Onze de setembre: Joe Zawinul.

Una coincidència personal molt colpidora. Ahir, onze de setembre, estava confeccionant un CD amb temes de Weather Report. Acostumo a crear bandes sonores imaginàries per anar amunt i avall amb el cotxe. Escoltava Weather Report i recreava alguns memorables estius molt personals i feliços. Els discos Tale Spinnin' i Black Market són els meus estius del 1976 i de 1977. Estius de plaça nocturna premianenca, d'amors, de cervesa i de gent que ara no hi és (en Joan Bruguera). Temps, també, de converses musicals inacabades i recuperades amb Paccius/Crimson, visitant habitual d'aquest blog. Aquest matí de dimecres, el dia després de l'onze, connecto el reproductor de CD's del meu cotxe i viatjo a Mataró amb Elegant People i Black Market dels Weather Report i, amb aquesta música, recordo aquells estius. Esmorzo i llegeixo la notícia, desgraciada casualitat, de la mort del co-lider dels Report, Joe Zawinul. Ahir 11 de setembre moria Joe Zawinul. Del tot coincident. Una casualitat? Acostumo a escoltar música molt variada diàriament, aquest grup el tenia arxivat fins ahir. Sense més comentaris. Serendipity (!!!). En Ramonet 77 i jo farem un especial radiofònic del Sound System dedicat a la carrera de Joe Zawinul. Ara ja sé que fer, des del proper any, per tornar a celebrar l'Onze de Setembre. Escoltaré Weather Report, com ahir, com aquest matí. A la justa mesura del mite. "Tornar a estius de recordat ribatge" (Carles Riba).

DIADES, INTERROGANTS I SOCIETAT "SUPOSADAMENT" CIVIL

Bon dia, especialment als que no fan ni fem pont. Ahir vaig tancar el cap de setmana amb un còmic d'en Daniel Clowes i aprofito el cas per utilitzar el seu autorretrat com a capçalera d'un dilluns especial, setembrístic, xafogós i encaixat entre pre-diades i Diada. Coses del País, és a dir: meteorologia, efemèrides i enginyeria de ponts i camins. Seguiu la pista del Clowes: universal des de Ghost World, des del seu cartell del film Happiness i, a partir d'aquestes referències, entrant a la seva intensa trajectòria ninotàire de primera divisió, saltant del realisme a la metafísica com faria en altres dominis David Lynch, per dir el nom d'un artista recuperat aquest estiu via Twin Peaks, (revisited).

El tema de la metafísica aplicada a les realitats polítiques podria ser una ocurrència "del dia abans de la diada nacional de Catalunya", o "del dia abans de qualsevol diada" similar ja siqui en els estats-nació grossos o a les nacions oprimides i petites o a les "àrees nacionalitàres" en curs (aquest darrer concepte és d'en Rafael Ribó que el va posar en circulació als anys setanta, abans del seu lideratge polític, en medis acadèmics, especialment en unes històriques Jornades de Debat sobre els Països Catalans).

En un debat anterior (dins del darrer post d'aquest blog), es desplega una controvèrsia sobre "el nom de la cosa". La cosa seria l'àmbit de tots els àmbits, l'àrea nacionalitària, el país. El nom, correlativament, seria la forma-estat, la nació, la ideologia de la nació i les múltiples lectures d'un terme, com a mínim, polèmic.

Tornant a la metafísica del dibuixant Clowes o de les pelis del Lynch, convé dir que aquesta disciplina no mereix prejudicis pseudomaterialistes (afortunadament la vulgata marxista està degudament corregida per les diverses escoles marxianes que habiten a: http://www.premiademarx.blogspot.com ). Per tant, interrogem-nos (si volem) sobre el país objectivable i, si en tenim ganes, destriem el gra substancial de la palla metafìsica. Fins i tot hi trobarem aire. Quasi res. Segurament és més instructiu que dónar vida a l'espiral infinita Barcelona/Madrid o el cercle delirant dels nacionalismes imperialistes versus perifèries en construcció (temes altrament seriosos, que l'auca banalitza a diari: Carod hi posa data, 2014!). En termes pràctics, potser seria millor dedicar-nos a la localització de les desigualtats, la recerca de solucions micropolítiques, al sí del nostre país (i dels països del món en general). En aquest darrer doble exercici, es possible que hi resideixi la clau per entendre que els països (les nacions) no tenen "unitats de destí" col·lectiu. Cada estament, cada classe, fa el que pot. Cada poder, però, subjectivitza, crea i transforma els seus interessos, no sempre coincidents amb els de la resta.

