01 de març 2009

Que toquin els Undertones !




El cap de setmana es tanca amb les seqüències catatòniques (per la tele) i cacofòniques (per la remor) de la parapolítica electoral vascogallega. Si la parapolítica és una pallissa, què pitjor, doncs, que una visita selectiva a les seves visceres via televisiva i, si pot ser, fent una ullada a les taules rodones paraperiodístiques protagonitzades per opinadors a sou de les corporacions de la política, de les finances i dels media. Amb aquesta immersió al deliri, assistim a les valoracions de politics professionals i de periodistes gens independents entorn d'uns resultats que canvien les formes i aprofondeixen la dissolució dels antagonismes socials en benefici dels relats nacionalistes d'uns i altres (no ens pensem ara que, com diuen els titulars, els del PSOE i el PP no són "nacionalistes", doncs aquests ho són i força).

Per no fer el joc als opinadors i saberuts de la pantalla, tanco el tema amb l'ajut de l'amic Slavoj Zizek:

"La para-política usa un modelo de la competición agonísitica que, como en una manifestación deportiva, se rige por determinadas normas aceptadas por todos. La meta-política recurre al modelo del procedimiento instrumental técnico-científico, mientras que la post-política acude al modelo de la negociación empresarial y del compromiso estratégico".

Ens quedaria, doncs, la política profana. La gran ignorada i desconeguda, sepultada per aquest arsenal de "para-trans-post politiques". La política profana (Daniel Bensaïd), és a dir, la dels vençuts i la dels inconformistes.

The Undertones. Els escolto. Aquesta banda protopunk nordirlandesa de finals dels setanta, em serveix d'equipatge sonor per els propers dies. Retiro dels prestatges el CD que recull els seus singles i l'acompanyo d'una recopilació de la Trojan Records de reggae del mateix període: Punky Reggae Party. Aquesta serà la banda sonora de la carretera d'aquesta setmana.

La setmana tindrà una data significativa dins d'una agenda insurgent, el dia 3 al centre civic de Premià de Mar, representants de les lluites estudiantils (i docents!) contra l'ensarronada mercantil de la vella Universitat. Això que en diuen Pla Bolonya i que, a banda de marcar el nom de la mítica ciutat italiana roja i dotta, representa una incursió més del mercat en els espais del coneixement, de l'educació i de la recerca.

Recordem dos artistes desapareguts: Pepe Rubianes -actor- i Ian Carr -trompetista britànic de la banda Nucleus i escriptor i biograf de Miles Davis- .

29 comentaris:

plaça ha dit...

ian carr, nucleus, ostres aquells!

Gràcia ha dit...

jo ahir com tú, vaig ficar l'ull a les noticies i no sabia si els partits politics que sortien per la pantalla eren equips de futbol, que si els politics eren entrenadors i els periodistes feien la xerrada d'experts com si fossin les discusions sobre futbol i fitxatges.

la teoria aquesta de la para-política la trobo genial, ara ja sé com dir allò que a vegades em costa:

i tant que la politica és un rotllo, precisament perquè no és pas política el que surt per la tele, o sigui que és això de la para-politica.

bon i aclaridor concepte.

i la caiguda del barça és una mena de combinació entre futbol de camp i para-futbol de periodistes.

en el fons és el mateix. es parla del que "no és" i es fa veure que el que veiem "és" el que "és" quan "no és".

enteneu el joc de paraules?

salut, revolta i que la crisi la paguin els rics!

Groucho Marx ha dit...

Amb respecte i la sana intenció d'obrir un punt de debat, vull dir que no m'agrada gaire aquest eslogan de que la crisi la paguin els rics, em sembla el reflex d'una certa manca de rigor ideològic dins els moviments anticapitalistes actuals. Els calers amb que els rics han de pagar la crisi són els nostres calers, la nostra riquesa. El que s'ha de fer es forçar el repartiment d'aquesta riquesa com a primera mesura devant els efectes més immediats de la crisi, i, alhora, exigir els canvis estructurals que ens portin cap a una sistema social mest just.
No hem de perdre de vista que la riquesa es finita i que si els rics la malbaraten nosaltres ho patirem. No n'hi ha prou amb sortir-se'n de la lógica del capitalisme, amb fer una vida més austera o un consum més responsable, s'han de recuperar els mitjans productius i gestionar-los des d'una nova perspectiva.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

estic d'acord, però entendras que els slogans acostumen a ser metaforics i expditius, el millor slogan seria "que els rics deixin de ser-ho i que la democràcia serveixi per derribar la dictadura del capital"... per exemple. I en quan a la gestió del "realment existent", ja veus, és el que volen els del G20. Que els governs ajudin "els pobres" rics.

