan, Sonny Rollins, Martial Solal, Wayne Shorter i Lambchop. Lectures: La presencia y la ausencia (Henri Lefebvre). Còmic: Brieva. Revistes: Ruta 66. Excursions en bicicleta: Urbanitzacions i polígons del baix Maresme. Argentona. Retorn a la dimensió desconeguda.
Fotografies: Al Lewis activista, Al Lewis Munster, el fotograf Walker Evans, el tenor i militant comunista Paul Robeson rebut a Moscú com un heroi.

Eleccions imperials (II)

Els electors catalans teniem dues opcions majoritàries i una tercera en discordia. O votavem en Cuní o votavem en Bassas. El tercer candidat era en Basté. Dos mites de la telenarració i un aprenent de mite. El mite Cuní és més important que la notícia. El mite Bassas és la veu de California i l'aprenent de mite, Basté, pugna per fer forat amb el seu periodisme ex-esportiu de perfil baix i populista. Tots ells parlen (amb un coneixement de causa infinit) d'aquest sorteig multicolor que s'ha celebrat al cor de l'imperi. El que compta, vist des de casa, és la capacitat d'omnipresència dels nostres sacerdots mediàtics. No sé qui ha guanyat la rifa de l'imperi. Bruce Springsteen,Cuní, Bassas, Basté? I què en sabem del parell de rojes-verdes McKinney/Clemente (veure post anterior).

M'he despertat amb la notícia de que tots els telepredicadors i radiopredicadors catalans i mundials han estat rivalitzant entre ells per mostrar qui en sap més, -més i més- sobre el president in-pectore Obama. Fabulós espectacle, el que ha presentat la tele pública catalana muntant unitats i estudis a tots els punts cardinals del cor de l'imperi. Signe de significativa normalitat mediàtica. No podien amagar la rialla de felicitat, el rostre humà de la fredor periodística. I els experts? Quina fila! Aquest matí en JB Culla semblava nascut a Arkansas. Bé, tots semblen haver viscut tota la vida als Estats Units!

Aquest blog recomana altres veus. Les de gent inconformista i lluitadora de nordamèrica, com les de Mike Davis, Noam Chomsky, Naomi Klein, Ralph Nader o del professor David Harvey a cavall de Londres i Baltimore. Mireu els seus webs i referpencies a la xarxa. Són veus que transiten per l'altra cara del "cor" de l'imperi. Un contrapunt necessari al pensament (?) papanatistic i parainformatiu d'aquesta confederació hispanocatalana de tertul·lians i de robots unidireccionals amb microfon.
I ara, conyes a banda, Barak Obama és en sí mateix un esdeveniment històric. Seguint una lògica bipartidista, significa un canvi de registre en relació als anys Bush. La substància, els fonaments del canvi que es presenta, ja és un altre tema. Interna i externament, el nou curs mostrarà, doncs, les coincidències i diferències de tot plegat amb el passat recent. Ja ens ho explicaran els que en saben. Tenim uns tertul·lians que ho saben tot i força. Fins i tot ens explicaran el més insondable dels afers imperials.

El nostre candidat ja té blog, es diu Alan Smithee, i viu a l'adreça següent:
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com
Un projecte incert, intempestiu i universalment premianenc.

Foto: Robert Frank, The Americans.
Logo: Ramonet 77.

ELECCIONS IMPERIALS

Eleccions imperials.
Obama-McCain. Les possibilitats d'un triomf per Obama són grans. No hi ha dubte que la possible arribada d'un president de raça negra a la Casa Blanca constitueix una fita històrica. Tenim molta literatura sobre el tema. Podriem parlar d'un fil conductor que arrenca des dels temps més durs, que passa per Luther King, per Malcolm X (no oblidem aquest senyor!) i que, avui, ens porta de manera fluctuant -però no directa- al cas de la figura carismàtica del senador Obama. Naturalment, aquest blog s'atura en aquest punt, no fos cas que engreixessin la papanateria mediàtica i social-liberal europea que pren forma entorn d'un obamisme redemptor i demiurg. Mireu els tendres socialistes com han trobat el referent perdut!

