05 d’abril 2010

Perdut a les ciutats





Santificant la Setmana Santa hem anat de Londres a Berlin. Intentant, en la mesura del possible, que la màxima de Walter Benjamin sigui certa:

Per coneixer una ciutat caldrà que et perdis.






Desordenadament. Londres. Una ruta recomanable -a banda de la ja habitual del bus 4, des de la City/St. Paul fins més amunt del vell Highbury de l'Arsenal- podria ser la que va de Angel (plaça neuràlgica del barri d'Islington) fins una altra reliquia esportiva com és White Hard Lane, l'estadi dels Hotspurs de Tottenham. El barri de Tottenham està africanitzat, tocat per Asia i precedit del turonet de Stamford Hill on conviuen jueus i musulmans amb botigues adosades i parcs oberts i concorreguts. Més avall, amb visita prèvia a un cementiri salvatge i desordenat, apareix Stoke Newington amb una proliferació d'establiments orientals, de l'Europa de l'Est i d'origen incert. Apunt musical: Aquests carrers van portar els primers mods a la vida sonora i cultural dels seixanta. Mark Feld, aka Marc Bolan, el front-man de John's Children i de T.Rex, va neixer en aquest indret marginal de la ciutat. Ambient proletari en tota regla.
Bé, la ruta està desordenada. El mapa superior pertany a Shepherd's Bush i això ja és una altra història.


Entesos. Shepherd's Bush. Aquest és el barri d'uns xicots coneguts internacionalment per The Who. Els rastres de la banda tenen molt a veure amb Quadrophenia. Qui coneix el film pot recordar la batussa inicial i la primera scooterada nocturna de la peli. Justament aquí. Sota el pont de Shepherd's Bush i en els laberints del vell mercat que encara funciona. Territori sagrat!

I ara mireu avall. La foto ens mostra els jugadors del West Ham United en els seus anys de glòria. El West Ham! Un altre dels equips del poble! Aquest submarinista que us escriu intenta sovint discernir la dificil intersecció entre futbol i lluita de classes. El capitalisme d'avui ho complica tot. Qualsevol s'aventura en trobar els rastres culturals de la passió futbolística. En temps de Florentinos i Laportes, reivindicar el futbol i la memòria proletària és un triple salt mortal al passat. I què? Doncs aquest blog es reafirma en l'invent. Si pot servir de consol, l'entrenador dels Hammers es diu Zola. Exactament com el gran escriptor Zola. Un cognom que pot ajudar a fomentar l'esmentada i complicada intersecció futbolística i social. El West Ham d'avui va a la deriva. Pot perdre la categoria. Pitjor ho tenen els del meu altre equip londinenc, el Crystal Palace FC que pugna per no baixar a la tercera categoria.

Seguim amb el desordre del discurs. Al pas que anem farem possible la frase de Walter Benjamin i, perduts, acabarem per descobrir les ciutats. Mireu la foto de sota. Una instantània de White Hard Lane, anys 60. L'estadi dels antipatics Tottenham Hotspurs. Dic "antipàtics" si prenem per referència el que diuen els seus veïns de l'Arsenal des de Highbury. Fins i tot, es parla d'una vella disputa antisemita (com hem apuntat més amunt, Tottenham limita al sud amb el barri jueu de Stamford Hill). La foto de White Hard Lane s'ha penjat aquí per deixar testimoni del que ens va passar als tres premianencs disseminats per l'aparcament del vell estadi avui remodelat i capitalitzat, com marquen els paràmetres del post-futbol que vivim.


Estem perduts. Tema musical. Brick Lane està de moda (horror!) però encara no ha arribat el turisme de masses. Els arguments musicals estan justificats. En aquest barri bengalí tenim la meravellosa botiga de discos de la Rough Trade. Una nau industrial atapeïda de vinils i CD's. Pefecte! Justament a la mesura dels drapaires musicals que reivindica aquest blog.



Posem-hi banda sonora. The Fall, La banda del Mark Smith, el sexagenari alma mater del projecte The Fall. Molts discos. Eclecticisme. Contundència. És el que més sona per casa en aquests dies i el que més sonarà i sonarà i sonarà. I el portarem a la ràdio un dia no molt llunyà per retre-li l'homenatge merescut i degudament segellat per el nostre Sound System!

Enmig dels rastres he adquirit material dels entranyables (?) Dexy's. Un altre filó de la mina d'or del pop britànic dels darrers setanta i primers vuitanta. Propulsats al lector de CD's del cotxe et fan veure el Maresme amb uns altres ulls.

