29 de novembre 2010

Incunables d'un diumenge a la tarda


Una tarda de parèntesi entre eleccions, soroll i publicitats de tota mena. Amb poca llum i l'ambient de les grans ocasions, organitzo al meu estudi una audició intimista de material incunable.Dylan, Max Ro
ach i Archie Shepp. Per començar, Dylan, el més rar de tots els Dylans. Punxar The Basement Tapes és una experiència digne de comentar. El doble vinil més misteriós de la carrera de Zimmerman, degudament impregnat de les bones maneres d'una de les més grans institucions de la música popular nordamericana: The Band. La precària sonoritat de les cintes, aquella atmosfera de magatzem que condensava el bo i millor de la tradició del rock, el country, el blues i el folk. Sempre que escolto a The Band sento una rara melanconia. Una percepció incerta, la d'una música i d'uns artistes que han deixat una petjada important i que s'han disseminat en el passat més crepuscular del rock. És el que sento quan escolto la veu de Rick Danko i repasso fotos o records de The Last Waltz. Eren gegantins.

Heus aquí el We Insist! Max Roach amb Hawkins en plena efervescència de la revolta afroamericana dels seixanta...quina portada, quin missatge, quina dignitat!


Archie Shepp. El saxofonista amic de Coltrane, savi i geni del jazz d'avantguarda, activista de l'eterna nova esquerra americana. Figura imprescindible del New Thing. Ahir punxava Four for Trane. Un disc Impulse amb Roswell Rudd (trombonista potentíssim), Alan Shorter (el trompetista oblidat i eclipsat per el seu germà Wayne), Charles Moffett (baterista de l'Ornette Coleman de sonoritat equivalent als grans Paul Motian i Ed Blackwell), Reggie Workman (baixista i un dels darrers
sidemans de Coltrane) i John Tchicai (altista crispat, com m'agrada, seguint la pista dolphiana).


Tres anotacions musicals decididament intempestives. Decididament dominicals, amb poca llum i amb la densitat dels bons apats.
mireu-los, clicant:


Vídeos de archie shepp four of trane videos

Archie Shepp - "The Magic of Ju-Ju" [Part 1 of ...
10 min - 10 Abr. 2010
Penjat per TehHipstz0r

youtube.com

Last Waltz, The - Bob Dylan & The Band

16 Oct. 2009
Bob Dylan & The Band tear through "Baby, Let Me Follow You Down" in this clip from Martin Scorsese's The ...
tcm.com - Vídeos relacionats

Max Roach, Abbey Lincoln- Freedom Day
6 min - 15 Juny 2009
Penjat per Prvev45

youtube.com
Max Roach - Triptych: Prayer/Protest/Peace
8 min - 19 Oct. 2009
Penjat per TabulaRasaFilm

youtube.com

11 comentaris:

Robert ha dit...

quin arsenal de bones materies ens portes avui, ostima! mercès.

la trinchera del blues ha dit...

menudo tesoro para aguardar el match del siglo después de la tormenta convergente y del ridiculo de montilla, de puigcercos y de herrera

me apunto los datos por si llega la tercera guerra mundial

Marc ha dit...

jo encara estic escoltant el Billy Bragg del post anterior i ja anuncies un carregament espectacular. Ja vaig, ja vaig

zel ha dit...

I no tenim ni un escó, merda...

àngel ha dit...

però tenim milers d'activistes, Zel, i això és el que compta i el que aspiravem per anar fent camí.

David ha dit...

Tot just dissabte vaig tornar a veure The Last Waltz després de moltíssims anys i em va tornar a emocionar. Continuen les coincidències!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

David: West Ham 4 Manchester United 0

quina setmana!

Jordi ha dit...

We insist! Tota una declaració de principis! A més de ser un dels grans bateries, en Max Roach va ser un lluitador, junt amb la seva dona, a favor dels drets dels emigrants negres. Durant anys es va negar a tocar als Estats Units en protesta contra l’explotació econòmica dels músics. Un rebel.
Bona referència!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

molt bé, jordi, com diu max roach: we insist! formidable declaració de principis a recuperar amb tota la força.

David ha dit...

Tens raó, Àngel! Quina setmana! Em sembla que la gesta dels Hammers encara és més gran que la del Barça, que ja ens té acostumasts a guanyar-ho tot. Salut!

Alan Smithee ha dit...

Una de les entitats més curioses que ha gestat la vida cultura premianenca us saluda.

Som els AMICS D'ALAN SMITHEE que, malgrat no tenir local estable -ens van fotre fora d'un, ja, ja, ja- ara seguim propagant les nostres barbaritats a la xarxa...

ja és l'hora d eque conegueu la nostra web i que ens visiteu, cliquen aquesta adreça del remitent i podreu veure el nostre catàleg d'atrocitats en fora de joc.

amicsalansmithee.blogspot.com