12 de juliol 2010

Crònica quasi impossible d'un cap de setmana de juliol.

(treballadors de la publicitat, Dublin, segle XX)

Aquesta vol ser la crònica impossible d'un cap de setmana de transversalitats, festes, eufòries, esport, para-esport, política i para-política. Un cap de setmana agitat amb el teló de fons de la festa major de Premià de Mar. Una Festa que hem passat de puntetes amb l'absència d'en Martí Rosselló. Com el trobem a faltar!
La seqüència que va des de la manifestació contra la sentència del TC fins al post-partit Espanya-Holanda, és un camp de treball accidentat i farcit d'ambivalències. El laberint dels sentiments és consubstancial a les accions de signe transversal i, feta aquesta consideració, la cosa es complica.

(dibuix de Brieva. Mani capitalista)

Navegarem, doncs, en un mar de contradiccions sense solució de continuïtat i farem d'aquest mar un tot assumible, normal i relativitzable. No hi ha més remei (o malaltia).
Soc de la generació de la transició i en termes nacionals he tastat l'independentisme, el federalisme i un excepticisme entre irònic i resignat. La mani del dissabte va ser una escenificació transversal (i per tant, plural, contradictòria i de difícil interpretació) del tancament d'una etapa caracteritzada per l'aposta autonomista i una suposada federalització avui impossible. Em va passar pel cap la mani de l'any 77 i, molt resumidament, m'atreveixo a dir que allò que representava "l'estatut" d'aleshores s'estava transformant en una generalització independentista lògica i, tot sigui dit, de geometria i continguts variables i indefinits.

(foto. Barcelona, Passeig de Gràcia, 1934. Nòies joves del POUM)

Voldria, per tradició militant (sense que això sigui garantia de seguretat ideològica), entreveure una revitalització del concepte d'autodeterminació que, alguns i poquets, intentem concretar en una República Catalana ben relacionada amb la resta de pobles de l'estat i d'arreu. I amb aquesta construcció ideològica a la motxilla (lligada a una concepció del fet nacional a les antípodes del relat dominant) anavem a la mani envoltats d'una multitud diversificada i d'una transversalitat formal (entre festiva i combativa), social (classes de tota mena) i política (governamental, exgovernamental, extraparlamentària i, fins i tot, extraterrenal). Em sembla bé (o no ho sé). L'apartat de les contradiccions, convé fer-ho des d'aquest blog avesat a la crítica d'una certa "raó política", ens ofereix la panoràmica de tot l'aparell polític i econòmic de la falsament dita "societat civil" encapçalant un seguici interclassista. Tot i que entrariem en un domini psicoanalitic, la transversalitat ens pot portar a considerar l'existència d'un milió de maneres possibles de viure l'abast de la paraula "nació" i del verb "decidir". Curiós, doncs, enmig del milió, el paper dels prohoms de la patronal catalana amb el seu model de "nació" centrat en la nació-negoci que coneixem i que ha fet d'aquest país una finca al seu servei amb tots els costos ecològics, socials i civilitzatoris que defineixen el nostre capitalisme "nacional" de bandera i cartera combinades. Són els riscos de la transversalitat nacional. Són els símptomes de la substitució dels subjectes de classe i socials per un subjecte complex basat en un uniforme "nosaltres" nacional adaptat a una suma caòtica interclassista i jerarquitzada.

(foto. Londres. Lluita de classes, segle XX. Robert Frank)

El mateix podriem dir quan es desferma la parapolítica en versió paraesportiva en ocasió del tema del mundial. La multiplicació de sentiments i salts temàtics ens planteja una intersecció complicada de cara a la pràctica de l'art del saber destriar el blat de la palla. En poques hores hem vist l'apoteosi de la transversalitat aplicada a la resposta al TC i a la mundialització de "La Roja". Mobilització entre festiva i reivindicativa, de dificil comunió entre polítics d'un signe i altre, entre "classe política" i "societat civil", entre classes antagòniques i entre interessos ocults i sentiments sincers. Dificil horitzó per poder decidir. Per poder decidir moltes coses. Per universalitzar el dret d'autodeterminació sense perdre el nord en la demanda social d'un món en crisi.

I, per acabar, anotarem la simbologia esquizòide d'aquests dies, la politització de les identitats, el foc creuat de les opinions públiques. El bon futbol convertit en un domini més de la transversalitat sentimental, social i política. Sense prejudicis. Aquests són signes (simptomes) dels nostres dies. A força de que em diguin dogmàtic em sentiré a gust reivindicant el dret a l'autoderminació dels pobles, a que els processos arrenquin des de baix, a desenmascarar als qui s'omplen la boca de nacionalisme (català o espanyol o del que sigui) per amagar la seva obscena manera d'entendre el país com un mercat d'operacions financeres. I amb aquestes vaguetats (perfectament criticables) podré veure bon futbol, no alçar la bandera de la selecció i seguir amb pacient excepticisme aquest curiós moment de la història oficial que -a diferència de la revolució lògica i invisible- la podem veure degudament televisada i tergiversada.

