11 de desembre 2008

Entre El Masnou i Vilassar de Mar, la dimensió desconeguda







Imatges de la cantant yé-yé Betina, d'Ed Wood -el de debó- i del Belda i el Conjunt Badabadoc. Tot arriba, relligat, a la dimensió desconeguda. La setmana dels que estan fora de joc. Dels que estem fora de joc!

Setmana dels outsiders a Premià de Mar, a la dimensió desconeguda. Començavem la setmana amb la trista noticia de la mort d'un premianenc singular, el dibuixant de tebeos Robert Segura. Els blogs de la Mirada dels Premianencs, d'en Martí Rosselló, d'en Ramonet 77 i de la coali i dels Amics d'Alan Smithee en parlen i reprodueixen dibuixos i imatges d'aquest fora de joc.
Precisament, aquesta setmana, torna el cicle Fora de Joc, el primer projecte de l'entitat indefinida dels Amics d'Alan Smithee (cliqueu, http://www.amicsalansmithee.blogspot.com). L'escollit del segon round és Ed Wood. La peli del mateix nom, dirigida per Tim Burton, ens mostra el submón del món del cinema que, si continuem baixant, ens pot portar al punt zero de l'absurd sentit del mercat cultural. Divendres 12 al local de la Coali. Més endavant Fora de Joc ens portarà les vides i miracles de Joe Strummer (The Clash), de Daniel Johnston (and the devil!!!) i la inusitada primicia de l'Estanislau Verdet en persona. Carn fora de joc a bon preu!
Ja que aquest post mostra materials i personatges del rerafons i del sotabosc de la cultura, convé fer menció a la novetat editorial que presenta Anagrama amb el llibre Homo Sampler de l'Eloy Fernández Porta (amb subtitol de Tiempo y consumo en la Era Afterpop). Homo Sampler travessa els nous formats en un relat que salta de l'acadèmia a l'acudit, de la més profunda invectiva als registres alterats del que podria ser la cultureta de tendències . Els que estan interessats en tot això dels abismes i de les interseccions entre subcultures, distincions, salts i aturades enmig del caos desbocat de la barbàrie i del descontrol (per "bé" i per "mal"), teniu un complement del nostre Fora de Joc, molt recomanable, divertit i que no deixarà indiferent.
I ara, una de molt entranyable. Carles Belda, El Belda, music i activista sonor que visita a vegades aquest blog, ens ha fet arribar per correu -via Euskadi- tres CD's. Francament fa il·lusió rebre discos per correu en temps de baixades, descarregades i internautica delirant i facebookista. El material rebut entraria dins de les filosofies dels outsiders: senzills del Belda i el conjunt Badabadoc i un incunable rodó dedicat al que anomenen Modernisme Aborigen. Militància Mod des dels Països Catalans. El disc inclou material intempestiu de primera divisió que inclou versions catalanes de temes psicodel·lics reinterpretats a la catalana des dels millors anys del segle XX (des de l'era pop que foren els seixanta). Riffs i versions de Count Five, Georgie Fame, Art Neville i Delfí Abella, trasmutats des del garatge aborígen. Els Tres Tambors, Guillermina Motta, Els Dracs, Eurogrup, Manué i els seus Dinamik's, Nuri, The Bonds, Maria Cinta, Santi Sants, Els Xocs i Betina, un planter descomunal de pops siderals en temps de plom i grisor. Els punxarem a la ràdio de Premià...
Atenció al cas Betina. Aquesta mossa, Betina, la recordo com una cantant yé-yé a la festa major de Canyamars de l'estiu de 1968 o 69. En aquells temps, estiuejar a Canyamars era, per un proto-nen pop com un servidor, una mena de viatge infinit a la dimensió desconeguda. Més tard, quaranta anys després, la dimensió desconeguda, la terra dels espectres, és Premià de Mar. Entre El Masnou i Vilassar de Mar hi ha un no-lloc que respon al nom de Premià de Mar. La ciutat inaudita del Robert Segura, dels fora de joc, dels blocs de pisos i dels blogs de lletres.

20 comentaris:

r77 ha dit...

Premià de Mar, la no-ciutat. Vampírica de dia i de nit.
Un lloc per no-viure, forat en un tros de terra prop del mar.
Ideal per aparicions lluminoses i estelars on la carretera es bifurca i et porta cap un espai infinit (que li preguntin al Peret).

