10 de novembre 2010

Les eleccions i la democràcia de baixa intensitat


(Fotografies de Robert Frank)

1. Democràcia i capitalisme. El binomi impossible.


Aquesta amalgama delirant que coneixem per sistema capitalista global ha metabolitzat tantes coses que, fins i tot, ja podem observar com la pròpia noció de democràcia –antiga, clàssica i envellida- va perdent algunes de les seves propietats ontològiques (sobirania) en benefici dels centres de decisió real lligats a la gran economia, als seus organismes corporatius i a les múltiples variants del sistema financer. Aquests darrers, sumats a la tendència general expansiva de la societat-mercat, han anat erosionant i minant els espais abonats a l’esperança, la creació, el treball compartit, el país concret i la cultura. Els dispositius de dominació sistèmica lliuren un setge a les formes i continguts del que històricament hem conegut com a democràtic, popular, cultural o existencial. La prestatgeria del supermercat dels valors de consum inclou ofertes culturals, alimentació de laboratori, tecnologia obsolescent, espiritualitat new age, autoajut i democràcia elitista amb copyright.



2. Mercat i civilitzacions. El relat dels nostres temps.


Si a tot això li afegim la pèrdua de centralitat de les temàtiques socioeconòmiques en detriment d’una reduccionista visió del món feta a partir de prismes culturalistes o multiculturals, tenim el terreny de la democràcia abonat per viure la reedició de fonamentalismes, antisemitismes, islamofòbies, vaticanades, racismes, integracions i desintegracions vàries, i el pitjor de tot, presenciem com funciona a ple rendiment la versió postmoderna de la transició de les ideologies de conjunt (fallides o mai reeixides) a l’incert camp de les afirmacions i negacions d’identitat i a les jerarquies de civilització, que en cas de no aturar-ho ens abocarà del tot a la barbàrie. La cosa, doncs, es complica i força, sobretot quan es tendeix a menystenir la qüestió social local i internacional i s'alimenta el relat totalitzador del capitalisme sense fronteres combinat amb la democràcia de baixa intensitat i poca transparència que ens acull.



3. La política "del possible" i el grau zero de l'esquerra al govern.


Hores d’ara Catalunya viu dies de campanya electoral. Convindrà fer una reflexió tenint en compte les condicions generals descrites anteriorment. L’auca de la política catalana ens presenta el trànsit anunciat dels governs tripartits a la reedició del poder convergent. Les limitacions de la democràcia de casa nostra –a banda del controvertit encaix catalanoespanyol- també s’expliquen per les omnipotències del gran mercat i de tots els sectors falsament dits “societat civil” que, per activa i per passiva, han dictat les línies mestres de la governamentalitat nacional des dels temps de la mai reeixida transició democràtica.
Un model territorial expansiu, reducció de l’estat social, control i estigmatizació de les dissidències, politizació de les temàtiques identitàries en detriment de la radical despolitizació de l’economia (entesa com a procés d’antagonisme, conflicte social, pluralitat de models, etc.), serien temes a retenir si és que es vol parlar de política sense atendre els reclams de l'auca espectacular que conforma les ofertes i contraofertes de la política convencional lliurada en format televisat. Uns temes que, els més substancials, lamentablement ja han estat aplicats des de l'esquerra gestionària seguint les pautes dels poders económics o claudicant en benefici de l'estabilitat d'una coalició d'elements discordants. Una coalició que ara, quan ja és tard, es lamentarà de que "arriba la dreta" i que d'aquest espantall de darrera hora en farà una consigna desesperada, complementada per programes il·legibles i intervencions pautades als mitjans de comunicació.



4. La democràcia televisada. El soroll i la fúria.


Qui escriu aquestes línies ha decidit prendre algunes mesures front la política-espectacle que anirà en augment aquests dies. Per començar, gràcies a una oportuna avaria a l’andròmina de la TDT del meu televisor, em limitaré a activar la pantalla per projectar videos musicals o de cinema. No em considero un apocalíptic antitelevisiu ni res per l’estil. Senzillament, com a persona interessada en la política i no en “aquesta” versió de la mateixa, prefereixo mantenir les distàncies necessàries. També he decidit substituir l’emissora que em desperta cada dia per qualsevol estació musical. Només pensar en els blocs informatius electorals imposats i de contingut impostat, ja us ho podeu imaginar. Aplicarem el mateix antídot a l’aparell de ràdio del cotxe tot i proveint-lo de bon material musical. I, malgrat tot, no restarem al marge.



