En Jordi Solé Tura és notícia aquests dies. TV3 anuncia el documental realitzat per el fill d'aquest polític. En Solé Tura pateix Altzeimer i la seva memòria perd una part dels seus records i dels records que ens són comuns, especialment per tots aquells que d'alguna manera o altra hem rebut el seu mestratge. Convé fer memòria i recordar les aportacions del Solé Tura polític i del Solé Tura acadèmic. M'agradaria aportar algunes idees particulars sobre les seves lliçons. Jo no tinc estudis universitaris convencionals. Per sort, però, he militat en el PSUC i aquesta ha estat la meva universitat i el lloc del millor aprenentatge polític possible. D'adolescents, la sectarització de la militància independentista ens feia veure en Jordi Solé Tura com l'encarnació de l'espanyolisme i del reformisme i de totes aquelles subconstruccions mentals que conformaven una certa misèria cultural pretesament esquerrana. Més endavant, sense prejudicis, vaig fer un seguiment de la trajectòria intelectual i política d'aquell eurocomunista de primera divisió. El seu llibre "Catalanisme i revolució burgesa" és el gran treball descodificador del sentit conservador i instrumental del catalanisme en mans del nacionalisme de dretes. El recull " NACIONALIDADES Y NACIONALISMOS EN ESPAÑA" és una obra imprescindible del pensament polític en matèria de nacionalitats i de reforma de l'estat espanyol. Amb Solé Tura el catalanisme s'expressa a la manera gramsciana, en termes populars i en clau federalista. En Jordi Solé Tura em va ensenyar que era perfectament compatible el desenvolupament nacional de Catalunya amb una idea d'Espanya del tot transformada. Fa molt temps que no llegeixo textos sobre la qüestió nacional amb el rigor que traspuaven els treballs de Jordi Solé Tura. Les llibreries mostren una oferta lamentable de textos pamfletaris sobre la matèria que ens ocupa. El signe del temps. La memòria de Jordi Solé Tura la necessitem tota, plena i multiplicada. Esperem aquest documental que ara s'estrena. De moment reconamo l'enllaç següent: http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idnoticia_PK=474047&idseccio_PK=1006&idioma=CATes tracta d'un excel·lent article de Jaume Bosch (ICV) sobre el paper de Jordi Solé Tura al sí de l'esquerra del nostre país. Excel·lent.
Podeu comparar aquestes dues fotografies. Dos films anglesos separats per 30 anys des que ambdós s'estrenaren a les pantalles. Quadrophenia a finals dels 70 parla dels mods i els rockers de meitat dels seixanta. This is England,parla dels joves skins/suedeheads dels primers 80, és de la collida del 2007 i s'està estrenant aquests dies a Barcelona. Mai m'ha agradat l'expressió "tribus urbanas", em sona a "el país de las tentaciones" o a clixé simpàtic i enrotllat útil per parlar del tema de la manera més pintoresca possible. Les dues pelis tenen varis denominadors comuns: La joventut, Anglaterra, la variable social, la contextualització adequada, la determinació de les bandes sonores i un cert corrent de neorealisme britànic propi de cada època tractada. This is England és un retrat acurat de la gestació d'una colla juvenil de barri i de la permeabilitat que mostra davant l'intrusisme del feixisme i del nacionalisme histèric. El film il·lustra el rerafons d'una marginalitat universal que ja vé de lluny i que canvia de formes a la justa mesura dels canvis culturals que es succeixen. També pot ajudar a entendre l'excés d'estereotips entorn del fenòmen skinhead i les variables que ofereix aquest. Els anys 80, com bé diu Kiko Amat, no eren juvenilment postmoderns i només tocats per l'estètica horrible dels Duran Duran o Tino Casal. Els anys 80 començaven a molts indrets amb gent de barri enganxada a les drogues, al sound system, al reggae i a la magnífica combinació DocMartens/BenSherman/Fred Perry. Faltaria més!
