Tornem a la Dimensió Desconeguda. Avís als nouvinguts a aquest blog: La Dimensió Desconeguda és, senzillament, Premià de Mar. Dimensió Desconeguda. Un cap de setmana carnavalitzat i passat per la molt esperada pluja purificadora. Ja m'està bé que facin Carnavals, tot i que jo no ho practico. Intempestiu per vocació, com vull ser, no em fan el pes aquestes gatzares. Dit això, la Dimensió Desconeguda carnestolenca aporta nous capitols. L'endogamia d'alguns prohoms de la cultura festiva local s'ha marcat una polèmica per allò dels protagonismes, les programacions, les contraprogramacions i les subdivisions macrocoordinades de la gestió bàsica. Què hi farem! La Dimensió Desconeguda s'allunya dels dies de glòria.
La pluja acompanya la precampanya electoral. El cartell convergent que diu "A Catalunya no hi cap tothom" persevera i es multiplica. Tercera petició: Quan el faran retirar? La Coalició d'Esquerres, tercera força política local -malgrat el curt circuït mediàtic-, vol batejar la seva seu. Ja fa un parell d'anys que s'han fet coses importants: tres pel·lícules, assemblees, nits electorals, conferències, la Jornada Anual, l'homenatge al Guti, el Dia de la Dona Treballadora, el Primer de Maig...i aquest local encara no té nom! Així les coses, el blog/web de la Coalició ha obert un concurs d'idees (http://www.coaliciopremia.blogspot.com) on es poden fer propostes.
Musicalment, estirant el fil, gràcies a la pluja, aquest cap de setmana ha estat intens. Les cançons extremadament tristes de Scott Walker (el període 60's ens el mostra fet un crooner injustament poc reconegut), la celebració discogràfica dels 10 anys de la banda unipersonal EELS (no us perdeu els dobles cd/dvd recopilats en motiu de l'efemèride), les músiques disperses del segell Blue Note (que podeu descarregar dels enllaços del blog que fem en Ramonet 77 i un servidor: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com) i el rescat vinílic de rareses del meu arxiu: La banda holandesa de New Wave coneguda per el singular nom Gruppo Sportivo (com els clubs ciclistes italians), el saxofonista outsider Anthony Ortega i el període més distorsionat i salvatge del molt cerebral John Abercrombie.
Quin Carnaval! I, a més, futbolísticament, el Barça es reenganxa a la lliga i el Crystal Palace FC assalta l'ascens a la Premier. Carnaval? Carnaby Street! Què carai!
25 comentaris:
sí senyor: SCOTT WALKER un senyor molt interesant a celebrar.
JO TAMBÉ ESTIc agafant una tirria al duran lleida i al cartellet
No es nada fácil el amigo Walker, pero muy interesante.
P.D: creo tener un alternativa. Thanks.
"L'endogamia d'alguns prohoms de la cultura festiva local s'ha marcat una polèmica per allò dels protagonismes, les programacions, les contraprogramacions i les subdivisions macrocoordinades de la gestió bàsica."
Mai he estat gaire al cas dels egoismes (en el mes estricte sentit de la paraula) dels autoproclamats popes culturals de la vila i, per tant, desconeixo els paràmetres interpretatius d'aquesta críptica frase.
Sospito que pugui tenir a veure amb l'infumable set musical amb que es va amenitzar (boicotejar) la vetllada carnavalera a l'amistat.
Alguna pista si us plau...
són les coses de la dimensió desconeguda... literalment parlant.
Nigromontano:
La vida de Walker no ha sido fácil. los temas aludidos del periodo 60/70 poseen la plenitud interpretativa del clàsico crooner, sin pasar por Las Vegas, tocado por el influjo de Jacques Brel, son temas tristes, lentos, apasionados y, sin embargo, fáciles de escuchar.
El caso Scott Walker en pleno cambio de siglo ya es harina de otro costal. Yo adquirí sus últimos trabajos y eso es el descenso a los infiernos, absolutamente impenetrable, y sigue siendo un reto pendiente.
