Amb aquest panorama i amb els temps que corren, qualsevol es planteja una identitat precisa. Temps de requeriment i enquesta sobre procedències, arrelaments o pèrdues de referència. Estirat al sofà consumeixo còmics -Brieva, Bagge, Crumb, Clowes-, em passo la tarda del diumenge empassant la cacofonia sideral del surf instrumental que contenen un parell de recopilacions monumentals, la guitarra delirant de Duane Eddy, els sons grinyolants de Micah P. Hinson o la delicada pianística dels Pieranunzi, Gustavsen, Carrothers o Jamal. Apareix en Xavier Gascó, compartim sofà, llegeix Brieva. En Xavier no arriba sol, porta tres Zappa's sota el braç i els diposita a les meves mans. Zappa, és a dir: sempre Zappa , el d'aquell concert iniciàtic a Badalona l'any 1974 (!!!!). Quina sort de recordar-lo molt i molt, amb tota la gamma de detalls possibles! Sessions de plaça amb cervesa. Passi nocturn de The Searchers de John Ford. Avança la novel·la sobre la curta vida d'Oscar Wao (autor: Junot Díaz), la llegeixo a la platja amb el mar de fons i els discursos que en Jaume de Cal Petit adreça al seu fidel auditori. Les inèrcies de dos mil kilòmetres de ciclisme estival em permeten fer unes sessions tranquil·les per la zona d'Orrius, Dosrius, Argentona, Cabrera i l'entorn urbanitzat de Premià de Marx.
El tèlex polític porta quatre pinzellades en forma de redundàncies. Vist el que diu la premsa sobre les reunions de la direcció d'ICV i les perspectives davant de l'assemblea nacional que es celebrarà aquesta tardor, em pregunto si els companys i companyes que "ens dirigeixen" porten taps de suro a les orelles o caminen amb els ulls tancats, doncs a mi em sembla que la inconnexió entre aquest partit i el seu entorn és més que notable -vaja, que si això continúa així, anem directes a l'ostracisme!- i em fot creure que no millorarem si les perspectives apunten només a certs canvis calculats i prudents de lideratge. La banda del debat d'idees, sempre interessant però, pot aportar algunes variables (mireu: verdiroig.blogspot.com).
No és redundant, tot i que era previsible, el paper de dos significatius sociates: Celestino Corbacho i Alfonso Guerra. El primer, ministre de treball i immigració (!) ja va lligar la cosa migratòria amb la paraula "problema" i ara, després de rectificar, reincideix a la premsa amiga (Vanguardia) amb allò de que la crisi s'ha d'abordar reduïnt els fluxes laborals d'origen -vinga eufemismes!-, una fraseologia que LePen emprava amb la decidida oposició de socialistes i altres esquerres franceses. El cas Guerra, ja és redundant. Socialista populista de sempre. Home de partit (el partit no és un instrument, el partit és l'objectiu!), Alfonso Guerra s'enroca en les seves divisòries arbitràries sobre la suposada incompatibilitat entre ser socialista (o d'esquerres) i defensar una justa redistribució de les economies en base a la caracterització plurinacional de l'Estat -em sembla que dir que Espanya és una "pluri-cosa" no ha de significar que ets limitadament "nacionalista" o "dretós", és senzillament una hipòtesi aplicable i -fins i tot- aconsellable, que pot pal·liar els mantres de sempre sobre les unitats i singularitats en conflicte-. I sense baixar de l'autobús!
Bé, tot això ajuda a definir el terreny, ara que s'acosta el dia senyalat i que, passat el pont, l'agenda bullirà de balances i finances.
Els federalistes, minoritaris com som, seguirem amb el vinil ratllat del dret a l'autodeterminació -tal com vam aprendre de la factoria V.I.Lenin i afins-, ens entestarem en la palla de la formació desigual del capitalisme "en temps de formació nacional europea decimonònica" i, sense renunciar a bons i justos finançaments, apuntarem un segon capítol a l'agenda: el referit al què fer amb els diners i al servei de quin model aplicar-los. Tres peus al gat, com passa amb la teoria inacabada de les nacionalitats: estructures tridimensionals d'economia, societat i cultura, inestables, manipulades per poderosos i -perquè no!- parts del llarg catàleg d'emancipacions pendents. Emancipacions i respostes, això sí, derivades de l'atenta observació de les línies mestres del capitalisme global integrat.
