A la taula tinc l'exemplar que m'ha regalat en Ged del darrer llibre de Robert Crumb: The Sweeter Side of Robert Crumb (és l'edició anglesa però també s'ha editat en versió castellana). Un recull de la cara dolça i amable d'aquest sardònic dibuixant.
El llibre ens mostra dibuixos a pàgina completa de les línies de dolça atenció que proclama l'autor: paisatges pastorals, estampes rurals de la França profunda, nòies d'enormes cuixes, musics de jazz i de blues introbables, natures mortes, records familiars i segells discogràfics de dubtosa procedència.
Matí lluminós de diumenge. Primeres passes de l'any 2011. Llevar-se, pujar dalt de la bicicleta, travessar alguns pobles del baix Maresme. Tornar a casa. Ullar algunes notícies.
Constatar que l'auca pseudopolítica catalana ha estat modificada i que el canvi de papers funciona a tota pastilla. Els que sempre han manat, ara manen més. Els que es pensaven que manaven, no manen i ja està. Les il·lusions òptiques de l'anomenada "esquerra de govern" consistien en fer com qui no hi veu i proclamar que les coses es canvien des de dalt. Res més lluny. Però no cal centrar-se en el nostre Polònia de cada dia; El capitalisme cassolà i global és el matrix que organitza, manega i formateja el relat del present. La sobirania és com la dimensió desconeguda: Limitada, incerta i viatja a la deriva.
Donada la baixa intensitat de les democràcies sotmeses al capitalisme i donada l'alta intensitat de les dictatures lligades al mercat o a la planificació burocràtica i militar dels seus subdits, el que presenta el paisatge 2011 és del tot apassionant. Com una novel·la de Kurt Vonnegut, habitada per personatges de The Wire i il·lustrada per Robert Crumb. Anem de pet a la barbàrie (però li seguiran dient "crisi").
Pel que sembla, repassant alguns debats oberts que plantegen els estudis contemporanis, el 2011 serà redundant en vàries discusions generalistes:
a) La permanent apel·lació a la diversitat cultural en termes jeràrquics (el multiculturalisme, políticament correcte i social-lliberal, dels xocs i diàlegs de civilització), en detriment d'una caracterització dels antagonismes socials,
b) El caràcter intocable i il·limitat del mercat lliure i de la seva mobilitat geogràfica i temporal.
c) El vell dilema de la democràcia: La fractura del concepte de sobirania popular a causa d'allò que es predetermina en altres instàncies -superiors o paral·leles- de decisió real.
Si cal ho direm en termes més clàssics (però sense abusar d'ells) i -per si no ens agrada l'argot dels estudis culturals a l'ús- podem optar per canviar "el nom de le coses" i recuperar tres conceptes anàlogs més o menys afortunats: Lluita de classes, imperialismes i poder (fent la millor traducció possible d'aquests i manllevant-los les ortodòxies de manual).
Es gira feina.
Però estem a l'hivern i el dia és lluminós i aquest blog insisteix en els contrapunts musicals necessaris...al plaer de repassar la cara dolça i amable de Robert Crumb li afegim aquesta dolcíssima melodia d'una Vashti Bunyan perduda en els clubs londinencs dels primers anys seixanta...és un antídot enmig de la remor, cliqueu-la...
Vídeos sobre vashti bunyan winter
|
|
2 comentaris:
ole! superbé! comences l'any amb contrastos de sucre i sal, cel i infern, rosa i negre i has ficat
Crumb a l'altar i una cantant rara a la sortida i en plan balsàmic
l'escrit del mig el trobo encertat
bon i sweety any 2011
encertat això de "anirem de pet a la barbàrie (i li seguiran dient "crisi"). Penso que es parla de la crisi per definir-ho com una cosa pasatgera i en canvi la crisi sempre ha estat una part del propi sistema capitalista que genera crisi i les dites sortides de la crisi són maneres de tornar-hi. la barbàrie és la crisi concretada en la destrucció de la cultura, dels vincles comunitaris i dels serveis socials, i la barbàrie és la generalització del malestar i un estat de rebuig entre la gent del poble fins arribar a extrems de racisme, xenofòbia i violència en totes direccions. Per frenar o per atenuar aquesta barbàries caldrien institucions realment representatives, que les eleccions no fossin només per portar diputats a parlaments sense marge de maniobra, i que la cultura i l'educació fossin germens de civilització i respecte.
Amb el capitalisme desbocat, les seves crisis i les seves propagandes, em temo que les victimes són la gent, la pròpia democràcia i la cultura i això es diu barbàrie. o sigui que la barbàrie és la crisi, la manca de democracia real i la incultura combinades per l'acció del mercantilisme de les nostres vides en favor dels beneficis d'uns quans.
Però això no ha d'excloure allò del mal temps i la bona cara i així he escoltat la cançó que has recomanat.
Publica un comentari a l'entrada