Música de baixa fidelitat i d'alta intensitat

Diego A. Manrique advertia a El País sobre la decadència de les disqueries. Les disqueries estan de baixa i amb elles està de baixa l'espai social del negoci dels discos i les músiques. La darrera estada del Submarí Seaview a Londres, ciutat-disc per excel·lència, confirma aquesta sequera. Una sequera de vinil i de compact disc, sense interconnexió de xarxes ni transvassaments. La resistència s'organitza, però, i es comença a dibuixar un circuït soterrat d'intercanvi i compra. Aquest món paral·lel té els seus espectres i les seves aparicions. Ja sigui per l'efecte d'una moda o per la necessitat de sobreviure, tornen les cançons despullades, els formats directes, l'esperit fantasmal d'alguna veu que apareix per la finestra i ens visita. Un miracle espectral es fa realitat quan escolto Vashti Bunyan. La Bunyan és una figura perduda dels primers seixanta, quan el folk i el Swingin'London metabolitzaven les primeres passes de l'explosió pop. Espectres fascinants, figures intempestives i algun impostor, reinventen una escena perduda. Des de la molt perduda Vashti Bunyan o dels fenomenals Fairport Convention (divisió britànica) i The Band, Neil Young o Bob Dylan (divisió americana) fins al catàleg actual dels Wilco, Mica p Hinson, Giant Sand, Iron and Wine, Lambchop, the Felice Brothers i companyia, alguna cosa està passant. Com passarà el dia que la resistència proclami l'estat d'excepció discografic i, ben segur, tornem a les cambres ocultes, a les llums vermelles i a la botiga imaginària. Tot això ho penso tornant del concert de Mica p Hinson a la sala Bikini. Des del desconcert d'un concert in-concert efectuat en un espai gens folk, gens rock, i massa edificat. La rèplica, matinera, perduda totalment en un espai incert, caiguda del cel, és la veu de Vashti Bunyan. La de la foto. Aquesta nòia amb guitarra asseguda a Picadilly Circus. El temps de les guitarres.

Telex:
diada de Sant Jordi
He pogut comprovar com els autors que llegeixo aquests dies no signen llibres a les parades de la Rambla. No em consta la presència de Charles Dickens, Karl Marx, Carson McCullers, Gilles Deleuze, Robert Crumb, José Luís Pardo, Terry Eagleton, Robertson Davies, John Cheever, Joe Boyd, Jonathan Coe i tutti quanti. Sis d'aquests, però, admeten visites en els seus respectius cementiris.
Ai! La literarura! Ai! La societat literària!