Divendres visito la llar reformada d'en Ramonet 77, celebro que el vinil ocupa un lloc destacat del seu espai sonor. Bon senyal.I, per acabar, una seqüència particular. El passat dissabte, després d'acomiadar-nos del Darío en un acte sensacional a Bellaterra, tanco els llums, encenc la llum vermella de l'estudi, connecto el giradiscos, selecciono vinils (el rei vinil!) i em munto una sessió privada amb plat i mesclador. Sona una succesió de temes sixties en una íntima i explosiva sessió de ball i imaginació: The Walker Brothers, The Action, Creation, The Artwoods... i imagino el Darío ballant incansablement, com acostumava a fer, tancant totes les nostres festes. Ballant més que ningú.
33 comentaris:
EL CONDE ROJO OPINA:
ME SUMO A LO QUE NECESITA LA GENTE INQUIETA EN ESTO DE LOS NACIONALISMOS, ES DECIR UNA BUENA DOSIS DE SOLÉ TURA QUE ACLARA EL PERCAL. VAYA DICHO POR DELANTE QUE NO SOY NADA "CIUDADANO" NI MUCHO MENOS ANTINADA, PERO LA IZQUIERDA DISTA MUCHO DE SER IZQUIERDA ROJA CON RESPETO Y TESÓN POR LA PLURALIDAD DE LOS PUEBLOS DEL ESTADO, LA LECHE.
ESTO DE LOS ESQUINES-HEADS ME RESULTA DE QUE NO LO LIGO MUY BIEN PERO SI RECUERDA MI RETINA EL PLACER DE ESO DE LA PELÍCULA DE THE WHO MUY BIEN PARECIDA.
A VER, A VER SI FUNDAMOS UN CLUB DE AMIGOS DEL PLÁSTICO NEGRO DE VINILO, YO TENGO UNOS 150 EJEMPLARES.
Caram senyor Conde Rojo, vos sou la gran novetat del meu blog, sembla que teniu la santa paciència de llegir l'article de dalt a baix, així sou del tot colossal. Estic intrigat amb vos. Quina personalitat s'amaga darrera de la seva CONDAL aparença?
Estic rellegint unes coses de Solé Tura en el google.
Em serveixen per arribar a conclusions similars a les teves.
el grau de catalanisme no es mesura per el grau d'independentisme sinó per el nivell de construcció institucional real i per el desenvolupament del marc democràtic que cal perfeccionar.
Dit el que dius i que jo sotasignaria so fos un text obert, es defineix el marc nacional i a continuació es parla de que el model de país es cosa del posicionament davant de les correlacions socials i dels poders efectius que operen dins i fora del país.
Quan un centre i una perifèria estan sotmesos a varicions de força per els estira-arronses dels partits que competeixen, passa el que ara i fa temps ens passa, i la nació es la moneda de canvi o la discusió que totalitza totes les coses i ho iguala tot per evitar les contradiccions internes, a vegades ens cal estudiar quins poders reals determinen al nacionalisme convergent i veurem que no tenen frontera. El deficit de les forces d'esquerres es el de no captar que el marc nacional és un marc i que la correlació social és la que li dóna forma.
No es cosa de creure PRIORITARI allò social damunt el que és NACIONAL sinó en tot cas es més plausible situar cada concepte en el lloc precís que li correspon, la nacionalitat com un marc i la societat com un actor.
en s.tura escriu coses així i en són de franca i mesurada lectura.
Se vanagloria usted de no tener estudios universitarios ... Hombre, si hubiera estudiado como un servidor en Oxford no diría lo mismo. Y no me lo compare con ese horror de Cambridge.
company "Pannecoek" (ep! cognom de l'esquerra luxemburguista!):
Efectivament, no és un tema de prioritats, senzillament del que es tracta de posar cada cosa al seu lloc dins del discurs (i de la pràctica). No existeixen les coses prioritàries (quan prioritzem el conjunt i ens adonem de l'ordre de les coses). En tot cas, algunes coses són estrictament urgents.
Salutacions i gràcies per la visita.
Conde Rojo y Pasmao se parecen mucho, vigila Tati.
