10 d’octubre 2009

LUÍS AGUILÉ 1936-2009


Portava corbates impossibles i era inimitable. 
En el fons era un cantant de protesta. Repassem la seva gran cançó:
"Es una lata el trabajar,
todos los días te tienes que levantar
y aparte de eso, gracias a Dios,
la vida pasa felizmente si hay amor"

NOTA:

Obviament el que es diu en aquest "post" és un exercici d'ironia en tota regla que el destí ha fet coincidir amb els dies en que es recorda la barbaritat de la "Hispanidad" i les seves derivacions en el temps i l'espai.

15 comentaris:

Joana ha dit...

disco expres, lou reed, frank zappa...i ara Luís Aguilé!
El teu blog és un blog atrevit!
i divertit!

Frank Zippo ha dit...

Aixó que no heu vist el duet Paul Weller & Torrebruno

hot rat ha dit...

que raro està el frank a la foto, no?

Pepa ha dit...

quan era petitona sortia per la tele aquest extraterreste Aguilé i cantava allò de cuando salí de Cuba i em feia riure i molta gràcia. Segur que era caspós però reconec que era una mena de "entrañable duende de las ondas"

POPeye ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=L0Fn4bbvwxI

fan llach ha dit...

què en sabeu d'en Lluís Llach?
Torna?

llach soc aquí ha dit...

tot depèn si la collita del priorat es ven be aquest any! maleïda crisi!

p.b. ha dit...

si en Llach torna el farem mascota de la Bogarde

Anònim ha dit...

Portava corbates imposibles? questió de gustos. Era inimitable? que els ho preguntin a "martes y trece". Cantant protesta? em sembla que només va alçar la veu publicament en contra dels processos revolucionaris a america llatina, y a favor de la inefable SGAE i els capitostes de la industria musical.
Soposo que no tots el mandrosos son anticapitalistes.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

amic, no has captat que tot era pura ironia...i no cal fer al·lusions a la mandra, doncs un tindrà els seus defectes però el que es diu mandra, no és el cas. Naturalment que el Luís Aguilé era el que tú dius, per això en aquest blog es practica l'humor negre. I tant que tens raó si has interpretat que el "post" anava "en serio".

Salut, ironia i anticapitalisme!

G.M. de L. ha dit...

el chico anónimo no sabe distinguir lo que es una broma de lo que es una evidencia, tranquilo Tati, no te preocupes que la lucha continua paralela al sentido del humor. Me parece cachondo el articulillo y más conociendo tus gustos musicales y tu dedicación a las luchas contra lo que significa el mercantilismo cultural y la basura capitalista.
Un abrazo premianenc!

Amic del jazz ha dit...

Anònim, has ficat la gamba fins dalt de tot pensant que aquesta història de l'Aguilé era seriosa i has demostrat poc tacte en el teu comentari totalment injust. T'ho diu un que llegeix aquest blok des de fa temps i que coneix el seu autor i el programa que fa a la radio i en el qual vaig ser entrevistat en el seu dia.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

i tant! fins i tot he hagut d'explicar que era una broma. Ai, s'ha de filar prim, sempre, ai!

Anònim ha dit...

Es veritat que potser no he estat gaire fi alhora de copsar l'intenció irònica del post, però també haig de dir que s'ha malinterpretat l'última frase del meu comentari. No feia referència a la mandra de l'autor del post si no a la del señor Aguilé, volia posar en discusió el tema de com algunes lletres de cançons o la imatge de certs artistes els dóna una aparença progresista rera la qual s'amaguen autèntics reaccionaris. La història de la música, i d'altres disciplines artístiques, es plena d'aquests personatges als quals de vegades idolatrem fins el punt d'obviar coses amb les que normalment seriem molt crítics. Qué en penseu?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

doncs, precisament en aquests termes estarem força d'acord. No cal dir que Aguilé no responia en absolut al cantant "progressista" ni en la forma ni en el contingut. I també em sembla força important el que expliques sobre les connotacions progres d'alguns artistes... només hem de fer una ullada als "artistillos" que acostumen a signar manifestos en favor del PSOE, per exemple, i que coincideixen plenament amb aquest esperit gremialista i falsament "sindical" que representa el tinglado de les SGAE i les seves ramificacions industrials i mediàtiques.
Més que el patetisme tardofranquista de l'Aguilé, em preocupen aquests altres que practiquen un curt-circuït entre l'estètica, l'ètica, l'art, la propaganda i la condició fenomenològica de ser mediàticament determinants.

Salut, ironia i revolta cada dia!