02 d’abril 2011

El so de Canterbury




El so de Canterbury. Kent. Anglaterra.
Com passa (o passava) amb la literatura o amb altres modalitats artístiques, la qüestió geogràfica és (o era) determinant. Ara assistim, però, a una deriva falsament universalista que dificulta la clàssica percepció d'una cultura lligada als espais de referència que no s'han de confondre amb les categories de nacionalitat o ètnia.

Soft Machine. Fase Six Album.

Des dels vells temps del Disco Express i les emissions radiofòniques més apassionants de la cultura pop de casa nostra (menció especial per "Radio Juventud"), em va fascinar el concepte del So de Canterbury. La venerable ciutat catedralicia del comptat de Kent anava associada a una escena musical molt rica que acollia efluvis psicodèli·lics, jazzístics i "pre-rocksimfoniosos". Les bandes de Canterbury, o les propostes associades a aquella ciutat de manera més o menys passatgera, van aportar un meravellós univers que es va escampar per molts estrats de la cultura sonora britànica dels anys setanta.


Intersecció Canterbury/Burroughs

Soft Machine (en honor a la novel·la de William Burroughs) rivalitzava a Londres amb els Pink Floyd de Syd Barrett en les batalles sonores i lluminoses ("Light Shows") del UFO Club de Tottenham Court Road (on també despuntaven els Together de Steve Howe, futur guitarrista de Yes, o el projecte bizarro d'Arthur Brown & The Crazy World). Dels Soft Machine es desprenien personatges decisius del rock de tots els temps (Robert Wyatt, Kevin Ayers) i del jazz-rock (Mike Ratletge, Elton Dean, Hugh Hopper).


Altres agrupacions made in Canterbury (o lligades episòdicament amb la capital de Kent) eren els Hatfield & The North, Caravan o Henry Cow. Em vull aturar en aquests tres casos arran de certes afinitats d'elecció i coincidència. Els Hatfield m'agradaven molt, malgrat que van mostrar un tret anticipador del que després en dirien Rock Simfònic. Eren una banda impecable i de sonoritat personalíssima. Molts replicants volien sonar a la Hatfield. Aquell Fender-Rhodes del Dave Stewart! I el seu dream team inoblidable: Phil Miller/Pip Pyle/Richard Sinclair/i el propi Stewart. Les afinitats recuperades, en el cas Hatfield, estan vinculades a la novel·la de Jonathan Coe, The Rotter's Club (Ed. Anagrama) que sovint hem celebrat entre cerveses (oi, Xavi Gasco?).

Caravan. Els dies del "Palacio de los Deportes".

Els casos Caravan i Henry Cow els vull ressenyar en termes més retrospectius lligats a una determinada memòria històrica barcelonina. Rememoro Caravan de quan van actuar al "Palacio de los Deportes de la calle Lérida" en una nit memorable de l'any 1973/74 (?) i, afortunadament, els recordo una mica, en plena acció, dalt de l'escenari i sepultats per tones d'amplificadors i altaveus. Tocats per una llum violeta d'alta intensitat.
La darrera curiositat és Henry Cow. Aquesta banda de jazz-rock (que, tirant d'etiquetes, en diriem de Progressive o Prog Rock) em torna a la memòria quan penso en aquell delirant concert dels Emerson, Lake & Palmer (temps de Popular 1, Mariscal Romero i apologia simfopretenciosa). Henry Cow eren els teloners dels EL&P al "Palacio de los Deportes de la Calle Lérida" i, francament, van passar sense penes ni glòries entre una multitud abduïda i simfonitzada (de la qual jo mateix, amb catorze anyets, no m'en vaig poder escapar).

Henry Cow. La vaca de l'Enric en plena acció.

Restituir aquestes bandes és un exercici comparable a la recerca i captura del millor folk britànic (Fairport, Pentangle, Incredible...) iniciada la setmana passada. Canterbury, el folk de Pentangle o el R&B d'aquells dies conformaven una escena plural que intercanviava públics sense prejudicis. Ho repetiem en ocasió del cas Pentangle: Quan el món era Pop, els manifestos del folk, de les primeres temptatives conceptuals del Progressive Rock o les bandes i solistes del R&B sortides del Swingin'London convivien en un estrany paratge d'interseccions estilístiques.
Tot allò no va durar massa. Les tendències a la grandiloquència, al rock d'estadi i a la música d'orientació adulta (AOR), sumades al pop d'ascensor i botiga, van configurar una omnipresent i opressiva atmosfera Muzak que, sortosament, fou dignament contestada des de les trinxeres del power pop, el revival mod, el punk i la primera new wave. Però això és una altra història. La gran història de les nostres estimades subcultures. Ja en parlarem.


