track 1: Plou.
Plou a la dimensió desconeguda. Un cap de setmana molt dedicat a posar en ordre els maons (Pedrolo, JTria?) i a capturar sonoritats. Amb el diari obert m'adono que m'importen tres xiulets la peli del Woody Allen , el pregó d'en Sisa i els 25 anys de teleTerribes. Em refereixo, per dir-ho finament, a tres episodis del pack d'aquest país reinventat a cop de titular. Siguem positius, també em puc referir a altres modalitats del plaer "cultural", al grup musical de la setmana -gràcies a la connexió i l'intercanvi Calldetenes-Premià de Mar-, és a dir Silver Jews. Aquesta orquestreta lo-fi és la banda sonora de la carretera mullada d'aquests dies, dels interludis entre feines i reunions i,ho serà, també, del futur més proper. Seguint la pista dels Wilco, Giant Sand, Clem Snide, Calexico, Morphine, Iron & Wine i molts més, apareix aquest material de selecta divisió. Prenem nota: Silver Jews! (www.silverjews.net/).
track 2: Coses de Premià de Mar.
Premià de Mar, capital de la meva nació -La Dimensió Desconeguda DF-, llueix bé la fí de la temporada estival. Terrasses justes i mal servides, però acollidores. Disturbis menors al carrer. Ambient de gala a l'Amistat -seu de la Penya Bogarde- davant del televisor gegant i desenfocat. Plou.
Informem que la Penya Bogarde i el seu blog han estat nominats a millor blog esportiu del Maresme, tot un OVNI!
track 3: Viatge al fons de l'auca.
Dies, també, d'una certa presència a la premsa oral, escrita i visual. Això m'ha passat arran d'exhibir l'assemblea del corrent critic d'ICV -Manifest de Maig-. L'experiència de trobar-te enmig d'un petit huracà d'escala minoritària i presència desproporcionada, ajuda a entendre el curt circuït de les relacions entre política i comunicació. Allò que en diuen el món dels polítics i el món dels periodistes ("tots, uns i altres, són iguals..." i la cantarella de sempre sobre "ells"). Dit i fet, a banda de la testimonial i inutil experiència de formar part d'un corrent critic, el pas d'un servidor per les ones, pantalles i papers m'ha servit per corroborar que la tergiversació de la política (com a "ens" substitutiu del que és "realment polític") està lligada a la tergiversació de la comunicació (com a "ens" substitutiu de la informació). Les llums i ombres de la política, doncs, passades per l'adreçador de les curses comunicatives, sumen factors a un objecte volador no identificat que carinyosament en podem anomenar "auca". Això ha estat, a parer meu, el meu petit viatge al fons de l'auca. N'he sortit viu, instruït i marejat. Ja pots explicar que t'interessa el debat "x" i la línia d'atenció "z" que, irreversiblement, el que compta és el nom del mort, el nom del porc, el nom del culpable, les arts marcials, l'hora del crim i els planols de la tomba. Sense exculpar la política -que prou feina té amb desmarcar-se del que és polític-, la comunicació és un domini incert, poc cert i certificadament -jo hi era- desencertat.
track 4: Un passeig literari.
I ara, doncs, que em vinguin amb teleadiccions d'aniversari, Vickys, Cristines, Barcelones, Sises i Mercès, que jo -fent una tria pràctica i confortable- em tanco davant del tocadiscos, premo l'start, poso Silver Jews i, de passada, m'en vaig a la terrassa del meu bar, a la taula de la penya i a la pagina oculta de la darrera novel·la que m'ha caigut al damunt. Una molt bona novel·la. Un llibre petitet, de dimensió desconeguda, d'autor que descobreixo i de temàtica extremadament senzilla: un passeig pel bosc. Mireu-lo: http://www.solodelibros.es/13/08/2008/el-sendero-en-el-bosque-adalbert-stifter/
El sendero en el bosque. Adalbert Stifter. No surt per la tele. Plou!
65 comentaris:
Plou i fa sol, les bruixes es pentinen (i les bruixes que van al LLongueras ja saps quina música escolten)
les bruixes d'en Llongueras estimen Joe Henry i llegeixen Pedrolo...
per mil euros, noms de novel·les del Pedrolo:
primera:
SI SON ROSES FLORIRAN
acte de violència
avui es parla de mí
mil·lions d'ampolles buides
cendra per a Martina
que bonic és el món de Pedrolo!
