ELS CABELLS BLANCS, LA BONDAT A LA CARA

Avui, quan tot just estava preparant el guió de l'homenatge premianenc al Guti arran del primer aniversari de la seva inesperada mort, ens ha deixat el Gregorio López Raimundo. L'univers simbólic dels comunistes catalans brilla amb els centenars d'instantànies que mostren el Guti i el Gregorio, junts, evidenciant el caràcter intempestiu de la memòria popular de les esquerres del nostre país. El Guti, farà un any, i el Gregorio.
En temps de reinvenció i de reinterpretació sistemàtica del paper de la lluita dels comunistes en el procés històric que mena a l'avui desorbitat que ens ha tocat viure.
Ara mateix ho anuncia la televisió, amb la justícia precisa que mereix. En els temps que corren: La pèrdua del Gregorio López Raimundo és PRIMERA notícia als informatius. Molts, entre ells m'incloc, sentiem una emoció especial quan en els darrers anys apareixia la figura irrepetible del Gregorio, als mitings de campanya electoral, en comptades ocasions però senyalades. Avui, però, ha estat especial.
Gregorio, com el Guti, han estat mestres d'encerts i d'errors de la nostra història recent. Dies com avui, de record i d'orgull. De l'orgull que sentim, malgrat mil misèries, de ser part ínfima però real de la història del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del PSUC i dels espais que s'en deriven.
Molts ja ho sabeu, els més joves possiblement ho desconeixen, Raimon cantava una canço imprescindible en la banda sonora del memorial democràtic. Era la cançó precisa i explícita al company Gregorio,
"T'he conegut sempre igual". Diu així:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home,
no em trobe sol, company,
no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys,
massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
(1973)

SORT A LLAMAZARES...I NOUS HORITZONS MUSICALS

Darrera hora. Gaspar Llamazares ha estat escollit en elecció primària com a cap de llista d'Izquierda Unida a les eleccions generals de 2008. M'agrada Llamazares i és una bona notícia. L'esquerra sociopolítica a escala d'estat espanyol necessita una articulació oberta com la que proposa Llamazares i els seus. La coalició catalana entre ICV i EUiA camina en aquesta direcció. La suma de propostes i de sensibilitats pot ajudar a la coordinació estable de l'esquerra alternativa. De ben segur que ICV, sense anar més lluny, necessita canvis seriosos de direcció i una disposició més decidida a entendre que no s'ha de governar "i prou". Alguns ho intentem dir i fer. Ara, amb l'elecció de Gaspar Llamazares, existeix una possibilitat de fer possible una altra esquerra. Esquerra minoritària però referencial per a molts. Temps al temps.

Canvi de registre: Especialment dedicat a JTria (Wilconià en actiu). Molta atenció als darrers discos que sonen a casa: El de la foto, al costat del Llamazares és Elliott Smith (New Moon) cliqueu a http://www.sweetadeline.net/ Mark Olson (The Salvation Blues) cliqueu a http://www.myspace.com/markolsonmusic i un altre més de EELS (Daisies in the Galaxy) a sumar a la discografia d'aquest artista invencible i cliqueu a http://www.eelstheband.com/

I ara, posat's a linkar, no us perdeu la darrera invectiva del blog amic http://www.premiademarx.blogspot.com (va del sentit i de la substància de les esquerres, en temps de desconcert)

...ERIC HOBSBAWN I LA MEMÒRIA. VINILS I MÉS VINILS

Informa JTria de la visita barcelonina de l'historiador marxista Eric Hobsbawn. Amb més de 90 anys al damunt, el genial acadèmic britànic del grup de Cambridge, arriba a conferenciar acompanyat del mestre Josep Fontana. Els seus temes: la historiografia del segle XX, la lluita de classes i el procès históric. Temes incandescents. Mestres d'ahir enmig d'un erm de revisionistes i de nous historiadors de perfil baix. Visiteu llibreries, observeu les taules de novetats d'història i d'actualitat política produïts des de Catalunya. Un catàleg de baix nivell amb temes mediàtics, invectives victimistes, balances fiscals, agendes ocultes, refundacions polítiques, memòria històrica nacionalment esviaixada i destinada a minimitzar el paper del marxisme català. I amb aquestes que arriba Hobsbawn, acompanyat de Fontana. Entretant un, aficionat als textos d'aquests mestres, contempla la rampant i nova historiografia casolana, amb noms mediàtics (Oriol Jonqueres, per exemple) i temàtiques monoaurals direccionades al conflicte territorial (de tot menys de l'escola marxiana). La decadència de les idees d'esquerra està a la vista: Aneu a les llibreries i mireu quins llibres d'assaig històric i polític estan damunt de la taula. Gràcies Hobsbawn, gràcies Fontana, per molts anys de saviesa i memòria històrica, universalment d'esquerres! Hobsbawn és, també, un gran especialista en jazz i en músiques populars, això permet saltar al següent tema.

Canvi de tema, radical canvi de tema: Aquest cap de setmana s'ha celebrat la Fira del Disc de Barcelona (no la del showman Jordi Tardà), amb informe posterior de Ramonet77 i el vinil s'ha proclamat rei dels formats sonors. L'orígen físic no admet transmutacions digitals. El so és l'aire en moviment. Les ones s'inscriuen en els surcs del disc. Elemental! L'homenatge al vinil des d'aquest blog consisteix en un joc: EL joc del doble vinil (podeu participar). Relaciono dobles vinils que m'agraden (la llista és infinita):

Tago Mago / Can

Blonde on Blonde / Bob Dylan

Exile on Main Street / Rolling Stones

Bitches Brew / Miles Davis

Six / Soft Machine

The River / Bruce Springsteen

Roxy & Enselwhere / Frank Zappa

The Köln Concert / Keith Jarrett

etc... Feu propostes!!!!!

VERD ? NO, NERD ! (EN DUES PARTS)

Voleu un rotllo nerdie total? Cliqueu aquesta adreça:
http://www.penyabogarde.blogspot.com

Ara plantejo un repas als recents esternuts de l'auca catalanoespanyola d'aquests dies. Uns dies que un servidor ha dedicat a tres tasques de primer ordre: Fer amb en Ramonet77 un magnífic programa de ràdio dedicat al pop/soul espanyol (en castellà, no vegis!), anar a les Rambles de visita etnològica i esportiva per viure in situ la maregassa Rangers (i veure que els humans som imparables) i, finalment, el concert d'ahir al Razzmatazz, el millor dels darrers anys, WILCO!. Tot això sense passar per l'auca, la qual cosa em predestina a un allunyament a la bertoltbrechiana manera.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.

Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.
Estem a: http://www.verdiroig.blogspot.com/

I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.

RADIO PREMIÁ DE MAR EN ESPAÑOL

El próximo martes martes 6 de Noviembre, los chicos de Stereo2 realizarán un programa especial en la emisora local Radio Premià de Mar, en el 95.2 de su aparato receptor. El programa se emitirá en versión española. Integramente, en el idioma de Augusto Algueró, los locutores habituales les narraremos las travesuras del underground español de los años sesenta. Mostraremos a todo el mundo las exquisitas sonoridades del pop con eñe. Repetimos, la emisión se hará integramente en castellano o español. Los micrófonos y controles estarán a cargo de Ramón Ramoncín Setenta y Siete, Angel Payés y Javier Traicionado. Les esperamos.

Ahonden sus conocimientos en este blog adjunto: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com