40 ANYS DE PSICODÈL·LIA !!!!!!!!!!!

Darrera hora "Plaça Nova". Sembla que l'alcalde vol retirar l'avantprojecte de construcció d'un parquing. Quan sigui efectiva aquesta declaració, quedarà demostrat que els moviments socials quan funcionen des de baix poden assolir petites o grans victòries. Un exemple de participació "des de baix", sense tècnics, sense metodologies sofisticades. Es dirà el que es vulgui però si no fos per la contestació, el manifest i la xarxa de la plataforma veïnal, això no seria possible. Estem bellugant la foto. (i no és una reivindicació nimby en favor de particularismes, la moguda supera el barri que acull la plaça i amplia el radi)

SUMMER OF LOVE 1967-2007,

QUARANTA ANYS DE PSICODÈL·LIA

1967. Any referencial en termes de música popular. L'any 1967 és l'any de l'estiu de l'amor. Quaranta anys han transcorregut del hippisme. La fenomenologia del 67 transcendeix el vessant de l'estererotip multicolor i ens provoca un frenètic impuls revisitador. La Costa Oest californiana festejava un moment singular, un context internacional de revolta i creació en espiral.

El 67 era una explosió estètica, social, generacional i cultural. El 67 era, també, un símptoma de la fallida d'un model conservador, belicista i autoritari. L'escletxa del 67 (com la del 68) fou una globalitzada resposta "avant-la-lettre" al discurs de l'establishment. El 67, com el 68, també fou avortat i fulminat des de dins i des de fora. Les dates senyalades apuntaven el cel i, contemporàniament, l'abisme creixia sota terra. Ens queda, però, una emprenta sonora, literària, estètica d'alt voltatge.

De tot allò en farem un document sonor en els propers Sound System. La música de Califòrnia (Grateful Dead, Jefferson Airplane, Doors, Mobby Grape) i d'Anglaterra (Pink Floyd, Donovan, Stones&Beatles...) i el llarg etzètera dels nostres arxius, reviuran en antena. Les aventures de Jimi Hendrix a Chelsea, la Joplin a Monterey, la mort d' Otis Redding, el cartellisme hiperdèl·lic, el factor LSD...tot el que recollim passarà per el nostre programa.

Comencem aquest dimarts. Ràdio Premià 95.2 fm les 9 del vespre!

Estem a http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/

la plaça, el bar i la música

El tema de la PLAÇA NOVA està interessant i viu. Gent a favor, gent en contra, rumorologia, declaracions, contradeclaracions, plataforma, contraplataforma, grans, petits, joves, gent inclassificable, gent de partits, gent antipartits, gent -sobretot- variada i múltiple que proposa coses, que es queixa, que aprova avantprojectes, gent que els rebutja i així fins l'infinit. Símptomes d'una participació ciutadana que, sense teoria ni tècnics, funciona en vàries direccions. Premià de Marx, blog germà, en fa una visió particular (amb un ampli marge d'equivocació i d'error). Ni amb l'ajut dels mestres en treurem l'entrellat: cliqueu a http://www.premiademarx.blogspot.com/

I ara passem a les músiques. Una conversa apassionada a l'Amistat amb en Xavi Gascó, en Francesc Tiburón Fernández i l'Andrés Via, ens porta a recordar l'impacte dels discos de Weather Report, Herbie Hancock o Chick Corea, en la nostra joventut adolescent de mitjans dels anys setanta. Repassem músiques i records, topem amb noms que ja no hi són, pioners de la música portatil i del boca-orella (Joan Bruguera i Jordi Marfà). Ens preguntem sobre la paradoxa d'una colla de joves adolescents i post-adolescents dels anys setanta que, sense màrquetings externs, consumiem i viviem músiques de privilegi. Uns temps irrepetibles en els quals un guitarrista d'avantguarda (John McLaughlin), una banda de world music "avant-la-lettre" (Weather Report) o un pianista de funk experimental (Herbie Hancock), omplien palaus d'esports sense ser part dels 40 principales, sense ser un trio policial refundat o un holograma sonor de la MTV. Temps de gent còmplice, temps -també- de Ramonet 77, de Santi, de Crimson-Paccius, de Joan Peláez, del primer punk premianenc (Ricard Planes, que encara ho és!), dels Buendía, l'Aniceto i molts més. Francament em resulta paradoxal i és motiu d'orgull memoriàlistic. Sense anar més lluny, he passat la tarda de diumenge punxant vinils d'aquells. Chick Corea, Where have i know you before. Weather Report, el primer disc. I tot allò, com ara, sense abandonar la companyia del jazz, del soul, del r&b, del pop i dels milers de plàstics que ens acompayen.

punxar el buit / la fí del xiringuito

"A veces parece

que estamos en el centro de la fiesta

Sin embargo

en el centro de la fiesta no hay nadie

En el centro de la fiesta está el vacío

Pero en el centro del vacío hay otra fiesta"

Roberto Juarroz (Poesía vertical)

Aquest fragment poètic està extret directament del darrer llibre d'Enrique Vila-Matas, Exploradores del abismo. És literalment el que vaig experimentar durant les sis hores de punxadiscos compartides amb un altre Àngel, al xiringuito El Pebre, al santuari sonor de les quatre nits d'estiu que hem viscut. Les nits efervescents confonen emissors i receptors i construeixen un cercle estrany, un curt-circuit i la paradoxa d'un forat negre en forma de disc impossible. La ressaca perdura.

