06 de maig 2008

Paul Weller arriba a la cinquantena, Kevin Ayers està en plena forma i el maig del 68 s'explica des de Premià de Mar(x)

Entre la fotografia superior i la que teniu més avall trobem un Paul Weller amb els 50 anys acabats de sumar i el Paul Weller de The Jam a la segona meitat dels anys setanta. Ho va dir l'any 82 i ho ha confirmat aquests dies: "Sempre seré Mod". El Submarí Seaview felicita els 50 anys de Paul Weller i recomana una visita a la seva discografia amb The Jam, The Style Council i com a solista. Weller va catalitzar el retorn Mod dels setanta i és un entusiasta divulgador de les senyes d'identitat que ens configuren. El que compta és l'estil. Ens saluden cinquanta anys de scooterisme, parka, pork pie hat, desert boots, pop art, soul, r&b, northern, reggae, power pop i psicodèl·lia. I és que sempre, -sempre-, serem mods, enfilats al tocadiscos, despreocupats per la moda, intempestius com som, defensant l'estil i la hegeliana màxima de l'estètica és essencial. Els meus 50 estan a 1 any vista. Ready, Steady, Go!
Aquest interludi sonor, dins d'un blog tot terreny, ens porta la figura de Kevin Ayers. Un outsider intempestiu que ha fet nombrosos treballs de pop brillant i arrelat en la gran tradició dels anys 60-70. Ayers torna amb un treball formidable, The Unfairground, que inclou 10 peces d'orfebreria pop de primera divisió. Res a veure amb la trivialització del concepte pop que vivim i suportem. Com Weller, Ayers té clars els paràmetres i el sentit artistic de la cançó rodona amb producció mesurada, gens de pirotècnia MTV i moltes dosis de tradició. Kevin Ayers va facturar la primera psicodèl·lia amb Soft Machine i els Floyd de Syd Barrett (aquells light shows a UFO Club, llegiu: Blancas bicicletas, llibre de Joe Boyd...el millor assaig sobre el pop de tots els temps?). Pura dignitat en temps de mixtificació i opulència.
Aquest interludi sonor inclou unes referències disperses. Si uns canten allò de "per quan vingui un altre juny", altres optem -ara que és mes de maig- per un "per quan vingui un altre maig", amb la mirada fixada en els 40 anys passats d'aquell 68, que inclou registres de revolta, de record, de frustració i de projecció. Ho toquem ben aviat, monogràficament, a La Coali...el programa d'actes està a: http://coaliciopremia.blogspot.com .
Farem un maig de format espectral.

23 comentaris:

viviendo en la era pop, ya sabes ha dit...

pues nada chaval, que muchas felicitades a los Mods por partida doble por ese cincuentón Paul y por tus 49. ¿49? joder, pero si eres un teenager con tocadiscos de maleta, nene. Buena idea de sacar a relucir el maestro Paul Weller y colar por ahí el espíritu irredento del Mayo de 1968 como quien no quiere y por si las moscas.

soulbizarre ha dit...

thank you very much, brother.

Enric ha dit...

Kevin Ayers era el rei d'Eivissa i tocava de conya per baretos i vaig veure un web i està fent feina de tota la vida amb molt bon gust.

COALICIÓ D'ESQUERRES ha dit...

visiteu el nostre blog, A PREMIÀ DE MAR celebrem el MAIG DEL 68 i us convidem a venir...

pika pikaaaa! ha dit...

no ens vinguis amb musiquetes ara!
graciós! si et pika la cama , raska, home. Música,i tant, mentres no sigui en català, quins pebrots.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Calma amic, calma. Amb la música, que és la més gran de les belles arts, no s'hi juga. És ella, la música, la que juga amb nosaltres i serà millor no ofendre el seu llegat. El cant de les sirenes -la música perpètua- fa el seu camí. No li posem entrebancs.

visca el català ha dit...

