Aquesta fotografia apareix a la coberta del darrer disc del cantant, instrumentista i productor Joe Henry. La música d'Henry, com les imatges derivades d'aquesta fotografia, ens porten el blanc i negre intens dels Estats Units universals i musicals. Henry transita per la tradició folk i blues, emet soul i pren les formes dels outsiders de primera classe com Tom Waits, Rickie Lee Jones o les figures més intempestives del nou moviment americana (Lambchop, Howe Gelb, M. Ward...). Dit tot això, el tema Henry el plantejo arran de la seva memorable, intimista i directa actuació d'ahir dilluns (18 de febrer) a la Sala Apolo (la sala vella, davidlinchiana i única, la millor de la ciutat). En un escenari així, asseguts davant d'unes taules de bar, amb l'artista a pocs metres i el contacte directe (amb autograf i intercanvi de paraules, inclosos), es pot proclamar que l'espectralitat sonora és real, lluny del deliri dels esdeveniments paramusicals de massa. Una nit irrepetible, un espai irrepetible i, sobretot, unes cançons que perduren dins del cotxe, just el dia d'avui, que és meravellosament gris i humit.
Avui és la data que ens recorda que ja fa 5 anys del No a la Guerra globalitzat. 5 anys de les manifestacions multitudinàries arreu del món contra la guerra d'Iraq. Corren temps de guerra permanent, les categories clàssiques de la guerra han derivat en una guerra imperialista amb diversos punts calents i focus d'atenció de l'Imperi ("Imperi", concepte treballat per Toni Negri, en contraposició a la "Multitud" múltiple i diversidicada de subjectes). Ens toca desmuntar l'estigmatizació i l'estereotip que l'establisment i els media de l'adversari fan cada dia i en tots els ordres al voltant de conceptes com ara: pacifisme, ecologisme, igualtat social, etc. La lluita contra la guerra és una lluita contra l'agenda imperial, contra els plans del capital en la seva reinvenció sistemàtica, en el seu "anar fent camí" ocupant espais de negoci i explotació. Aquesta versió de la lluita contra la guerra es devalua amb les versions pintoresques i interessades de la pau entesa com un "bonisme", de l'ecologia com un "naturalisme" o de la solidaritat internacional com si aquesta es tractés d'un anunci multicolor.
Reactivar el modus operandi de la multitud front l'imperi (permeteu-me la llicència a la Negri ), passa per combatre la simplificació dels valors, incorporar la "lluita del discurs" (Cedric Jameson, un referent sobre la cosa "del discurs") i contestar els sectors que desdibuixen el sentit anticapitalista del combat ecologista, pacifista, social i cultural. La lluita per la pau, contra els efectes del canvi climàtic, contra les noves formes d'explotació capitalista, contra l'hegemonisme mercantilista en l'ambit de la cultura, mereixen discernir el que és caricatutesc del que és substancialment matèria d'antagonisme. No ho oblidem, les esquerres (que no són només els partits i sindicats que s'anomenen així) han de guanyar el pols del discurs, també el del significat de la guerra, és a dir el de la vella i clàssica forma d'obrir mercat "en plan bèstia".
15 de febrer, una data d'agenda.
43 comentaris:
Àngel, jo em vaig politizar amb el no a la guerra i vaig aprendre moltes coses sobre per on anaven les mogudes del món. Dic que sort vaig tenir de fer-ho aquells dies de manis i polèmiques ja que de tot allò ara no se'n parla i a Catalunya els que ara es politizen no veuen més enllà del burro català o de les seleccions esportives. La guerra es va creixer molt i encara dura i al nostre país es parla de l'AVE. quina indecència.
ets en miquel? ho sembla. i si no ho ets, tanseval, la crisi de la politització és evident pels motius que dius i per molts més insondables.
tati: encertes de nou en el moment just recordant dia i esdeveniment en el punt precís i està bé dir que aquella lluita no és el tòpic que ens volen vendre.
Fa cinc anys ja? Com passa el temps? Suposo que deu ser el convenciment que tenim que aquest món no ens agrada, que el volem transformar, i que volem que sigui més solidari i just, i fent-ho des de la pau, que ho tinguem tant present.