FAS BÉ EN RECORDAR QUADROPHENIA...
Congratulations Mr. Tati, doncs us heu anticipat a la notícia del documental del solé tura just el dia abans de sortida a la premsa escrita.
Un gran polític...i mirem el que tenim ars. quina pena.
Disculpe amiga que avisa: El cotilleo mal informado y utilizado desde el anonimato es una de las más grandes bajezas que puede encontrar uno. Yo no soy conde, si no lord. Rojo tengo un pulloverd y mi chaqueta cuando monto a caballo.
Todo suyo.
jo mantinc divergències amb el Solé Tura eurocomunista i en canvi estic molt d'acord en que cal tancar aquest follón de les nacions amb més cura i menys patatisme calentorro com porten a terme els que ara omplen els papers de sobiranisme que són una variant nova de la dreta i penso, tot diferent en coses de Solé Tura i al mateix temps d'acord pel que fa a l'estat federal, de que la gent d'esquerres ha de tenir un federalisme actiu dins de la recuperació de les quatre coses que sempre han guiat les idees d'esquerres: equitat, democràcia radical, justícia i solidaritat internacional.
Amb les discrepàncies amb Solé Tura jo coincideixo amb ell de que cal resoldre el tema espanyol i centrar-se en més democràcia i més societat o com es cregui més precís.
EL CONDE ROJO INFORMA DE NUEVO:
USTED DIRÁ, SEÑOR PASMAO, PARECE QUE NOS QUIEREN EMPARENTAR.
YO NO SOY EL SEÑOR PASMAO.
SOLO ESCRIBO PARA DEJAR CLARO ESTE EXTREMO.
Estimado Conde Rojo: Creo que lo que voy a escribir usted lo suscribe en su totalidad. Resulta curioso por lo paradójico, en un principio, ver la utilización de ciertas "formas" propias de porteras, pseudo periodistas de programas del corazón, etc. en un blog donde prima la cultura, la música, un intento de abarcar cierta concepción política...
Está visto que lo primero son las buenas formas, y usted como conde sabe de lo que hablo.
Un saludo.
Esperant el docu sobre en Solé Tura amb interès, hem vist "This is England" i el retrat que fa del fenòmen skinhead és senzill, entenedor i molt ben aconseguit, però el final... No l'esgarraré però el vaig trobar tan... tan... tant "facilón" que fa pupeta gorda.
Pels amants de la música i dels documentals, per cert, ens permetem recomanar "Punk Attitude" sobre la història del punk als EE.UU i a Anglaterra amb entrevistats de primera línia com Jim Jarmusch i membres de: The Clash, Sex Pistols, New York Dolls, la Velvet, Sonic Youth... i uns documents audiovisuals collonuts.
Imperdibles certs comentaris del Henry Rollings, cantant dels desapareguts Black Flag. Comença:
-Basta que un chico o una chica
se levante y diga: "Al diablo"...y todos dicen:"La voz de una generación".
Gracias, pensaba en eso.
Nunca tuve el valor de levantarme y decirlo...y, de repente,
¿"Al diablo" tiene un ritmo?
TEMA : THIS IS ENGLAND
Coincideixo amb "la mirada", una peli excel·lent que rellisca en els seus dos minuts finals excesivament reduccionistes i postalers...llàstima, doncs, d'entrada s'inicia amb un documental sonorament perfecte (temazo de Toots & the Maytals) i es desenvolupa a la millor manera de l'escola neorealista del Kent Loach i del Leight... llàstima del finalet.
Ouiea!
Loach, ese hombre tan aburrido. A Sebastián también le gusta mucho, y siempre le digo que si quiere ver buen cine británico que mire a Lean y Losey.
Senyor Pasmao:
Per molt que presumeixi de lletrat aristòcrata angles, sento dir-li que encara està a les becerol·les del saber britànic. Lamento dir-li que per ser aristòcrata s'ha de ser-ho de mena. El seu cas en castellà es pot qualificar com "advenedizo" o intrús. Amb prou feines arribeu a ser un "pijoaparte" en la línia descrita per Marsé.