No estimeu gens el país. Així com voleu que guanyem a Madrid? Un s'anomena soulbizarre, l'altre fa servir 'k' en el nom. Quina autoestima és aquesta? No és autoodi això?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Però si jo soc un patriota anglès que persegueix gaiters escocesos i arpistes irlandesos!
jo estimo la corona!
jo no tinc autoodi!
visca Gibraltar britànic!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

per cert, el millor de Premià és el WC de casa, l'únic lloc que supera els espais infinits del lake District..em sembla, que he pillat el darrer comunicant.

busco nom ha dit...

Peix fregit a ritme de Dixie!!
Una bona manera de passar els diumenges a la tarda abans de descalçar-se.

crimson ha dit...

Apunt musical.

Ahir vam tenir un concert sensacional de Egberto Gismonti al Palau. Virtuós de la guitarra i del piano, als 60 està més en forma que mai.

Crimson

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

formidable Gismonti! Com hauria disfrutat! recordo aquell SOL DO MEIO DIA amb Towner-Garbarek-Vasconcellos, etc. fascinant! inicis ECM...des d'aleshores, segell de capçalera!

pasmao ha dit...

¿Música catalana? Desde Federico (este nombre de pila me lleva a mis instintos más bajos) Mompou no recuerdo nada apreciable que haya salido de esa "región" del noroeste de la península ibérica. Me voy a tomar un earl gray con un sandwich de pepinillos mientras me deleito una vez más con el Requiem War del incomparable Benjamin Britten. Salu2 amigo francés. Tenga en cuenta que yo llevo casi cuatrocientos años de existencia y estoy hecho un chaval. Recuerde que siempre nos quedará ¿París?, no, el 666.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

el 666 era el templo de los esqueletos danzarines donde el conde Gary Álvarez reinaba con corona. Ese espacio tenebroso era un efluvio de niebla densa donde no estornudaba ni el sepulturero. Mundos paralelos repletos de sujetos psíquicos con tupé quebrado, de baile y porte eléctrico, damas de negro de tez embalquecida. Pecados por doquier. El 666 condensó un paréntesis de oscuridad en el eclipse de mi juventud. Salí con rabo y tres orejas, Gary me condecoró y Don Carlos empinó un flequillo hoy en día invisible. 666 nos vulcanizó hasta el tuétano del hueso esternón. Por cierto: Esternón, otro mito espectral. 666 era una tumba donde florecía el musgo más aterciopelado que un àngel caído recuerda. Me has dado con plomo en el alma: 666 cumple en nuestro recuerdo 20 años. 1988 nos brindó ese santuario. Que nos quiten lo bailado.
Afectuosamente emocionado.
Àngel, the only mod.

Norma ha dit...

En català, si us plau

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

quan parlem dos esquelets com un servidor i el senyor Pasmao, ja no cal dónar importància a la llengua: som pols i restes d'inmundicia. Cadavers sense llengua.

penyabogarde ha dit...

facin el favor de visitar el blog de la penya Bogarde on les solucions a la crisi blaugrana estan adquirint un aroma molt anglès...

pasmao ha dit...

NORMA ¿La Duval?

Endora ha dit...

Bien, volvió "El Pasmao"!!!!!!!! Anda pon la guinda y dínos, tu que vienes del pasao, que tal ves 2014? Y NO TE SALGAS POR LA TANGENTE DEL 2046!

pasmao ha dit...

Estimada Endora: Yo el 2014 lo veo viajando a mi casa de la campiña inglesa y a mi villa de Jerez. En las estancias de la ciudad del sur aprovecharé para ir a ver al amigo que tenemos en común usted, nuestro amigo francés y yo. Su futura residencia como sabe, queda a un tiro de piedra de Jerez. Espero que nuestro amigo no tenga que pedir visado cuando le de por visitar su tierra de origen, aunque por "Norma" se imponga.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

BONITOS ENCUENTROS EN ESTE BLOG /
BONICS ENCONTRES EN AQUEST BLOG /
Donya Endora i Don Pasmao. Benvinguts.

Joan Miquel ha dit...