Fetes aquestes consideracions, ens trobem davant d'una nova confrontació bipolar al bellmig de l'imperi entre les dues grans famílies de la política dels Estats Units. El ticket populista i dretà McCain+Palin està de baixa i les èlits del Partit Democrata viuen una efervescència justificada. El sistema electoral americà polaritza de manera descomunal i els propis partits en litigi experimenten transvassament de vot i influència per motius de gran disparitat. La polarització no té una lògica social de classe, és una confrontació entre èlits, adobada de discrepàncies culturals evidents. No és senzill d'abordar el fenomen de la territorialitat i la representativitat dels dos grans partits.

En aquest blog parlem dels altres candidats. Sí! Parlem dels altres moviments que es presenten a les eleccions imperials. Allò que no explica la gran premsa... som-hi!
Enxufem la nostra unitat mòbil a una coalició d'esquerres i ecologista dels Estats Units: La plataforma electoral "Power to the People". Una candidatura que presenta un ticket electoral femení, afroamericà i llatí, comunista, socialista i ecologista. Les companyes Cinthia McKinney i Rosa Clemente. La primera és una excongressista escindida que milita en el Green Party i la segona és una activista cultural vinculada al Hip-Hop. El seu programa inclou: retirada de forces de l'Iraq, atenció a la reforma de les normes laborals, justicia mediambiental, despeses en sanitat, educació i atenció social. Un programa que des dels ulls europeus podria semblar una senzillesa socialdemòcrata i que des del cor de l'Imperi constitueix el mínim possible d'un referent emergent. El Green Party de Ralph Nader va superar el mil·lió de vots en anteriors eleccions. Ara tenim aquest parell de dones activistes, amb una candidatura roja i verda, amb el suport del Green Party i de Solidarity (organització amb vincles a la IV internacional). Obama pot escriure un episodi històric en la lluita contra la segregació racial. No ho discutirem. McKinney i Clemente, a la seva modesta manera, recorren els carrers dels pobles i ciutats dels Estats Units amb uns valors i unes propostes que són patrimoni de tota l'esquerra anticapitalista del món. L'imperi no pot amagar un país dividit socialment, amb bosses enormes de marginalitat i l'acció de milers de persones que, a la seva manera, fan xarxa i respiren junts en la conspiració de tots, la conspiració dels que mantenen vius els valors d'una raó històrica que el catacrack financer ens confirma cada dia.

Tornant a Obama, aquest afirma que no vol canviar només el seu país. Obama diu en els seus mitings que vol "canviar el món". Rebut el missatge, potser que plantegem una hipòtesi ingenua de que les eleccions imperials tinguin un cens internacional que permeti exercir el nostre "dret a decidir" en els afers d'aquest canvi d'exportació que ens volen fer arribar des dels Estats Units ... tot i la brometa, ens posem de campanya i demanem des d'aquest blog el vot a la coalició roja i verda Power to the People.

McKinney i Clemente for president & vicepresident!

Informacions: Corriente Alterna / Espacio Alternativo

Hi ha vida més enllà de la dimensió desconeguda?

Tarda de dissabte des de la Dimensió Desconeguda. Premià de Mar és la Dimensió Desconeguda i així ho testifica aquest blog erigit en portaveu del no-res i de la perplexitat radial -com una roda de bicicleta-. Una perplexitat en xarxa que emet les seves ones des del cor de la molt augusta vila de Premià de Mar, des de la Dimensió Desconeguda. Comenta JTria, amb formes i maneres iròniques d'escola anglòfila, que li entusiasma observar la gent de la nostra ciutat. Sovint ho fem, repassem les arestes dels casos singulars, dels nostres nerds, dels lectors grossos en moviment, dels navegants solitaris que fan escala al flamant port de la ciutat, de la galeria d'espècies en descomposició que mostren la seva estampa nocturna a l'Amistat -de la qual en som part sense escapatòria possible- i de la nostra pròpia ombra projectada damunt d'una taula asimètrica i incerta.

