13 de novembre 2008

ÉS POSSIBLE UN PROJECTE ANTICAPITALISTA? EN PARLARÀ ICV A LA SEVA ASSEMBLEA D'AQUEST CAP DE SETMANA?
















Imatge superior: "Conoce a tu enemigo", llibre del mestre Crumb. Un material de primera divisió per saber com les gasta el capital. El podeu trobar a les llibreries especialitzades. Material sensible!


Cap de setmana amb Assemblea Nacional d'ICV. Que vagi el millor possible!
No serà una assemblea destinada a articular l'espai anticapitalista. És obvi. Què hi farem! El debat continuarà. Com passa amb les sèries i telesèries. Des de dins o des de fora. O des dels dos costats . Ja veurem on es farà millor i de quina manera. La més efectiva possible.
En quan a l'acció, la feina serà llarga. Més enllà de l'ordre establert. Com sempre ha estat. L'ordre capitalista és el més gran dels desordres realment existents. Com sempre .


Amb la que s'està muntant entorn de la refundació capitalista anunciada per Sarkozy, seguida per dretes i esquerres governamentals europees i tractada a gran escala a la cimera del G20... No sé si cal refundar o fundar, organitzar o reorganitzar, però el que s'escau -i sense dilacions- és acumular energies per obtenir
una esquerra marcadament anticapitalista, oberta als corrents més diversos de la transformació social i decididament dedicada a fer un projecte seriós, engrescador, no dogmàtic i militant.

Des de dins i des de fora dels partits i de les organitzacions socials i polítiques, tenim
personal, material i idees per sumar-les i fer possible una forma organitzada de lluita anticapitalista a Catalunya, a l'Estat Espanyol, a Europa (la imatge que acompanya el text anuncia la proposta francesa) i al món.

Cal valorar, però, si el que tenim i el que existeix és substituïble, renovable o senzilla i lamentablement prescindible. A la vista de les dificultats a
IU, de l'incert paper d'EUiA i dels limits institucionalistes d'ICV -per dir tres casos propers i coneguts-, alguns volem parlar-ho des de dins i des de fora. Trencar fronteres de partit i sumar espais d'esperança. El desconcert va per barris. Jo també visc en un barri. Que quedi clar.

(font de text i imatge: convocatòria unitària)

dissabte, 15 de novembre, Plaça Catalunya, 17h-Barcelona

contra la cimera del G-20 per un nou capitalisme

Des de la Campanya Que la seva Crisi la paguin ells, No a les 65 hores convoquem a la població catalana a participar en un acte de rebuig contra la hipocresia dels nostres governants. Mentre destinen ingents quantitats de recursos públics per salvar els negocis dels rics, les classes populars patim les conseqüències de la seva especulació, de la seva explotació, de la seva crisi.

El més d’un centenar de sindicats, moviments socials i col.lectius participants de la Campanya fem una crida a fer sentir la nostra veu aquest dissabte 15 de Novembre a Plaça Catalunya, a les 17:00.

No volem un nou capitalisme: no volem capitalisme.

Aquest acte estarà obert a la participació de les empreses en lluita al nostre país, de Nissan, de Magneti Marelli, de Simon, Frigo, dels treballadors i treballadores amenaçats o precaritzats pel sistema, dels inmigrants, dels estudiants i professors que lluiten contra la privatització de l’educació, contra la directiva de les 65 hores.

Aquest concentració precedirà la realització d’una Gran Manifestació convocada pel proper 29 de Novembre 17:30 des de Plaça Universitat a Plaça Sant Jaume.

La Seva Crisi, que la paguin ells, No a les 65 hores

34 comentaris:

Marc ha dit...

i que el zapatero refundi el seu estimat capitalisme amb sarkozy !

al carrer !

Rafa ha dit...

jo voy!!!

afar ha dit...

no hay para menos con la que nos está viniendo encima

Anònim ha dit...

Cuanta hipocresía, hay que refundar el capitalismo ahora que nos afecta a nosotros, al primer mundo, mientra era el tercer mundo el que sufría, fiesta liberal y a consumir que se acaba el mundo!
Si la gente sólo sale a la calle cuando le tocan la nómina o le agobian las facturas poco van a cambiar las cosas, en fin, a ver en que acaba todo, aunque me temo que el capitalismo, como franco, morirá en la cama y con todo atado y bien atado.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

estic d'acord amb tú, però el cas dels que estan sortint al carrer aquests dies no és perquè els "toquin la nòmina" ... és perquè els deixen sense feina que és pitjor.