He anat a la mani, he vist el mundial, m'agrada el vell concepte d'autodeterminació i disfruto amb l'escola futbolística del mestre Pep Guardiola i...esportivament parlant, ara toca
EL TOUR !

18 comentaris:

David ha dit...

Ho veig bastant com tu, Àngel. A mi la manifestació em va agradar, sobretot, pel ridícul en què va deixar la classe política d'aquest país (la llàstima és que mai no han tingut sentit del ridícul, si no ja faria molts anys que es dedicarien a una altra cosa). Em fa la sensació -potser m'equivoco- que la gent ha passat per davant dels polítics i això, per mi, és una gran notícia.
Pel que fa al mundial constato, un cop més, que sempre guanyen els qui jo no vull que guanyin.
Salutacions i tour!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

bé, David, un dia acordem unes cervesetes amb el nostre amic comú Joan Sol, l'home del mar i del bon gust!

Salutacions i tour!

Joan ha dit...

jefe! has escrit el que voldria escriure i no em surt de fer-ho.

hauries d'escriure un llibre !

felicitats !

M. de P ha dit...

tots els lios que em passen per la teulada aquests dies resulta que els trobo escrits en aquests post i els veig reconeguts i em sembla un bon resum

Endora ha dit...

noi, molt bona crònica! de fet em recorda els gran passes entre Xavi, Iniesta i Villa. El gol però l'hem de celebrar encara amb molta revolta!

Stirner ha dit...

No hi entès res però...ben dit!!!
( salut Daniel Cohn )

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

caram company! si no has entès
res, dificilment pots dir que estigui ben dit, no?
"ben dit" deu ser el cognom del Daniel Cohn, oi? d'aquell antic anarquista reconvertit en lliberal verd i figura central del Polònia polític de l'estat francès.
Enginyosa denominació, ben dita (o "bendita")

Doncs, ben dit!

Merci beaucoup!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

per cert, Max Stirner? Doncs tot un honor la visita de l'il·lustre llibertari "avant la lettre". Estem de sort en aquest bloc.
Salut!

bloquista obrerista i camperolàire ha dit...

Hola,
aquesta nit he anat a una trobada de nostalgics del BLOC OBRER I CAMPEROL i he gaudit del projecte com ara gaudeixo d'aquest escrit i de les seves divertides respostes.

Un de la Bogarde ha dit...

El que destaco del teu escrit és l'equilibri dificil entre els sentiments i les idees que molt sovint es desequilibra i amb temes aparenments tontos es pot prendre mal. Jo firmaria ara mateix per la independència però també firmaria ara mateix per fer-ho sense buscar enemics exteriors i pensant en que tenim molts "buitres" vivint entre nosaltres que es dediquen a onejar senyeres mentres els seus negocis no paren de perjudicar la gent i la terra

Mireia ha dit...

very good!

quin atzucac això dels sentiments quan passa que et prenen el pel l'endemà de la mani amb el Montilla, ekl Carod , l'Herrera, el Mas i el Duran com si la mani anés del que a ells els interessa. No s'enteren de res. Massa interés economic camuflat de bandera tenim que aguantar.

very good article que posa les coses en solfa.

David ha dit...

No m'he oblidat de les cerveses, Àngel, que consti. La qüestió és que haurem d'esperar que hagi nascut algú que es veu que no té gaire ganes de sortir (no m'estranya). Ho deixem per una mica més endavant, però queda pendent!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

doncs esperarem el gran dia i felicitats anticipades per la bona nova!

David ha dit...

Moltes gràcies!

Gerardo ha dit...

Gran article Tati! Genial el Brieva! Bon estiu a tots!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

gràcies Gerardo i bon estiu, seguirem "blogando"

antoine marti ha dit...

benvolgut i mai ben ponderat Àngel:
com sempre, collonut.
Les transversalitats és un parany més del capitalisme i quan parlem del fet nacional o com es vulgui anomenar encara més. La pàtria per un treballador, es la seva casa, la tomaquera, els amics, la birra i uns quants símbols en forma de bandera, musica i/o records. Pel capitalista la pàtria és redueix als beneficis econòmics. Quan bons amics de l´EI volen participar de plataformes transversals, tinc el vici d´aconsellar fer un repàs històric i que observin quants cops han deixat a l´estacada al poble "alegre i combatiu" des de 1640 als nostres dies les classes benestants, bé si no tenen temps que no pateixin la resposta és fàcil, sempre. Sense transformació social no hi ha emancipació nacional pel poble.
Pel que fa al futbol, cada cop més mandrós és el meu esperit, només la filosofia guardiolista actual aconsegueix que de tant en tant em posi davant la tele per veure un match.
Salut !!!!

PD: a la camarada nostàlgica del B.O.C, et demano si us plau si pots dir quelcom més d´aquesta trobada, gràcies.

Anònim ha dit...

LA DEL BLOc obrer i camperol. SOC JO, un transvestit que visita atics maresmencs...


w