Per cert, estic pensant que en funció del que passi a les eleccions Generals podríem fer una reunió de despatxillo i decidir quins "cromos" canvíem en alguns ajuntaments. Si ho sé, els ajuntaments es voten en les eleccions locals, però és que resulta que alguns dirigents de CIU ens estan ensenyat que la "desafecció", i la poca ètica en política es fa així...la seva militància no importa una i el que pensi la gent no importa una me... Per tant acció de carrer, acció política, debat poc.. perquè tot es fa de tu a tu a Madrid... I a sobre es diuen catalanistes. Quina coherència, decidint el presi de la Generalitat a Madrid.
Una abraçada
Jordi Merino
http://jordimerino.blogspot.com/2008/02/la-poltica-catalana-s-catalunya-on-sha.html
bon recordatori, ara tocarà analitzar i vetllar els nous capítols de la guerra permanent, les mogudes dels Putin, de Xina, dels USA...
Àngel,
Encuentro muy acertado el análisis de la actual situación de despolitización social, pero creo que considerar las protestas contra la guerra de hace 5 años como una demostración de compromiso político o voluntad de implicación en las dinámicas históricas por parte de la sociedad, es un error.
La mayoría de quienes participaron en ellas son incapaces de movilizarse contra la guerra permanente de la que hablas, de echo son incapaces de percibirla. Aquellas protestas fueron un ejemplo más de la protesta espectáculo, de la protesta lúdica, de la fiesta de la democracia.
Casi podría instaurarse en el sobresaturado calendario de los “días de” (de la mujer, del trabajo, del libro, del árbol, del niño...) el día del no a la guerra, siempre habrá, en algún recóndito rincón del mundo, un exótico conflicto bélico contra el que protestar, y algún pérfido politiquillo bigotudo con el que exorcizar nuestros demonios sociales.
Sólo hay que comparar el alcance mediático y la respuesta policial a las protestas contra la primera guerra de Irak (la del golfo, la de Bush padre) para darse cuenta de que la crisis de politización de la que hablas es mucho más antigua de lo que algunos analistas quieren hacernos creer.
ànonim:
precisament estic en la línia que proposes. L'esdeveniment del dia 15 ens ha de fer pensar que tot allò va estar bé (relativament) i que no s'ha de baixar la guàrdia. Fins i tot es va sobredimensionar la força del moviment altermundista.
El que també convé analitzar és el papanatisme dels mediàtics entorn de la guerra i les colossals curses de fotogènia "compromesa" dels artistes de les SGAE i tot allò supersentimentalòide de figures de compromís efímer i estètic. (Molts dels que es mobilitzen zapaterament en comptes de premiar en el seu moment a altres forces més actives en la matèria pacifista com el cas clamorós de la castigada IU).
Precisamente por eso quienes buscais una integración positiva entre las políticas de salón (inevitables?) y las de calle (ineludibles) deberíais estar más atentos que nunca a las movilizaciones sociales que se producen estos dias, que no son pocas y la mayoria son escandalosamente ignoradas (si no directamente menospreciadas) por los medios de comunicación y furiosamente controladas por los medios de represion.
La crisis de la politización de la que hablas es más una quimera del capitalismo, un objetivo de los poderosos que una realidad social, todavía queda vida más allá de tv3 y la vanguardia.
i 50 anys del neixement del símbol de la pau (el que es pinten els nens a la cara per carnestoltes..)i naltres con estos pelos! clar que el que va neéixer va ser el logo, no más que diria la Mafalda.
Red alert: "precisamente" d'això es tracta, sense entrar en que tota política institucional sigui "de salón", doncs no és exactament així (a les institucions i ha de tot com al carrer). En relació al carrer d'aquests dies, només cal comprobar que les lluites per l'educació pública clamen per una traducció institucional a l'alçada del que demana el carrer i, això no és "salón", és multiplicitat en totes direccions. Les multiplicitats han de prendre totes les direccions, no simpatitzo massa amb l'esquema "salón/calle" doncs prefereixo veure punts critics en els dos àmbits, honestetats em els dos àmbits i ombres en els dos àmbits. Convé matisar. És un vell i necessari dilema. M'agradaria més que en el teu comentari es fes efectiu un canvi en el "buscais" per el "buscamos", doncs a les institucions a banda de "salones" , normes i pactes, també es poden fer polítiques efectives que corresponguin a les necessitats socials (tot i l'adversitat de la correlació de forces existent). El mateix passa en el marc del "carrer" on sovint s'enfronten motius, causes i demandes del tot contradictòries, moltes perfectament enteses com a reivindicacions d'equitat i justícia (altres, masses, dedicades al més incert dels individualismes).