Un apunt final: Darrerament s'està abusant del concepte/terme SOCIETAT CIVIL. Si el terme nació o poble ja és prou complicat, només faltava l'ús mediàtic-polític de la societat civil com a sínonim de classe dirigent. Si Gramsci aixequés el cap! Ara de tot en diuen "societat civil". Es fa una trobada d'empresaris per parlar d'aeroports i autopistes i la premsa etziba la frase de "reunits representants de la societat civil catalana amb...". Passa el mateix amb la darrera reunió Ministerio/"Societat Civil". És a dir: Les Caixes, les Cambres de Comerç i tutti quanti. No negarem que els poderosos són "part" del paisatge del país. D'aquí a considerar-los "representants de la societat civil", n'hi ha per llogar-hi cadires. Ara ja entenc de que es parla, quan es parla del tòpic i trillat "ric teixit associatiu català". Entelèquia! Ilús de mí, em pensava que les associacions de defensa del consumidor, les ong's, els sindicats, els ajuntaments, els clubs, els boletaires o els ninotàries, també podien interlocutar en matèria de mobilitat, desenvolupament i energia.

Serveixi, doncs, aquest darrer cas com exemple d'una pràctica necessària de recerca de subjectes, problemes i objectes del país real. Enllà, doncs, de la sempre invertebrada i interessant metafísica nacional. Proposo una diada impossible destinada a la celebració dels nostres interrogants (i per reinventar la cartografia dels espais d'esperança. Pocs, però realment existents).

Banda sonora del cap de setmana: Bill Evans (trios West Coast amb l'inoblidable Chuck Israels), Manfred Schoof Quintet (vinils Japo/ECM dels anys setanta amb arts sonores intempestives), Prefab Sprout (LP Steve McQuenn, una illa pop dins de l'oceà popista dels anys vuitanta) i unes recopilacions casolanes de funk brasileny per anar dalt del cotxe.

NOU CURS POLÍTIC, NOVA AGENDA SOCIAL, VELLA RETÒRICA

(la foto és una instantània del film American Splendor. L'heroi Harvey Peckar fa cua en el super, més o menys com si anés a votar -o a abstenir-se -)

Inici del mes de setembre. Acumulades vàries lectures, sumats molts kilòmetres de bicicleta (i de cotxe, per carreteres bàsicament franceses), sembla que les hores es reordenen i les línies d'atenció s'ajusten als panorames de sempre, a les trames habituals, a les poques complicitats, a les moltes interseccions i al desplegament mesurat de projectes.

Primer, un repasset a la premsa (el braç escrit de la política que sovint juga a dir "no fem política"). Tambors de guerra preelectoral a l'estat espanyol (m'encanta aquesta denominació jurícoadministrativa, és freda i no aixeca banderes). Sembla que el PSOE opta per una ubicació hipercentrista amb discurs tàctic (com la majoria de discursos, propis i estranys) basat en España-España-España per manllevar l'exclusiva identitària al PP i una suposada agenda social que caldrà llegir i verificar. El PP augmenta el disc ratllat de l'autoritarisme estatal i el campi qui pugui econòmic amb noves perspectives a Catalunya on, alliberats del tou Piqué, es perfila un discurs despulladament xenofob, identitari i hiperdemagoc (mireu els excel·lents resultats del PP badaloní a base d'atiar el foc racial). No ens deixem el tema Rosa Díaz! Ja era hora que aquesta senyora fes el que li toca després d'haver alimentat el nacionalisme espanyol amb el pretext de denunciar l'omnipresència nacionalista perifèrica (que també existeix, i sovint, dirigida amb criteris d'estricte xovinisme-pantalla a la justa mesura de conformar una hegemonia que permet "colar" el model real d'uns països en vies de desaparició ecopolítica). Més casolanament, assistim a les kermesses habituals d'ERC amb el rerafons de succesions, tendències i declaracions de sobirania amb data concreta (Carod proposa el 2014 per desconnectar Catalunya d'Espanya per la via de l'efemèrides dinàstica del 1714).

