28 d’abril 2008

DE L'APOTEOSI NIMBY AL PRIMER DE MAIG, PASSANT PER THE LAKE DISTRICT





Un article a El País (28-4-08) de l'urbanista i geògraf Jordi Borja -el David Harvey (*) de Barcelona- repassa magistralment la cara B de la guerra de l'aigua i aporta noves línies d'atenció. Borja estalvia un article pendent a aquest Submarí Seaview.
L'aigua no és el meu fort. A grans trets, l'articulista alerta sobre els conflictes d'interesos arran de la sequera i prioritza la recerca d'una nova cultura de l'aigua per damunt del conflicte existent. El conflicte d'aquests dies presenta molts fronts. El front polític empeny dinàmiques de xoc. Ja s'ha parlat prou -i amb raó- de la mala gestió del conseller Baltasar (tot sigui dit, un més dels que no han estat a l'alçada, un més enmig del caos).
Com que la casa es va començar per el terrat, ens arriba tard la consideració d'excepcionalitat d'aquesta sequera, just quan els sectors en conflicte han mostrat totes les cartes. Després del desgavell metodològic, assumides les condicions d'excepcionalitat, ja comencem a veure certes polítiques resolutives.

Temps d'
apoteosi Nimby, l'apoteosi del "en el meu patí del darrere, no!". Les dinàmiques nimbies travessen tots els sectors. Regants que traginen amb la seva aigua, comarques enfrontades, laberints polítics al descobert. Tothom té la seva raó. Tothom es posiciona en funció de l'altre. El govern de la Generalitat hauria d'assumir críticament les errades del Baltasar. ICV-EUiA ha d'assumir que el conseller ha perdut reiteradament els papers i que s'ha enfrontat amb gent de la pròpia coalició. La plataforma de l'Ebre, comprensiblement enfadada, podria combinar protesta i proposta (protesta justificada, proposta desitjable -més enllà del "no i prou"- en temps d'alternatives) i, especialment, el conjunt polític s'hauria d'esmerçar en la recerca comuna de solucions tècniques d'excepcionalitat. Dit això, després de tantes relliscades semàntiques, sembla ser que acabarà prosperant la figura inteligible de que la controvèrsia entre" transvassament sí o no", es pot superar per un efectiu "excepcionalitat sí o no" i, en cas afirmatiu, convenir en el seu caràcter instrumental i efímer; la qual cosa ajudaria a una futura nova cultura de l'aigua que integri posicions divergents en favor d'un mínim comú denominador. Quina oportunitat més clara ha perdut Baltasar!

El debat -en clau ICV- està animant força gent a plantejar idees de rellançament polític i social. Com que diuen "que no hi ha mal que per bé no vingui", assistim a una doble lliçó: assumir que tothom té ombres i la necessitat de socialitzar la crítica activa. Consulteu a:
http://www.verdiroig.blogspot.com el blog del debat ecosocialista de base.
(*)
David Harvey: el geògraf marxià de la primera divisió anglosaxona. Llibre bàsic, Espacios de Esperanza (Editorial Akal).

A la cantonada el
Primer de Maig. El dia internacional de la classe treballadora. Enterradors professionals: Encara hi ha classes. Des de Premià de Marx ho escrivim així:
http://www.coaliciopremia.blogspot.com el blog de la Coali.
Banda sonora de la diada del Primer de Maig:
BILLY BRAGG, una discografia roja i obrerista!

Sense que ho marqui la sequera, el Submarí Seaview, fa via a Anglaterra. Entrada de maig al nord d'Anglaterra, al
Lake District dels poetes, al nord del futbolístic i industrial Manchester. El Primer de Maig, jornada electoral municipal...suport d'aquest blog a la LEFT LIST, als rojos del SWP en coalició. Ahir, al Victoria Park de Londres, milers de lefties clamaven contra el racisme amb la música de The Good The Bad & The Queen, la banda de Paul Simonon (ex-Clash). Internacionalisme.
Cliqueu:
www.swp.org.uk

11 comentaris:

COMBAT ROCK ha dit...

BO DE RECORDAR PAUL SIMONON DE THE CLASH MIRANT AMUNT ON DORM EL DESAPAREGUT JOE STRUMMER.
GOD SAVE THE CLASH!