I la foto següent mereix un comentari especial. Aquesta botiga és Sounds of the Universe. És la mina d'or de la Soul Jazz Records al Soho de Londres. Amants del groove, soul, funk, rareses, recopilacions... aquesta xicota de la foto us atendrà rítmicament mentres tragina caixes de vinil i el seu company de feina escriu ressenyes amb retolador a TOTS els discos de la botigueta. Una experiència fantàstica en el món d'avui amb els millors rastres del món d'ahir.


Ara si que m'he perdut del tot. Adquisició discogràfica a la Soul Jazz Records. Un disc recopilatori de jazz radical: Message from the Tribe. Detroit 1972-1977. L'altra cara de la ciutat del motor, Un document excepcional del jazz militant i dels temps del Black Panthers Party i de les lluites més compromeses. Material inflamable. Llibret de presentació molt documentat...
Ànims! Perduts, coneixem millor les ciutats i des de Londres ens despertem a Detroit...i captem els motors des del Maresme.


Avió Londres-Luton / Berlin. La música que omple el meu cap és un caos habitat per fragments de Berlin de Lou Reed i records del Rock alemany dels setanta. Materia reservada per un altre programa del Sound System.

És dificil parlar de Berlin després d'una curta estada equilibrant un cert turisme convencional inevitable i l'art de badar en comptagotes. Les instantànies de George Grosz (en reprodueixo algunes) i d'Otto Dix. El matx Arsenal-Barça en una cafeteria del barri turc. El que queda del mur. L'arrogància de la nova arquitectura opulent del capitalisme més delirant a la Postdamer Platz. La substitució accelerada de l'estalinisme per el neocapitalisme posa en evidència les grandeses i misèries del nou curs històric: la celebrada caiguda del mur i dels règims que van desorbitar l'ideal comunista convertint-lo en una maquinària estatal nacionalista i totalitària, i la proclamació del nou ordre de les democràcies assetjades per un capitalisme depredador...
Rastres: visita a la casa de Bertolt Brecht, el nomenklator dels carrers que ens recorda les figures de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, la Comuna de Paris i un llarg llistat de referències prèvies al desproposit estalinià i, sobretot, la memòria històrica del nazisme i dels seus crims que ens fa pensar, lateralment, en la patètica i irrellevant memorabilia que genera la versió espanyola del feixisme.

Imatges groszianes per una curta estada a Berlin. Perdut entre el relat del turista convencional i l'esperit reivindicat en començar aquest article. L'esperit d'aquells que poden arribar a coneixer una ciutat en el just instant en que es perden en el detall d'una llamborda, d'un cafè o d'una gernació infernal que travessa a la grosziana manera un carrer intempestiu d'una ciutat com aquesta. Walter Benjamin és, començant i tancant aquesta crònica boja, el senyal, el mètode i el millor indicatiu del sentit únic -fent referència al títol d'un dels seus llibres- del significat de la història, de la ciutat, de la pèrdua que reorienta les passes. Amb Benjamin, setanta anys després de la seva mort, convoquem aquest intempestiu exercici de la descoberta, del joc, la distracció, el disc abandonat, la botiga d'ahir. l'estadi vell, els carrers que no sabem on ens porten.



19 comentaris:

marc ha dit...

osti! quin report! fantastic!

Samuel ha dit...

Realment, llegir-ho ha estat com navegar pels carrers d'aquestes dues ciutats, genial. Això de "perdut a les ciutats" m'ha fent pensar en la meravellosa Playtime...

M'encanta Berlin (disc i ciutat) per cert.

Salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Playtime, i tant! el gran Hulot perdut a la ciutat. Sens dubte, Hulot, coneixia les ciutats millor que els que segueixen les guies turistiques o aquesta nova i letal andrònina del GPS... Ja ho dèia Deleuze: FEU MAPES!

R77 ha dit...

EX - CE - LLENT!!
Així, amb majúscules.
Per un moment, m'he tornat a sentir un passejant sense rumb, perdut a la ciutat del meu cor: London…

Anònim ha dit...

No entenc res del què escriu, Sr. Tati. A mi el que m'agrada és saber si hi ha o no hi ha la reina, i menys collonades de barris perduts

David ha dit...

Una crònica excepcional! I quines ganes de tornar a Londres que he tingut! Sort que encara hi ha qui sap veure la diferència entre viatjar i fer turisme i sort que encara queden llocs que es deixen viatjar! No podria coincidir més amb les referències musicals i futbolístiques. Salut i felicitats!