5. Des de baix i a l'esquerra. Conspirar és respirar tots plegats.

Els que intentem fer de la política una experiència més o menys militant i activista, una relació vital amb una incerta història i una manera de conspirar contra l’estat de coses present, practicarem el difícil exercici de la campanya marginal, testimonial, ideològica i fora de joc. Ho farem DES DE BAIX, pensant en que no té massa sentit esperar quelcom d'emancipador o igualitari que vingui de la més estricta representació institucional destinada a la gestió d’allò que precisament voldriem abolir. Gestionar el present amb els paràmetres d’una democràcia hipotecada per les lògiques del capitalisme, i pensar que així es poden canviar les coses, és una il·lusió òptica obturada per l’imperi de la banalització de la cosa pública. Combinar la política profana, l’aprofitament de les escletxes legals i temptar l’impossible, és una manera digna de recuperar la democràcia perduda, l’economia escamotejada i la cultura desposseïda.


CLIQUEU DAMUNT LES FOTOGRAFIES

  • 900 activistes donen suport a Des de baix

  • Es presenta Des de baix

15 comentaris:

Joan ha dit...

magistral i a ple pulmó, com a vwegades ho penso i no acabo de trabar-ho.

gràcies.

Carles (Mataró) ha dit...

realment si ens hem de guiar per els anuncis de la tele i tota la penya d'opinadors a sou que apareixen a les programacions, anem confessats!
vivim una democràcia de rebaixes.

Francesc M ha dit...

Planteges quatre o cinc línies bàsiques per on podriem començar la recerca del que avui ja podem dir i coincidir amb tú dels limits de la democràcia. Estic molt d'acord en l'efecte cada dia més absorvent del mercat damunt de la sobirania i només cal observar el que va passar amb les darreres guerres imperials o el que passa cada dia en situacions on es canvia el bé comú per l'interés general. M'agrada també que en el teu llistat sobre les variables del fonamentalisme recordis l'antisemitisme al costat de l'islamofòbia ja que encara queden casos de gent d'esquerres que no han entes el significat d'aquestes aseveracions i que davant de conflictes com el d'israel i el món arab encara fixen la controvèrsia seguint esquemes d'uns contra altres, no és el cas de l'esquerra més o menys troskista o llibertària que està significativament poblada de referencias del món intelectual jueu d'esquerres a les seves files. L'article abina en tot el tema de la televisió i els media que han muntat un fals enfoc del que rebem com a politic a partir de tics i discursos molt tocats de cinisme i frases calculades en exccés. Apuntes molts temes i m'agradaria seguir el debat ja que és molt interessant i perduts a la jungla electoral aporta aire i oxigen.

gràcies

Cesc Niubó ha dit...

Potent l'article, Àngel. Començo a estar avorrit de la banalització de la política reduïda a una elecció cromàtica i dels caps de cartell transformats en simples puntxinel.lis del "Polònia". Potser és per la única cosa per la que serveixen: per intentar provocar la riota dels consumidors de pantalla que no han tingut la sort d'una avaria com la nostra (la meva tele funciona però jo faig veure que no i la tinc apagada). Potser que baixem el teló d'aquesta pèssima representació teatral i fem alguna cosa per afrontar una realitat crua i difícil que té rostres concrets i que només pot ser transformada per la POLÍTICA en majúscules des de la seva acepció més noble, encara que només sigui per respecte a aquells que ens van precedir i que s'hi van deixar la vida i molts anys de renúncies, per assolir una democràcia real (no la del sistema)i una justícia social que encara espera al prestatge dels somnis. Ara només podem treballar per fer créixer aquesta POLÍTICA amb majúscules i contraposar-la a la política del gag.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Joan,
gràcies per el comentari, que quedi clar que la situació posa fàcil l'article, lamentablement.

Carles,
democràcia de rebaixes, en sintonia amb el supermercat de les idees.

Francesc M,
la teva referència a la qüestió jueva i la diaspora marxista dels pensadors i militants jueus serà tractada aviat en aquest blog a partir de les lectures i interpretacions de Michael Löwy que ha tractat abastament en els seus estudis d'afinitat electiva jueva i marxista-llibertària (Bloch, Benjamin, Lukács, etc)

Cesc, no cal dir que les nostres afinitats parteixen d'una dissdència comuna i clarament electiva, benvingut al blog!

Joan ha dit...

Hola CESC.

Quina pena quan he vist el rostre de joan herrera penjat dels fanals anunciant "verd esperança", després de governar amb mà de ferro contra manifestants de tota mena, amb una acumulació de control social damunt dels activistes dels moviments, governant la Catalunya transgènica, sense trencar amb el PSC per la LOE, per el IV Cinturó, per Bracons, aplicant retallades. socials i sous públics "per imperatiu legal".
Celebro veure el CESC en aquesta línia de franca discrepància amb una esquerra que ja no té credibilitat.
Una abraçada des de Barcelona

Joan

Mireia ha dit...

m'ha agradat molt i molt el final quan dius:

...Gestionar el present amb els paràmetres d’una democràcia hipotecada per les lògiques del capitalisme, i pensar que així es poden canviar les coses, és una il·lusió òptica obturada per l’imperi de la banalització de la cosa pública. Combinar la política profana, l’aprofitament de les escletxes legals i temptar l’impossible, és una manera digna de recuperar la democràcia perduda, l’economia escamotejada i la cultura desposseïda...

estic molt d'acord i des de baix

Juanjo ha dit...