LA PLAÇA NOVA DE PREMIÀ DE MAR EN PERILL

ARTICLE PUBLICAT EN AQUEST BLOG EL MES DE FEBRER (amb algunes actualitzacions de dades)

La Plaça Nova de Premià de Mar
L'equip de govern (CiU-ERC) proposa que la Plaça Nova incorpori un parquing soterrat, explica que té damunt de la taula una proposta d'una empresa del sector que assumiria les despeses d'obres i de transformació de la Plaça Nova (fins i tot el trasllat de l'arbrat i la seva restitució). Em sembla una obra fora de lloc. La Plaça ha consolidat el seu paper com a lloc d'encontre i esbarjo, és una plaça que compta amb una part superior dotada d'un bon jardí i una part inferior millorable i força útil per a desenvolupar la seva funció: les places serveixen justament per l'esponjament urbà, la comunicació entre la gent, l'aire lliure compartit i moltes activitats inclassificables personals o col·lectives. D'acord, Premià necessita aparcaments (especialment les places d'aparcament fixes) i aquesta problemàtica requereix un pla d'equipaments en la línia del que suggereix el pla general. Tenim diversos espais susceptibles de fer aquest servei, la Plaça Nova no figura en el catàleg de propostes. El nucli antic de Premià està experimentant un projecte en curs de peatonalització moderada, l'objectiu del qual és facilitar l'ús prioritari de la via pública per part dels vianants. Projectar un parquing rotatori a la Plaça Nova és una aposta contradictòria que, en nom de la dinamització econòmica i comercial, fomenta l'utilització del cotxe per anar a comprar i reincorpora el transit rodat a les vies que es volen descongestionar amb les reformes del Nucli Antic. Si la modalitat d'aquest pàrquing és de places fixes, convindria valorar altres espais amb menys risc d'impacte ambiental i social. Cal afegir un factor de caràcter físic: la Plaça Nova és un espai verd consolidat, -millorable-, que no hauria de patir mutacions arriscades o el transplantament d'arbres i plantes que dónen una morfologia excel·lent a aquest espai. L'aparcament és un problema. Les actituts apriorístiques i a corre cuita davant de qualsevol iniciativa considerada (equivocadament, penso jo) com a modernitzadora, també són un problema. Pensem-ho bé.

Els dibuixos de la part superior, obra del mestre Robert Crumb van al "dedillo"...

No m'interessa l'agenda política dominant

Les esquerres ho tenim magre. Quan parlo de "les esquerres", no em refereixo als partits que es diuen d'esquerres. Per tant no plantejo una problemàtica "de partit" (que ja és prou grossa i irresoluble). Les esquerres "realment existents", les seves idees, les seves tradicions, les seves propostes, els seus dilemes, els seus fracasos, estem i estan al bellmig de l'erm, de la devastació pura i dura. Fins i tot podem fer-ne ironia, massoquisme o preocupació. Darrerament, la clau irònica combinada amb la preocupativa, em resulta satisfactòria. Resulta que no m'interessa gens ni mica el que pugui passar l'any 2014, el que els preocupa a les plataformes multiformes sobiranistes, al Joel Joan, a l'Oriol Jonqueres (historiador justet), ni el rearmament espanyolista del PSOE per desactivar l'armament del PP, ni l'ecosocialisme d'etiqueta que observo en les tendències oficials i oficioses del meu partit. Em remeto als darrers escrits d'aquest blog i, en la mateixa línia, proposo modestament (és a dir, irònicament) una refundació de la política (salt mortal inutil?). Corren temps de "refundació del catalanisme", de referendums extenuants de cara al 2014, temps de Joel Joan, temps d'auca en estat efervescent. Corren temps, doncs, per contraprogramar i posar al dia milers de conceptes, milers de propostes, milers d'interrogants.

En definitiva: què coi té que veure el relat de l'auca político-mediàtica amb el significat substancial del capitalisme de cada dia? Dit d'una altra manera: O ens posicionem, les esquerres personals-polítiques-socials davant de la mare dels ous, o girem full. Això és un erm, un "páramo", un "moor", un desert. Això és Polònia. Toca riure. Començant per riuren's de nosaltres mateixos. Deliri a la carta. Tocadiscos en marxa!