Zeppo Marx ha dit...

groucho,

eso de hacer rimar el capital con la democracia es como ir a la luna pasando por el sol.


zeppo

premiako taberna ha dit...

si hagués de triar entre patxi lópez, ibarretxe o batasuna.

votaria txacoli, el bon vi.

jobar, teniu raó amb la tele, quina misèria de tele.

l'altra premsa ha dit...

jo penso que els catalans som collonuts perquè tenim un govern molt bo amb el president Montilla al davant i els seus socis al costat com Jesucrist dalt del cim del calvari i també tenim una ltelevisió molt bona perquè explica les coses amb rigor al telenoticies i amb humor al Polònia i a més a més tenim uns empresaris molt bons que ens diuen el que tenim que fer i com i uns diaris molt independents que ens porten informacions independents i fiables com les de l'AVUI convergent, LA VANGUARDIA de la patronal, EL PERIODICO del PSC, EL PAIS del PSOE, El PUNT d'ERC i el VILA PRIMILIA del nostre alcalde.

i a internet:

kaosenlared
rebelion
aporrea.com

per no passar per "l'aro".

Gràcia ha dit...

la referència a la política profana em fa pensar, junt al que dius de la politica dels vençuts i dels inconformistes, al forat negre de la història on trobariem el fil perdut de les revolucions i de les emancipacions. És una gran merda tot aquest discurs dominant que fa canviar el sentit de les paraules i enganya per sistema. Dius la paraula profana i va perfectament bé per fer com es feia en relació a la religió i indicaria una possibilitat de reinventar i recuperar el sentit original de cada cosa.
Profana va justament a l'arrel.

Crimson ha dit...

Està bé que ressenyis la mort d'un músic com Ian Carr.
Ian Carr també va tocar a finals dels 70's i 80's a l'United Jazz+Rock Ensemble, amb Jon Hiseman, Kenny Wheeler, Barbara Thompson, l'immens Charlie Mariano, l'Eberhard Weber, entre d'altres!
Pels crimsonians, Carr té dos punts de contacte amb el Fripp, el disc centipede de Tippett, produït per Fripp i el Flowermouth de No-man.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ei Crimson, ben dit! saps que tinc els vinils de la United Jazz+Rock Orchestra , fins i tot recordo haver-los comprat a Jazz Collectors (mítica botiga del Passatge Foraster de Barcelona)... posar's a fer memòria, el disc de Ian Carr & Nucleus de la mateixa col·lecció que els de la UJ-ROrchestra, encara el punxo... Geoff Castle...Chucho Merchán al baix (el d'Esqueixada Sniff!!!!!).
Ara que parles de John Hiseman .quin bateria!!!- em passa pel cap fer un especial Colosseum i la seva saga i arrels...
quina banda de noms memorables!!!!
Per allí hi van passar (ho dic sense google):
Hiseman, bateria
gary moore, guitarra
dave Greenslade, tecles (recordes Greenslade? la banda de rock simfonic -superior a les famoses Yes/EL&P- amb portades de Roger Dean? )
Chris Farlowe (vocalista mod, una mena d'Eric Burdon)...
Dick Heckstall-Smith!!!! el saxes & flutes que venia de la seminal Graham Bond Organization... toma esta: o sigui que va deixar Bond/Jack Bruce/Ginger Baker per el colisseu!

ohhh!!!! m'has posat un guió del programa de ràdio a la mida.

merci beaucoup!

rocapeluda@gmail.com ha dit...

bones,

Així doncs sóc un profà o com tu diríes un outsider.Fins al capdamunt de totplegat.

salut

Crimson ha dit...

Tati, ets una enciclopèdia. Jo que em pensava que no coneixeries els United J+R ensemble!
Per cert que no et vaig veure al concert del Fripp i els seus guitarristes a Sant Cugat.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

rocapeluda:

l'art de la profanació és la justa mesura del que necessitem les esquerres, profanar el temple de la politica correcta, de l'electoralisme formal. Profanar i ser profans i aprendre a aprendre, a recuperar un cert sentit històric...

les ganes de profanar -des de la nostra profana existència de gent que no s'hi juga el càrrec- és de calaix només veure el desenvolupament de les nits electorals com la vascogallega de diumenge, amb els formatges d'escons, els comentaristes, els portaveus dels partits que sempre diuen que han guanyat, etc...

crimson:
vaig perdre el fil Fripp i podiem haver vingut amb el LouGascó i va ser una llàstima de no fer-ho.
En quan a les connexions Ian Carr, no està malament, eh? una mica de gimnàsia neuronal i ... zas ... enciclopèdia en marxa,
Salutacions sonores!