Celebro que tot i ser al mig d'un huracà, et trobis dins el corrent crític.
Arràpat bé a quelcom sòlid i pesat, o passaras a engruixir les llistes de "desapareguts" per la política dels polítics.
Que la força de les galaxies i la modernor sigui amb tu, company!!
moltes gràcies, amic AL, per visitar el blog i dedicar tendres paraules als pringats nerdies del sector critic i pringat de la banda més nerd d'ICV.
PROCÉS DE CONTRADICCIÓ SUFICIENT
FALGUERES INFORMA
ACTE DE VIOLÈNCIA
PEDROLO AL PODER!
Avui es parlar de mi i parlant, parlant...compte amb el Joc Brut que algú (innocentment) ha deixat les claus sota l'estora
doncs les coses es compliquen quan vivim un PROCÉS DE CONTRADICCIÓ SUFICIENT, i s'acosta L'HORA DELS BOTXINS, en una NIT HORITZONTAL en que cauen MIL·LIONS D'AMPOLLES BUIDES.
Plou. Al Maresme la pluja és un oxímoron del final d'una època. S'acaba l'estiu, tornen els tòpics més o menys xarons que emocionen la xusma: vint-i-cinc anys de pau catòdica, festes majors de cartró pedra o assimilació de l'obra d'uun geni a cop de talonari.
Vinc de veure Vicky Cristina Barcelona, les relacions humane sposades ne dubte al límit del que pot ser tolerable pel capitalisme i, ironies, tot situat a la capital del turisme salvatge i post industrial.
La capital del meu país no és enlloc, potser un camí de contrabandistes a l'Alt Urgell, a tocar de les bordes de Conflent o de la Vallferrera.
Perquè no fer de Tor el plató del pròxim Allen?
I això no és pensament automàtic.
la pluja permet aquestes coses, el proper Woody Allen al Pirineu més ocult (en algun indret on encara no hi ha grues d'empreses constructores que fan fallida després de carregar-se tot el prat i aborregar els pobres vilatans amb la gallina dels ous d'or). La pluja em permet seguir escoltant Silver Jews a la discoteca del meu cotxe Maresme amunt i esperar la tarda on foradar un espai per el llibret del passeig -em queden 10 pàgines i les reservo amb devoció-.
Meravella de concurs, aquest pedrolià meeting point...
FALGUERES INFORMA!
TRAJECTE FINAL!
Un amor fora ciutat
bona novel·la del irregular Manuel de Pedrolo
llegint el remitent del darrer comentari, ja podem començar a preveure un nou relleu al partit dels ex-psuqueros, el partit dels ex-iceveros. Si les coses es fessin millor ens ho podriem estalviar.
posats en fila us veig molt molt molt molt savis i molt molt molt poc preocupats per el que aguantem i molt molt molt molt penjats del de lluny
indep: t'he pillat quasi a pel! veig que continues en plena forma. Ets el princep de les tenebres d'internet!
jo no t'he insultat o sigui que el princep de les tenebresss el guardes per un dels teus amigots superespanyolistes. Au! Fotem-li foc a la rondalla espanyola que ens fot del carall/(///
Amigo Tatí: A veces me sorprende usted con ciertos comentarios: su candidez resulta encantadora
senyor Beaumont, les visceres les reservo per la Penya Bogarde, faci el favor de visitar el blog de la Penya i comprobarà el que vull dir. Vísceres per aturar un tren! miri...
senyor indep, vos us agafeu les coses de manera altiva, també farieu bé en visitar les entranyes de la Penya Bogarde. Un espai de fantasia i humor per deixar anar l'animal que portem sota la pell.
L'indep aquest dels collons és un imbècil recalcitrant! Amplia les teves mires d'una punyetera vegada, coi!
I ojo, d'espanyolista res mocós. Visca Catalunya lliure d'imbècils!
bé, totes les aportacions augmenten la recepció del blog, malgrat l'indep podem parlar d'altres coses:
plou!
el cataclisme financer és una variable del capitalisme de sempre que la pagaran els de sempre.
atenció als discos de Silver Jews, ostres! van passar per el Primavera Xou i sense enterar-me...