El dimarts a les 9 del vespre al
Sound System de Ràdio Premià...

Vídeos sobre hatfield and the north

- Informar sobre vídeos
Hatfield and the North - at the Rainbow
10 min - 2 May 2007
Subido por gustavosarmento

youtube.com
Hatfield and the North with special guest ...
6 min - 28 Ago 2008
Subido por siroen

youtube.com

Bad Alchemy, Little Red Riding Hood Hits The Road / Henry Cow - youtube.com
8 min - 13 Nov 2008 - Subido por folker2006
From"Henry Cow Concerts" With Robert Wyatt STEREO www.youtube ...

Vídeos sobre soft machine

- Informar sobre vídeos
SOFT MACHINE-Theatre De La Musique 1970 - youtube.com
4 min - 6 Mar 2006 - Subido por VERNIXX
Here's a clip of Soft Machine on French Television from 1970. This ...
Soft Machine - Hope for Happiness - youtube.com
3 min - The Soft Machine (1968)
Disponible en: Dailymotion - dailymotion.virgilio.it - v.youku.com
Soft Machine - The Tale of Taliesin - youtube.com
4 min - Softs (1976)
Disponible en: Last.fm - MySpace - video.mail.ru
  1. Escena de Canterbury - Wikipedia, la enciclopedia libre

    La rotación entre sus músicos ha sido notable y así, Richard Sinclair militó en Wilde Flowers, Camel, Caravan, Hatfield and the North y Gilgamesh; ...
    es.wikipedia.org/wiki/Escena_de_Canterbury - En caché - Similares

10 comentaris:

MARGA BOSCH I EL SEU VERB ha dit...

interessant

Marc ha dit...

m'omple de records pensar en Caravan i Soft Machine, gràcies, bons records.

SOUNDA' ha dit...

Excel·lent article que el complementarem el dimarts que ve al sounda!!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Evidenment, Mister Raymond!

Llop Estepari ha dit...

Normalment em reservo els teus apunts per diumenge a la tarda. Em poso relativament còmode (o sigui davant de l’ordinador amb un coixí per les lumbars i un “collarin” per les cervicals) i m’hi passo una bona estona. Exercici de memòria, redescobriment i també de descobertes.
Excel•lent apunt amb els grups representatius del So de Canterbury. Recordo aquella època amb Soft Machine i Hatfield principalment. En aquell temps em decantava per un rock més dur, però els mus gustos jazzístics trobaven recer en aquests grups de rock/jazz amb pinzellades psicodèliques de l’època.
Un udol.

El missatger ha dit...

El món jazz-rock psicodèlic pre-rock simfònic m’agafa una mica lluny, (Soft Machine i poc més) per això m’ha interessat encara més la informació. Gràcies.

Una ciutat que té com a ciutadà més representatiu un fantasma no pot ser dolenta.

Salut i alegria!

HENRY TO SEA ha dit...

aquest dimarts gran nit amb els Caravan, Hatfield and the North, National Health , Soft Machine ...
els "hammers" premianencs hi serem presents a Radio Premià ...

Crimson ha dit...

Vam descobrir plegats els dits d'Allan Hollsworth al Bundles de Soft Machine. Recordo escoltar-lo a casa teva, suposo que l'estiu del 75 que és l'any que va sortir.

De tota manera es tractava ja del decliu d'aquella música.

Està bé que els rememoris.

Si m'hagués de quedar amb una cançó trio "Chloe & the pirates" del Six de SM.
I si hagués de triar un disc... el "Rotter's club".

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Caram, quina colla d'espectres que s'han presentat en el blog...

Rubén (la que t'espera, jove, si t'acostes al Canterbury Sound).

R77-Stereo1...ja farem xerinol·la a l'estudi.

Llop Estepari, fantàstic! Canterbury ens acull i Hermann Hesse entra per la porta gran al Submarí.

Missatger, exactament d'aixo es tracta, de rescatar un episodi llunyà d'una ciutat "fora circuit", almenys té el valor de desfermar un arbre genealògic d'un dels pous del rock britànic.

Henry: ens espera una odissea Hammer descomunal passada per Camterbury al pub McGrove.

Crimson, ben retrobat al Seaview! Certament, amb Soft Machine ens passavem tardes inoblidables, també hi era el Joan Bruguera (que ens hi va iniciar) i sobre el "Six" estic d'acord (almenys pel que fa a l'etapa jazz-rock de la màquina suau). Anècdota "Six" : el doble disc que encara tinc i punxo el vaig pispar (per tant, el fetitxisme és més que justificat), tinc la versió original espanyola amb galeta CBS antiga, poca broma!

Jorko ha dit...

he escoltat el programa , felicitats!