Observador d'esquerres ha dit...

aquest blog presenta textos i comentaris molt salvatges contra la democràcia i el parlamentarisme justament quan s'hauria de fer pinya per ajudar a restablir el funcionament esconòmic i recuperar llocs de treball i avenços socials que perillen. Quan la transició es va fer un acord que en deien Pactes de la Moncloa que van fer que des de la dreta a l'esquerra de llavors es possesin un objectiu de sanejar els problemes. Per què no es fa ara i en comptes es debilita la possibilitat?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Amic "observador d'esquerres",

escrius:


"...comentaris molt salvatges contra la democràcia i el parlamentarisme justament quan s'hauria de fer pinya per ajudar a restablir el funcionament esconòmic i recuperar llocs de treball i avenços socials que perillen."

i et pregunto:

i si els democrates fem "la pinya" que demanes per fer front a la dictadura del capital?

Dit d'una altra manera: I si ens comencem a preguntar quina és aquesta democràcia que ho permet gairebé tot menys posar en qüestió el capitalisme i el mercat com a elements constitutius de les nostres vides?

Ja estic d'acord en defensar la democràcia, el que passa és que aquest "salvage" blog es pregunta sobre, precisament, els limits d'e la democràcia.

Avui, enmig de l'esfondrament neoliberal, aquest "salvatge" blog es pregunta el "com" la democràcia pot posar en solfa les decisions de les èlits que la degraden dia a dia al servei d'interesos econòmics i de poder il·limitat.

A les teves preguntes, respondrem amb més preguntes.

Debat obert i moltes gràcies per la col·laboració.

Anònim ha dit...

La transición no es precisamente un ejemplo de inteligencia histórica por parte de la izquierda, en aras de un supuesto bien comun se consolidaron las conquistas y privilegios que una parte de la sociedad había conseguido por la fuerza de las armas. Gracias a ese esfuerzo integrador se consiguió dejar al margen del funcionamiento democrático cosas tan banales como el capitalismo, la monarquia o la integridad territorial.
Seguimos teniendo una democracia vigilada, tutelada y dirigida desde intereses opuestos al progreso social y al interes comun.

euistico ha dit...

esto es como el retorno a los días de Adolfo Suárez y Santiago Carrillo.
el señor observador nos remite a los pactos de la Moncloa. ¿ nostalgia ?
¿ recochineo ? ¿ broma ?
no veas observador, los pactos de la Moncloa del siglo XXI para resolver la crisis mediante un apaño entre la patronal, la corona, zapatero, duran lleida, cayo lara, rajoy, puigcercós, montilla, Toxo, méndez y florentino pérez.
¿ Sería esto lo que propone el observador ?
Menudo salto mortal.

Anònim ha dit...

"La realitat quotidiana fa témer el pitjor: a hores d’ara, ja hi ha a l’Estat espanyol més de 800.000 famílies amb tots els seus membres a l’atur.

Ara com ara, la resistència a les fàbriques davant els expedients constitueix el primer vector de la reacció del món del treball. Però aquestes lluites, generalment enquadrades pels sindicats majoritaris, segueixen les pautes i rutines de la situació anterior a la crisi. El moviment obrer encara no n’ha pres la veritable mesura.

La recessió s’anuncia llarga i duradora en tots els països industrialitzats. Pel que fa a l’Estat espanyol, les seves conseqüències són i seran d’una gravetat extrema. La construcció, veritable motor del model econòmic, ha col·lapsat, i no té perspectives de reactivació a curt ni a mitjà termini.

El teixit industrial, transformat al llarg de les últimes dècades sota els paràmetres de la globalització, no només no ha pogut esmorteir el xoc de la crisi immobiliària, sinó que ha concentrat les formes més agudes de la recessió. Les grans multinacionals, des de l’automoció a l’electrònica, han començat a aplicar severs plans d’ajustament i deslocalització de la producció en funció de les seves estratègies mundials, abocant a la ruïna tot un eixam d’indústries auxiliars que orbitaven al voltant de les grans firmes. La crisi financera s’ha traduït en una brutal restricció del crèdit, escanyant empreses i famílies.

Dos reptes

Afegim que, respectuosos de la gestió del sistema, els governs de Zapatero i Montilla es revelen incapaços d’esbossar cap alternativa. Pitjor: perseveren en les polítiques que ens han dut fins aquí, abaixant impostos als més rics, injectant diners públics als bancs i cedint, atemorits, davant els dictats de Volkswagen, Nissan, Renault o Sony.

En aquestes condicions, batre’s expedient per expedient, una fàbrica rere l’altra, només pot conduir al fracàs. Tal volta, com a Pirelli, s’obtinguin millors indemnitzacions després de setmanes de mobilització de la plantilla (55 dies); però res no frenarà la destrucció de llocs de treball. Ara mateix, el comitè d’empresa de Nissan està negociant un pla de viabilitat de la factoria de Zona Franca sota l’amenaça de prop de dos mil acomiadaments... i amb la plantilla atomitzada i dispersa com a resultat de l’alentiment de la producció decidit per la multinacional. Més de dos cents treballadors i treballadores de l’empresa auxiliar “Acciona” ja van rebre la notificació d’acomiadament després de festes.