ÀNGEL (RESPOSTES) ha dit...

respostes a dojo:

a l'anònim monarquic li puc assegurar que no he perdut ni un sol instant en visitar la seu de sa graciosa majestat la molt imperialista reina de les anglaterres. Per contra, he pogut gaudir de les excel·lències lumpen i d'altres paradisos de barriada.

al senyor R77, què més dir-li, doncs ja està prou escrit, ara esperarem la seva aportació visual. Sembla ser que disposeu d'un excel·lent àlbum fotogràfic.

al gran David, reiterar les coincidències evidents de blog a blog i saltant d'estadi en estadi, de llibre en llibre, de disc en disc !

Joan Sol ha dit...

Ei, Àngel!

Veig que el viatge ha estat profitós, ho celebro. I també celebro el naixement d'aquest nou eix Premià-Berlín-Londres que segur que donarà molt de si en el futur.

Mentrestant, preparo un viatge seguint les petjades de Henry David Thoreau -el pare de la desobediència civil- a través d'un mític paisatge marítim, Cape Cod, que espero recórrer aquest estiu, fent servir com al guia el llibre que en va escriure. M'agradaria, a l'hora d'escriure'n les impressions, tenir una mica de la teva inspiradora agudesa.

Gràcies per la crònica, però en voldré mes detalls en persona.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Caram Joan! bona proposta la teva. En parlarem i força. Sens dubte estem davant d'una porta oberta a la descoberta més apassionant... tries un bon personatge... aquest mètode permet viatjar a partir d'unes coordenades personals i disfrutar amb la mateixa investigació. Segur que la faras grossa!
En parlem entre cerveses de terrassa...i benvingut al blog. Quan tornes a terra ferma sempre portes bones noves. Endavant, mariner expert i atrevit!

WIKI HENRY DAVID THOREAU ha dit...

Dedueixo amable Sol, que vostè salparà vers Massachussetts?

Henry David Thoreau


Henry David Thoreau ( Concord, Massachusetts, 12 de juliol del 1817 - 6 de maig del 1862). Escriptor, anarquista i filòsof estatunidenc.

És conegut sobretot pel seu llibre Walden, les seves reflexions sobre una vida senzilla i lluny de la tecnologia, als boscos, així com per La Desobediència civil, on argumenta la idea d'una resistència individual vers un govern sovint injust.

Els llibres, articles, assaigs, diaris i poesies de Thoreau omplen vint volums. Entre les seves contribucions més importants es troben els seus escrits sobre la història natural i la filosofia, on anticipa l'ecologia i la història mediambiental, dues de les fonts de l'ecologisme i la teoria del decreixement d'avui en dia.

Va ser abolicionista tota la seva vida, fent conferències on atacà les lleis que regien els esclaus evadits i capturats, lloant el treball de Wendell Phillips i de l'abolicionista John Brown. La seva filosofia de resistència no-violenta influenciarà més tard el pensament i les accions de figures tals com Tolstoï, Gandhi i Martin Luther King.

Exaltant l'individualisme i una certa forma d'ociositat en comunió amb la natura, Thoreau ens convida a explorar les «províncies de la imaginació».

indep@alsblogs ha dit...

no m'agrada la mania que tens tú i els teus amics de seguir ignorant que vivim en una nació desfeta que estaria bé recordar millor que millor. L'un el Sol parla de l'eix premià berlin londres com si no es pogués dir Catalunya berlín londres o potser cou el cor de vergonya? l'altre molt posat amb la seva dèria de buscar lluny els estimadors de la terra amb aquest Henry Toudeau que el coneixen a casa seva i què de bé molt bé i tant que requetebé. tot menys una manera més noble de estimar el de fora començant per el de casa o cou el cor i fa mal de fer-ho prou a pit descobert?

ai que la guillem!

r e a g r u p a m e n t . c a t

àngel ha dit...

patètic indep!

Ruben ha dit...

BO MOLT BO

Joan Sol ha dit...