En tot cas, el que em preocupa és la manca de perspectiva general, el lliurament de l'esquerra a les tesis de la refundació capitalista (l'esquerra de govern) i la debilitat dels grups que s'estan organitzant per resistir.

Alguns militants desperdigats i contradictoris que estem en plena dissidència de l'esquerra "de govern", ens estem passant pel turmix les neurones i ens sumem a convocatòries com la que apareix en aquest text. No és una convocatòria de les burocràcies sindicals majoritàries, més aviat surt dels grups que participen de manera més directa d'aquest saqueig que es viu dia a dia.

De moment no es detecta un moviment de classes mitjanes preocupades per el consum i altres coses similars... ja arribarà el "corralito" a l'Europea i augmentarà el parc de venda de cotxes de luxe de segona mà i de segones residències adquirides quan el matrix oferia una vida de llum i de color...i serà aleshores quan podrem parlar amb més contundència de la hipocresia que encertadament has esmentat.

salut!

el Belda ha dit...

Dispenseu-me la finta...canvi de tema:
allò de l'Aplec Modernista Vallesà,
la festa nocturna serà a l'Ametlla del Vallès, al Capi, amb Lo Pardal Roquer+Euterpe 77+dj No+dj Zimmer...de franc.
Si vols escriu-me a carles@pomada.org i t'enviaré un cartell.
Apa-li, salut i foc.
i de refundar res...foc i primitivisme!

Verd i roig ha dit...

aquesta mani només ha estat l'aperitiu de la que es farà el dia 29...

Anònim ha dit...

La crisis actual, una auténtica crisis sistémica, financiera, económica, social, ecológica, energética y alimentaria, llega después de un largo periodo de ascenso de las resistencias al neoliberalismo y de la crítica al capitalismo global, aunque marcado por las dificultades de los movimientos populares para revertir una correlación de fuerzas global muy desfavorable frente al capital. La crisis no ha hecho más que confirmar la pertinencia de una crítica radical al actual orden de cosas. Francamente, lo que parece difícil hoy no es ser anticapitalista, sino no serlo, aunque obviamente los dirigentes del G-20 reunidos en Washington no lo vean así.

El siglo anterior terminó con la abrupta emergencia del movimiento altermundialista en Seattle en la cumbre de la OMC en noviembre de 1999. Siguió después una fase de crecimiento del movimiento hasta las movilizaciones contra el G-8 en Génova en julio de 2001 y los atentados del 11 de septiembre en New York. Después de algunos titubeos iniciales, en los que el movimiento pareció perder fuelle, la nueva etapa se caracterizó por la centralidad adquirida por la lucha contra la “guerra global permanente”, cuyo cenit fueron las movilizaciones del año 2003 contra la invasión de Irak.

A partir de entonces, entramos en una nueva fase marcada por una pérdida de centralidad de las movilizaciones altermundialistas y de su capacidad aglutinadora y unificadora y de mayor dispersión y fragmentación de las luchas sociales. Aunque la dinámica general de los últimos años ha sido de aumento de las resistencias, estas han sido muy desiguales por todo el mundo y han experimentado dificultades importantes en Europa y Estados Unidos, donde han tenido una lógica globalmente defensiva y han conseguido pocas victorias que permitieran acumular fuerzas de forma sólida. En América Latina, en cambio, se ha producido una crisis profunda del modelo de acumulación neoliberal y un ascenso de los movimientos populares.

Desde el hundimiento de Wall Street han proliferado los discursos acerca de la “refundación del capitalismo”. Los movimientos sociales y las organizaciones populares no deberían tener duda alguna: no se puede esperar gran cosa de la “refundación del capitalismo” patrocinada por Sarkozy, Brown y compañía, más allá de la puesta en marcha de medidas regulatorias del sistema financiero necesarias para su correcto funcionamiento desde el punto de vista de los intereses del capital, y de algunas reformas. Y no parece plausible tampoco que la izquierda “social-liberalizada” mayoritaria, la que ha desregulado, privatizado y flexibilizado por doquier vaya ahora a transformarse en defensora de otro modelo de
sociedad. Al contrario, las políticas implementadas ante la crisis van en la línea de “socialización de los costes” y de hacer pagar a los sectores populares la crisis del capital.