Aquí, com arreu, s’imposa la necessitat d’una altra lògica: la construcció d’un moviment de conjunt que, per ser eficaç, ha de superar dos reptes. Primer, plantejar alternatives globals – prohibició d’acomiadaments, intervenció de les firmes que pretenen deslocalitzar, creació d’un gran servei públic de crèdit i estalvi, plans de reconversió industrial amb criteris de sostenibilitat i d’interès social sota control d’assalariat i assalariades. I segon, retrobar formes de lluita i d’organització a l’alçada de les circumstàncies: la vaga amb ocupació, l’assemblea decisòria, la coordinació de les lluites, la unitat d’acció... i la perspectiva d’una vaga general (avui denigrada pels líders de CCOO i d’UGT), preparada a partir de jornades de lluita sectorials, com en el ram del metall.

Vet aquí la lògica anticapitalista que l’esquerra sindical té com a repte popularitzar si vol encarar els temps que s’atansen."

(lluís rabell, tret de la xarxa)

moguda ha dit...

perquè les centrals UGT i CCOO de Catalunya no participen a la crida europea i dels forums internacionals del dia 28 de març????

no és això el que que es va acordar al forum social de Betlem-Brasil ?

no els agrada anar de bracet amb la resistència anticapitalista ?

tortilla ha dit...

¡¡¡ y no me digas que el Azagra es revoltoso !

¡¡¡ que lo veo colgado a la izquierda de la pantalla!

¡¡¡ es la leche !!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

No és la primera vegada que l'Azagra dibuixa coses d'aquestes, també és dels signants del manifest per la candidatura europea anticapitalista, com un altre dibuixant de comics molt habitual en aquest blog: sa majestat BRIEVA.

(T) de R ha dit...

Felicitats i enhorabona per l'acte que es va fer ahir al centre civic.
Els ponents van mostrar un estil que ens manca als que estem avessats a les formes rigides i havia jovent que sempre és un estimul.

HEY GO LET'S GO ! ha dit...

tres opinions de l'article:

- jo passo bastant de si és bo o no és bo anar a votar però vist a rafegues, em sembla que el PATXI LÓPEZ està borratxo de poder, no? serà capaç de pactar amb l'extrema dreta pepera i amb l'ultrananacionalisme constitucionalista very well de la Rosa Díez?
Aquesta penya són tant bestialment dretana que sembla que el PNV sigui d'esquerres sense ser-ho ni en pintura.

- els Untertones no els coneixia però m'agraden grups punks com Generation X i Angelic Upstars,
t'agraden?

- la teoria de la politica profana és molt sugestiva i ho apunto...tens més referències?

àngel ha dit...

respostes a Hey Go Let's Go:
1a
tema electoral basc, ara assistirem a un show de perfils marcats amb aquest esperpentic Patxi autoproclamat "no sé què", i frontisme d'uns i altres... després es farà un govern que comptarà amb el vist i plau de l'stablishment econòmic basc i s'hauran d'entendre patxis i ibarretxes. Ara toca l'auca, com a tot arreu.

2a
El Angelics Upstars m'agraden tot i que fa temps que no poso el vinil que tinc d'ells... de fet ara estaria bé de repassar-los per el seu combatiu punk politic antisistemic...
Generation X? ostres, els tenia mania per el Billu Idol...però darrerament em resulten simpatics arran de les seves aparicions a la novel·la que estic llegint del Kiko Amat, Rompepistas.

3a
la millor referència de la politica profana és Daniel Bensaïd, filosof i militant de la Quarta... aquest estiu vaig llegir Eloge de la Politique Profane... explicit títol (!!!) , llàstima de no disposar de traduccions catalanes o castellanes.

HEY GO LET'S GO ! ha dit...

Respostes acceptades, ens veiem a l'amistat.

indep@alsblogs ha dit...

10.000 A BRUSEL·LES per dir qui som i que ho senti Europa.

a què vosaltres teniu altres coses que dir?
comunisme, anarquisme, barrila,
qui som? si no ho voleu sapiguer?

musica molta musica

barrila?

euista ha dit...

Jo tinc clar que sóc: sóc classe obrera, i tu?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

a banda d'estar d'acord amb el que diu "euista", estic molt interessat en tractar a fons la condició ontològica del concepte "barrila". Crec que el molt honorable "indep" proposa nous escenaris de reflexió intelectual que poden obrir EL GRAN CANVI!
Aquest indep/blogs és impresionant!

En Joan de la barra ha dit...

barrila és el que passa per la crisma del senyor Puigcercós, per la font del senyor Huguet i per les destrals del senyor Artur Mas.
Barrila és com res.