EL DRET A DISENTIR OBERTAMENT D'AQUESTA COMÈDIA

Cap se setmana de bicicletes, de lectura irreverent (Cosas que hacen Bum! de Kiko Amat), d'audicions viníliques (The Jam, Count Five, Los Flechazos, XTC...), de desplaçament a la comarca d'Osona i d'interrogants davant d'un nou terme polític que respon a la frase "dret a decidir". Ja vaig dir que no aniria a la manifestació del dissabte, els meus arguments es reafirmen "el dia després". No ha estat necessari tergiversar els motius més objectius de la mobilitació (el tema rodalies i/o infrastructures). Els mateixos organitzadors han estat clars en afirmar sense embuts que la manifestació representa una aposta sobiranista en clau nacional i que el tema de la dimissió de la ministra (que, per cert, a força de crits, em resulta més entranyable ) o de les rodalies era secundari. Dit i fet. L'ensarronada d'aquesta plataforma és considerable. Estem davant d'un moviment clàssic (de fet, qui més qui menys sap el que és un "moviment de masses") al servei d'una determinada estratègia política, ben segur que legítima, però allunyada de les motivacions elementals del reconegut "cabreig" del carrer. No donaré més voltes. La necessitat de serveis públics de mobilitat, el model organitzatiu de la xarxa viària, les polítiques de sostenibilitat territorial, etc. són matèria de controvèrsia perquè no tothom les interpreta de la mateixa manera. Situar tot aquest colapse dins de la pista estratègica del "dret a decidir" té uns riscos. Heus-los aquí: els responsables primers del model de país que tenim es marquen una manifestació, amb el pretext del "cabreig" per fer propaganda pura i dura del projecte nacionalista. Els nacionalistes de divers signe, convergents-cuponeros-republicans, es disputen el carrer per mostrar la musculatura. Els pocs grups polítics i socials preocupats per el model insostenible que tenim, passen a segon terme enmig de l'allau d'estelades, espanyolofòbia i xovinisme.
El meu interrogant planteja "per què serveix i a qui, tota aquesta parafernal·lia?". Penso que el pitjor que li pot passar al catalanisme és aquest tremendisme nacionalista que s'alimenta de l'altre nacionalisme oposat. Mals temps, doncs, per fer propostes obertes i riguroses. Les manifestacions mostren l'escenificació del pathos d'una part de Catalunya. La majoria està outside o excèptica. El neopujolisme porta la pilota al seu terreny. Em va semblar lógic que la gent d'Iniciativa i d'Esquerra Unida anéssin a la manifestació. Al cap i a la fí, reconegut per tota mena de diaris i d'opinions, van ser els únics de la part política que van recordar els arguments de fons que justificaven passar una tarda en aquella Catalunya en miniatura que baixava Laietana avall. Si es vol fer una mani independentista, es fa i ja està. No cal aprofitar el malestar de molta gent que individualment i col·lectivament té altres preocupacions, a banda d'aquest peculiar "dret a decidir" que configura el nou relat del refundat nacionalisme del segle XXI.
M'estic perdent. Per això he clavat l'interrogant a l'inici de l'article. L'esquerra necessita un revulsiu cultural, polític, intel·lectual i refencial. Avui, com ahir, "The time is out of joint", o el temps està fora de lloc. Hamlet, poca broma.

El debat sobre "decidir" i "disentir" es perllonga a la banda baixa d'aquesta extensa sèrie de "post" amb triple desplegable, podeu seguir-lo, no està gens malament. Ara continuem amb els poderosos. Robert Crumb, habitual del Submarí Seaview d'aquest blog, ens regala una referència sobre "poderosos". Heus-los aquí: Tibats, aeris, propulsius i de velocitat alta com l'alta velocitat que preconitzen. Amb els "poderosos" de la foto de l'article inferior de Robert Frank i amb els neocons que tallen el bacallà econòmic a casa nostra, tenen trets comuns, per exemple: els poderosos del planeta volen que caigui el govern d'Evo Morales (just el dia en que una renda bàsica/salari social, ha estat aprovada per el govern bolivià i es destina a que tothom tingui un petit sou pel sol fet d'existir). El que passa a Bolívia és el que passa quan els poderosos del diner s'emprenyen. També en podem parlar als comentaris inferiors (uns 35 cm. per sota d'aquestes línies). Les miseries de la nostra política nacional són miniatures quan obrim el radi en direcció als països colonitzats i, realment, oprimits. De fet els poderosos, com els articles d'aquests dies, es toquen.