Tornant al tema guerra, podem dir que l'esquerra (que no és només la dels partits) es divideix en pacifisme conjuntural i pacifisme estructural, molts (des del binomi institució/carrer, o des carrer, o des de les institucions) creuen fermament en el dia a dia. Encara que no ho diguin els diaris, les plataformes derivades del NO A LA GUERRA encara es troben i tenen com a grups de suport actiu a grups socials, sindicals i polítics (entre ells ICV, EUIA, Revolta Global, PCC, PSUCViu...). l'Alerta Roja, sota mínims, funciona malgrat tot.
Con el bocadillo frente al ordenador me leo este formidable texto de tú blog y los subsiguientes comentarios. Me apeo del bocadillo para teclear a gusto. Ahí voy.
Me parece de perogrullo que el debate sobre los movimientos sociales está jodido por los constantes cambios de coyuntura que lo suben y bajan como una noria.
Me explicaré. Pienso, como deduzco que piensa Àngel, de que existe un pacifismo de aluvión que se podría resumir en lo que describe Endora referido a la estética pastoral y jipiesca.
Àngel ahonda en el aspecto vinculante entre guerra y capital. Es el clásico planteamiento anticapitalista que yo tambien suscribo y que requiere algo més que mobilizaciones.
No veo muy claro el hecho de creer que la mobilización en sí misma es efectiva. Por la parte de los movimientos sociales los que estamos en ellos observamos un deficitario discurso propositivo, un exceso de cargar a los políticos (el pesadete estribillo de "todos son iguales") y una tendencia bastante soficante a la lucha interna entre grupúsculos para ver quien le pone más músculo a la plataforma. Esto lo pagamos todos. Eastoy cansado de asistir a reuniones del MRG (Moviment de Ressistència Global) o de les Foruns Socials donde un puñado de grupos pugnan verbalmente para dirigir la cosa como si fuera la asamblea de la escalera de vecinos. Este carácter endogámico me descorazona has ta el punto de convertir mi participación en las luchas en una rutina que reproduce lo peor de la tradición de los partidos a los cuales se los ataca a la brava sin poner el espejo en la batalla sectaria que se vive en todas las asambleas de base donde nos movemos. Basta recordar el reciente forum social de barcelona para ver como le daban la bulla al poble de Arcadi Oliveras por el mero hecho de que este cree posible establecer relaciones entre partidos de izquierdas y movimientos sociales. ¿Acaso unos y otros son homogeneos?
me causa preocupación que exista oportunismo politico entorno a la guerra (miremos el show del PSOE en fechas preelectorales) y me preocupa que se reproduzcan peleas de poder dentro de los movimientos pacifistas por los protagonismos de unos contra otros o por la dosis de,pureza y de retórica que se plantea tal o cual colectivo.
Mi interés, como militante un poco quemado en los movimientos antoglobalización y, al mismo tiempo, en el ámbito de base política del entorno de ICV-EUIA de Barcelona, es ante todo, encontrar un método que una sensibilidades muy similares que se hallan en los espacios de partido y en los espacios sociales. Un modelo que forjó el movimiento ecopacifista alemán de los 80, a raiz de la crisis de los euromisiles, donde la confluencia social y política originó un cambio cualitativo de los movimientos sociales europeos, pasando de la mera mobilitzación a la capacidad de eleboración de alternativas, a la organizació en redes y a una relaciones políticas fructiferas, a veces divergentes y en ocasiones muy positivas.
Para esta tarea en nuestro país tenemos buenos referentes políticos con sus defectos y tenemos algunos personajes poco claros pero por lo general bastante menos de lo que parece. En el ámbito de las movidas sociales otro tanto.
Pero a mi no me interesa luchar contra la política, prefiero unos colectivos capaces de mobilizar pensando futuro y currándose alternativas, como tambien espero que resulte en el espacio político.
La izquierda como sugieren tiene su alerta roja y la alerta no la tiene nadie en exclusiva pues los errores se multiplican más allá de la batalla de partidos. Que me lo digan a mí que cada quince días tengo que presenciar el vocerío de gente que no ofrece alternativas y sin embargo pretenden estar más preparados para todo que nadie. Por no decir de esos que asisten de vez en cuando a las asambleas quincenales antiglobalización para conducir la lucha hacia cosas esotéricas como los Maulets o la estelada. Y, sin embargo, sigo cada 15 días intentado escuchar y pedir un poquito de lucidez para hacer más habitable una simple y modesta asamblea.