Més val que us empapeu de Dickens i, des d'aquest punt, inicieu una línia de recerca de les formes culturals subalternes de la Gran Bretanya, allí hi anireu trobant des dels treballs manchesterians de F.Engels fins els diversos focus de resistència cultural del free cinema (per exemple, la novel·la del Sillitoe "La soledad del corredor de fondo", portada al cinema per Richardson) i, pacienment podrà trobar un camí adobat de peces memorables de la cultura popular i subalterna que el portaran a Loach, Leigh o Meadows. Aleshores vostè experimentarà una sensació ambivalent de desclassament galopant que el farà adonar-se del galimaties mental en que es troba. El seu lloc no és un "manor" campestre, ni un castell escocés ni un duplex de "crescent" londinenc. Senzillament sou carn de canó proletària, menjador de fish & chips i bebedor compulsiu de torrada cervesa de barril. dit això, no us preocupeu, doncs aquestes darreres característiques pertanyen a la cultura més planera i proletària de la qual mai n'heu de fugir i, en tot cas, gaudir.
Sou un cas digne d'estudi, senyor meu. Llàstima que Anglaterra no pugui lluïr una escola psicoanalítica com la centroeuropea jungiana o freudiana, ni com els heretges francesos de Lacan a Guattari. Però no us preocupeu, senyor Pasmao, a la Gran Bretanya gaudim d'uns excel·lents penyasegats que ajuden a realitzar-se a tota castanya. tenim, també, una literatura suicida de primera divisió i de rabiosa actualitat: Nick Hornby (en picado). Ja veu, Milord!
Estimado Tati: ¿Cómo se atreve a hablarme me mi querida Gran Bretaña un francés que utiliza una lengua denostada? No me hable de Richardson y de esa película. Si la tiene escuche el apellido del protagonista y entenderá muchas cosas.
Y se atreve a llamarme carne de proletariado. Me fascina su capacidad de ensoñación y resulta divertida. Usted ha nacido en tiempos y lugares equivocados, como yo: Usted debería estar en Moscú en el año 21 del siglo pasado, tramando junto con Stalin el atentado de Lenin, y yo preparando mis baules para realizar mi viaje anual a la India también en el mismo año que usted.
¿Cerveza? No amigo Tati, yo degusto un buen Sherry o Xeres como ustedes escriben por aquí, no me rebaje o le tendré que retar a un duelo de quién de los dos tiene el tupé más largo.
Siempre suyo.
tercera o quarta visita a aquest bloc de variedades que m'agrada.
la veritat és que un no enten massa de que va tto això del dit 'pasmao', i el tema que realment m'interessa super és el que proposa en Tati sobre les tribus urbanes. A mi tampoc em fan massa simpatia que als grups juvenils els clavin el tòpic de tribu urbana. La peli que dius no l'he vist encara i sabent el que dieu del final frustrant ja em posaré 'en guardia'. Si que vaig veure Quadrophenia a la tele fa uns 10 anys i em va semblar un bon retrato-robot d'un mod i un film trabat del tot. ara les dites tribus que hi han són un poti poti híbrit que té una mena de macedònia global molt poc seductora amb urbanites amb rastes, patinets, chandalls i ulleres variades que no sembla que determinin cap territori ni tribal ni underground ni na-nai del paragüai. creo yo que estem davant d'una pintura més del món aquest post/no/sé/què i que no hi ha res que pugui aturar el mercadillo mundial de les imatges. Mireu el mershandising che guevara, per exemple. o la cantitubi de nens pesats que es disfressen de alternatius (alterna..què?????) i quen són un creuament entre fatxes i antifatxes que no es comprometen amb res. L'estètica de mercadillu ara està molt fagotitzada i ja no demostra cap ideari ni underground ni creatiu ni res de res i ja no em fio ni de les rastes del que porta el gosset i la birra. Lluny queden els temps dels mods , els rockers, els hippies, els skins de la Red o els kumbas antifeixistes de quan el feixisme portava camisa blava i sotana. Com que ara tot està CONFUNDIDO a vegades ens pensem que un nano vestit de tot allò rastachandallero és una cosa i joder, resulta que rasca-rasca i surt un zero patatero. Celebro que algú recordi mods i rockers i que es facin pelis que eviquin un parell de dècades enrera o els quaranta anys dels hippies o els quasi 50 del seixantes. Lo que es ahora, jodido y justillo. el kapital lo iguala todo a la baja y los ricos joden a la alza.