Compte amb els bons llibres per petitons que siguin, són portadors de miratges i turbulències de bon veure.
jolines, àngel! la foto que vas posar al teu blog la setmana anterior de l'escriptor Foster Wallace, avui la han posat al suplement cultural de La Vanguardia, que copions que són els cultureros del Comte de Godó.
Per cert, el Compte de Godó és descendent dels reis Godos?
alex: aquest blog té una certa capacitat d'anticipació, en quan al Grup Godó no tinc ni idea de si és una herència dels reïs Godos. Ben segur, però, que si haguéssin coexistit els Reïs Godos i La Vanguardia en una mateixa època, segur, segur, que l'esmentat diari en seria portaveu incondicional i digne representant dels seus interessos. El grup Godó -no tota la gent que hi treballa, clar- sempre ha estat partidari dels status quo de cada situació, govern o procés històric que ha viscut...
Gràcies per la teva observació.
Esperem, ara, que no s'enfadi el senyor Antich i el seu staff editorial, ha estat una diatriba inofensiva sense més...ai!
una altra carretonada de parides eh?? quin saber que tens!! i els teus ui els teus ui posem-nos "FIRMES" que ja farem barrila ui vinga temes i temes i com diuen els espanyols amics teus CORRAMOS TUPIDO VELO ja conec la cançó nomes cal mirar articles dels vostres
a veure indep, si en aquest blog es diuen tantes parides, què cony fots visitant-lo diàriament????
indep, miri quin blog més bonic que tenim els barcelonistes...pitxi i premi el botonet i faci una visita al nostre blog.
Acabo de presenciar l'espectacle pirotecnic de la Mercè per TV3 i he de dir que ha estat brutalment definitiu com a mostra de que aquesta tele de la Terribes, en comptes d'apostar per el que sempre ha dit la molt incisiva Mònica, s'ha convertit en una totalitzadora apissonadora de la realitat amb un espectacle autoreferencial construit amb sintonies dels programes de la telenostra de cada dia amen! La tele es menja la tele i la menjada de la tele es menja el pirotecnic i el pirotecnic es menja la Mercè i la Mercè es menja la festa i el peix es mossega la cua i estem tots encantats de ser part una i indivisible de les vides de Joel Joan, els Polònies, el Cuní, la Rahola, el Molina, i tots els nostres germans i germanes de la nostra tele que ens agermana en un foc universal de la Mercè de tots cantada per el bolerista trist dit Sisa i adobat per les retransmisions de la formula 1 de cada cap de setmana, per els figurans que surten a la peli del Woody Hereu Allen al costat del trio la-la-la postbarceloní format per el nas-de-boxador-Bardem, la starlette-Scarlett-reina del billar i la Pe de la Creu. Aquesta sardana mediàtica culmina amb la presència del megasuperperiodista ex-esportiu i ara-savi-rac1-godó don Basté. Coi, no entenc res, vaig neixer a Gibraltar i no m'entero de la missa ni la tercera part. I el Barça ha guanyat. Sort que encara no som independents!
És broma. M'he quedat de plastilina veient el pirotècnic, res més.
ja veus amic Tati que un dia que veus la tele t'agafa el patatús que em va agafar a mi ja fa una porrada de dies i que ara ja m'ha passat des de que de nit col·lecciono avions de paper i cogombres de coloraines. M'estalvio aquests personatges de cartró pedra que criden com micos penjats de la perxa. He dit "MICOS", tú que has escrit que ets nascut a Gibraltar ja saps de que va això dels micos del Penyal, oi! je, je!
Tens un blog que val un colló!
Una abraçada!
que consti, josep, que la meva diatriba era un repartiment d'estopa totalment desmesurat. Una resposta passada de voltes al paisatge que esn estan facturant aquestes celebritats mediàtiques. Un dia en parlarem en altres termes -per dir el mateix, en el fons-. M'agrada força el cinema de Woody Allen, almenys la majoria de pelis dels seus grans dies i alguna de les darreres. En quan a Sisa, no m'interessa massa el seu galactisme d'avui combinat amb els seus panegirics en favor de les SGAE i altres coses poc galàctiques i basicament mercantilenques. Em quedo amb el Sisa del disc ORGIA, allí hi havia l'esperit perdut d'una era quan cantava allò de "he encastat sota el cel de llauna..." i altres meravelles que s'anaren esvaint amb el temps.