Magnífica entrada, Tati!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

quan t'ensenyi el paquet que m'han enviat els del BELDA fliparas intempestivament...

Eric ha dit...

Iep! Sóc l'Eric, el bateria dels Badabadoc i co-responsable de la invasió MODernista aborigen, hehehe...
Gràcies per la menció i espero que el cd seixantero t'hagi fascinat com ens fascina a nosaltres.
Per cert, és veritat que vas veure a la Betina?!!! És que sóc super fan d'ella i la seva veu.
Apa.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

totalment cert, vaig veure la Betina a Canyamars, jo tenia 10 anyets, ara en tinc quasi 50... la memòria no em falla, va ser una festa major, sota els pins, darrera l'esglesia de Canyamars, ambient seixanter... la Betina en aquells temps era com la sèrie B, una mena de Lulu catalana que apareixia retratada als cartells que penjaven de les parets, una musa d'envelat, vaja! Anava amb el cabell cardat i minifaldilla. Gràcies al recopilatori m'ha vingut el flash d'aquella yé-yé perduda en la nit dels temps!

Simca Mil ha dit...

què vol dir això de l'estanislau verdet ??? que cantarà a la vila primiliana ???? digues !

seat 600 ha dit...

és un rumor, només un rumor.

Mirant ha dit...

Àngel:

en el teu post has escrit el que per mi és de les millors definicions del que és Premià de Mar des de que tinc ús de raó i la he retallat i engantxat tot seguit perquè mereix la mar d'estudi per ser molt i molt llançada.

dius:


"la dimensió desconeguda, la terra dels espectres, és Premià de Mar. Entre El Masnou i Vilassar de Mar hi ha un no-lloc que respon al nom de Premià de Mar. La ciutat inaudita del Robert Segura, dels fora de joc, dels blocs de pisos i dels blogs de lletres."


bufa!! bufa!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

no et pensis, no et pensis, la frase és rodona però he de reconeixer que no és del tot original, ja que és una aplicació matussera de les tesis de l'Antropòleg Marc Auge sobre els "no-llocs".
Però siguis benvingut al blog i agraeeixo el que dius.

indep@alsblogs ha dit...

kin pal de palmera kin dramón escrit millor callar que em renyes o envies els teus enrolladissims amics a la defensa de tota aquesta tontada de pal que si sempre ahir sempre ahir bisili bisili bisili que ploro

Anònim ha dit...

comorrr?????

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

i Messi va inventar la doble vasselina frontal quan apuntava el cuïr, aquest sobrevolava els braços de Casillas, i continuava -ferreny i noble- directa a l'esquadra precipitadament protegida per Cannavaro que, en hiperbòl·lica acció, no podia frenar la bimba mentres que el cos de l'armador italià s'estampava contra la fusta esquerra d'una de les dues porteries més importants del planeta. Amen.

Anònim ha dit...

La generación de 2008: luchas estudiantiles en Europa

Massimo Modonesi
La Jornada


En plena crisis económica, una nueva generación tomó la palabra y las calles. En Italia, Grecia y Francia las movilizaciones estudiantiles ocupan el centro de la escena política, reactivando el conflicto social a contrapelo de las inercias conservadoras que caracterizan estos países.

Como las huelgas de 1995 que abrieron el ciclo de las protestas antineoliberales en Europa, las oleadas de movilización estudiantil actuales tienen su antecedente histórico en Francia. En 2006, los estudiantes franceses fueron el corazón de la oposición social a la derecha neoliberal. Sus movilizaciones paralizaron durante meses las escuelas y, como en 68, animaron el conjunto de luchas sociales. Finalmente ganaron, obligando el gobierno a retirar la propuesta de implementación del Contrato de Primer Empleo –que iba a permitir contrataciones temporales por debajo del salario mínimo y despidos inmediatos sin justificación. Los ecos de esta experiencia hacen que hoy la participación estudiantil en Francia se mantenga elevada, crítica y vigilante. En estos días, en los liceos se está organizando un movimiento en contra de una propuesta de reforma de la educación media-superior.