La agenda del G-20 no es la de los movimientos populares. Ante los intentos de regulación sistémicos y de dar una salida a la crisis favorable a los intereses del capital es necesario plantear claramente otra agenda, la de una ruptura con el paradigma neoliberal desde una lógica anticapitalista. Es necesario contraponer a la lógica del capital otra totalmente distinta, la del bien común. Pero ello sólo será posible como consecuencia de la movilización social y de la creación de unas correlaciones de fuerzas globales más favorables a los sectores populares. Conviene avanzar en la coordinación de las protestas a escala internacional, nacional y local, y buscar espacios de convergencia y solidaridades para evitar el aislamiento y la fragmentación de las resistencias. Las movilizaciones de este fin de semana en Washington, en varias ciudades del Estado español y en otros lugares del mundo, son un primer intento, aunque débil, de articular una respuesta internacional a la crisis y dar una visibilidad general a muchas luchas particulares en curso.

Ante las falsas “alternativas” inconsistentes, que buscan corregir los “excesos” del sistema y asegurar su viabilidad, hace falta plantear cambios reales. Es el momento de profundizar en las propuestas de alternativas de fondo y radicalizar su contenido. En cierta forma, el impacto de la crisis ha hecho que algunas de las ideas y demandas formuladas por los movimientos alternativos en los últimos años (la Tasa Tobin, la supresión de los paraísos fiscales…) parezcan poca cosa, aunque no lo sean. Se trata ahora, en paralelo a la lucha por la implementación de las mencionadas políticas, de defender medidas concretas frente a la crisis y de plantear de nuevo “grandes propuestas” y poner encima de la mesa alternativas hasta ahora fuera del debate por parecer demasiado lejos de la realidad. Ejemplos de ello son la nacionalización sin indemnización y puesta bajo control público democrático del sistema bancario, la consigna “cero despidos” en empresas con beneficios y que utilizan la crisis como pretexto, una reforma fiscal progresista y un impuesto especial sobre las grandes fortunas para crear un fondo de solidaridad, o el énfasis en el control democrático, público y social de los principales resortes de la economía.

La crisis incrementa el malestar social frente al actual sistema económico, hará aumentar las contradicciones y las resistencias sociales, aunque en clave muy defensiva, y abre posibilidades para la articulación de un proyecto alternativo. Pero al mismo tiempo multiplica los riesgos de un fracaso en este terreno, en términos de mayor desánimo o desmoralización de los sectores populares o de crecimiento de alternativas reaccionarias.

“Otro mundo es posible” ha sido el eslogan, impreciso y genérico, que ha popularizado el movimiento altermundialista. En verdad, como ha recordado alguna vez el filósofo francés Daniel Bensaïd, si es posible no lo sabemos, pero no hay duda de que es absolutamente necesario.

Josep Maria Antentas es Profesor de Sociología de la UAB

Esther Vivas es del Centro de Estudios sobre Movimientos Sociales Universidad Pompeu Fabra

Repel-lent ha dit...

Jo esperiaba que l'indep entries per queixar-se per que no hi ha aniat en Carod a Washington.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

he vist un cartell de les JERC que diu: ESPANYA EN CRISI...
És fenomenal que en temps de crisi capitalista mundial, uns diguin que la crisi és espanyola i els altres vulguin fer que siguin els treballadors els que la paguin, collons! i que en diguin de tot plegat: refundació.

Anònim ha dit...

et vols carregar ICV. ESTÀ CLARISSIM.

rocapeluda@gmail.com ha dit...

bones,

Aquí ningú vol destruir res. S´han de buscar noves vies ja que les existents estan podrides i institucionalitzades.
Jo sóc independentista i d´esquerres i no trobo gens malament que sorgeixi un nou corrent o partit o com vulguis dir-li que miri, que es preocupi i que defensi la classe obrera.
Estic fins als collons de tots els partits polítics.

Salut

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ni em vull carregar ICV com diu l'anònim, ni estic fins "als collons" dels partits com diu el Rocapeluda.
Només intento discernir entre una esquerra de govern -que no posa l'accent en el combat anticapitalista- i una esquerra de combat -que com diu el nom, planteja una acció redundanment combativa-.
L'aposta que faig, que proposo i que plantejo és la de fer una hipòtesi entorn de la temptativa d'impulsar una força anticapitalista, com fan a França els de Besancenot (LCR) o com es proposa des de sectors similars de l'esquerra europea.

