Eric Dolphy. Avui em volta pel cap una interpretació del God Bless the Child amb el clarinet baix. Dolphy era dels més grans. Amb Chico Hamilton, amb Charlie Mingus, amb John Coltrane, amb els seus propis musics. Viatjant per Europa. Eric Dolphy, el multiinstrumentista, saxo alt, flauta i clarinet baix. Els seus vinils i cd's sempre els tinc a punt. Passen els anys i Dolphy és una referència. Registres crispats, instants de gran contenció lírica, velocitat, potència. Expressionisme acurat en els temps del jazz més ardent. Misteris de les bandes sonores quotidianes que avui porten directament a Eric Dolphy. Interpretant clàssics podrem esbrinar el polèmic art de la còpia i així ho farem en el proper Sound System (95.2 fm) del dimarts vinent a les 9 de la nit.
Eric Dolphy - God Bless the Child
4 min - 14 Dic 2009
Subido por cernuto
youtube.com
Eric Dolphy's God Bless the Child (Cornelius ...
7 min - 28 Oct 2007
Subido por EdmundWelles1
youtube.com
6 comentaris:
Aquest post ha estat com un alliberament! Jazz! Fa algunes setmanes que estic amb dèries personals experimentals i em sembla que no me’n surto. L’Eric Dolphy ha estat com un cop d’aire fresc i renovador. Deixo la finestra oberta. Gràcies.
Salut!
celebro l'alliberament! Dolphy és un music crucial en tota la història del jazz. Quan el vaig començar a escoltar (any 1979) ja no el vaig abandonar i sovint penso que és el meu "altista" (amb el permís de Hodges, Ornette, Pepper, Cannonball i el pare Parker)... però amb el "bass clarinet" no hi ha color, Dolphy 100%!
"la clavaste burt lancaster", quin geni el tiu Eric Dolphy!
tu-ru-tuuut, tu-ru-tuuuu-tu-turut...intento fer la meva versió del god bless the child i no l'encerto. F E L I C I T A T S amics del bon jazz.
hola jorko, doncs la clavada continuarà en el proper programa del sound system del dimarts a les 9, serà una antologia molt eclèctica de l'art de la còpia.
Ep, Modfather:
Eric Dolphy és gran, però John Coltrane és Déu fet saxofonista. Amb ells dos, i els altres gegants que cites, el món McDisney queda molt lluny del submarí.
Visca!
I tant Missatger! la parella Trane/Dolphy va propulsar el jazz a la dimensió més rotunda. L'expressionisme de la parella (i de McCoy Tyner, Garrison i Jones...al mateix nivell de solemnitat) va aconseguir el maridatge revolucionari de l'esperit i la matèria. La banda sonora més ardent d'aquella "New Thing" irrepetible. Quan Trane, Dolphy, Ornette, Tchicai, Archie i companyia van rebentar les canyes del saxo al servei de l'emancipació social i espiritual (afinitat electiva? Em sona a il·luminació...). Expression, Ascension, Afro Blue, Impressions, kulu se mama... gran música revolucionària, afromundial!
Publica un comentari a l'entrada