Swingin'Pig Records és possiblement l'experiència de pirateria musical més "a-pirata" de la subcultura del rock i del pop. En aquest blog-arxiu, toca avui fer un forat al subproducte de la pirateria sonora més divulgat. El segell -d'algun lloc d'Europa(sic)- va fer el seu camí seguint els conductes de l'underground i va arribar a la pista principal de les grans superficies comercials (o catedrals de la /in/cultura més ardent). A meitats dels anys vuitanta es podien adquirir materials de la Swingin'Pig a llocs molt antitètics del que seria l'habitat natural d'aquest corrent editorial. Fins i tot a..El Corte Inglés (!).
Avui penjo algunes fotos dels discos -de vinil- que tinc a la meva col·lecció i que, per pur fetitxisme, s'acumulen al costat de la resta de discos dels artistes corresponents en format i edició oficial. Les característiques de l'extens catàleg Swingin' Pig Records inclouen discos en vinil transparent, de colors variats (negres, blancs, vermells, taronja, atornassolats, grisos, grocs...), portades amb fotografies inèdites i, en definitiva, un torrent de bona pesca, morralla i complements del tot recomanables per a ments fetitxistes, extraterrestres i paranormals de l'art rodó.
Aquí dalt teniu el signe identificador de la marca. El porquet que fuma i balla.
Fantàstic exemplar d'un directe de The Faces amb Wood (pre-Stones i post-Birds "amb i llatina" i no confondre amb Byrds). Una de les més rares transicions entre la Mod Scene i el Rock de masses...
Doble vinil de Neil Young amb Crazy Horse, edició impecable i sonoritat més que acceptable...
Contraportada del disc blanc -excel·lent- dels Stones a NYC....fotos, sonoritat i vinil descaradament deficient... però sona com si aquella gran sala s'hagués convertit en un pub sorollós i irrespirable.
Document brutal, mal enregistrat. I què! Es tracta del concert dels Stones del 69 a Hyde Park...moment significatiu: Mike Taylor substitueix a Brian Jones. Pura memorabilia!
Portada del concert de The Doors a Estocolm (!!!). 1968. Poca broma. El document és una caixa amb tres discos de vinil a tot color... sona prou bé....
...i per acabar aquest tastet, la jòia de la corona pirata. Un disc en directe des de Suècia dels millors Byrds possibles. Una sonoritat perfecta i tots els matisos de la Rickenbaker de 12 cordes de Mister Roger McGuinn... colossal!
5 comentaris:
the byrrrrrddddddssssssssss !!!!!!!
Els reis de la pirateria comercial. T'he de confessar que fins que no he arribat a veure el disc dels Byrds no he sentit gaire enveja (exceptuant el dels Faces), ara després de veure el de McGuinn & company no he pogut reprimir un "Oh!" d'admiració. És ben bé una joia!
Salut!
Excel·lent article amic Tati, com sempre!!!
bona confesió,DAVID, la comprenc, jo passo de puntetes damunt dels stones (em quedo just al exile on main street i poso el retrovisor que em porta a aftermath i els inicis) i del young em quedo en discos foscos (zuma, tonights the night i perles escampades)...
els Doors tenen un graun LA WOMAN i cançons escampades...el morrison, però em sembla una figura sobrevalorada...
però THE BYRDS és un cas únic!!!!
D'acord, també, ricki sin rick.
ei...stereo2, ens veiem entre cerveses, fotos i ràdio....
no està malament la cistelleta
Publica un comentari a l'entrada