Marc ha dit...

billy bragg, the clash, això va ben acompanyat amb aquests elements. M'identifico quan destries els errors dels encerts i és que amb l'aigua mai hi ha "aigua clara" i al pas que anem serà el petroli del segle vint i ú.
No veig massa amb bons ulls alguns regants de les conques que semblen venedors d'or negre ni el panorama que surt del Roina. eS interessant el moviment critic a iniciativa que pot servir per sacsejar el partit i recuperar el sentit més proper al carrer, sense eufòries espero canvis i penso ser també actiu en tot el que es faci per millorar ICV que té un espai que cal enfortir i que segur que es podrà fer entre tots

Aigua transparent ha dit...

amb tot això de la sequera s'haurà demostrat que saber governar a vegades és només saber aplicar formes participatives de les quals en pot sortir guanyant la majoria de la gent i perdent una minoria formada per la dels que fan de l'aigua una mina d'or. La Generalitat que està governada per esquerres estaria bé que parlés de quins interesos defensen quatre i també ens convé que sapiguem quins pagesos defensen la terra i quins altres fan de l'aigua una moneda de canvi. Queda un tema a la espera de que sigui aclarit:
PER QUIN MOTIU CIU INSISTEIX AMB EL ROINA?

Me myself & I am ha dit...

Oye el último del gran Bragg, es un pedazo de disco.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

...me myself & i am:
anava a comprar el darrer BRAGG...si el tens tú...no el compro...puc copiar-lo?

article de SALVADOR MILÀ ha dit...

Polítiques d'aigua a Catalunya: les coses clares

Per: Salvador Milà

No ens hem d'estranyar que s'hagi acollit amb sorpresa o desconfiança l'anunci sobtat que calien nous transvasaments d'aigua d'altres conques cap a la regió metropolitana de Barcelona, ni que siguin de poc volum i per a casos d'emergència
L'actual confrontació al voltant de les solucions a adoptar en previsió d'un episodi de sequera extrema, sobre com gestionar els recursos hídrics del país i com distribuir els diversos usos de l'aigua, torna a posar de manifest com, massa sovint, a Catalunya ens calen situacions excepcionals per tal que un tema de veritable interès, determinant per al present i que configura el futur, estigui al bell mig del debat polític i social, ja es digui energia, habitatge, seguretat, salut o aigua. El problema és que les urgències i l'afany de guanyar-se voluntats fan caure en l'esquematisme quan es requereix més informació, anàlisis i responsabilitat.
Fa poc més de quatre anys que la majoria dels ciutadans de Catalunya i d'Espanya van escollir nous governs partidaris de canviar les polítiques de l'aigua, segons els compromisos electorals, en què les noves polítiques d'aigua van ser un factor determinant. I cal dir que així es va fer i es continua fent, no sols amb la renúncia als grans transvasaments, sinó també amb la implantació d'una gestió més sostenible dels recursos hídrics, basada en la qualitat i regeneració dels nostres rius i aigües freàtiques.
Per fer-ho va caldre passar d'una política d'oferta il•limitada de recursos hídrics –buscant-los on fos i a costa de qui fos– a una altra que dóna prioritat al millor aprofitament, recuperació i reutilització dels recursos existents, tot cobrint els possibles dèficits de subministrament amb aigües obtingudes per dessalinització i que fomenta l'estalvi sense afectar la qualitat de vida ni perjudicar l'activitat econòmica.
No ens hem d'estranyar doncs que majoritàriament s'hagi acollit amb sorpresa o desconfiança l'anunci sobtat que calien nous transvasaments d'aigua d'altres conques cap a la regió metropolitana de Barcelona, ni que siguin de poc volum i per a casos d'emergència. Malgrat que s'expliqui que aquesta interconnexió és motivada pel fet que encara no s'han conclòs les obres de la nova dessalinitzadora de Barcelona, que aportarà 60 hm³ més d'aigua, a la qual s'afegiran 30 o 40 hm³ més d'aigua dessalinitzada en els propers anys, més els que s'obtindran de la recuperació dels aqüífers ara abandonats o contaminats, cal també explicar i adoptar compromisos polítics ferms sobre com quedaran ordenats definitivament els sistemes de captació i abastament d'aigua per al conjunt de Catalunya i per als diversos usos: agrícola-ramader, industrial, de serveis i domèstic.
S'han de prendre en consideració, d'una part, les previsions de noves demandes fruit del creixement demogràfic, econòmic i urbanístic, i de l'altra, assumir els efectes del canvi climàtic, això és una disminució progressiva de recursos procedents del cicle natural de l'aigua, en relació amb una demanda creixent. Que valgui l'exemple del Ter: l'any 59 es van establir les concessions per captar-ne aigua sobre la base d'un cabal mitjà del riu que llavors era de 20m³/s de mitjana. El repartiment era d'1m³/s per a Girona-Costa Brava, 3m³/s per a reg, 8m³/s per a Barcelona: total, 12 m³/s. I la resta, per al riu; però les noves dades ens indiquen que ara el cabal mitjà del Ter amb prou feines arriba als 12 m³/s. Prenent de referència els darrers 5 anys, l'entrada mitjana als embassaments és de 400 hm³/any, mentre que la sortida mitjana ha estat de 452 hm³; el mateix podríem dir pel que fa a l'Ebre i els seus afluents catalans.
Per recuperar la confiança dels ciutadans, especialment a les Terres de l'Ebre, a Ponent, a Girona i a les comarques Pirinenques, cal primer de tot que les previsions dels planificadors de l'aigua s'ajustin a les veritables disponibilitats presents i futures. Això vol dir que cal revisar a la baixa i redistribuir les concessions per captar aigües a les diverses conques i per als diversos usos, donant prioritat absoluta als cabals de manteniment ecològic dels rius, dels deltes i els aqüífers, per no matar-los del tot i impulsar encara més –i amb més recursos– les polítiques d'estalvi i ús eficient en tots els àmbits; i vol dir també una planificació territorial i urbanística que reequilibri el país tot redistribuint els creixements demogràfics i el desenvolupament econòmic per apropar-los allí on hi ha els recursos i no xuclant-ne més cap a les grans conurbacions. Un cop això haig quedat clar, assumit i pactat, serà més creïble i justificable l'establiment d'interconnexions reversibles, entre diverses xarxes de distribució i entre diversos usos, que permetin establir un sistema públic d'intercanvi d'aigües, amb l'única finalitat de garantir els subministraments vitals en casos de necessitat o per prevenir riscos.