"anònim":
La cosa críptica és un exercici d'estil que preten parodiar el llenguatge administratiu municipal. El cert és que els corresponsals del Submarí Seaview a la festa de l'Amistat han fet aribar a la redació d'aquest blog un conjunt d'impresions de tota mena, algunes com la teva. La frase críptica, però, fa referència a la festa inexistent de la plaça de l'Ajuntament i correspon als reportatges orals d'un altre corresponsal de Submarí Seaview destacat en aquell indret de la Dimensió Desconeguda.
Bé, company, jo vaig estar IN SITU a les dues coses del carnaval-carnaval i bé de gent a l'amistat i música molt xunga més aviat poc d'acord amb el que es deia d'una festa dels seixanta, serà que ja fa masses anys que va morir o van matar a Glimpse??? l'ambient estava bé tipical carnavelero pum pum i no sé a què cuentu ens colen la tabalada però la festa és la festa i todo vale com a El Corte Inglés a les rebaixes. La cosa de la plaça ja va ser més com d'espectacle administrativillo i de desapareguts en combat. Total a mi el carnaval plim, el miro, em prenc copes i ballo. Premià ja fa temps que no dóna per massa més coses.
Sr/Sra,
Hi ha el mateix comentari al blog de'n Martí. Sembla que el Senyor ha escrit a un dels blocs i el seu alter ego femení ha escrit el mateix a l'altre. Què curiós!
Ja m'està bé que els clients del Submarí Seaview ho siguin també de la coctelera d'en Martí. No suposa competència, més aviat concurrència.
jo m'apunto al que posa a la part final
"carnaval? carnaby street!"
collonut sigui.
Estic seguint amb diversió els apartats que fas amb el títol de la Dimensió Desconeguda i em peto de riure. Està ben triada aquesta idea per descriure Premià de Mar i les coses més rarotes que passen a la població. Jo estic una mica pensativa davant de la línia aquesta que viuen alguns premianencs de fer com un patriotisme local que es posa "tieso" quan arriben les festes senyalades i em fa riure bastant i...si així s'ho passen xati, doncs que sigui així. Jo amb el carnaval tinc un no-sé-què de repelús però és una cosa de gustos personals i sort tinc de que m'ho passo bé amb altres coses més improvisades. De petiteta em vaig disfressar al Dofí d'abella i només recordo que tenia mal dia i que vaig aguantar la disfressa com una tonta i no parava de rondinar. Ara em passen coses més curioses quan veig la gent que em mira per no vestir de manera massa clàssica o esportiva i segur que els que em miren de manera rara els encanta el carnaval. Pues jo, no, que no i que no. Ale i una felicitació per la dimensió desconeguda que escrius.
Jo, per si les mosques, escoltava Scott Walker, amb làmpara roja d'IKEA donant l'ambient precís a una performance particular més enllà de la festa.
Scott Walker? No era Johnny Walker? un güiski justillo.
Scott Walker és el recordman de les llàgrimes sonores, el meu Whisky és Laphroaig, el més amargant del món (com les cançons de Scott Walker).
De fet, ara que ho dieu, de la música ni me'n recordo. Sí. Segur que n'hi devia haver.
a veure si vas prendre un coktail psicodel·lic que va clausurar les prestacions auditives de les teves orelles. Diuen que va entrar la banda de tambors de la cavalleria rusticana.
em teniu intrigada amb aquest suicida de l'Scott Walker...me voy al google volando
fas bé de recordar als lectors allò de que els de CIU enganxen cartells on es diu "a Catalunya no hi cap tothom" i que ningú planteja la seva retirada. Penso fermament que són molt bèsties.
pues el tema DuranLleida promete
i si és el Duran i Lleida el senyor que no hi cap a catalunya???
Tenint en compte que el Sr Duran Lleida és aragonès, el que diu el catxondo empadronat no és cap bestiesa.