Bueno, yo ya estoy por hoy que no está mal.
Esta semana iré a la reunión del moviment y la otra a preparar la alternativa de mi partido en temas de limpieza y de mobilidad. No se me caerán los anillos, y seguiré en esto por convicción pues creo en la política y en la lucha.
Hola Rubén (Martínez?), veig que l'hora de l'entrepà et dóna idees, agraeeixo el teu testimoni. És llarg i apassionat, descriptiu i detallat. De fet, el teu comentati em resulta molt interessant perquè posa un exemple en clau personal sobre les dificultats de treballar en política de partit i en política de moviment social. M'agrada que propugnis una cosa important, molt important, que és aquesta voluntat d'abordar la complexitat des de dins i evitant axiomes sobre incomptatibilitats entre reivindicació i proposta, entre pluralitat política i pluralitat de subjectes i, sobretot, per el grau de matisació que requereix el "saber trobar" els referents més enllà dels esquemes d'incompatibilitat. No sé si "vé a cuento" però l'admirat Toni Negri va evolucionar de l'extrema esquerra violenta (no dic "terrorista") a la militància més heterodoxa en les idees (filosofia i teoria de la revolta), més transversal en quan a "territorialització" de subjectes (des dels moviments als partits, passant per els agencements més inversosimils)i, de totplegat, ha fet un corpus teòric i pràctic que dóna la volta als compartiments estancs de la vella divisòria institució, partit, estat, individu.
Llàstima que encara no tinguem una "traducció" més profana i intel·ligible de les seves idees, potser estalviaríem els excesos de la retòrica irreconciliable entre "l'estat que voldriem" (estrictament social) i "la societat que voldriem" (multiplicadament subjectiva i "feliç").
Encara que sigui més minoritari de tot allò dels 5 anys del no a la guerra ha quedat una llavor política i una llavor ciutadana que creu que un altre món és possible i val la pena que ho recordem i que plegats ho reeditem en noves formes de lluita que uneixin tota mena de posicions entorn d'un objectiu: que la guerra desapareixi com a 'continuació de la política per altres mitjans'.
I no em digueu que això és semtimental i prou que ja soc grandeta, que vaig a votar, que estic en una associació i que amb algunes excepcions crec en la política encara que noe stigui bven vist.
està demostrat que cal afinar més i trobar espais comuns entre la polícia clàssica i la nova política dels moviments. Per això, però, els sectaris que habiten en les dues polítiques, necessitarien fer unes vacances. Els primers haurien de reciclar la visió d'un carrer que ofereeix moltes contradiccions i els segons estaria bé que ajustéssin més el sentit de quí és l'enemic (sí és que aquest té nom i cognoms en un món tant magmàtic).
El NO a la guerra no el defensen millor ni uns ni els altres, més aviat el defensen dignament gent honesta de qualsevol signe, fins i tot polítics (que nom són dimonis. coi!).
Jo, com la Cristina, vaig a votar. No ho faig com un mal menor. Ho faig amb convicció, responsabilitat i sense manies. M'agrada Llamazares, la seva gent, la seva coalició i el que proposa i practica. Ale!
bé. jo sense entrar en el tema estrictament del vot polític (el meu vot és public i entusiasta: ICV-EUIA), em decanto per superar axiomes i trifulques, cada dia m'interessa menys el debat sobre politics, culpables, responsables i tot això....en canvi cada dia m'interessa més i més el sentit pràctic i teòric de la cosa multiplicadora, subjectivitzadora, cultural i propositiva que pot arribar a crear qualsevol grup que es plantegi interrogants sobre el sentit més elemental o complex del capitalisme dels nostres dies, sobre la preservació del poc estat social que ens queda i sobre la circulació d'idees i creacions amb fluïdesa i complicitat social.
les esquerres portem una tonelada d'anys discernint entre "bons i dolents", aquest debat que feu alguns en el blog reconforta per algunes intervencions que clamen per una universalització ponderada del sentit democratic, participatiu i en qualsevol esfera d'acció pública i política.