Curioso el amigo cuervo denominándome "dit". Y ya no tan curioso por esa pandemia tan extendida que consiste en utilizar frases de personajes famosos como el lamentable "cero patatero".
m'agrada bastant la peli rumble fish que pot ser com una versió americana del que dius amb /made i england/
rectifico, he escrit ''made in england '' i volia dir ''this is england ''
amics i amigues,
ja ho sabeu segurament, però al cinema alexandra estrenen la peli sobre Solé Tura, Bucarest-La Memòria Perduda. Feu-ne propaganda boca/orella.
Bona ha estat la pensada d'aquest blog de recordar aquesta pel·lícula i parlar-ne.
Sr. Cuervo,
Al molt recomanable llibre "NO LOGO", de la Naomi Klein, parla del cas Seattle/grunge/moda i de que el Hip Hop no hagués arribat enlloc sense l'ajut de les marques i les grans corporacions. Només cal veure un videoclip de "Hippy Hopo", com diu l'àvia negra a "Ladykillers" (el remake dels Coen).
a mí no me gustan los lios pero me da que entre Tati Y Pasmao hay futuro, incluso podría darse un romance. La Campos.
A en Solé-Tura li dec una certa formació marxista quan estava a la cèl.lula de les jcc a Horta, allà per l'època de Tizià. I ara amb aquesta mirada perduda... de memòria sense res... Crec que és mereix una menció granel seu fill Albert, crec que és diu, per ser tan agossarat i disparar amb Bucarest! N'hi ha d'altres que amaguen la criatura..., i perdó per l'expressió però és ben bé així, per un ex-president. Es evident què cadascú és molt lliure d'escollir el tipus de publicitat,però en el cas del fill d'en Tura cal ser molt valent, ja què a més li ha rendit tots el honors. S'ha d'anar a l'Alexandra, en comandita.
ENDORA:
s'han dit tantes barbaritats en matèria de nacionalitats, socialisme, estat i derivats, que convé treure la pols als textos del Jordi Solé Tura. J.S-T va demostrar amb fets i paraules escrites que la construcció nacional de catalunya, la defensa de la seva llengua, l'articulació del catalanisme polític, són temes que es poden abordar des del marc de l'estat espanyol amb altes dosis de realisme, diàleg i propostes contructives.
No es tracta de desqualificar altres fòrmules (independentisme, sobiranisme, etc.) , només d'entendre que la substància del tema és d'abast social i que ningú té patent de catalanitat ni les propostes nacionalistes acostumen a ser les més decididament catalanistes.
Fa molts anys, i moltes llunes, a la Font de la Plaça de Premià de Mar, un adolescent li deia a un jove "per ser lliure és necessària la independència", l'altre li contestava "o, no". Mira per on...l'adolescent era jo mateix i el jove era en Joan Carles...i la conversa anava sobre les idees de Jordi Solé Tura...i tenia raó. Aleshores es deia "o , no" i ara diria "depèn!". Recordo l'escena perfectament, i agraeeixo aquell "o, no"... tres anys després em vaig fer del PSUC.
yo soy de los que en aÑOS del PSUC discrepaba de las ideas de los bandera roja como Solé Tura por eso del reformismo y esas etiquetas, luego se nos hizo sociata, los otros ecosociatas o del PCC i yo me hice votante gandul que voto a ICV de manera holgazana y fiel.