Joan de 1966 ha dit...

llegint el Milà fa pensar que hauria d'haver estat restituït en el seu càrrec com a conseller de medi ambient. Exposa les idees amb mestratge, defensa l'autonomia de la força que representa i em sembla que en sap un munt del que diu. Aquestes tres coses les trobo a faltar en el polèmic Francesc Baltasar que ni s'explica bé, ni ajuda a que Iniciativa tingui una línia pròpia i vist el que ha anat dient em sembla que no toca amb massa bon criteri la màteria que gestiona.

M'agradaria que algú m'expliqués o escrivís la seva opinió o la seva explicació de perquè en Maragall va cessar a Salvador Milà i Solsona, legitim comseller de medi ambient del primer govern d'esquerres.

Em podeu fer cinc centims?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Bona pregunta...el Maragall va fer plegar a S.Milà, això es dèia a la premsa, per les seves resistències a fer el que volia l'establishment. L'ocasió triada per Maragall per fer efectiu el "despido" va ser arran de la sortida/expulsió d'ERC del primer tripartit, enmig de la disbauxa el President va reestructurar el govern de manera favorable als seus legítims interesos.

Penso, però, que ICV-EUiA també tenien les seves legítimes aspiracions a mantenir aquest conseller, per tant, a la teva pregunta en podriem sumar una altra: perquè ICV-EUiA no van tornar a restituïr la bona estampa de Salvador Milà arran de la configuració del tripartit fase 2?

Ja veus, "Joan de 1966", els misteris del govern semblen insondables.

Això sembla la sèrie SÍ, MINISTRE. Anglesa com és, la sèrie, espero trobar fonts d'inspiració en el viatge que començo dijous a la Gran Bretanya.

Et torno la resposta amb una pregunta...els dubtes van a dues bandes.

penyabogarde ha dit...

el barça ha estat liquidat per un gran club britànic, és un mal menor. La solució sempre és el Gamper.
Visiteu el nostre blog, cliqueu aquí mateix, l'alcalde de Barcelona té una cosa per dir-vos.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Un espai petit del post per novetats italianes de darrera hora:

apunto que a l'ajuntament de Roma ha guanyat un candidat feixista del partit del Fini, un tiu que ha dit: "Hem de crear una falange romana per la seguretat", tota la campanya parlant dels immigrants en plan bèstia. Alguna culpa en té l'esquerra quan es converteix en un partit demòcrata de centre que deixa caure la fortalesa organitzativa i ideològica del potent i combatiu PCI..."cría cuervos" i davant d'una esquerra toba, creix la dreta dura...

Migu ha dit...

bo aquest post