I encara més casolonament, a can ICV-EUiA alguns esperem la confirmació del nou paper de la coalició. Uns, -jo em sento part d'aquests- preocupats per el projecte plural de la coalició, per la major complicitat entre ICV i EUiA, per una coalició sociopolítica que sigui capaç d'articular moltes singularitats, més preocupada per ordir la trama de la micropolítica, per la recerca de subjectes diferents, per la conformació d'altres espais d'activitat política i per un llarg etzètera de mancances que, en cas de reeixir-nos, poden dónar guanys en termes de creixement militant, creixement social i, només de retruc, de creixement electoral. Altres, però, amb els quals discrepo sense remor, els trobo més dedicats a la perpètua agenda electoral, a la dinàmica programa-primàries-eleccions (i tornem-hi!). És una vella discrepància. Quan es valoraran en termes similars els militants activistes, els militants càrrecs públics i els militants d'aparell? per exemple, a les estructures de representació on sovint el "tenir càrrec" bloqueja el debat en totes direccions i sense càlculs. Els aparells electorals i les agendes que generen són ineludibles. És necessari tenir un aparell tècnic al servei d'aquestes agendes. Ara bé, les agendes del dia a dia, de la radicalitat democràtica, de la micropolítica, necessiten el relleu i el grau de consideració que avui no tenen. Tot això és compatible en un projecte com ICV-EUiA-EPM. El més fàcil seria fer màquina electoral pura i dura, amb el seus sondejos, imatges i frases escollides o, en cas contrari, fer de la coalició un moviment de protesta en sentit estricte. No crec en cap de les dues vies. Malgrat la complexitat, aquesta coalició, de rojos i verds, de singularitats, de gent amb tradició i innovació, mereix una vida política inquieta, atenta al carrer, compromesa amb altres paradigmes, amb altres dosis de subjectivitat i programació. Aquesta coalició no pot ser un subjecte electoral d'acompayament del PSC, ni una marca més del mercat dels "5" partits de l'auca. Hem d'anar a les institucions, com també en el combat d'idees i projectes. En el món del que es coneix popularment per "política", cada vegada hi ha menys "política" i massa contingència fornida de cinisme, declaració, teatre, polònia en format real i esperpent. Mireu si tenim coses per tractar a la nostra coalició. Un altre dia, per exemple, podrem parlar de l'abast del concepte ecosocialista, del capitalisme, de triar altres àmbits de governança i del sentit transformat del fet militant en una societat dispersa, indefinida i apassionant.

L'estiu avança amb més coses: llibres (John Cheever: imprescindible cronista de les urbanitzacions americanes. Terry Eagleton: les memòries del critic literari marxista, irònic i divertit. Mycropolitiques de Fèlix Guattari: culpable del despiste d'un servidor), DVD's (visita a tots els capítols de la sèrie Twin Peaks, el món rural vist per David Lynch i els seus col·laboradors) i discos (Medeski, Scofield, Martin & Wood o el nou curs del funk instrumental, Richard Hawley o el Roy Orbison de Sheffield amb ulleres i llàgrimes, tot Nick Cave, tot Paul Bley, tot Bill Carrothers, els pianistes del silenci).

TELEX ESTIVAL SENSE ESTIU

Línies estivals del deliri: La població insultada per unes empreses elèctriques, el terratremol peruà, els estirabots a la cúpula d'ERC, el ball de càrrecs a ICV, el conseller Huguet vol fer de Catalunya una marca de turisme temàtic (més!). Paisatge després de la batalla: el botellón gracienc.

Necrologies a dojo: Bergman, Antonioni i Serraud (banda cinematogàfica), Max Roach, l'inventor de la bateria-jazz moderna, Xirinachs (suicidi i desconcert) i Stanley Beckford (obrer immigrant a Londres, jamaicà i cantant de Mento i Rocksteady).

Línies de resposta (fulgurants i irreverents) tema per tema: Les elèctriques no són elèctriques, són la banda lluminosa i fosca de la trama de poder operant a Catalunya (i al món). Desgràcia al Perú (tenim alguns premianencs a la zona). Carod li etziba a Puigcercós i es fa el madur. A casa meva, al partit ICV, s'escalfen motors electorals i no hi ha espai per insinuar una agenda social (a Premià ho intentarem fer aquesta tardor: Micropolítiques!). Llàstima! El conseller Huguet aposta per la "qualitat turística" amb la marca Catalunya i els itineraris temàtics (endavant: ja no vé d'una trinxada, ara farem la Rambla pirenenca i el Fòrum del Priorat).

El tema "Gràcia" té la seva gràcia. Inmemorialment, molt veïns organitzen festes de carrer. Participació. Altres busquen un cos a cos amb les polícies dels règims (municipals i autonòmics). I molts més practiquen un aiguabarreig de botellón, operación triunfo, gran hermano, teleporqueria i pseudofiesta. Alternatiu? Em deixa perplex una pancarta "alternativa": "Saura torturador". Si faig cas d'aquesta consigna, hauré de blindar la meva existència cada vegada que coindideixo amb en Joan, company pacífic que practica un esport de risc anomenat "conseller d'interior". No estaria malament practicar micropolítica (amb altes dosis de subjectivitat invectiva) per deduïr el grau d'alternativitat dels autoanomenats alternatius (o botellonistes amb "dreadlocks-rastes" i gosset).