Josep, ens veurem, gràcies per la visita al blog.
Pobre indep, que penita más grande no tener otra cosa que hacer en esta vida que visitar un blog paranormal donde no entiende nada y nada le toca el corazon... me pregunto por qué lo hara, que oscuros motivos le conducen a tan extraño comportamiento, ¿seran los mismos que me llevan a mi a pasar mas rato del deseado viendo gran hermano o el diario de patricia? ¿morbo, desidia, apatia?
l'indep, com tots els independentistes, viu d'il·lusions. Li fa il·lusió visitar aquest insigne blog. Li fa il·lusió aprendre cosetes, apropar-se al coneixement. L'indep., com tots els independentistes, necessita omplir la seva vida amb alguna cosa més ja que, en el fons, saben de la seva buidor ideològica.
Amen
bé, el darrer anònim potser es pot puntualitzar, en el sentit que no tots els independentistes són iguals, per sort de tots. Ara bé, l'indep és especialment especial.
Atentos al estreno en españa (supongo que tambien en europa), en el marco del festival de cine de Sitges del documental "GONZO: The Life and Work of Dr. Hunter S. Thompson". Una buena oportunidad para descubrir una de las plumas mas interesantes del periodismo norteamericano de fin de siglo, cronista de la contracultura, amante del lado salvaje de la vida, honesto y tremendamente lúcido.
molt bona notícia Sardinista! aquest blog en farà atent seguiment i en parlarem, gràcies!
Em pensava que ja no quedaven fans de Pedrolo.
Voto pels Anònims que em sembla que ningú a citat.
perdoneu, on posa "a citat" ha de dir "ha citat"
Senyor Paccius, l'equip del Submarí Seaview el saluda. Molt temps sense la seva signatura! Ben i ben trobat sigui! Tema Pedrolo: l'espectre Pedrolo truca la porta i el recordem com un puntal de les nostres primeres lectures -i no ho dic per el Mecanoscrit-, ara no està "de moda" , jo hauré llegit uns quinze llibres del senyor Manuel de Pedrolo, en recordo alguns francament prescindibles i altres de primera divisió: Procés de contradicció suficient, Avui es parla de mí, Les portes del passat, la nit horitzontal, mil·lions d'ampolles buides, trajecte final, acte de violència, Falgueres informa... Vist amb la perspectiva dels anys jo diria que alguns pedrolos farien bon paper al costat de les novel·les de la nostra literatura contemporània...el pati no proveeix masses coses interessants. Passat per un bon adreçador, de les muntanyes de paper del Pedrolo en podem extreure uns quans llibres bonets, bonets...i alguna perla reivindicable. Va ser un illot sense capelletes, sense descendents ni ascendents, un cas especial...hi ha un assaig sobre el cas Pedrolo, el seu títol PEDROLO PERILLÓS?, corria per casa, vaig a veure si el trobo a les prestatgeries...
També et proposo que incorporis la teva lletrafil·lia en aquest concurs imaginari dedicat a dir -per mil euros de premi- noms de novel·les del mestre d'Aranyó, l'excel·lentíssim Manuel de Pedrolo...
digui...
ui, algú ha citat el Joc Brut? No he tingut temps de llegir totes les exposicions... ep era la Marisol l'actriu que va versionar el llibre?
Apreciat Jaques
He estat una mica ocupat/gandul. He seguit amb interès el teu blog però sense participar-hi. Els assumptes interns d'ICV han sigut el tema més discutit. La veritat és que poca cosa hi tinc a dir a part de desitjar-vos sort en poder definir un projecte que pugui ser atractiu per a molta gent, i un lideratge que arrossegui. La cosa no és fàcil.
Quan al Pedrolo haig de dir que va ser l'autor català que més em va agradar quan tenia 20 anys. Em sembla que me'ls he llegit tots. No l'he rellegit perquè no rellegeixo mai cap llibre. Si no m'ha agradat perquè no m'ha agradat, si m'ha agradat perquè tinc por que la 2a lectura em decebi.