Ara, 40 anys després de tots els fets que van succeir l’any 1968, és convenient donar una mirada enrere, per veure quines coses continuen sent vàlides i quines el temps les ha deixat en el seu lloc. Creiem que la societat actual encara té moltes assignatures pendents del 68; per tal de generar una mica de debat, relacionarem algunes de les moltes coses que en l’any 1968 van succeir.

Maig Francès, possiblement no sigui el fet més important d’aquest any, però si el més mitificat, tot va començar com una gran revolta estudiantil (Sorbonne, Nanterre,,,) que va aconseguir ocupar durant dies tot el “barri Llatí” de París, els líders més importants entre molts foren, Daniel Cohn-Bendit (actual diputat verd alemany) i Alain Krivine (dirigent trotskista de la LCR). Realment l'important d’aquesta revolta va ser que per primera vegada es van unir les forces de la cultura, amb les del treball (sindicats), aconseguint una “Vaga General Total”, tan reivindicada i mitificada per l’esquerra. El Moviment Feminista Internacional, té en el 1968 un fort renaixement i enfortiment, arribant fins als nostres díes.
Primavera de Praga, sens dubte clau per entendre la història del moviment comunista internacional i de l’esquerra en general. El Partit comunista txec, al poder en aquells moments decideix obrir-se a la societat i crea el “Socialisme de Rostre Humà”, amb Alexander Dubcek al capdavant, a l'il·lusió d’aquells dies de la societat txeca, també se li va dir “Revolució de Vellut”. Va acabar amb la invasió dels carrers de Praga pels tancs soviètics el 21 d’agost, provocant centenars de morts i detinguts.

Matança de Tlatelolco, a Mèxic els estudiants prenen les universitats, i el govern hi envia l’exèrcit i les ocupa durant dos mesos, el dia 2 d’octubre el mateix exèrcit dispara en la plaça Tlatelolco en la ciutat de Mèxic, durant un miting estudiantil i provoca milers de morts, (avui en dia les dades són encara molt confuses).

Ofensiva del Tet, al Vietnam. A principis d’any la guerrilla vietnamita llença una ofensiva generalitzada per tot el país, que les forces ocupants dels EUA, es veuen incapaces d’aturar, provocant milers de morts, principalment en les files de la guerrilla. A partir d`aquest moment és veu que els americans poden perdre la guerra d’Indoxina, més coneguda com la del Vietnam.

L’Estiu de l’Amor, a San Francisco. Encara que va començar el 1967, és en el 1968, que el moviment hippie, arriba al seu punt àlgid. Aquest moviment va néixer com a protesta per la guerra del Vietnam, i bàsicament en un principi el van formar desertors de la guerra, que per no ser detinguts, cremaren els seus documents, i anaren a viure en comunes, tenint com a base el pacifisme, van predicar un fort canvi de vida, amb dos pilars molt importants, com eren les drogues (Timothy Leary, fou el gran shaman o gurú), i la música progressiva amb grups com: The Mama’s and the Papa’s, Grateful Dead o Jefferson Airplane entre d’altres.

Orgull Gai. Primer al Regne Unit i estenent-se ràpidament per tot el món, neixen els moviments d’alliberament homosexual, i es comencen a organitzar desfilades de l’Orgull Gai, inspirades en les lluites dels negres americans reivindicant els seus drets i el seu Orgull..

Assassinat de Martin Luther King. El 4 d’abril va ser mort a trets el gran líder dels drets civils de la minoria negra americana i del moviment pacifista, enfrontat en aquells anys amb els més violents dels “Black Panters” d’Angela Davis i Malcolm X.

Mentrestant a Catalunya i també a Espanya vivíem fortes mobilitzacions estudiantils, amb el posterior tancament governatiu de les facultats, varem conèixer els primers atemptats d’ETA, les CCOO anaven agafant cos i el cantautor Raimon oferia un concert multitudinari a La Universitat de Madrid.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

benvinguda aquesta darrera aportació que està currada i molt adequada.
gràcies.