EL RUBÉN, LA CRISTINA I EL/LA ROMY, estan en una línia que reflexa una mica tot aquest dilema. Gràcies per la visita activa a aquest blog.
Red Alert, aporta una alerta bàsica : que la realpolitik no ens allunyi del carrer. Moltes gràcies, també, doncs a l'alerta necessària.
corcholis. Un debate a fondo con experiencias personales muy intensas que aclara lo duro que es estar activo en las bases de lo social y de lo político. Mi idea muy particular es que ambos campos merecen atención y respeto. Como alguien dice en un comentario, tambien hay muchas cosas negativas en lo que se denomina movimiento social, porm lo menos donde me muevo en compañía de lobos con piel de cordero o sea, la chulería de los que no dan alternativas que "haberlos, haylos"
intentaré averiguar coses d'aquest cantante misterioso que vas veure
Aquesta nit en josep-enric em cantava suament a l'orella. L'unicorn se'ns acostava amb ritmes trepidants.
un unicorn? a on?
unicorn? doncs està clar, un bateria.
amb baquetes impossibles i eixordidores. amb braços múltiples i cames multiplex!!!
aquest blog és el típic blog del que no lluita per les llibertats del poble català i prefereix mirar cap a un altre cantó com si aquí no passéssim problemes deguts a l'opresió que es respira
Es veritat, angel, tu amb tal de no veure l'opressió, el esclavatge i les interminables sessions de sodomia a que continuament ens someten els pérfids espanyols, ets capaç de disfressar-te de mod, escriu-re un blog (fastigosament alié al patiment del poble català), col·lecionar vinils, gaudir de la música, els llibres i els cómics, bicicletejar amunt i avall, vermutejar avall i amunt, etc... es indignant tiu, a veure si madures!!
Hey tius! aquest matí he vist un nen que amb un somriure als llavis, sospito que no està patint amb la opressió i la manca de llibertats nacionals, fins i tot potser es espanyol, que en penseu? no ho trobeu realment preocupant?
Les dues darreres intervencions permeten una dissecció del "pathos" de la societat catalana. Si apliquem una metodologia estructuralista a l'anàlisi dels fets es podrà desglossar seguint la triada de les arqueologies de Foucault: la gramàtica general, la producció i les ciències biològiques.
Anem a pams.
Amic, tu que signes amb l'apel·latiu de "qui lluitarà per la llibertat?", has metabolitzat el factor enunciatiu (a) amb una pregunta inquisidora que clama per un compromís "en aras " a la llibertat (quina? de qui? de què?, triple pregunta i triple salt mortal).
Has definit un "agencement" en el factor "b", ja que la teva proposta-producte és la reificació de la forma/estat que assegura la proclamada "llibertat" que consta en el factor gramatical descrit (a).
Pel que fa al factor "c", veig que no acabes de marcar la línia biològica. A menys que hagis convertit l'objecte/nació en una matèria subliminal i libidinosa (un estrat més de la biologia, o no?).
El tema que planteges em despista i no em puc centrar massa. Sincerament no tinc ganes de lluitar ni escriure sobre la llibertat que tú em proposes perquè segurament té poc a veure amb les meves preocupacions i festes.
en quan a l'anònim replicant, li agraeeixo la comprensió i el consell, i la sort estimulant de rebre comunicacions d'aquesta mena que, ben segur, ajuden a passar-ho bomba.
Saps una cosa, amic que signa "qui lluitarà per la llibertat?": ni jo sé el que he escrit i en canvi m'ho he passat molt bé amb aquest simulacre intelectual de perfil baix.
Que segueixi, per molts anys, la festa!
magistral jacques tati!!!! quina manera més benparida de desmuntar al contrincant amb ironia i sense "saña" a base d'elegància i pulcritud.
bona feina mestre Tati. Que cupejin a la estratosfera sideral!
salut Mr. Nobody:
el que responc és un divertimento pseudointelectual i irònic on m'en ric de mí mateix.
Per cert:
Mr. Nobody és el títol d'un excitant single de la banda de garage-rock psicodel.lic THE STANDELLS. Un microhit dels 60!