DRET A "DISENTIR", REFUNDACIÓ SIDERAL, URGENT I NECESSÀRIA

Heus-los aquí: Els poderosos. La foto és del mestre Robert Frank, els poderosos són dels Estats Units. Tanseval, podrien ser espanyols o catalans. Els nostres poderosos són cínics i rondinaires. Mai estan satisfets. No en tenen prou. El nostre establishent juga al victimisme, s'embolica de barres i estrelles i extreu la seva particular lectura de la neofraseologia nacionalista: "El dret a decidir". Unes plataformes marcadament independentistes munten una manifestació, vinculen tots els mals del país a la pèrfida Madrid i descodifiquen la substància del problema de les infrastructures en favor de la confrontació centre/perifèria. Tenen tot el dret a fer-ho, la qual cosa no vol dir que el moll de l'os de l'afer es derivi de l'esmentat "dret a decidir".
Els governs convergents han estat determinants en el model que ara esclata. Els poderosos, convé recordar-ho (els marxistòides som així de pesats) són i seran els sectors del gran empresariat, de les finances, de la comunicació, que CiU representa, defensa i escolta.
El llegat de 23 anys de concomitància entre poders econòmics i poder autonómic inclouen l'opció AVE, la manca de col·laboració amb els poders locals i el menyspreu a les reivindicacions d'aquells que han defensat unes infrastructures sostenibles i possibles. Han volgut inflar el globus i ara ha petat.
La responsabilitat d'allò que en diuen "Madrid" també existeix (i molt), la manca d'inversió pública és notòria. Ara bé, que tot s'hagi de dirimir en un gest propagandístic anomenat "dret a decidir", em sembla lamentable. Més encara quan aquest "dret a decidir" és el mot d'ordre dels litigis per decidir qui és el més nacionalista en aquesta disputa particular protagonitzada per convergents i republicans.
Per què no es fa una manifestació reivindicant solucions al caos i als dèficits, assenyalant responsabilitats compartides a Catalunya i a Espanya? Doncs, penso jo, perquè el model present vé de lluny i "va més lluny encara". És el model dels senyors de la fotografia de Robert Frank. Em sembla bé que ICV-EUiA vagin a la mani del dia 1 de desembre. Costarà dir allò de "malgrat les males companyies". Jo no aniré a aquesta manifestació. Els problemes socials, -les comunicacions ho són-, no es solucionen passejant de bracet amb la gent que els causa.

Una intervenció des del cel a càrrec dels Freak Brothers o la refundació real de la superficie terrestre. Ara que ens demanen refundar, requetefundar i recontrafundar. Millor esperar una pluja de freaks de primera. A què vé això? Doncs, a la necessària animació de la nostra l'auca! El deliri del país inventat avança, entre invents de fora i invents de casa. Ara toca refundar!

L'histoire des hommes est la longue succession des synonymes d'un même vocable. Y contredire est un dévoir.

René Char, 1965. Recherche de la basse et du sommet

L'aforisme del mestre René Char ens arriba de perles en els temps que vivim. Temps d'inflació conceptual. Total: Per rebre missatges enganyosos, missatges de classe i de poder clàssic. La refundació del catalanisme de l'Artur Mas és la reformulació del ser o no ser de CiU, amb les característiques del factor màgic del nacionalisme entés com a comunitat perpètua sense matisos socials ni antagonismes. El projecte de CiU és el de les classes dominants i dominadores, fet des de Catalunya pot semblar "nacional" i inclusiu, fins i tot adreçat a tots els ciutadans i ciutadanes (com si "tots" fossim d'una peça, iguals i replicants). És una proposta d'un cert catalanisme polític destinat al projecte de sempre, com Prat de la Riba, com Cambó, com tots els exponents del conservadurisme català. El catalanisme de CiU és el recurs necessari d'aquesta dreta, útil per suscitar consens entre molta gent, més enllà dels sectors objectivaments representats per el món convergent. La trampa està descoberta des de temps immemorials, quan les revolucions burgeses proclamaven la lluita nacional per facilitar l'adhesió de sectors antagònics dins d'una proposta decidament burgesa. Ara, postmodernament, la cosa és com sempre, amb el reforç mediàtic, la mercadotècnia pseudopolítica i les altres formes de descomposició política en que estem immersos. Res de nou.