Ahora le debo al Solé Tura ese determinado acento en hacer las cosas bien y en serio y a no meterse en camisas de once varas con el factor identitario. Solé Tura como el Gregorio, el Guri, el Comín, la Vintró o el Borja eran (algunos aún lo son, por fortuna) una estirpe de cuadros rigurosos que no entraban en las esencias y daban por importante el rigor del análisis y las propuestas factibles, de eso tienen que tomar nota los que ahora se han inventado el berenjenal soberanista y todo este circo donde las ideas de izquierdas navegan a la deriva.
A día de hoy me conformo con una izquierda seria y al mismo tiempo joven de reflejos rápidos, quizás el joven Herrera pueda ser un revulsivo. Pero el pensamiento que tengo ahora es a todas luces dedicado al saber de Jordi Solé Tura. Ser de izquierdas no solo es mover al físico y chillar y por ese motivo hacen falta más Jordis. Supongo que el paso del tiempo me reconcilía con la parte discrepante que tuve en su momento con Jordi.
tati: com dius al bloc, "more vynil!"
"viruelas/cc.oo":
el teu comentari em resulta molt descriptiu d'un època (5é congrés PSUC 1981?) i enllaça amb aquest efecte "Solé Tura" que ara ens impacta de manera directa. Celebro que un cas així, almenys, porti ímplicit un revulsiu intelectual.
"disc mokey"
efectivament, vinils endavant... i atents a la segona revolució analògica!
Algunos de los comentarios sobre tribus urbanas rezuman cierta mitificación nostálgica que alimenta el clasico discurso reduccionista del cualquier tiempo pasado fue mejor. No niego que resulte agradable reinterpretar el pasado y reescribirlo desde una optica de autenticidad y epica juvenil, de hecho ese es el principal problema de muchas de las películas generacionales y también su principal atractivo.
Tampoco niego la mercatilizacion de la etica y de la estetica en todos los niveles de la sociedad pero no estamos hablando de epocas tan lejanas como para pensar que esto no afecto a las viejas tribus urbanas, alguna vez leí por ahí que el último movimiento juvenil no mercantilizado fueron los beatniks alla por los 40-50.
Ya lo cantaba la polla records: "las multinacionales hicieron a bob marley, metieron reggae y marihuana..."
En fin, que no debemos cambiar la ópitca del microscopio cuando analizamos la realidad, otra cosa es la mitificación consciente por puro placer.
anònim lector:
precisament aquesta és la base d'interés del meu article. Una cosa són les mixtificacions de la cultura juvenil i l'altra l'anàlisi microscòpic de cada "tribu" o subcultura i la seva vigència, el pas del temps no és motiu per arxivar o ridiculitzar i, en tot cas, ajuda a contextualitzar i treure'n bones conclusions. Estic d'acord.
Jordi Solé Tura és una persona clau per entendre l'esquerra catalana actual. Afable i bondadós, representa un model molt allunyat dels narcisismes que sovint afecten alguns líders polítics. Per a tota una generació de llicenciats en Dret, Jordi Solé Tura és, sobretot, el nostre professor a la facultat de Pedralbes. La seva capacitat pedagògica és realment enorme; les seves classes, enormement atractives i interessants. Mentre a la dècada dels anys 70, alguns vigilants de l'ortodòxia nacionalista malparlaven obertament de la seva obra Catalanisme i revolució burgesa, molts estudiants sentíem per primera vegada parlar de catalanisme a la universitat gràcies a ell. I, sobretot, de llibertats democràtiques, a les seves classes de Dret polític, i de marxisme, als seus seminaris semiclandestins. Anys més tard, alguns vam tenir el privilegi de seguir el curs de doctorat que va impartir sobre El procés constituent, del qual havia estat protagonista destacadíssim.