Cada domini té les seves lògiques, el de l'esquerra de govern ja no em motiva.

Plantejar una reorientació i una perspectiva diferent és una hipòtesi a tenir en compte.

Salut, també.

Carme ha dit...

és cert que les esquerres s'han de sacsejar i prendre una determinació davant del moment historic present. si la raó de ser dels partits és només tot això de ser govenants, em pregunto si no hi han raons més importants que superen aquest marc estret. Una que ja és vella en tot això quan aprenia de que anava el tema entenia que la idea d'esquerres era la idea de la revolució i de la lluita contra l'ordre establert i quan anava fent anys també entenia que s'havia de lluitar per tenir governs que en deiem de progrés i tot allò, val d'acord, però la raó de sempre presisteix i no és altra que superar aquesta salvatjada que en diem capitalisme i que ara ens demostra cinicament el que permet fins i tot quan falla amb aquesta pidolada general dels G20.
a la meva edat ja no estic per montilletes i zetapés i m'agradaria que les energies del meu partidet fossin les de la lluita al carrer i de dir les coses pel seu nom. m'agrada la brevetat i concisió del teu article, anims Àngel i no estas sol.

Verd i roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Verd i roig ha dit...

els resultats de la consulta sobre el president Saura a ICV han mostrat que un 17% del cens no li dóna suport (10% en blanc i 6% vot negatiu) i de que més del 60% s'absté...
alguna cosa interessant passa quan els partits estan de recessió participativa...després ens queixem de que la gent no va a votar a les eleccions. Sens dubte que cal reorientar l'acció política en clau més militant, en clau de carrer i marcar distàncies amb els calculs governamentals...

de la base de EUiA ha dit...

se pone interesante que los sectores críticos de IC-V se planten y que haya movida en Izquierda Unida.
Se podría dar el caso de que unos y otros se planteen dar un meneo a sus direcciones y tal vez pasen a engrosar la movida por una izquierda más radical y acorde con los bandazos del momento actual.
Veamos. Uno ya tiene ganas de volver a ser un poco más militante de lo poco que me queda. Si se ciernen cambios y se vuelve a la calle pues quien sabe, pero esta sitiación tambien nos la tenemos que plantear los que estamos algo rezagados o inactivos desde hace cierto tiempo.

Vulcan Princess ha dit...

aquesta moguda requereix una banda sonora cosa fina com les que posen el ramonet i l'àngel al seu programón de la ràdio.

un hit negrata com

there's the riot going on
dels SLY & THE FAMILY STONE

Martinista maquinista ha dit...

yo propongi 3 canciones:

a desalambrar / victor jara

factory / bruce springsteen


la canción de Mazinger Z / por eso de los "puños fuera"

ÀNGEL ha dit...

què us sembla aquesta:
RIOT: JOE BATAAN

indep@alsblogs ha dit...

veig que segueixes pensant que la crisi que patim vé de molt lluny com si les opresions que rebem des de l'imperialisme espanyolista no fossin prous oi que és aquest el tema que et molesta??
si disposem de tot el que se'ns foragita fiscalment tindrem més diners i la crisi és cortina de fum en el nostre cas. No dic que només hem de pensar en nosaltres i el que dic és que l'economia sanejada a Catalunya amb devolució del que ens prenen injustament pot fer que des d'aquí ens fem més oberts a ajudar al món. No s'ha de ser llicenciat d'economia per fer els numeros i veure que la crisi es podria superar amb la devolució del diner que pertany a Catalunya. perquè sempre mirem més lluny de tot? tipic teu.

observa aquest calcul; si 6 milions de catalans viuen mitjanament tot i la retirada de milers d'euros a les arques de l'estat central, si els diners que es foragiten per lleis imposades de segles, tornen on han d'estar , qui guanya? no cal ser més inteligent que els dirigents que es troben a Wasingthon. Guanyem per distribució més justa.
Però costa entendre? hem de ser sempre miradors del que passa a tot el món?
és una idea meva senzilla que segur no agrada i que tampoc vol ser forta. El professor Raimon Tremosa ho deia a AGORA quan deia amb paraules més apropiades que si es retorna el que es paga podem eixugar deficit i això fa que pari la crisi.
I tu o vosaltres que si capitalismes, que si anticapitalismes, que si sarkozy, no entenc tanta mania en no veure el més proxim.

em tapo que segur que befff!