El segle XXI corona l'entrada de la postpolítica. Si el comunisme i el socialisme foren profanats per les variables estalinistes de cada lloc i els atacs de l'Imperi del diner, el mateix capitalisme ha viscut la seva peculiar profanació: la que porta de la vella ètica protestant i calvinista del treball -Max Weber- a la dels nostres dies, els d'un curs delirant de diner improductiu i volàtil. Temps, doncs, per obrir i reobrir hipòtesis. Al cap i a la fí, és el que feien els nostres clàssics -des de l'avi Karl i els utòpics fins els clàssics moderns, grans i petits que encara -avui- ullen el carrer o el reinventen.
Plantejar hipòtesis. Buscar els tres peus al gat i, sobretot, posar-hi música!
16 comentaris:
duane eddy i lenin en un mateix post, la repera de despilotador i de ben muntat.
una passada total.
la verdad es que cuando veo al Corbacho de ministro me planteo que cualquier bicho viviente podría desempeñar ese cargo y hasta molar en el intento
Jo quan he llegit això d'en Jaume de Cal Petit... he flipat!
Hòstia amb el Celestino Corbacho, quines barbaritats que deixa anar el paio!
I parlant de lligar conceptes, atenció a com estan donant les televisions la notícia dels disturbis a Roquetas, encadenada amb l'arribada d'una pastera. Ho han fet TVE, antena3, telecinco i la "nostra".
En aquest cas l'ordre dels factors pot alterar el producte (informatiu) amb una equació que porta fàcilment a l'espectador a pensar que els subsaharians porten problemes, que en segueixen venint més i que, per tant, hi hauran encara més problemes.
És una paranoia causada per la meva absoluta desconfiança en els mitjans oficials o què? Sigui com sigui em sembla perillós.
resposta múltiple:
a) marc. duane eddy pessiga la guitarra i el vell Lenin, abans del desfici estalinià, s'enfilava dalt d'un tren i pessigava les masses. Els pessics funcionen i ja està prou bé.
b) company "tubo de aspirinas". d'entrada, vagi per davant el premi al millor "aka"/ apel·latiu que s'ha presentat en aquest blog. En quan a Corbacho, dir-te que ja fa temps que aquest senyor -com el seu clon Montilla o el replicant Bustos- em fan un cert repelús moral -no només epidèrmic-.
c) company "anònim". El tema de cal Petit, acotada la dimensió pastissera, té aquesta particularitat "surfista-on the beach" que mereix un post. Un dia repassarem el catàleg del Premià d'ahir en versió d'avui. Un món de sorpreses i aparicions.
d) "Mirada". Caldrà mirar. Caldrà seguir aquest tema i reafirmar-nos en la teoria de que vivim a tocar del mur i que totes (totes!!!!) les coordenades de tipificació d'allò que en diuen immigració responen a una clara, estricta, universal i diàfana qüestió de classe. Per molt que ho inflin de mocadors, delinqüències o integracions desintegrades (la qual cosa no pressuposa que les emancipacions necessàries siguin material arxivable d'una hipotètica revolta civilitzatòria a les dues bandes del mur establert. Dins i fora del matrix comú).
crisi de la sociologia? em pregunto i flipo, tot llegint les notícies que informen de que uns experts sociòlegs afirmen que els catalans estan perplexos. Nivell decadent, el d'aquests sociòlegs que ausculten el país com si fos un sol esser viu. Més que la sociologia de la perplexitat nacional, em temo que estem davant d'un sector de la professió en crisi com tantes coses. En cas de perplexitat caldria mesurar que les perplexitats dels habitants de Catalunya són de diversa índole i això hauria de ser la mare dels ous de l'ofici de sociòleg. Quina manera més sobtada de confondre el pacient social amb el pacient metafísic.