La pregunta a fer immediatament és: qui no hi cap, i perquè? Això ho ha de respondre una persona que s'autodefineix com a demoCRISTIÀ. Em pregunto si l'afirmació es sustenta en el vessant DEMÒcrata o en el costat CRISTIÀ del sr Duran.
el ZP hauria de ser una mica clar: amb el xollo que li suposa la moguda dels bisbes (quan més prediquen els bisbes, més vot "útil" al PSOE), el debat es redueix. No sabem si ZP farà aliances amb la dreta nacionalista (per la qual cosa suspira un bon amic dels bisbes, de nom Duran Lleida)o mantindrà l'acord puntual amb IU-ICV-EUIA més ERC...
Dependrà dels resultats, d'acord, ara bé:
El PSOE manté una "zona cega" d'ambigüitat calculada que li permet anar al xoc amb les canonades clerigo/econòmiques de l'aliança Bisbes/Pizarro, i així pot apareixer com una esquerra anti/extrema dreta capaç de pactar amb la dreta "civilitzada" que encapçala el molt civilitzat Duran (amic dels bisbes, és a dir dels enemics del ZP).
Total, que estaria bé reforçar IU+ICV-EUIA i així, almenys, es dirien coses d'esquerra. Almenys que es parli "d'esquerres", vaja.
ja que no es parla massa dels temes de fons, el company i candidat d'ICV-EUIA del Maresme, JORDI MERINO ho fa així en un article a la premsa comarcal:
La Generalitat de Catalunya, en una sessió al voltant de la pobresa i l’exclusió social el propassat dia 17 de novembre, va anunciar que el 17% de les famílies catalanes viuen sota el llindar de la pobresa. Aquest percentatge va ser calculat amb el barem econòmic estandaritzat de la UE (que és el 60% de la renda mitjana per a poder se comparat entre zones). Això indica que hi ha un 17% de famílies que viuen amb menys de 521,00€ al mes.
En el cas d’Espanya aquest percentatge per a l’any 2007, segons diverses fonts està entre el 19 i el 20%, convertint Espanya en un dels països amb els índexs de pobresa més alt de la Unió Europea, conjuntament amb Irlanda, Portugal i Grècia -que tenen percentatges similars- essent només superats per Polònia i Lituània amb dos punts percentuals.
Catalunya i els països occidentals, a grans trets, són zones econòmicament pròsperes, amb uns mercats dinàmics i actius; però al mateix temps les situacions de pobresa s’incrementen i s’aguditzen.
El percentatge de pobresa a Catalunya, en termes percentuals, és similar a països com Hongria, Estònia i Romania. En aquests termes això indica que 721.000 persones a Catalunya són pobres. Altres fonts que provenen d’entitats com Creu Roja, la Fundació Pau i Solidaritat, La Fundació Justícia i Pau o Càrites, anuncien que aquesta dada és més pròxima al milió de persones que a les dades oficials.
Fent un ràpid repàs de la tipologia de pobres a través de l’observatori de les desigualtats socials de Catalunya, es troba que aquests se concentren tant en població jove que està treballant, com en població jubilada i que té com a principal font d’ingrés algun tipus de subsidi o prestació; aquesta situació afecta sobretot a les dones, en especial a les vídues i cada vegada més a les dones separades o de famílies monoparentals; en nuclis amb més membres; i a població immigrada d’origen no comunitari.
Però una dada que cal destacar és que cada vegada més està creixent entre la població pobre la que està treballant, sumant-se a la població que estava en situació d’invalidesa, atur o que no té activitat econòmica.
Com es desprèn de les mateixes dades, és en la població que té contractes temporals, jornades no complertes i altes indicadors de precarietat laboral on més es concentren. En aquest sentit, per a molta població el fet de treballar no és un garantia de no estar per sota del llindar de la pobresa.
Una altra qüestió important és que el 31% de la població catalana és propietari/ària d’una llar que té càrregues hipotecàries a les que ha de fer front, i un 14% viuen de lloguer. Aquest darrer grup són els que més percentatge de població pobre, en termes percentuals concentren; i en el cas dels que tenen habitatge en propietat es donen situacions de pobresa tant en població que té deutes hipotecaris o càrregues pendents com amb població que no en té.