El meu comentari anterior responia al teu concurs. Pedrolo va fer tres novel·les que es diuen Anònims. mons irreals, ambients opressius..., Almenys una d'elles em va agradar molt i per això la votava.
Salut
señor paccius, la relectura d'alguns textes pot proporcionar-li agradables sorpreses a les que no hauria de renunciar d'antuvi, ho dic per pròpia experiencia.
N'estic segur Sr Anònim. Però quins són els textos que mereixen ser rellegits i quins no?
dues coses arran del cas Pedrolo i de les relectures:
paccius, no he llegit els Anònims i en tinc un, o sigui que intentaré treure-li la pols a veure...a veure... cal afegir que en aquests moments el pols per saber qui guanyarà els 1.000 euros en el concurs Pedrolo, està molt apretat entre vostè i la senyora Endora. El premi, davant notari, serà lliurat en un indret d'Europa en una hora i un dia secret i discret. La suma de 1.000 euros -a petició del jurat- anirà integralment dirigida a ajudar les empreses financeres americanes que necessiten donatiu populars i diner públic per continuar inflant la bombolla capitalista del pebrots!
Ja sabeu, doncs, Paccius i Endora, que un dels dos fareu un gest admirable al servei dels necessitats d'aquest pobre món.
En quan a L'ANÒNIM partidari de les relectures, em sento d'acord amb ell, jo he rellegit tres vegades el Monsieur Teste de PAUL VALÉRY -obra capital-, vàries vegades el Manifest Comunista, he rellegit infinites vegades les completes de Tintin, El caminant i el mur d'Espriu, les completes de Marius Torres, molts apartats de les obres de David Harvey, Deleuze, Gramsci... alguns contes de Monzó, Faulkner, Cheever... i així fins un infinit de repeticions (dit això, les repeticions, sovint són diferències...).
Modestament hi afegeixo un track: 'Rock'nroll', de Tom Stoppard al Lliure. Primavera de Praga, Syd Barret, Velvet Underground, Cambridge, Stalinisme envers eurocomunisme, ecologisme i la banda sonora de les nostres vides.
Atom Heart Mother a l'iPod en memòria de Richard Wright i una gran xopada nocturna quan torno en moto al meu país premianenc.
La vida te aquestes coses.
pols nova de runes velles.
un PEDROLO de collons.
això sembla un xat...hola Ventura i hola Rafael.
ja ho pots ben dir i escriure Tati. Ens veiem a la reunió del Manifest.
Més tracks, fira del llibre antic. Duess Cues de Palla de les que traduïa Pedrolo als 60's, plenes de paraules avui fora d'ús com estintolar.
Ara Jarret /Peacock / Dejonhette dibuixen de nou imatges donostiarres d'un estiu que ja es fon, mentre només espero el moment final, el declivi definitiu, l'instant en que aquest país sigui capaç de sortir de l'armari i dir en veu ben alta que no vol ser culte, noble i ric, sino un lloc vulgar com tants n'hi ha al món en mans de gent petita com la que opina, mana, manega la politica o dicta els designis culturals avui en dia. Pero jo en conec que no són així, per això potser ja no vull ser d'aquí si no puc dir estintolar a la ràdio sense que ningú em titlli de caduc o de txitxarel.lo.
El problema és com deixar-ho, car amb denunciar-ho i dir-ho no n'ha prou. No hi ha més sord que el que no vol sentir-hi.
rondinarem i que surti el que surti...
jo deso una mica internet per avui i vaig a veure la canalla que està jogant a la cantonada, adeu i que passeu bon cap de setmana i que tot vagi com el dia de Cardedeu ben endavant i si molesta als nostres caps que hi farem!
Veo que mencionan al tal Jarret por aquí. Buen pianista ... en lo suyo. Sus incursiones Bachianas son un auténtico esperpento.
La critica FACIL que fa el "pasmao" a les incursions bachianes de Jarrett és desorbitada, superficial i característica del missatger que la efectua.