Home Bourdieu Iron & Wine, ja m'imaginava que sucaries el pa en aquesta declaració delirant de sociòlegs neonacionals que, en comptes de passar revista a la societat, arriben a conclusions fenomenals a partir de considerar la nació com un tot pensant i delirant (qualsevol nació, naturalment)
ummmmmmmm ummmmmm uuuuuuuu quina son tanta inutilitattttttt
Noi, jo estic amb una tal Muriel Barbrery, quasi quarentona francesa que déu ni do com escriu, i reprenent en Blad Runner, que és la tercera vegada que intento veure-la i, vergonya no em fa, m'he clapat també en aquesta darrera. Espero que en forma de clan la vista dels replicants em mantigui desperta, per tant passi a babor del film en qüestió, no sigui em mori sense veure-la.
En Corbacho ai uixxx, al seu costat la Mavi Rojo, ex meva laboral i ex psuquera (bandera roja)local, mala peça al teler, quin parell! ai per cert, ho sabeu? el que ara és alcalde de l'Hospitalet és el pariente de la de Madre, aquest tinc sentit és més correcte i capaç en la práctica del toma ya, copyrigt Celestino.
Bordieu! no cardis els sociòlegs decadents, no estructuris el pensament d'una professió emergent!!! venen noves generacions, riques en revisions i sense tants prejudicis de complot entre els mèdia i el rubor.
el debat sobre els sociolegs decadents no es refereix a la sociologia EN GENERAL sinó als quatre passarells que han fet l'informe de la Catalunya perplexa i que han inaugurat una nova para-modalitat de la sociologia basada en l'ànima dels pobles, com si els pobles fossin essers vius unificats. Amen.
pdt: noves promocions endavant i a pencar les estructures!
Tati, com sempre ets referent de la psicodèlia blogleriana política actual -ho dic de bon rotllo, i amb un xic d'enveja-.
Sobre ICV.., bé, esperem que Manifest de Maig rebi el suport dels adherits suficient -la dificultat serà tornar a il.lusionar- per remoure les aigües tèrboles on s'ha ficat de cap el partit. Ho tindrem moooolt xungo, per continuar amb el discurs de ser els referent dels moviments anticapitalistes i ecologistes d'aquesta terra nostra.
Salut i Manifest!!.
Demà és el gran dia Tontus i Burrus inútils.
Demà teniu l'oportunitat de ser útils al país, a la pàtria, a la bandera (la senyera sabeu, aquella que sobre un fons groc té quatre rengleres de color vermell).
Jo encara no sé si dormiré sol o acompanyat tot esperant la mani... INDEP, t'estimo i sé que l'amor és correspost. Passem a un nivell carnal o seguim mantenint-ho platònic com fins ara?
Tinc un profilàctic amb els colors de l'estel·lada que em reservo per tu.
Tontus, burrus i inútils.
SIN INSULTAR AMIGO PEDNI, SIN INSULTAR, DIOS ES AMOR
Demà és el dia per recordar a Salvador Allende i per tant per beure a la seva salut.
Llastima que és fes certa la frase de:
Socialismo o Muerte!
Allende, efectivament, sort -enmig de les pèrdues morals i socials- que els moviments socials llatinoamericans van per feina i tornen a situar l'agenda de la revolta. Onze de setembre, doncs, per reivindicar l'autodeterminació -rescatant el vell principi de l'internacionalisme proletari- i per tenir present Xile i aquell 11-S novaiorquès que escenificava de manera tràgica el nou curs de l'imperi i els seus replicants d'altres contrades -fonamentalistes del diner i de la religió instrumental-.
Jo no he insultat a ningú Tontus i Burrus.
Justament amor (carnal) era el que volia per completar la diada i no l'he tingut així que jo continuaré estimant platònicament.
Areghjksdsifh!
Burrus i Tontus
Publica un comentari a l'entrada