La crisi o el grau zero de l'estat social
Pues bien, siempre me he preguntado: "¿Qué se supone que debe hacer alguien en el estrado público, si no se interesa por lo social? Es decir, ¿qué queda? "
Jornada de vaga. Un capítol de la lluita que, malgrat els signes del temps present, podria continuar amb la vaga general. Una vaga general -anacronisme per uns i assignatura pendent per uns altres- que podria obrir un camí de resistències contra la barbàrie capitalista. Pas a pas. En termes d'estricta dignitat i testimoni. Com un espai obert a les complicitats i als dubtes compartits.
Hanna Arendt. El pensar y la acción (De la historia a la acción).
Jornada de vaga. Un capítol de la lluita que, malgrat els signes del temps present, podria continuar amb la vaga general. Una vaga general -anacronisme per uns i assignatura pendent per uns altres- que podria obrir un camí de resistències contra la barbàrie capitalista. Pas a pas. En termes d'estricta dignitat i testimoni. Com un espai obert a les complicitats i als dubtes compartits.
Els governs d'avui actuen subordinats als dictats del poder financer i al relat del capitalisme global. Dretes o esquerres "gestionàries" de genolls davant el programa refundador del capitalisme. Ben a prop tenim govern. El govern de centreesquerra (per ser precisos) que aprova les mesures ("per imperatiu legal" segons declara Joan Herrera a El Periódico. Ai Joan!). Sap greu. Els vaig votar. Ara ja és tard per tornar-hi. Sembla que faci mil anys de tot allò.
Em pregunto què hi pinten els hereus del vell PSUC -versions ICV i EUiA- en un govern que està desmuntant l'estat social amb lleis i normes derivades de l'ona expansiva del neolliberalisme en crisi. Em pregunto quina és la magnitud de la tragèdia d'uns partits que "per imperatiu legal" signen i apliquen les polítiques més antisocials que s'implementen a Europa des dels temps de la 2a guerra mundial. Avui una part del sector públic ha ocupat carrers i places. Tant se val la guerra de xifres. Com diuen els manuscrits de sempre: La vaga és un tret identitari del moviment obrer (Rosa Luxemburg!). Per molt que es pugui dir, m'agraden els anacronismes (musicals, esportius, estètics i d'un cert "món d'ahir" polític). Vaga general!
Com escrivia Walter Benjamin (reiterat homenatge en aquest blog, l'any del 70è aniversari de la seva mort): "Organitzem el pessimisme". Darrerament intento treure molt suc de l'esmentada i molt brillant referència d'aquest jueu heterodox, marxià, col·leccionista, alemany i universal.
12 comentaris:
mai hi havia hagut raons tant evidents per contestar des del carrer a aquest sistema de bojos. Avui s'ha fet un bon pas. La lluita no ha der ser només per raons crematistiques. Els arguments es revaloritzen amb una protesta contunuada contra l'estafa de la crisi financera que paguem els de baix. Una estafa com mai.
encara que no sigui la majoria, almenys es comença a moure la gent i això sempre fa pensar que es podrà respondre millor a la crisi i als que la han causat i que ara ens la volen fer pagar
ja és molt que amb la poca consciència que es respira i amb el desinterés social que quatlla entre la gent, almenys es facin protestes encara que no siguin numèricament exactes les xifres de govern, policia o sindicats. Per mi ha estat un exit ja que la desmobilització davant la crisi és massa gran i es distreu la gent amb rollos sobre borsa i bancs a les informacions de la tele i no es diu gaire cosa sobre els efectes reals de la crisi en el poble treballador públic o de qualsevol empresa, o jubilats, o retalls d'educació, o preparació per desmantellar la seguretat social, això és molt bèstia i totes les protestes seran benvingudes per forjar una resposta diferent per fer una politica diferent que recuperi el sentit que tenia el ser d'esquerres. l'emancipació social.
m'agrada la descripció i el contrast fotografic. trobo encertat que es vinculin demandes sectorials amb aspectes globals ja que les mesures afecten el gruix social que paga aquesta crisi provocada per organismes i entitats financeres especuladores i delicitives. paguem els de sempre.
Ep, continuo estant per aquí. Una salutació.