Efectivament, Wiki HDT, salparé cap a Massachusetts, però no pas per mar, com els Pelegrins del "Myflower", sinó amb avió via NYC i després amb cotxe fins al Cape. Per què Cape Cod? Per casualitat! Faig intercanvi de casa i això et pot portar als llocs més insospitats. A diferència d’en Tati, les meves referències no són musicals sinó marineres, i tota aquest sector de costa entre Cape Cod i Nova York n’és ple: el "Mayflower", l'illa de Nantucket i la caça de la balena (és a dir, "Moby Dick"), Buzzards Bay, el Mistic Seaport Museum, uns quants fars històrics, alguns dels paisatges pintats per Edward Hopper... Tot aquest patrimoni cultural i marítim és un bon al•licient per anar-hi.

El cas és que buscant literatura sobre el Cape, vaig anar a parar a Thoreau. Coneixia "Walden", però no "Cape Cod", el llibre que va escriure a partir de dos viatges que va fer pel cap, en què explica no només tot el que veia sinó la relació amb la gent corrent del país, que era el que més li agradava. És un llibre interessantíssim i ha estat tot un descobriment. Em fa gràcia aquesta coincidència amb en Tati en la manera de relacionar-se amb el paisatge a partir de la visió i les vivències d’un pensador, Benjamin en el seu cas, Thoreau en el meu.

M'agrada estirar aquests fils sense saber cap a on em portaran... I també m’agraden les grans platges obertes, batudes pel vent i les onades. No sé què en sortirà de tot plegat; espero poder pensar-hi assegut en alguna duna de Cape Cod, contemplant l’oceà, i gaudir d’aquesta ociositat en comunió amb la natura, que explorar “les províncies de la imaginació”.

---------

Amic, Indep:
No em cou res ni em fa cap vergonya dir Catalunya quan vull dir Catalunya. Però és que, en aquest cas, no vull! Dic Premià-Berlin-Londres perquè és el que vull dir. No és el mateix Catalunya-Berlin-Londres que Premià-Berlin-Londres; igual que no és el mateix Catalunya-París-Londres que Reus-París-Londres. La idea és de Premià al món. Premià és el món. Allò local esdevé universal, i avui dia amb més facilitat que mai.

Thoreau és un pensador universal, i això que gairebé no s’havia mogut de Concord. “He viatjat molt per Concord”, deia ell. El fet que tu no el coneguis no vol dir que no el conegui ni déu. Només vol dir que –a banda de no escriure’n bé el nom- ni tan sols t’has molestat a llegir-ne la petita biografia que han apuntat més amunt i que, com a mínim, t’hauria de resultar suggerent i estimulant.

No em fa vergonya Catalunya, company; el que em va vergonya –aliena, en aquest cas- són certes mentalitats tancades i obtuses.

Salutacions cordials.

P.D. Disculpa, Àngel, si amb tot això he introduït una certa distorsió en la teva magnífica entrada.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

amic Sol de can Joan, has estat oportú i d'una precisió pròpia del sextant del capità Chester ...mira per on, ara et faig la proposta formal de que facis un ppst al teu blog entorn de la marineria tintinenca: Chester, Alan, Haddock.... els vaixells_ Karabutjan, Raunchi, Aurora, Sirius, Peary... i els detalls (els Dupond & Dupont mastegant tabac o en Chesrter i el Haddock intercanviant punyetes en una seqüència memorable a L'Estel Misteriós....
Ara m'he desviat de la teva magna intervenció, coi! Em provoques dentetes viatgeres: La mítica costa est de Hopper i tutti quanti, ostres contramestre!

Vull fer un seguiment de la teva epopèia!

parlem-ne!

indep@alsblogs ha dit...

No em voleu entendre gens
palmera okis

Gumersindo Tarzán de la Fuente ha dit...

jefe Tati: tens molta paciència amb el virus indep, no?

Joan Sol ha dit...

Ei, Àngel!

Obligacions marineres m'han impedit compartir amb tu la cervesa dominical, però ja caurà.

Pel que fa a la teva proposta tintinesca, no és gens fàcil, donada l'extensió i riquesa del món marítim en l'obra d'Hergé. Només una dada: en 15 dels 23 àlbums de Tintín hi apareixen vaixells. Donaria per un blog sencer! Sobre això se'n va fer una exposició al Museu Marítim de Barcelona titulada "Llamp de rellamp! Tintín i el mar de llegenda"; i Editorial Noray en va editar un llibre-catàleg, amb el mateix format que els àlbums de la sèrie, que és una delícia i que poso a la teva disposició amb molt de gust. Vaja, que la feina que em demanes ja està feta.

Ens llegim!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Gumersindo, certament la paciència és evident.

Joan Sol, i tant, vull veure el catàleg tintinià, la cervesa sempre pot esperar, en parlarem de tot i força.