23 de març 2011

El folk del pop i el pop del folk

Fot0 1: Mister Bert "Pentangle" Jansch,

En ocasió del proper programa del Sound System (Ràdio Premià, 95.2 fm. dimarts a les 9 del vespre), rescatarem un dels fars de la densa escena del British Folk-Rock (?). Es tracta del guitarrista Bert Jansch. El que fou geni i figura (i
tandem amb John Renbourn) de la fracció guitarrística de Pentangle, és un altre cas d'ostracisme-outsider que necessita el corresponent acte de justícia sonora.



Foto 2: Selene, Cachas, Batiste i Sisa (Música Dispersa).

El Brit-Folk fou un dels registres més interessants que va mostrar el maridatge entre estils diferents i les interseccions culturals viscudes a l'escena dels grans anys del rock, del R&B i, per dir-ho clar, d'aquell gran instant il·luminador que s'encenia quan "el món era pop" i quan l'expressió "pop" era el sinònim directe de "popular" i es bifurcava amb tota normalitat en els dominis del Folk. Deliberadament, m'aturo en aquest mini-debat per reivindicar una certa versió de les assimilacions de gèneres produïda a casa nostra pensant en els casos del bon veïnatge viscut entre el Grup de Folk i l'escena més o menys pop, més o menys psicodèl·lica, de la Catalunya underground (cas de Música Dispersa o del propi Pau Riba).



Foto 3: Sandy Denny.

Quan el món era així, pensant en Bert Jansch, assistiem a una teoria dels vasos comunicants aplicada, la qual cosa ens permetia trobar el bo i millor del folk/blues britànic en el rerafons de l'escena pop emergent del paradís hedonista (i descaradament Working Class) dels Mods i els Rockers. Els Stones o els Yardbirds compartien escena amb John Mayall, Graham Bond, Alexis Korner i Cyril Davies. Sandy Denny i Vashti Bunyan "popejaven" en clau folk, com una Maria del Mar Bonet o una Françoise Hardy. I així succesivament, en un espiral de constel·lacions i associacions de tota mena, la suma caòtica produïa aquella explosió inicial que coneixem per Pop (i que ara, en el món d'avui, ha estat saquejada per el més vil Muzak mercantilista).

Foto 4: La Fairport original!

Un espai, doncs, per recordar la grandesa dels Pentangle, Amazing Blondel, Lindisfarne, la Fairport Convention... els Jansch, Renbourn, Richard Thompson, Sandy Denny, Nick Drake... La banda analògica del folk del pop, del pop del folk, del ball i del cant. De les mil i una nits en el planeta dels mil pubs.

3 comentaris:

Jorko ha dit...

triple salt mortal i amb exit: folk, rock i pop des de dalt del trapezi.

bon exercici

jordi vendrell ha dit...

Angel, cada cop que entro en el teu blog em tremolen les cames! (bé, jo sempre vaig amb una mica d’ironia). El cert és que, i ara en serio, va bé perquè ets com una enciclopèdia. Jo, com que m’atabalo amb masses noms, abans ho tenia fàcil: pop, folk, rock, blues. Ara ja estic fora d’òrbita amb els estils.
De la teva argumentació i defugint de dissertar sobre els estils (no hi puc afegir res) em quedo amb un nom que m’has fet recordar: John Rembourn. I tot seguit amb una època en la que em tirava la música medieval: Rembourn, Magna Carta, Angelo Branduardi ... fins que vaig acabar amb els monjos de Silos i Alfons X el Savi. Bé, em sembla que me n’he anat una mica del fil.
Salut.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Hola Jordi...bona tremolada! Hi ha tremolors que s'agraeeixen, je, je!
no has perdut el fil -ni molt menys- i més aviat has fet el que correspon quan el fil no s'acaba: estirar-lo, fer llaços, desenllaçar-los, establir la més personal de les associacions i deixar anar les referències. Renbourn, per dir-ne un que ens agrada als dos, permet observar la cruïlla que impugna la divisió estilística i la suposada incompatibilitat entre "etiquetes". Els Pentangle eren una acadèmia del bon gust i, sense forçar els codis, podien transitar la música amb el llenguatge del blues o revisarla el canon tradicional britànic, sense manies i sense arribar a un "pastitxe" d'aquells que tots coneixem a causa del deliri del mestissatge de laboratori actual.

Que bo, doncs, ballar motown i ska, tancar els ulls amb Pentangle i visitar el club de jazz.

Il·luminant una pista irrepetible d'uns temps en que la música era la celebració de la jòia de viure.

Recordem-ho, doncs així reviu a la justa mesura de la lliure imaginació i (des)ordenació del nostre temps. Del temps de cadascú