La relació de Jarrett amb Bach és similar a la que -salvant temps i espai- va establir el guitarrista Toti Soler amb el mateix Bach. Jarrett i Soler, després de practicar uns repertoris del tot eclèctics, de l'avantguarda a la tradició (jazzy per KJ i flamenca per TS), van fer les seves respetives incursions al món de Bach. Els comparo perquè ambdos artistes van concedir sengles entrevistes on mencionaven el caràcter central de Bach en un moment determinat de les seves trajectòries. Una espècie de retirada al fons de l'art. En els dos casos hi ha un abans i un després de la seva relació amb Bach: contenció, desenvolupament de nous recursos armònics, austeritat. Bach va rebre una molt bona visita de Jarrett com a clavicembalista excel·lent (sonates de flauta i clave enregistrades fora del circuït ECM amb reconeixements unànims entre la crítica "no-jazzística"), les reinterpretacions jarretianes de les Goldberg són -com a mínim- innovadores. "El clave ben temperat" via Jarrett és magistral... el mateix passa quan Jarrett visita a Haendel... excel·lent!
El cas de Toti Soler -música excepcional i injustament poc escoltat- és un altre gran forat negre de la música del nostre páis. Una guitarrísistica de primera tocada per una intensa relació amb el mestre J.S.Bach. Injust, doncs, el comentari, "jocoso" d'un vailet anomenat "Pasmao". Cal rentar-se les orelles, prescindir d'estirabots i, davant dels artistes en majuscules, cal optar per la seva difusió i "gaubança".
Estimado Tatí, el Toti (qué onomatopéyico está quedado esto) es conocido por los tubos de cobre en plena competencia con cierto piragüista.
les gràcies del "Pasmao", com les del "nen repel·lent", poden fer riure en una sobretaula de militants del Partido Popular o en una trobada d'ex-combatents de la guerra de Perejil...però en aquest blog ho tenen difícil. Li agraeixo, però, la seva obstinada dedicació, pròpia d'un indep però a l'inrevés."
California Guitar Trio m'ha retornat al millor Pink Floid. Versió de cambra de l'innoblidable "Echoes". Bé el CD és un revival complet, a més d'Echoes hi trobareu Bohemian Rapsody i Tubular Bells, que al seu dir vaig trobar soporífera, però que degudament escurçat i interpretat millora molt.
En aquesta ocasió els ex-alumnes del mestre Fripp no interpreten Bach però si Beethoven que els hi tira més.
Li recomano molt especialment al "Pasmao" i al Rafael V.
Salut
ben dit i ben triat.
Sin haber escuchado es disco, cuando cogemos como como ejemplo a Fripp, aunque el caso paradigmático sería Uri Caine, estamos hablando de la interpretación de una obra desmontándola en incluso adaptándola. Cuando hablamos de lo que hace Jarret no deja de ser una interpretación, de mucho menor fuste, a las que hacían, por poner un ejemplo, Glenn Gould o Sviatoslav Richter.
em temo que vos no sabeu res de música, per això esteu "pasmao". Irrellevant el que escriu, com sempre.
volen saber el que és una xurreria Dani?
Estimado Tati, claro que no se nada, y si usted supiera las influencias, en lo que en este tema se refiere, he tenido, me daría usted la razón
Tati, crec que ets massa dur amb el "Pasmao". Exposa els seus punts de vista amb vehemència i ironia però no el pots comparar amb l'indep, personatge monotemàtic i obsessiu a qui no tant sols no li interessa res que no sigui la seva croada, sinó que critica el fet que es parlin i comentin altres temes.
MARIA CRUZ SORIANO, POR SUPUESTO, SEÑOR PASMAO.
Votu pel Pasmao, em cau simpàtic
Amigo Tati, me toca la fibra sensible. Recuerdo aquel maravilloso programa sobre el piano que hacía la inolvidable Mari, que Cruz, alabando las excelencias de un primo suyo, Philippe Pagès, conocido mundialmente como Richard Clayderman. Piense usted que no tendría preferencia por ese instrumento si no hubiese mediado la influencia familiar.
Conec el Pasmao, EL conec prou com per dir que forma part del costat fosc. Un personatge de "cine de barrio". El rei de la caspa premianenca.
Paccius, no pateixi, el Pasmao és un peculiar personatge de la costa catalana, viu entre caixes d'escombraries i, en això Paccius teniu raó, no es pot comparar amb el "indep"
elton john
richard clayderman
maria cruz soriano
els mags de les tecles...
Publica un comentari a l'entrada