Weather Report: comunicat meteorològic. La Vanguardia anuncia el sobtat bye-bye a l'estiu. Això és el canvi climàtic. Columnistes i plapanatistes (seguidors del Josep Pla "d'estar per casa"): això va de debò. Demagògies al marge. Oportunismes a la carta, al marge. Si ho diu el Rodríguez Picó, jo m'ho crec: el canvi climàtic és constant i vé de lluny, sempre ha existit, ara toca accelerar-lo. Mesures? les que calgui! impostos? sí, sempre que es destinin a fer front al desgavell. No s'hi val fer trampes. La cosa afecta per tots els costats. Un ecosocialisme concret seria: reestructurar l'economia en clau ecològica, taxar els desperfectes ambientals, proporcionalitzar les responsabilitats.

CICLISME, VACANCES,POLÍTICA REFLEXIVA, MESTRES

Figeac. Departament de Lot. Occitània/França. Formatge, lectura, ví, ciclisme, passejades, xerrades, nits d'estrelles, cafè des Sports, una llibreria sensacional dirigida per en Jordi -llibreter figuerenc-, l'estiu avança. Aquí no em sento turista, hi vinc sovint. Detesto els llargs viatges d'aquestes setmanes. Amb això ja tinc la mesura justa. Vacances.

Félix Guattari, a banda dels seus treballs "durs" amb Gilles Deleuze o amb Toni Negri, va escriure al Brasil un quadern de viatge en forma de compilació d'articles, conferències i diàlegs. En companyia de Suely Rolnik, Guattari factura el potent MICROPOLITIQUES. Existeix una versió castellana d'edició minoritària. Ara l'estic llegint en francès, és tot un bagatge proteïnic per la propera temporada social. ICV-EUiA necessitem Guattari. Les seves vitamines. Les reflexions a peu d'obra sobre el sentit de la micropolítica, la subjectivitat perduda, la capacitat de segregar discurs i de no caure en l'intent. El darrer exemplar de Treball (l'exportaveu psuquero) és un ritornello sobre institucionalisme, representació, manca d'objectivitat, aparelletisme, ball de càrrecs i poca, molt poca, societat. Em preocupa.

Diu Guattari: Crec que existeix un poble múltiple, un poble de mutants, un poble de potencialitats que apareix i desapareix, que s'encarna en fets socials, en fets literaris, en fets musicals. (...) Jo puc veure aquest fet, potser deliro, però penso que estem en un període de productivitat, de proliferació, de creació...

Heus aquí el mestre Roland Barthes, lectura de capçalera estival. Després de les seves Mitologies, llegides a la terrassa del Marina, al bar del barri de la feina i a l'estudi de casa, he disfrutat del seu autobiogràfic Roland Barthes por Roland Barthes. Vull traslladar l'efecte Barthes a la reflexió política primària (ara que, fins i tot, la revista d'ICV Treball ens convida a la reflexió estival). El discurso político no es el único que se repite, que se generaliza, que se cansa: en cuanto aparece en alguna parte una mutación del discurso, surge una vulgata y su cortejo fatigante de frases inmóviles. Si este fenómeno común le parece particularmente intolerable en el caso del discurso político, es porque la repetición asume la forma de un colmo: a la política que quiere presentarse como ciencia fundamental de lo real la dotamos fantasmáticamente de un poder supremo: el de domar el lenguaje, el de reducir toda charlatanería hasta dejar su residuo de realidad. ¿Cómo entonces tolerar sin pesar que lo político integre tambien las filas de los lenguajes y se convierta en Parloteo? Bé, el mestre Barthes anirà fent les seves oportunes aparicions en aquest blog de vocació intempestiva.

Beaufort. Aquesta vila alpina ha estat la base d'operacions de la primera setmana d'agost. Amb en Ramon Sala hem assolit els objectius de la temporada ciclista. La fotografia mostra una més de les rutes conquerides. Una mica de topografia mítica de la zona: Saisies, Aravis, Cormet de Roselend i Iseran. Sense dopatge! Estem molt contents. Miguel Indurain definia la cosa amb una frase de cosmologia quasi "zen" (no és conya): "Avanzar en el dolor".