En Italia, el 2008 fue el año de la Ola (l'Onda), un movimiento estudiantil en contra de los recortes y las reformas neoliberales que logró reunir a su alrededor el conjunto de los sectores del mundo de la educación: maestros, trabajadores y padres de familia. Después de meses de ocupaciones de escuelas y universidades y de multitudinarias marchas bajo el lema de "nosotros no pagamos su crisis", el 11 de diciembre –a la vigilia de una huelga general convocada por el sindicato progresista- el gobierno de Berlusconi decidió posponer las propuestas de reformas. Después del eclipse de la izquierda política en las elecciones de abril, los estudiantes italianos reactivaron la oposición social en un país en donde el conservadurismo parecía ser la norma y el horizonte insuperable del debate políticamente correcto.

En Grecia, en estos días de luchas callejeras, los estudiantes expresan no sólo su indignación frente a un abuso policiaco que despierta la memoria de la represión de la dictadura de los Coroneles, sino que manifiestan su rabia frente a una orden social que los excluye preventivamente y un gobierno de derecha que los ignora. Como en el caso de las periferias parisinas de 2006, la violencia es una expresión de rabia socialmente acumulada pero la experiencia de los estudiantes griegos, más allá de la espectacularización mediática de la guerrilla urbana, está atravesada por intensas dinámicas de organización y politización.

Los jóvenes europeos, en distintos momentos, por diversas emergencias coyunturales, están retomando la palabra y recuperando las calles como lugares de convivencia y de lucha. A 40 años de distancia, los fantasmas de 68 vuelven a rondar los palacios de gobierno que las derechas neoliberales de los Sarkozy, Berlusconi y Karamanlis ocupan como centros de negocios privados, instancias de mercantilización de toda riqueza pública. Los movimientos estudiantiles de estos años y estos días lograron sacudir las sociedades francesas, italiana y griega de la pasiva aceptación de las derivas de la típica fórmula neoliberal: privatización de la riqueza producida socialmente y de socialización de las pérdidas de la crisis ocasionada por unos cuantos. En particular, rechazan dos reglas del despojo: la precarización del trabajo y la mercantilización de la educación.

Si bien, coyunturalmente, las protestas estudiantiles desencadenaron la reactivación de las luchas sindicales, lograron alianzas y obtuvieron apoyo de otros sectores sociales, las perspectivas de convergencia a mediano plazo en una óptica de politización del conflicto no están dadas. Por el momento, en medio de proyecciones inciertas en contextos políticos no favorables, queda la experiencia de una juventud capaz de indignarse y de organizar la resistencia. En la Europa conservadora de nuestros días, la emergencia de una generación critica y participativa es un relámpago de esperanza en un cielo lúgubre.



Envía esta noticia

kaos en la red diu ha dit...

grècia a pams, mireu l'enllaç:

http://www.kaosenlared.net/noticia/grecia-manifestantes-tomaron-calles-despues-rendir-homenaje-alexandro

rocapeluda@gmail.com ha dit...

Bones,

Estanislau Verdet? M´agrada aquest paio no està gens malament.
Gran descripció del Sant Cristòfor de Premià.

Salut

àngel ha dit...

rocapeluda, els rumors apunten que el VERDET pot aterrar a Sant Cristofol(or) d'un moment a altre...o d'una setmana a altra.

Anònim ha dit...

la darrera del corbacho sociata:

S'anomena Celestino Corbacho i és el Ministre de Treball, Immigració i d'altres afers conflictius. Fou batlle de L'Hospitalet de Llobregat, president de la Diputació Provincial de Barcelona i gestor de diferents ens comarcals i metropolitans.


És Celestino Corbacho, i creu que el millor per acabar amb l'atur, i eixir del pou recessiu, és convidar els immigrants a tornar a casa. S'ha acabat la contractació en origen, no hi haurà més reagrupaments familiars i les expulsions seran fulminants.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

genial, l'amic Corbacho diu el mateix que l'extrema dreta i es queda així d'ample.

Anònim ha dit...

tanto monta monta tanto es lo que hay

cayo largo ha dit...

A la huelga general. Los de ICV sois unos maricomplejines. Ya os enterareis cuando coja las riendas de IU.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

per cert, estic a favor de convocar una vaga general (sense fer marxa enrera, cosa que el Cayo ha fet...).

En quan a ICV, la veritat és que no sé que pensen fer sobre el tema.