Senyors d'aquest blog:
Abans he escrit un comentari signat com a "qui lluitarà per la llibertat?" i com era d'esperar m'ha caigut la clàssica pluja dels improperis que rebem els que intentem dir amb bones paraules que Catalunya està oprimida. jo no us demano ni al jefe d'aquest blog ni als seus fanàtics seguidors que us dediqueu a la mateixa lluita que nosaltres els que defensem la llibertat de Catalunya, però en canvi us demano que no tapeu amb coses que interessen a quatre el que és una necessitat de mil·lions d'habitants que sense l'alliberament nacional no tindrem perspectives de cap mena d'alliberament. Catalunya necessita que tota la gent es plantegi els problemes de la realitat de la nació que està perseguida i lluny de la llibertat. Hem de construïr un front nacionalista de lluita per la llibertat on hi capiguem els Maulets i la CUP i els nacionalistes que estan a CIU o a ERC i si n'hi han a més indrets que siguin ben rebuts. Per aconseguir això hem de resumir els objectius i no estar buscant o admirant el que pot desorientar. Per això critico aquest blog i no per cap mania personal.
Sense llibertats nacionals que vol dir de les persones no podem plantejar-nos la vida com si fos una festa o un orgull. NO Volia ofendre als comentaristes que han fet ironies. Mireu Kosovo lliure.
amic "independència", està clar que participem en lligues diferents. Tot i això el teu text és aclaridor i plasma un discurs on el que és prioritari és, al mateix temps, difús, extens, interclassista i poc atent a les singularitats personals o a les inquietuts que poden tenir els individus o els col·lectius del més divers signe i format.
el senyor independentista planteja un tema molt rar i més rar encara si ens atenem al debat que proposa el blogger sobre el NO A LA GUERRA o sobre un concert musical. Francament és molt rar el que planteja aquest comunicant.
Jo no aniré per el camí que proposa l'esmentat senyor independentista i més aviat m'ajustaré al guió en relació al tema de la guerra. Estic en consonància amb el que representa entendre les guerres com una etapa del nou imperialisme. Ara les guerres ja no són com els episodis d'una guerra tradicional, etc,etc,
Genèricament estic bastant d'acord amb el que es planteja i convidaria al de la independència a que repassi una mica el tema indicat
Perdonan´s, oh lluitador de la llibertat, per no estar a l'alçada dels teus elevadíssims ideals. Mai no t'agraïrem prou les paraules amb que il·lumines les nostres enfosquides ments, però, em sembla que arriben massa tard, nosaltres ja som un cas perdut, com pots comprovar amb una atenta lectura de qualsevol dels articles d'aquest blog. Així que, amb risc de trencar l'habitual esperit de reflexió i respecte que aquí es respira, et dic, sense una espurna de rancunia i a títol personal, perqué no t'en vas una estoneta a pendre pel cul?
PD: Em sembla que aquest es el primer improperi de veritat que rep el teu escrit.
ja veus "independentista", el teu escrit comet un petit error de detall, barreja bous i esquelles. Que tinguis uns ideals centrats en el paradigma de que la llibertat nacional pot portar totes les llibertats, mereix lectura i consideració. A d'altres no se'ns havia passat pel barret un anàlisi d'aquest tipus. Però, insisteixo, com fan altres anònims o de Malgrat, en que parlar de la guerra global o d'un concert forma part de les inquietuts de gent que, a més de plantejar dilemes nacionals, mostra temes d'atenció ben lliures de ser atesos al marge de les trinxeres que l'independentisme maulet vol col·locar al sí de la vida qüotidiana. En el suposit de que les teves tesis fóssin fonamentades, suposo que es podria atendre de manera simultània a la lluita nacional, una certa sensibilitat musical o gastronòmica, o viatgera, o lectora, o psicodèl·lica, penso jo.
No creus?
no em voleu entendre i ja està. Jo us parlo de no disperar energies en una lluita que mereix ser molta gent unida i em sortiu amb teories. Em sembla molt bé, no estic d'acord, que passeu del que preocupa a la majoria de gent que es mobilitza per la sobirania del poble català com a Kosovo. Però respecteu la majoria dels que surten al carrer i que renuncien a moltes coses per que el dia de demà tinguem una mica més d'esperances. També és lògic que ho feu així per falta de consciència, potser possiblement. Però els moviments en grup social necessiten força i per això parlo de no destinar esforços a temes que es poden fer a casa o de manera particular quan ara el combat està al carrer cada dia més i més fort. Milers de lluitadors reivindiquen una independència que vol dir més i més llibertats de tota mena i condició i això repercuteix en tots i en benefici de molts encara que uns altres minoritaris pensin que amb la panxa contenta es pot fer festa i anar de compres. A la llarga prospera el millor exemple d'una lluita que fa anmys ha començat. I no insulto com el senyor que s'amaga en l'anonimat.