El catalanisme polític ha de ser el que cada força política proposi i, més enllà de dogmes, inclou tota mena de posicions destinades a considerar aquest país, Catalunya, un marc amb particularitats (i moltes coses més que no cal resumir) i complexitats. El moviment obrer català del segle XX era catalanista, majoritàriament federalista i profundament internacionalista. La burgesia, sempre, encara que sigui catalanista formalment, planteja fòrmules que asseguren llur hegemonia de classe. Quan la dreta utilitza la nació o el país, ho fa per adquirir consens social, obviar els abismes socials i simular una realitat on tothom vol "el mateix" davant de "l'enèmic" comú. Una vella història. Aquest catalanisme de Mas no és refundable. És el loop etern de la dreta embolicada en barres i estrelles. Les esquerres, senzillament, l'hauriem de combatre amb una decidida reconstrucció de la nostra cultura política unitària, de base i de govern (d'això darrer ja en soc més excèptic). Les esquerres (no només de partit), però, estem en desbandada, en una discusió endogàmica infinita i sense gaires forces i referents. De fet, de tot plegat en parlem cada dia, a les minoritàries cantonades invisibles.

Canvi de línia d'atenció: SOUND SYSTEM. La propera edició del programa (dimarts 27 de novembre a les 9 del vespre a ràdio Premià 95.2 fm) restaura el programa dedicat al POP/SOUL/FUNK Espanyol (versió castellana i realista), davant de les peticions de la clientela, Preneu nota i escolteu-lo. Llegiu: http://stereo2soundsystem.blogspot.com/2007/11/sound-system-183.html i podreu captar les imatges, els comentaris i els factor decisius d'aquell època.

ELS CABELLS BLANCS, LA BONDAT A LA CARA

Avui, quan tot just estava preparant el guió de l'homenatge premianenc al Guti arran del primer aniversari de la seva inesperada mort, ens ha deixat el Gregorio López Raimundo. L'univers simbólic dels comunistes catalans brilla amb els centenars d'instantànies que mostren el Guti i el Gregorio, junts, evidenciant el caràcter intempestiu de la memòria popular de les esquerres del nostre país. El Guti, farà un any, i el Gregorio.
En temps de reinvenció i de reinterpretació sistemàtica del paper de la lluita dels comunistes en el procés històric que mena a l'avui desorbitat que ens ha tocat viure.
Ara mateix ho anuncia la televisió, amb la justícia precisa que mereix. En els temps que corren: La pèrdua del Gregorio López Raimundo és PRIMERA notícia als informatius. Molts, entre ells m'incloc, sentiem una emoció especial quan en els darrers anys apareixia la figura irrepetible del Gregorio, als mitings de campanya electoral, en comptades ocasions però senyalades. Avui, però, ha estat especial.
Gregorio, com el Guti, han estat mestres d'encerts i d'errors de la nostra història recent. Dies com avui, de record i d'orgull. De l'orgull que sentim, malgrat mil misèries, de ser part ínfima però real de la història del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del PSUC i dels espais que s'en deriven.
Molts ja ho sabeu, els més joves possiblement ho desconeixen, Raimon cantava una canço imprescindible en la banda sonora del memorial democràtic. Era la cançó precisa i explícita al company Gregorio,
"T'he conegut sempre igual". Diu així:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company,
no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys,
massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
(1973)

SORT A LLAMAZARES...I NOUS HORITZONS MUSICALS

Darrera hora. Gaspar Llamazares ha estat escollit en elecció primària com a cap de llista d'Izquierda Unida a les eleccions generals de 2008. M'agrada Llamazares i és una bona notícia. L'esquerra sociopolítica a escala d'estat espanyol necessita una articulació oberta com la que proposa Llamazares i els seus. La coalició catalana entre ICV i EUiA camina en aquesta direcció. La suma de propostes i de sensibilitats pot ajudar a la coordinació estable de l'esquerra alternativa. De ben segur que ICV, sense anar més lluny, necessita canvis seriosos de direcció i una disposició més decidida a entendre que no s'ha de governar "i prou". Alguns ho intentem dir i fer. Ara, amb l'elecció de Gaspar Llamazares, existeix una possibilitat de fer possible una altra esquerra. Esquerra minoritària però referencial per a molts. Temps al temps.