Això seria pel que fa la pobresa econòmica. En relació als diferents grups de privació que s’estudien, remarcar que un 11% de població que viu de lloguer es va demorar un cop o més en el seu pagament, un 14% tenen greus dificultats per arribar a final de mes amb els ingressos que tenen, un 23% no es pot permetre anar de vacances un cop l’any... Amb dades de situacions de privació més bàsica s’observa que en el cas de famílies que no poden reparar alguna cosa quan s’espatlla són el 5,23% de les famílies catalanes, o que un 7,23% viuen en una llar amb algun problema estructural que tampoc poden arreglar.
Els factors de risc de pobresa també estan canviat. Actualment a més, tenen a veure amb la precariertat del mercat de treball –com s’ha dit– i els sistemes de protecció de la desocupació, les noves tendències demogràfiques que provoca unitats familiars més vulnerables, la nova immigració i el major esforç econòmic relacionat amb l’habitatge. Aquest és un ràpid repàs de la situació de la pobresa a Catalunya, sense entrar en l’àmbit de l’exclusió social.
Bé, doncs els debats polítics al voltant de la dimensió econòmica dels darrers dies s’han centrat en que si la inflació ha crescut, que si els impostos de les necessitats bàsiques han pujat per sobre un IPC que està molt més alt que les previsions que va fer el Govern Central, que si és un senyor que va ser president d’una empresa privada va de número 2 per la circumscripció de Madrid pel Partit Popular, de veure quina opció política és la que baixa i rebaixarà encara més els impostos, que si la globalització econòmica i els efectes del mercat hipotecari dels Estats Units, que si cal una econòmica més dinàmica i més liberalitzadora... però encara no s’ha parlat dels qui pateixen les conseqüències directes de tot plegat.
Una gran part de població catalana i Espanyola viu molt propera als llindars de la pobresa econòmica malgrat el procés de dualització de la societat (on les rendes més acomodades cada vegada ho són més, i les modestes cada vegada més també). I és aquesta població propera al llindar la que pateix directament qualsevol tipus de canvi en el cicle econòmic: un augment del tipus d’interès hipotecari, una pèrdua del poder adquisitu per un augment de bens de primera necessitat, una exigència familiar nova (com tenir un fill o fer-se càrrec d’algun familiar)... així com els tradicionals factors que eren pèrdua la feina i jubilar-se relacionats amb el mercat de treball o enviudar en el cas de les dones.
I tot això amb un Estat del Benestar que va avançar en la universalitazació de l’educació i la sanitat, que es va centrar en les pensions i ara sembla ser serà en la protecció de la dependència i en la promoció de l’autonomia personal; però que no ha apostat per les polítiques de redistribució social, per a superar i combatre les desigualtats emergents, o per la protecció social ... És cert que s’han fet actuacions i s’han incrementat els pressuposts els darrers anys; però les actuacions que s’han fet han sigut amb una despesa social molt per sota de la mitjana de la UE, i com s’està observant, en diversos casos amb polítiques socials poc efectives (com és el cas del PIRMI a Catalunya).
Per descomptat cada opció política té la seva visió, el seu model de societat i les seves propostes per al model econòmic; però també és en l’àmbit de la pobresa on s’ha de centrar també el debat. Cal que es parli d’aquesta dimensió, sense embuts i sense alarmisme, i que a ningú li tremoli la veu quan es parli de renda bàsica, salari mínim, subsidis, integració social i pobresa zero.
molt bé Jordi, ben segur que si aquests fossin els temes de campanya, un altre gall cantaria. Ben segur, també, que si aquests fossin els temes fonamentals de l'acció política, recuperaria força el subjecte real dels canvis, que no és la nació o l'univers, sinó la gent concreta que forma part de les classes populars.
La qüestió és que aquesta part de la població és completament invisible. No té cap veu als media, no compta, i no s'autoreconeix com a colectiu. No té eines per entendre que la seva situació té causes estructurals i no individuals. No té consciència política i per tant no vota ni defineix el debat. Un problema.
Publica un comentari a l'entrada