com a portaveu de la PENYA BARCELONISTA WINSTON BOGARDE de PREMIÀ DE MAR, li demano al senyor "independència" que sereni el seu discurs i no barregi les coses. Per exemple, a la nostra penya hi ha gent que pensa de moltes maneres, però li puc assegurar que ni en temps de barricades deixarem d'aplaudir els nostres colors, ni de vetllar per la bellesa del futbol i dels seus himnes esportius. Es pot ser nacionalista o comunista o anarquista, però, per damunt de tot, cal ser barcelonista i disfrutar de la vida.
company independència...posar com exemple kosovo és com estar d'acord que algun dia el barcelonès, amb amplia majoria de "castellans" és declarés independent de catalunya, això per una banda i per l'altre que el que a tu et sembla lògic a d'altres no ens ho pot semblar, la llei privatitzadora de l'educació està feta per catalans, la caixa és una empresa catalana...és a dir ser català no eximeix de ser un opressor de la classe treballadora...i per tant la nostra prioritat ha de ser la lluita de classes i no pas la lluita nacionalista per interessos econòmics de la burgesia ja sigui catalana o espanyola
la penya bogarde ja ho ha advertit: es pot pensar com calgui, però molta atenció amb les coses importants...sembla conya però fins i tot un concert de Joe Henry és més important que les coses que diuen els Maulets (Almenys per dos dels assistents premianencs a aquest concert)
Dit de manera més seriosa, preocupar-se per les guerres imperials, o les classes socials o fins i tot per una autoderminació de Catalunya derivada d'una solució de les temàtiques socials, pot ser bastant útil de cara a localitzar els motius d'una lluita. I al mateix temps, ho sento amic "independència", també es pot anar als concerts i parlar d'altres coses.
jo no donaria massa canxa a aquest xicot, tot i que li recomano que escolti les veus de la terra. Amen.
realment això de Premià és la dimensió desconweguda com es diu a vegades en aquest blog. Un molt bon blog, per cert.
ja ho pots ben dir
Sr nacionalistic,
Al marge de la teva del.lirant i ultranacionalista línea de pensament, he de dir que mostres una envejable capaçitat de repetició que podria ser l'enveja de un bon nombre d'aus tropicals.
Tan et costa d'entendre que hi ha gent que prefereix fer costat a les persones i les idees independenment del origen nacional de les mateixes?
Abans t'enviat a pendre pel cul i, segurament m'he passat, encara que no era precissament un insult, mes aviat una súplica, et demano perdó. I, respecte al tema del anonimat dels meus comentaris no crec que siguin mes anonims que els teus que els signes amb un àlies que diu tant de la teva identitat com el meu.
Salut!
Un parell de matisacions sobre el debat originat pel discurs abrandat i grotesc de l’amic independentista.
• Tati, no juguem dues lligues diferents sinó la mateixa. El 9 de març no hi ha dues eleccions, una per parlar de nacions, nacionalitats, fets nacionals i el que convingui, i una altra per parlar de polítiques econòmiques i socials.
• Mal que pugui pesar a alguns, no només juguem la mateixa lliga, sinó que estem en el mateix equip. Us recordo que l’alternativa és el Sí al la guerra.
matisacions a paccius:
a) la referència a la "lliga" no és literal, tampoc vol dir que hi hagin dues eleccions, senzillament es refereix a que les preocupacions del comunicant estan en una clau diferent de les del blogger.
b) la guerra en curs, la política i econòmica, és una línia variable d'actuació (i diversificada) entre el relat imperial i capitalista (que obre mercats a punta de missil o de servei secret) i la de les multituds de la gent que són totalment múltiples, actives, pasives o invisibles.
c) els projectes polítics concrets, obviament, inclouen posicions nacionals, socials, etc... sovint diferents i, en alguns casos, coincidents.
llegeixin els esdeveniments del celtic-barça. cliqueu damunt de "penya bogarde". I no pensin en Kosovo, la vida és rodona com una pilota de futbol tocada per la verdor de la gespa!
Publica un comentari a l'entrada