Per a molts militants d'esquerres, Jordi Solé Tura va ser un punt clar de referència, primer a les files de Bandera Roja i després al PSUC. Ell va ser el principal introductor i defensor de l'eurocomunisme, a partir de l'experiència del mític Partit Comunista Italià d'Enrico Berlinguer. A finals de la dècada dels anys 70 i principis de la dels 80 no era gens clar que els diferents partits comunistes acceptessin el que alguns anomenaven democràcia burgesa. L'elaboració teòrica del Partit Comunista Italià, la reflexió sobre l'experiència del Govern d'Unitat Popular del socialista Salvador Allende a Xile i la mateixa valoració catalana de la lluita per les llibertats democràtiques a l'Estat espanyol són a la base de l'aposta del PSUC pel socialisme en democràcia. Les idees de l'italià Enrico Berlinguer sobre la necessitat d'àmplies majories que incloïen la possibilitat d'acords del PCI amb l'altre gran partit italià, la Democràcia Cristiana, i la crítica de fons al model dictatorial aleshores representat per la Unió Soviètica i el seu paper imperialista en determinats països com per exemple l'Afganistan eren elements principals d'una teoria política que recordava amb simpatia la Primavera de Praga del 1968, encapçalada per Dubcek, aixafada pels tancs soviètics. Solé Tura ha lluitat sempre contra els sectarismes i les visions antiquades i conservadores, fins i tot dins del PSUC. Sense les seves reflexions no és possible entendre l'evolució del PSUC a Iniciativa.
Però el que més valorem alguns és la seva capacitat per apostar per un projecte col.lectiu. El 1983, amb el PSUC semidestrossat per la ruptura, i després de la debacle electoral terrible patida el 1982, la preocupació era enorme en moltes organitzacions locals que continuaven governant nombrosos municipis com a fruit de les eleccions locals de l'any 1979. La cita del 1983 es presentava com un carreró sense sortida, sobretot si a la ciutat de Barcelona no es podia presentar una candidatura potent. En un restaurant de Sant Feliu de Llobregat, Jordi Solé Tura va patir la tancada dels que li plantejàvem la necessitat que encapçalés la llista electoral de la ciutat de Barcelona. No era el seu tema i era conscient que obtindria pitjors resultats que els aconseguits pel PSUC el 1979, però va acabar acceptant per ajudar les candidatures d'altres municipis. D'aquí va néixer la candidatura dels tres Jordis (Solé Tura, Borja i Cunill), que van obtenir acta de regidor. Aquelles eleccions locals van suposar pèrdues doloroses per al PSUC, però també èxits realment inesperats i el manteniment de bona part del seu poder municipal: van assentar les bases del predomini del PSUC davant la seva escissió ortodoxa, predomini que ha continuat fins a l'època d'ICV.
Ja no vam aconseguir convèncer Solé Tura tres anys més tard quan un grup de càrrecs locals i sindicals eurocomunistes li vam proposar, al seu despatx de la facultat, que es presentés com a candidat a secretari general del PSUC. Ens va dir que no podia encapçalar un partit si no sabia cap on dirigir-lo. I malgrat el nostre ingenu oferiment de buscar nous camins junts, no vam poder canviar la seva decisió.
Quan, transcorregut un temps, la seva reflexió el va portar a ingressar al PSC, no vam compartir la seva decisió, però vam reconèixer que la va adoptar de forma irreprotxable i totalment respectuosa amb el PSUC. Potser les coses haurien estat diferents si s'hagués arribat a concretar la seva candidatura unitària a la presidència de la Generalitat, que bategava darrere la Conferència d'Homes i Dones d'Esquerra. Segurament, bona part dels eurocomunistes ens hauríem sumat a la iniciativa. Malgrat que els camins polítics se separaven parcialment, ha continuat sempre sent amic dels seus amics. Vam celebrar poder-lo votar a les eleccions generals de l'any 2000 com a candidat al Senat per l'Entesa Catalana de Progrés, integrada per PSC, ERC i ICV. I recordo l'alegria compartida el dia de la firma del Pacte del Tinell que, a finals del 2003, permetia finalment a l'esquerra assumir el Govern de Catalunya. I el seu consell que m'incorporés a la ponència redactora del nou Estatut.
Aquests dies es parla de la memòria de Solé Tura. La seva memòria som tots els que l'apreciem, hem treballat amb ell i compartim la seva il.lusió de construir una societat més justa.
Publica un comentari a l'entrada