La Dimensió Desconeguda mostra una inusitada activitat redemptora i "justiciera" de part del Consell Senior. Una campanya que barreja el hip-hop de retolador i la cartellística oficiosa de la consigna i de l'ordre. Amb una inscripció contundent -parets netes!- el Consell Senior ha iniciat una creuada en favor de la neteja. No tindria res que objectar a la campanya si aquesta s'adrecés a sensibilitzar els poders públics per tal que els carrers i les places disposessin d'espais destinats a la propaganda i a les informacions de tota mena que genera la societat premianenca. El cas que ens ocupa és paradoxal i està provocant un efecte contrari en les, possiblement, benintencionades queixes del Consell Senior. Una onada expansiva de cartells i missatges sobreposats damunt dels cartells de les entitats culturals, esportives, comercials o de qualsevol signe, està invisibilitzant els signes vitals de la vila. La dimensió, doncs, és més desconeguda que mai. No convé barrejar els termes.
Les pintades i les encartellades indiscriminades poden ser factor de bruticia. D'acord. Les campanyes indiscriminades, però, discriminen i invisibilitzen el que es mou. L'errada del Consell Senior és de campionat. El destinatari de les queixes hauria de ser el consistori que en anys i anys, mani qui mani, no ha sabut ni fomentar la neteja a una escala més general ni, en aquest cas concret, tampoc ha facilitat que el carrer tingui espais d'informació que puguin mostrar els signes elementals de la molt ratllada participació ciutadana.

Canvi de registre. Els AMICS D'ALAN SMITHEE -amb cartells arrencats o tatxats- hem estrenat el cicle FORA DE JOC amb la peli American Splendor i totes les ilusions que tenim en el tema estan enceses com la llum vermella que presideix la sala del local de la Coali. A la Dimensió Desconeguda, doncs, es conspira. Conspirar és respirar junts, convé recordar-ho.

Conspirar. El verb de la respiració conjunta. Conspirar és la primera activitat que em passa pel cap quan observem el panorama devastador de l'ensarronada de la crisi financera que col·loca el sistema capitalista en plena metastasi. Conspirar, respirar junts, crear i recrear complicitats. Dubtem, molt a fons, del gat venut per llebre de la refundació capitalista. Posat's a refundar, fem-ho i refundem la raó històrica del comunisme, del moviment real que aboleix l'estat de coses vigent. Ja no parlem de les experiències tergiversades i fallides en nom d'un pseudomarxisme de manual i de missal. Ja no ens entestem en redemptors i predicadors d'espiritualitat de supermercat. Tot està per fer. Com cantava un dels nostres otsiders -Joe Strummer, material del cicle Fora de Joc- "el futur no està escrit".

I per acabar, tornem a l'esperpent d'un tal Aznar que ja ha dictat el nou format del delirium tremens que pateix...aquesta vegada vull que tingui raó...efectivament, l'ecologisme és com el comunisme. Ja m'agradaria que fos així. Un socialisme de base ecològica. No un ecosocialisme d'etiqueta. Un ecologisme i un combat que posi en solfa la dimensió "coneguda" del matrix. Aznar quasi s'apropa a la raó... amb una mica de sort, encara aconseguiem un dia que l'ecologisme sigui comunista. Aleshores els aznars de la terra tindran el seu altar a la comèdia dels horrors.

Seguiu en viu i a diari els episodis de la catastrofe capitalista i les crides a la revolta:
http://www.revoltaglobal.cat

Banda sonora dels darrers dies: Paul Weller, EST, Art Pepper, Yo La Tengo, Bob Dylan, Edwyn Collins, Creedende Clearwater Revival i Spencer Davies Group with Steve Winwood.