Bé, en relació a la part final. Vaig fer abans d'ahir l'exerici de vuere quan li costava cada mes als ajuntaments d'Espanya el cost econòmic dels càrrecs de confiança, o dits càrrecs d'ocupació,o càrrecs designats. És a dir, NO els electes tinguin o no dedicació, ja sigui com edil, alcalde, tinent d'alcalde, president d'organisme col·legial, consorci, manconunitat, federació, diputació o consell comarcal. Que en tot cas, ja faré l'exerici
Doncs, aquests càrrecs de confiança, que en teoria estan contractats per liderar tècnicament, ja que han de presentar la ideonietat i experiència ( jejeje en algún cas) i que són designats a dit pels partis en són a Espanya NOMÉS ALS AJUNTAMENTS un total de 20533 i cobren una mitjana mensual de 3900,00€ inclosa despesa patronal.
Això vol dir que cada MES als ajuntaments els hi costa aquests figures que en alguns casos gestionen i en d'altres suporten les estructures dels partits, 79.995.000,00€. això vol dir a l'any 959.400.000,00€ euros.
Per tant, aquests governs que obeeixen a imperatius legals i no es declaren en rebel·ldia institucional i inicien accions d'indefensio, i s'emparen a lleis com la constitució, els pactes de Toledo, la taula de concertació social... el que fan és el que diu l'Àngel.
Podria fer el mateix exerici amb les SICAV que només tributen l'1%, o podria fer el mateix amb el tema dels càrrecs electes, o també amb l'enganxifa dels bans que deixen diners a l'administració, o el tema de l'exèrcit, o la casa del rei, o el tema IRPF i IVA....
Per tant, això que diu l'aparell d'en ZP i el grup PRISA de que són solidaris, valents, que cal fer-ho... a qui responen?
Un Govern hereu del PSUC ja hagués provocat una gran crisi de govern més enllà de penjar-se una medalleta per aconseguir un increment de l'IRPF, ojo el marginal eh!, de les rendes elevades, mentre veu retallat els drets socials assolits pels seus pares i referents amb anys de lluita i patiment personal....
La mateixa esquerra que s'ha acomodat al sistema econòmic i cada pedaç el ven com un triomf social, que diria l'escola de Franckfurt.
Bé, Salut i endavant.
Jordi Merino
Jo no sé el que dirà l'escola de franckfurt, però el superfranckfurt ens el estan foten pel tercer ull i sense vaselina.
Però tranquils el 2012 s'acaba el mon i el Judici Final ens espera, però tal com va la justicia pot passar uns quants anys i es retallin alguns articles.
sort que tenim capacitat irònica... company Sant Pringat, les coses estan desorbitades i cada dia ens ensarronen amb més i més mesures a la justa mesura dels provocadors amos del món, del seu casino especudor, i surten conceptes trastocats relatius a la "nostra" economia, a la "nostra" producció, a la "nostra" manera de viure. Quin subjecte més absurd aquest "nosaltres" aplicat a la totalitat de la societat, ideal per liquidar els antagonismes que podrien impugnar aquesta barbàrie...
A veure...
Jordi: direm el de sempre:
Comencem per organitzar el combat anticapitalista, és obvi.
Al cap i a la fi, les mesures del ZP també les signa i aplica el tripartit (encara que sigui per "imperatiu legal").
Hauriem de parlar a fons del que necessitem les esquerres: una raó estratègica pendent
i necessària, una recuperació en tota regla de la política profana i del sentit que ens justifica
com a ideal de transformació: cambiar el món de base, lluitar per la superació del capitalisme i
reconstruïr els ponts amb el relat emancipador que l'estalinisme i la socialdemocràcia van trencar en el
terrible segle XX.
aquesta és la política en el sentit més literal del terme. l'eclipse de la política gestionària ens allunya dels
nostres ideals. Ha quedat palès que no és possible transformar les coses des d'uns govern còmplices
de la refundació del capitalisme.
tota una estratègia company. Ens hem de posar les piles els que encara no estem gaire actius ja que els poderosos no paren ni per respirar i estan imposant un món impossible. Felicito als que manteniu viu el fil roig.
No sé si te que vindre un Messies per arreglar tot això, però l'historia es repeteix i com la pel.licula de Novechento les lluites son les mateixes, i els beneficis no es reparteixen,a diferència que ara hi ha una classe mitja que com continuï així desaparexerà. Es llavors quan potser ens adonem que cal canviar radicalment.Només quan el túnel estigui en la més absoluta foscor, és quan pot vindrà la llum.
M'agrada molt la frase de Hanna Arendt que comença l'article
(una altra Mireia): jo també m'he preguntat molts cops que hi fan els d'IC (hereus del PSUC9 en aquest givern!?
gràcies a les dues Mireies! anem fent camí enmig de la barbàrie de la crisi capitalista, amb la major lucidesa possible. Gràcies, també, a Ruben, Anna, Albert, Jordi i Sant Pringat.
Publica un comentari a l'entrada