Catalunya independent per evitar fuga de capital. No costa fer una suma i fer una resta. Però els intelectuals parleu de capitalisme i encara que fa mal potser tenim solucions quasi senzilles si demanem i rebem el que ens pertoca.

Molesto?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

No em molestes. Només puc dir que et mous ens uns paràmetres diferents dels que proposava amb aquest article. No estem parlant de la dicotomia Catalunya-Espanya. Parlava de la viabilitat d'una opció anticapitalista en el context actual. O sigui, parlava, del sistema en crisi, de les respostes i resistències, etc... Un tema que sobrepassa tot això del finançament i les tesis del senyor Tremosa del qual em sento considerablement distant. Gràcies, però, per la teva intensa i extensa intervenció.

OS de OR ha dit...

yo apuesto por una canción de banda sonora anticapitalista denominada:

socialism in my heart

BILLY BRAGG

Amant de les crisis ha dit...

Visca la crisi intranquil.litzadora! Potser pensarem i tot...

Anònim ha dit...

Hi ha dues crisis, la metafòrica, l'etiqueta, el producte mediàtic, etc. I davant d'aquesta podem especular, jugar i divertir-nos-hi.

Després hi ha una segona crisi: el cosí que es queda sense feina, aquell que no pot pagar la hipoteca, el fill que deixa les classes de música perquè no pot pagar-les, el professor de música que li embarguen el cotxe nou perquè no té alumnes, etc.
Amb aquesta segona crisi poca broma. La gent pateix, patim, i la frivolitat pot arribar a molestar

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

certament aquest darrer comentari és definidor i concret -a casa meva també visc d'aprop el que significa l'embat de la crisi financera que s'aprofita per el capitalisme "concret" per acomiadar treballadors i treballadores-.

Les concrecions es multipliquen, les respostes també, encara que siguin merament resistencials.

La crisi com a lema mediàtic serveix per encotillar-nos en un magma desmobilitzador. És en aquest punt on hem de plantejar el tema de l'anticapitalisme entes com un posicionament critic, col·lectiu i organitzat contra un sistema que no és només una determinada forma d'economia. Ja és prou sabut que és un sistema integral de barbàrie on predomina la mercantilització de "les coses i les persones" ...
penso que aquesta hauria de ser l'arrel recuperada d'una certa raó de ser de les esquerres. Més que altres deformacions propagandistiques en curs.

Alternatives? francament en soc exceptic, vist el panorama d'uns governs de tot color que s'apunten a la crida refundadora de "la cosa".

Més que foradar el matrix, la tendència dominant li vol injectar noves pastilles que assegurin llarga vida a "la cosa".

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

espero un gest d'ICV dirigit a observar la gestació del NPA, del nou partit anticapitalista - a França - o del Bloco d'esquerda portugués... o del que els anticapitalistes del nostre país volem impulsar... no fos cas que després de posar sordina a l'ecosocialisme, ara ens dediquessim a rebaixar la necessària intensitat anticapitalista.

Salut, revolta, ecosocialisme.

OUTSIDER COM TÚ ha dit...

chapeau Monsieur! això és cremar el darrer cartutxo i anunciar que hi ha vida fora dels partits de sempre, endavant i coaliguem-nos per la base!

Alos ha dit...

jo m'apunto al desencís d'una base d'ICV que ha estat victima d'un saqueig ideològic excesiu i la pena és que a eUiA tampoc hi ha massa esperança i ens haurem de posar les piles per inventar coses efectives

Hector Chumpítaz ha dit...

lo del crumb es de campeonato

la mirada ha dit...

A banda del tema "crisi"... El treball (que no coneixia, snif) del Xabier Ribas és espectacular, m'encanta. No em va trucar però, per qualsevol cosa (inclús allà), ja te el meu telèfon i l'ajudaré en el que pugui.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

trucar, trucarà... amic Victor.

ciclistes ha dit...

com diria ESTANISLAU VERDET: El Tour és el més important pels ciclistes.
Hem de pedalar segons indica el partit anticapitalista que s'està muntant a França. És el tour!

endora ha dit...

Molt bé, nano! Llegir-vos al Punt és un plaer..., no estaria més que el manifest passés més enllà de "lo comarcal"... de fet, sortir a tv3 no és poca broma! repeteixo, un plaer la crítica, la feina feta, l'alternativa, és que tothom callem! N'hi ha tan de soroll...que el silenci també parla. Des de l'ombra de la meva ombra, sóc amb valtros!