Canvi de registre: Especialment dedicat a JTria (Wilconià en actiu). Molta atenció als darrers discos que sonen a casa: El de la foto, al costat del Llamazares és Elliott Smith (New Moon) cliqueu a http://www.sweetadeline.net/ Mark Olson (The Salvation Blues) cliqueu a http://www.myspace.com/markolsonmusic i un altre més de EELS (Daisies in the Galaxy) a sumar a la discografia d'aquest artista invencible i cliqueu a http://www.eelstheband.com/

I ara, posat's a linkar, no us perdeu la darrera invectiva del blog amic http://www.premiademarx.blogspot.com (va del sentit i de la substància de les esquerres, en temps de desconcert)

...ERIC HOBSBAWN I LA MEMÒRIA. VINILS I MÉS VINILS

Informa JTria de la visita barcelonina de l'historiador marxista Eric Hobsbawn. Amb més de 90 anys al damunt, el genial acadèmic britànic del grup de Cambridge, arriba a conferenciar acompanyat del mestre Josep Fontana. Els seus temes: la historiografia del segle XX, la lluita de classes i el procès históric. Temes incandescents. Mestres d'ahir enmig d'un erm de revisionistes i de nous historiadors de perfil baix. Visiteu llibreries, observeu les taules de novetats d'història i d'actualitat política produïts des de Catalunya. Un catàleg de baix nivell amb temes mediàtics, invectives victimistes, balances fiscals, agendes ocultes, refundacions polítiques, memòria històrica nacionalment esviaixada i destinada a minimitzar el paper del marxisme català. I amb aquestes que arriba Hobsbawn, acompanyat de Fontana. Entretant un, aficionat als textos d'aquests mestres, contempla la rampant i nova historiografia casolana, amb noms mediàtics (Oriol Jonqueres, per exemple) i temàtiques monoaurals direccionades al conflicte territorial (de tot menys de l'escola marxiana). La decadència de les idees d'esquerra està a la vista: Aneu a les llibreries i mireu quins llibres d'assaig històric i polític estan damunt de la taula. Gràcies Hobsbawn, gràcies Fontana, per molts anys de saviesa i memòria històrica, universalment d'esquerres! Hobsbawn és, també, un gran especialista en jazz i en músiques populars, això permet saltar al següent tema.

Canvi de tema, radical canvi de tema: Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Fira del Disc de Barcelona (no la del showman Jordi Tardà), amb informe posterior de Ramonet77 i el vinil s'ha proclamat rei dels formats sonors. L'orígen físic no admet transmutacions digitals. El so és l'aire en moviment. Les ones s'inscriuen en els surcs del disc. Elemental! L'homenatge al vinil des d'aquest blog consisteix en un joc: EL joc del doble vinil (podeu participar). Relaciono dobles vinils que m'agraden (la llista és infinita):

Tago Mago / Can

Blonde on Blonde / Bob Dylan

Exile on Main Street / Rolling Stones

Bitches Brew / Miles Davis

Six / Soft Machine

The River / Bruce Springsteen

Roxy & Enselwhere / Frank Zappa

The Köln Concert / Keith Jarrett

etc... Feu propostes!!!!!

VERD ? NO, NERD ! (EN DUES PARTS)

Voleu un rotllo nerdie total? Cliqueu aquesta adreça:
http://www.penyabogarde.blogspot.com

Ara plantejo un repas als recents esternuts de l'auca catalanoespanyola d'aquests dies. Uns dies que un servidor ha dedicat a tres tasques de primer ordre: Fer amb en Ramonet77 un magnífic programa de ràdio dedicat al pop/soul espanyol (en castellà, no vegis!), anar a les Rambles de visita etnològica i esportiva per viure in situ la maregassa Rangers (i veure que els humans som imparables) i, finalment, el concert d'ahir al Razzmatazz, el millor dels darrers anys, WILCO!. Tot això sense passar per l'auca, la qual cosa em predestina a un allunyament a la bertoltbrechiana manera.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.

Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.
Estem a: http://www.verdiroig.blogspot.com/

I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.

RADIO PREMIÁ DE MAR EN ESPAÑOL

El próximo martes martes 6 de Noviembre, los chicos de Stereo2 realizarán un programa especial en la emisora local Radio Premià de Mar, en el 95.2 de su aparato receptor. El programa se emitirá en versión española. Integramente, en el idioma de Augusto Algueró, los locutores habituales les narraremos las travesuras del underground español de los años sesenta. Mostraremos a todo el mundo las exquisitas sonoridades del pop con eñe. Repetimos, la emisión se hará integramente en castellano o español. Los micrófonos y controles estarán a cargo de Ramón Ramoncín Setenta y Siete, Angel Payés y Javier Traicionado. Les esperamos.

Ahonden sus conocimientos en este blog adjunto: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com