Buenas Tati,
mucho tiempo sin aterrizar en tu blog y veo que estás inspirado, articulazo compañero.
Una disección del vientre de la criatura capitalista como pocas veces se puede leer y bien relacionado con el meollo del tripartito. Creo que aún te has contenido en la crítica al gobierno montilla-saura-puigcercós pues yo les recordaría que han escrito una página inolvidable para los anales de la historia de las decepciones. Cuando nos zurrarón los mossos de Saura por la huelga uno ya tenía atragantado a esta izquierda por sus modales liberales y autoritarios, por sus cambios de mentalidad y por haber hecho un triste favor a la dignidad de la izquierda.
No merecen más votos y me sumo a la candidatura anticapitalista que estais lanzando ya que habla de las luchas y está integrada por gente luchadora sindical y de movimientos anticapitalistas como Kaosenlared , de revolta global, ecologistas de los que no se andan con globos de colores y la peña de CoBas, lucha obrera como siempre tuvo que ser.

Abrazote compa.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

salut! Mireia i Juanjo, bentrobats al blog i des de baix!

Marc ha dit...

article rodò com els discos que sempre recomanes

Albert ha dit...

El primer punt sobre la incompatibilitat entre capitalisme i democràcia em sembla crucial per què demostra la impossibilitat de fer tirar endavant programes d'esquerres des dels governs que estan sotmesos a instàncies alienes a la sobirania popular com el món financer, el FMI, el Banc Mundial o les borses. És com la guerra moderna que està vinculada a les necessitats de les industries d'armament i que aquestes mateixes estan lligades a corporacions que amplien mercats "manu militari" amb pretextos de democratització i promeses de llibertat. El cas del Sahara és un exemple proper: El PSOE no assumeix la causa saharaui per no tenir un conflicte amb Marroq i amb els interesos crematistics d'empreses espanyoles, i Argelia dona suport als saharauis per disputar a Marroq l'hegemonia al Magreb i e gas o altres fonts d'energia.
Sobirania zero. Joder!

zel ha dit...

Ai, Àngel...saps que tens un excel·lent article escrit, saps que així és com s'ha de construir, saps que la raó de les teves paraules compartides per molts s'haurien de poder exposar a ple pulmó i a la via pública... i saps, com jo, que he presentat a tots els meus coneguts la proposta DESDEBAIX, que ens titllen de somiatruites... Ara, quan nosaltre ho veiem clar, el món gira en sentit contrari, augmentant la fragmentació i la fractura social... i encara resulta que som nosaltres els demagogs...

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

marc,

m'agrada que relacionis les rodones amb els discos, és una de les grans temptatives d'aquest blog.

Albert,

fas bé en incloure el poble saharaui en aquest comentari. Una tremenda injusticia que arriba al punt més alt de violència d'estat.

zel.

gràcies per tot, per el teu blog, per la xarxa gironina des de baix i per mantenir vius els ideals anticapitalistes, contracorrent, contra el possible i amb dignitat!

Garrotxa *** Marius ha dit...

poder llegir això enmig de l'avalantxa de publicitat intercambiable d'aquests dies és una dutxa reconfortant d'ideologia, de mesurada critica i una lliçó de l'art de resistir i de fer-ho cercant la complicitat dels altres.

poder entreveure el guinyol electoral des del prisma de qui explica la terrible manca de democràcia a que ens comdemna el capitalisme, és molt higiènic i instructiu.

Un article així hauria d'estat a les pàgines d'opinió de la premsa però em temo que no ho publicaria ni PUBLICO ni EL PUNT. Masses dits dins de la nafra d'aquesta debil democràcia esquifida per organs aliens a la sobirania que reclames.

Espero votar així, llegint el present amb disgust i pensant el futur amb ganes de lluita i sense perdre el somriure, la ironia i si cal el sarcasme davant del mal averany en que les dretes i les esquerres perdudes han convertit la vella agora esdevinguda una enorme deixalleria de residus burocràtics i mercantilistes.

a la democracia perduda la saludem amb les veus i els testimonis de la contracorrent.

Bona narració, estimat company.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Ei, Marus de la Garrotxa, no et conec personalment, o potser sí, no ho sé, però he d'agraïr-te el comentari i que quedi clar: és més "coral" del que pugui semblar, la meva feina ha estat la de compilar idees i trobar un guió, la resta, com sempre, és cosa de clàssics, moderns i contemporanis.

Salut!